Està clar que al llarg dels darrers anys ha anat canviant el que entenem per àmbit privat i àmbit públic i que, determinades mostres d'activitats més íntimes i personals, com per exemple mostrar les pròpies fotos, que es quedaven en el terreny de les relacions amb les amistats més acostades, en ocasions han passat a ser de domini públic. Convindria però que reflexionàrem. Si fem ús d'una ferramenta tan poderosa com internet per a difondre informació, convé analitzar sempre el que volem mostrar o dir abans de la seua publicació perquè aquest acte senzill i ràpid, sense malícia potser, podria tenir conseqüències que no havíem previst. Això mateix ens passa amb qualsevol de les activitats que realitzem en el dia a dia fora del ciberespai, però la seua repercussió immediata no sol ser tan gran com quan emprem la xarxa que multiplica l'efecte difusor. D'alguna manera, el que cal és mostrar seny en les nostres actuacions, que siguem coherents en el dia a dia, i això inclou també l'ús de les noves tecnologies.

Lamentablement, com en la resta de les activitats de la vida quotidiana, sempre hi ha persones dolentes que s'aprofiten; en aquesst cas de les tecnologies per a beneficiar-se fraudulentament o, fins i tot, per a fer mal a d'altres. Aquest ha estat el cas de la jove canadenca Amanda Todd que portava anys sent pressionada per un ciberdelinqüent. El preu d'un error, deixar-se dur per la por després de mostrar-se davant d'una càmera, l'ha pagat sobradament. Però el seu preu ha estat massa gran i això ens ha de fer reflexionar perquè ningú no es trobe mai més en la situació d'aquesta jove que, abans de suïcidar-se, ens va deixar, al youtube, la denúncia de l'assetjament que patia.

És important que reflexionem a casa, i també a les aules, sobre l'ús que fem, adolescents i adults, de les noves tecnologies i que alumnes, pares i educadors dialoguem sobre la bona praxi i també sobre l'ús fraudulent que algunes persones en poden fer. Això sí, trobe que sense prohibicions i sense espantar ningú tot pot anar per un camí més planer i enriquidor. Totes les eines poden ser bones si les emprem en la mesura justa i per al que han estat dissenyades.

El trellat i l'educació sempre per endavant!

Capicua és un curtmetratge del jove realitzador català Roger Villarroya (Barcelona, 1985). Amb ell va guanyar el Premi del Jurat del festival de cinema on-line notodofilmfest 2010. El Jurat va valorar l'estudiada senzillesa del curt, la seua brillant efectivitat, la tremenda tendresa, exempta d'efectisme, i l'homenatge tan bonic a la primera i a la tercera edat.

Els darrers Nadals vau tenir ocasió de visionar el curt i realitzar el treball següent:

Exercici:

Mireu-vos el curt que trobareu a l'enllaç i redacteu, a manera de breu conclusió personal, el que us suggereixen les imatges i els textos del curt.

Ara, com a exemple, mostrem els resultats, distints segons les persones, però coincidents en un aspecte: el valor humà de les images mostrades.

1- De forma senzilla i serena es justifica el títol "Capicua" sense fer ús de les xifres, però sí de l'edat de les persones. En una conversa i unes quantes imatges es diuen moltes coses sobre les coincidències entre els primers i els últims anys de la vida humana. Una bona idea explicada amb la màxima simplicitat i claredat.

2- Un curt que m’ha agradat molt, especialment, per l'emotivitat de les imatges que hi apareixen i per la reflexió sobre la vida, les seves etapes.

3- Aquest curt em transmet alegria, tristesa, bondat, familiaritat, solidaritat, impuls, sensibilitat, tendresa... i, especialment, estima i amor. Un amor que podria descriure com la manera de voler a la gent que no té res a veure amb la teua vida, ni tan sols té una mínima relació amb la el teu voltant. En alguns treballs es fa imprescindible aquest sentiment de cara a les persones a les que els arriba el servei i és això el que pot impresionar més a l'espectador. És un amor digne d'admirar, ja que, aquestes persones se'l guanyen ja només amb un somriure que et facen.

I això no té millors paraules que les de la persona entrevistada ni imatges amb què expressar-ho millor que les seleccionades pel director. I, en el cas dels voluntaris, la seua generositat no necessita de les gràcies de ningú perquè, ajudant a viure més dignament les persones grans, un gest, un somriure seu, una bona paraula et paga i et fa feliç.

