VALENCIÀ, LLENGUA I IMATGE

Coneguí Vicent Andrés Estellés a la biblioteca de Silla a finals de l'any 1979 en una xerrada que organitzàrem amb motiu d'unes jornades culturals. Més tard vindrien nous encontres: una entrevista per a un treball a la universitat (guarde les cintes amb la seua veu com un tresor) i alguns encontres posteriors a València... Sempre es presentava planer, amable i humil.

La coneixença del gendre, Vicent Anyó, vindria amb motiu de les classes a l'ICE de la Universitat Literària i del seu treball de tècnic lingüístic a l'Ajuntament de València. L'amistat comuna amb Alfons Guirao ens va permetre raonar en diverses ocasions. Per Vicent coneguí Carmina, la filla del poeta, i els néts (Isabel participava fa uns mesos en l'obra "Poseu-me les ulleres", estrenada al Teatre El Micalet). I més tard, el 1993, Isabel, ja vídua. Totes aquestes coneixences no feren sinó confirmar les meues sensacions: aquell home humil, menut i d'ulls vius, malgrat les ulleres, era un home d'una gran talla intel·lectual i humana. Mireu sinó l'anècdota que les casualitats de la vida posaren a les meues mans:

Un dia del 1983, el primer any que impartia classes al Sant Vicent Ferrer de València, una de les alumnes a les que havia recomanat la lectura del Llibre de meravelles em va regalar un tresor: els versos que Vicent li havia dedicat a la seua àvia; escrits a màquina, formaven un manollet de només 7 fulls on es cantaven les virtuts de l'amiga amb motiu d'una festa de la qual en va ser regina. Tornà a sorprendre'm el que ja, aleshores, havia observat en les converses i en l'obra: com era de després per a la seua obra. A més, novament, la facilitat de paraula i de versificació, la capacitat descriptiva, quasi retratista, i la bonhomia de no sentir-se menystingut per dedicar uns versos seus a una veïna. Una còpia del manuscrit li la passí a Vicent A. E., que no havia guardat cap còpia, i l'original el torní a l'alumna fent-li veure la importància que algun dia tindrien aquells papers si s'estimava tant la literatura com ja apuntava.

Us conte això no per la gran importància que tingué per a mi la seua coneixença sinó perquè us adoneu com era de pròxim aquest home de poble i del poble a qui hui dediquem la festa.

Si llegiu la seua obra, l'herència més gran que ens ha deixat, una de les coses que més sorprén és la proximitat de la vida que ens relata (parleu amb els iaios i veureu com l'entenen), la capacitat de superar les dificultats i compartir les alegries que proporcionava tot allò que l'envoltava i que celebrava com una litúrgia: poder menjar i alenar per defensar els seus versos, les seues idees, el seu poble. Ell ho diu molt clar en el poema "Assumiràs la veu d'un poble" que vaig transcriure en l'apunt anterior:

"no t'han parit per a dormir"

... tampoc a nosaltres no ens han parit per a dormir i per això i perquè ens estimem la llengua i l'obra de Vicent Andrés Estellés, hui celebrem la seua festa.

Per molts anys!