En obrir el correu electrònic de l'amiga Pilar, em vaig quedar fred; al record em vingueren les sessions de treball a Morella, a Vic o a Barcelona i la seua paraula segura, el seu verb fàcil.

Una vegada més el càncer, eixia malaltia a la qual busquen els científics una curació que no acaba d'arribar, ens robava la imatge d'un dels millors lingüistes del panorama català actual. Dic la imatge, que no la paraula. Perquè aquest homenot de la lingüística nostra ens ha deixat tants escrits que sempre l'hi podríem recordar si la memòria ens fallara.

El lingüista i Premi d'Honor de les Lletres Catalanes ha mort als 70 anys. El professor Joan Solà és un dels autors que hem esmentat a classe i al blog i el millor homenatge que li podem retre, a hores d'ara, és llegir-lo i defensar i parlar la llengua a la qual dedicà tantes hores d'estudi. Des de la seua columna al diari Avui ha anat deixant claredat sobre conceptes i casos de la nostra gramàtica. En les entrevistes també ens ha deixat testimoni del seu ideari.

Feia goig llegir-lo perquè sabia comunicar i comunicar-se amb els lectors; també amb els seus alumnes. Les seues classes eren tot un goig; se li notava la mestria i l'ofici de difondre el coneixement i despertar la curiositat sobre qualsevol aspecte que tingués a veure amb la llengua i la nació catalanes.

Ens queden les lliçons, el record de les classes, els escrits als diaris, els llibres, tota l'empremta d'una personalitat sòlida i amb conviccions molt fermes.

En la sèrie "Fulls grocs", recentment encetada, recuperarem alguns dels textos que en anys anteriors hem treballat a classe de Comentari de textos perquè el conegueu un poc millor.

Per acabar, us deixe amb la seua paraula, un programa de TV3, L'hora del lector, que es va emetre el 3 de març de 2009 amb motiu la publicació del seu assaig "Plantem cara".

El Centro Dramático Nacional m'envia el programa del cicle de teatre "Una Mirada al Mundo". Aquesta iniciativa té com a objectiu acostar al públic espanyol les versions originals de les millors obres de teatre representades fora de les seues fronteres. Es tracta d'un cicle força interessant per als qui ens agrada el teatre.

Donar-vos a conéixer la informació ha estat el producte d'una pregunta que em roda pel cap: Hi entraran algun dia també les obres estrenades en català, basc o gallec?

Si, a Madrid, es poden passar obres en altres llengües del món en versió original, per què no la versió original del nostre teatre?

Si les obres s'acompanyen de la traducció dels diàlegs feta en pantalles gegants, quin problema de comprensió hi ha?

Si existeixen molts espectadors acostumats a la versió original subtitulada de les pel·lícules que s'estrenen, quina diferència es trobaria amb aquesta versió teatral subtitulada? (A més a més, a Madrid, hi ha molts valencians, mallorquins, catalans, gallecs o bascos, transeünts o residents, que estic segur agrairien la versió original. Sabeu quin gust ha de donar escoltar en la pròpia llengua el producte de la cultura de la terra d'un fora de casa estant?)

Si la infraestructura ja està feta i pagada pel CDN per a un cicle de teatre internacional, quin cost extraordinari suposaria si es feia un cicle de teatre original en les llengües de l'estat espanyol?

Si l'Estat creguera realment en la difusió de les llengües constitucionals com a un element primordial de la història i la cultura del país prendria iniciatives com aquesta perquè els organismes que en depenen d'Ell, arreu del territori espanyol, les difongueren i no restaren invisibles per sempre als ulls i oïda de la resta dels ciutadans del seu Estat.

Però, no solament no en donen difusió sinó que, a més a més, ens castiguen i ens tracten de forma despectiva quan entrebanquen iniciatives populars com la de la "Televisió sense fronteres" (Llegiu vilaweb "La mesa del Congrés reclama explicacions al govern espanyol per la negativa a tramitar-la · Mai abans s'havia tombat una ILP abans de passar pel congrés").

Sort que hi ha ciutadans més sensibles que el propi Estat, persones que ens lligen i fan un esforç per entendre'ns.

Llàstima de la mentalitat tan tancada i limitada que llueixen alguns quan es tracta de les llengües regionals o minoritàries i tan oberta i predisposada si les llengües són internacionals o "de prestigi"!

Des d'ací vull felicitar-vos pels resultats en les proves de selectiu, especialment en la prova de valencià. Em fa molt de gust pensar que l'esforç que hem compartit al llarg del curs ha donat bons fruits i us permetrà, potser, entrar en l'especialitat universitària que volíeu cursar.

Que tingueu un camí planer d'ara endavant!

Fa una setmana es va tancar Expolangues 2010 París (del 3 al 6 de febrer) on, com ja us anunciàrem en un apunt anterior, la llengua convidada era el català. La pàgina web original de la fira més important de llengües del món està en francés, llengua del país d’acollida de l'encontre, però també teniu tota la informació de les activitats que s'han portat a termini al llarg de la setmana (promoció d'autors i llibres, teatre, lectura de textos, conferències...) en català a la pàgina de l'institut Ramon Llull. Als que ens estimem les llengües, ens fa goig veure la quantitat d’activitats que pot generar el seu suport, promoció i estudi.

La presència de la llengua catalana a la fira de llengües de París té una gran importància dins del procés de normalització lingüística pel que suposa d'aparador important per a la promoció internacional de la nostra llengua, que, fora de l'estat espanyol, també es parla a l'estat francés, a Andorra i a l'illa de l'Alguer (Itàlia). A més, el català ha estat la primera llengua que no és oficial d'un gran estat que ha tingut l'honor de ser la convidada d'excepció.

El lema triat per representar-nos en societat ha estat "El català, llengua de 10 milions d'europeus" i, al mapa següent en podeu comprovar les xifres.

El bloc de l'IES "La Melva" d'Elda també s'ha fet ressò de l'esdeveniment i ha publicat el manifest al qual es poden fer adhesions d'entitats o persones.

El diaridBalears.cat inclou un text de Josep Maria Llauradó del dia 9 de gener del 2010 sobre la nova "proposta de llei de l'audiovisual" que he volgut que conegueu.

---

Llei audiovisual (i còmica)

Josep Maria Llauradó

09/01/2010

Després de mesos de silenci (sempre sospitós, en aquests casos) el team PSOE+CiU+CC aprovà dijous al Congrés la Llei de l'audiovisual, que respecte al tema cabdal de la recepció de televisions més enllà de les fronteres autonòmiques (en l'era espacial i digital, en què vivim) segueix el vell principi d'embolica que fa fort.

Cap novetat. A part d'això, la llei mirarà d'evitar la privatització de les autonòmiques i redueix la publicitat a 19 minuts/hora (tanmateix, cap cadena no en fa cas), i limita (amb vista als joves, però ignorant que els joves "veuen" internet molt més que la tele) els anuncis de menjar insà, productes per aprimar-se i cirurgia estètica.

L'apartat més còmic de la llei és el que proposa que "els continguts que puguin ser perjudicials per al desenvolupament físic, mental o moral dels menors només podran emetre's entre les 22 i les 6 hores, amb avís acústic i visual...". Hi cabran, en aquesta franja nocturna, tots els programes que perjudiquen "el desenvolupament físic, mental i (sobretot) moral" dels joves? I quins són, aquests programes? (Per favor, que ningú no en faci la llista, que això encara els faria més atractius!).

---

Per la seua part, pàgina26, diari electrònic valencià incloïa la notícia el dia 8 de gener i donava una interpretació diferent de la proposta de llei.

---

La nova Llei de l'Audiovisual facilita la reciprocitat entre les televisions del domini lingüístic

divendres, 8 de gener de 2010

Ha estat la comissió constitucional, òrgan que té capacitat legislativa, l'encarregada d'aprovar amb els vots del PSOE, CiU i Coalició Canària una proposta que ara haurà de passar al Senat, on es debatrà el proper més de març. Populars, PNB i ERC-IU-ICV han decidit abstindre's, en una reunió de la comissió constitucional que s'ha produït aquest dijous, però que hauria d'haver tingut lloc el passat 22 de desembre. A les darreries de desembre es va decidir suspendre la trobada perquè els diputats van argumentar que no havien disposat de temps per estudiar totes les propostes i esmenes. La velocitat amb què s'ha aprovat la norma ha fet que els grups que han optat per no donar suport al document consideren que no hi ha hagut diàleg i s'ha anat massa ràpid en el debat. La nova llei impedirà la privatització de les televisions autonòmiques, amenaça que planava especialment sobre Telemadrid. També s'ha limitat la publicitat a dènou minuts per hora, de la mateixa manera que tot un seguit de continguts -operacions de cirurgia estètica, productes per aprimar-se, anuncis de menjar ràpid- no es podran emetre en l'horari infantil. Les televisions públiques hauran de destinar un 6% dels ingressos anuals a produir sèries, documentals o dibuixos animats. Les privades hauran de rebaixar aquest percentatge fins al 5%. Les llicències de televisió atorgades també és un altre aspecte que queda regulat: es renovaran de forma automàtica als quinze anys, si no hi ha una altra empresa interessada a adquirir-lo. Pel que fa al conflicte per la recepció a casa nostra dels quatre canals de la televisió pública de Catalunya, la futura llei permet que una televisió d'una autonomia es puga rebre en una altra, mitjançant convenis de reciprocitat, a partir de les relacions històriques, lingüístiques o culturals entre els territoris.

---

Donat que la "proposta de llei" encara ha de passat pel Senat, no podem baixar la guàrdia i haurem de continuar amb més força la Iniciativa Legislativa Popular que promociona Acció Cultural per arreplegar signatures perquè una "Televisió sense Fronteres" siga possible. Actualment comptem amb més de 270.000 signatures, però recordeu que, per anar bé, hauríem d'arribar al mig milió. La campanya s'ha encetat també a Navarra i el País Basc.

Si us interessa el tema podeu visitar el bloc 400 colps i seguir la proposta que us fa per visitar el recull d’articles de Salvador Montalt.

El darrer dia dels "innocents" ens deixava Joan Monleón com a conseqüència d'una afecció cardíaca i, des d'aleshores, volia fer un breu apunt sobre la seua tasca variada, festiva i divertida com a actor de teatre, cantant del grup folk Pavesos, actor de cine, locutor de ràdio i presentador de televisió, però a falta de temps per a investigar i recopilar materials he decidit deixar quatre notes generals sobre l’home.

Joan Monleón era un home senzill, de gran corpulència, amb un cor que no li cabia al cos i amb el bon humor que alguns tinguéreu ocasió de conéixer amb motiu de la gala de lliurament del premi Inquiet 2008. Va ser un gran showman que ens va divertir i ens va fer riure en moltes ocasions. A mi em recordava els artistes de varietats, els dels teatres Alcazar o Russafa, amb eixe punt d'ironia i el control absolut de l'escenari i el domini grandiós sobre el públic. Era un home que es reia de la seua pròpia ombra i no tenia vergonya, però la coneixia, quan els focus s'encenien i començava la funció. De vegades un puntet coent, de vegades un tant “tiamaria”, de vegades figura, Monle tenia el caràcter planer i un tant "descarat" que dóna servir molts anys darrere d'un taulell, un caràcter que el convertí en el rostre més popular de la televisió valenciana.

Entre les seues actuacions em quedaria amb la de Puta misèria, pel·lícula dirigida per Ventura Pons que està inspirada en la novel·la homònima de Rafa Arnal i Trinitat Satorre. Però també haguera pogut triar la de El vicari d'Olot, El virgo de Vicenteta, Moros y cristianos o La rossa del bar on des dels seus papers secundaris podem notar el seu estil característic.

Els valencians sovint han jugat amb el doble sentit de les paraules, especialment si tenien eixe puntet de verdor que feia picardioses les dites: el cacauet, la figa o la clòtxina han estat en boca de molts (ui! Hauria d'haver dit millor: "han estat dites més d'una vegada") i les cançons del grup Pavesos també es feien ressò d'eixa manera de sentir i dir el sexe i la picardia: "Hi ha en el Cabanyal una casa que fa cantonet; la xica d'allí festejava amb un xic foraster... i ara s'ha sabut que la xica molt grossa s'ha fet i és que l'han fotut i la xica va a tindre un xiquet", "La manta al coll... Una volta quan tornava el tio Pep de l'horta es va trobar de casa oberta la porta; baixant per l'escaleta es troba un senyoret que oberta la bragueta li mostrava el cacauet".

D'aquesta vessant, també he volgut deixar ací eixa particular manera de divertir-nos del grup Pavesos que aconseguiren cantant en valencià, recuperant cançons de caràcter popular i donant-los la gràcia de la que Joan Monleón posava el puntet de sal i pebre.

José Luis López Vázquez ha sigut un actor que ha marcat gran part del cine espanyol de l'últim mig segle. Per retre-li homenatge des del bloc, volem deixar un breu apunt del que ens ha cridat l'atenció al llarg de la setmana.

En positiu

Ahir vam poder llegir en Noticias Cuatro que l'historiador català Carles Querol havia recuperat una pel·lícula documental no estrenada en sales comercials, rodada el 1974 i dirigida pel cineasta i realitzador de televisió americà Jhon Alaimor en la qual Jose Luis López Vázquez representava a l'arquitecte Antoni Gaudí. Alaimor demanava la restauració de la pel·lícula perquè poguera arribar en castellà i en català a les sales comercials.

En negatiu

Anit, la 1 de Televisión Española emetia en el programa "Versión española" la darrera pel·lícula en la qual va participar l'actor que, dilluns passat, ens deixava als 87 anys: I tu quién eres? Supose que la tria ha vingut condicionada per ser l'última que no la millor pel·lícula en què ha participat l'insigne actor. Es tracta d'un film d'Antonio Mercero que, al meu entendre, fa aigües per molts llocs i del qual només se salven les actuacions de Manuel Aleixandre i José Luis López Vázquez. El tema central de l'argument, "la pèrdua de la memòria com a conseqüència de la malaltia d'Alzheimer", és tractat tan amablement i lleugera que, els qui hem hagut de conviure amb la malaltia, ens resulta tot mera anècdota superficial. Us recomane que activeu els dos enllaços anteriors si voleu conéixer el que va dir part de la crítica al respecte. Però ací no s'acaba l'homenatge de la 1 de TV, hui dissabte, li dedica el programa "Cine de Barrio" i emet una altra de les pel·lícules on va participar el desaparegut actor: "Operación cabaretera", una comèdia del director Mariano Ozores (les feia com a xurros) junt a Gracita Morales on López Vázquez fa gala dels tics i de l'histrionisme característics quan interpretava comèdia de supervivència.

Perquè no us quedeu amb la idea que el desaparegut actor només participà en pel·lícules de baix pressupost i qualitat dubtosa, us recomanem algunes de les seues pel·lícules més destacades per la crítica, com ara, El pisito (comèdia negra dirigida per Marco Ferreri i Isidoro M. Ferry on JLLV obtingué el seu primer paper principal) o El cochecito; Plácido, El verdugo o La escopeta nacional (dirigit per Berlanga); Atraco a las 3 (dirigit per José María Forqué), Peppermint Frappé (dirigit per Carlos Saura, la pel·lícula que li valgué l'admiració incondicional de Charles Chaplin) i La prima Angèlica; Mi querida señorita (el seu primer paper dramàtic i un dels més importants de la seua carrera, dirigit per Jaime de Armiñán i amb guió del propi Armiñán i José Luis Borau).

Sense anar més lluny, l'homenatge de RTVE haguera pogut ser més brillant, tenien on triar; sense canviar de director fins i tot. Antonio Mercero el va dirigir en La cabina, un telefilm exitós, original i molt premiat on l'actor madrileny demostrà la capacitat de treball i de saber fer cinema. Al meu entendre, una pel·lícula molt més apropiada que la fallida I tu quien eres?

Mercero parla de la gènesi de La cabina

En una escena de "Atraco a las 3"

Les fotos estan extretes de:

"MI querida señorita" www2.albacete.es/filmoteca/fotos/el%20pisito.jpg i

Cartell de la pel·lícula "El pisito" farm4.static.flickr.com/3591/3423675277_79398...

A punt de començar el nou curs i les classes es tanca el termini d'inscripció al festival Inquiet 2009. Al festival es pot presentar qualsevol audiovisual de ficció, documental o animació de llarga o curta durada feta en versió original o doblada a qualsevol de les varietats del català.

Com en anys anteriors, la secció Inquieta inclourà les projeccions dels escolars. Enguany seran tres les categories i, per tant, el premi quedarà més repartit.

Els alumnes de batxillerat de l'IES Manuel Sanchis Guarner ens han preparat per a aquesta edició Amor d'amo, aigua en cistella, un curt que intenta abordar la problemàtica de la violència domèstica i que segueix el fil conductor que s'endevina ja en Dol, un curt de 2 minuts que presentaren al concurs "Yo también tengo derechos", del Consejo General de la Abogacia Española.

Per a més informació, cliqueu la pàgina del festival

http://www.inquiet.org/