VALENCIÀ, LLENGUA I IMATGE

Era l’any 2005, el dia pareixia estable i al cel es veien dos o tres núvols clars que encara estaven massa lluny com per a fer ombra als rajos del sol que il·luminaven la jornada. El clima permetia portar no massa capes de roba, amb una gavardina n’hi havia prou. Aquest fet facilitava la mobilitat de la gent i els llevava el plus d’estrès opressiu que significa el tèxtil en els temps hivernals urbans que, caòtics i esquemàtics, se succeïxen inevitablement.

Eren quasi les quatre de la vesprada i, com la majoria dels dies, Josep es dirigí cap a la cafeteria de la seua amiga Maria. Era el típic home d’edat mitjana. Aparentava menys anys dels que tenia ja que no havia passat per cap turment que poguera veure’s reflectit en la seua pell llisa i neta d’imperfeccions. Els cabells de color castany, els portava curts i tenien una tènue ondulació que modelava el seu cap i emmarcava el seu rostre. La barba de dos dies, tal com marcava la moda del moment. Se la cuidava el mínim perquè es notés que ho feia. Els ulls els portava protegits per unes ulleres estretes de color blau cobalt, encara que no tenia massa diòptries.

La cafeteria estava en la cantonada del carrer de l’hospital d’on ell era estomatòleg. Allí sovint passava l’estoneta lliure que tenia, parlant amb ella i algú més que estiguera puntualment allí. Parlaven sobre temes com la rutina i els esdeveniments que ocorrien en les seues vides mentre menjaven tapes i bevien cervesa o algun refresc bombollejant.

Pel camí, a causa de les presses, s’ensopegà amb un home barbut, brut de porqueria i pudent d’alcohol que demanava almoina. Li arribava a l’altura del pit. L’emmidonat gest del seu rostre canvià dràsticament per a convertir-se en una ganyota de fàstic. Intentà, per a no ofendre aquell pobre miserable calçar-se un forçat somriure, d’aquells que es reserven per als moments fastigosos, i després li donà cinc euros per caritat. Continuà en direcció a la cafeteria intentant imaginar-se quines males decisions hauria hagut de prendre aquell home per a acabar tan malament. Aquestos pensaments es varen reflectir com una imatge en la seua cara. Aleshores el vagabund el mirà sentenciosament. “Pobre home!”, dirigint-se a Josep amb la seua fosca veu. “Ni tan sols la mort et farà lliure”, conclogué. I va prosseguir el seu camí sense destí. Josep va fer un intent de girar-se, però decidí seguir de front posant el seu cos en paral·lel al carrer cap a on es dirigia quasi magnèticament. Sentí llàstima per l’home i seguí caminant, va distraure’s mirant aparadors cridaners una breu estona i no tornà a pensar-hi.

Arribà, es dirigí a la seua taula de sempre amb el semblant passiu i solemne que havia estudiat moltes vegades davant d’un espill, encara que se sentia cansat per la dura jornada que havia passat assegut escoltant les queixes d’ancians mig acabats perquè mai no seguien els consells que ell els donava i també atenent joves hipocondríacs que només tenien gasos de tant de nodrir-se d’aire, aire després de vomitar les neurones en dies de festa, el zenit del seu concepte de diversió. Deixà doncs, amb compte, en un costat el seu maletí marró de pell i s’assegué. Portava les sabates tacades però ho deixà córrer. ‘’No tot ha d’estar sempre obsessivament correcte’’, pensà.

Des del taulell havia estat observant-lo Maria, que més nerviosa que mai, li preparava el que havia demanat per portar-li-ho en una safata de metall lluent. El servei l'oferia ella mateixa perquè ja no podia permetre’s pagar un sou de cambrera. Li tremolaven els braços i les cames que, dia a dia, retenien més líquid i es feien un poc més grosses i flàccides. També la veu. Josep se n’adonà, en escoltar la seua feble i tremolosa salutació amb el cap baix, que lluïa un cabell castany, lluent i ondulat com sempre l’havia tingut. Va intuir que la causa del seu malestar era la conversació que havien tingut la darrera vesprada i decidí que havia de fer alguna cosa per ella; a fi de comptes li tenia certa estima.

Ells dos es coneixien des que eren menuts i des d’aleshores havien portat una relació d’amistat afable i pròspera. Compartien alegries, penes i s’ajudaven amb el que podien. El dia anterior però, Maria havia demanat un favor a Josep i aquest es negà a fer-li’l, encara que li prometé que reflexionaria sobre el tema i l’ajudaria tant com pogués sense accedir completament a la seua petició.

Maria passava per problemes en el seu negoci. Se sentia com una fracassada. No tenia estudis i estava a punt de perdre el seu local. Era la seua única font d’ingressos i l’havia aconseguit llogar després de treballar dur durant molt de temps. Encara que tenia família, no els demanaria ajuda ja que la poca estima que es tenien mútuament feia que l’orgull tingués més pes que la necessitat. Aquest mateix fet també li ocorria a Josep amb la seua. Tanmateix Maria sabia que si els ho demanava l’ajudarien. Havia pensat també en l’avortament però ja era massa tard i, d’haver-ho intentat, podria haver perillat la seua vida.

Entenia perfectament la postura de Josep. Lligar-se amb una embarassada perquè aquesta tingués els avantatges judicials que se’n derivaven en nàixer el xiquet no era una decisió intel·ligent per a algú com ell. Però ella no comptava amb què el seu amic sí havia decidit ajudar-la i confiar amb ella.

Josep va demanar a Maria que s’assegués i li comunicà que acceptava la seua proposta però amb la condició que li contés de qui era el xiquet i li aclarira la situació. Ella li digué la veritat i l’explicà que “un boig miserable, narcisista, mentider, obsessiu i egocèntric com el pare del xiquet, no mereixia saber de l’existència de la criatura.” Ella sola s’encarregaria de criar-lo perquè ja no tenia contacte amb ell.

El seu diàleg, que es pretenia revelador, fou truncat per una estranya olor a socarrim: s’havia incendiat de sobte la cuina i tots dos eixiren corrent a apagar el foc. La causa havia sigut el cigarret mal apagat del cendrer de Maria, que agafà un fil de la cortina i la cremà sencera. L’incident, per sort, no provocà més danys que les marques en la paret i les destrosses de material. Maria es posà a plorar dient que era una persona destinada al fracàs i que no podia amb tant d’estrès. Josep la consolà donant-li una abraçada i acariciant la seua espatlla. Pensà en recriminar-li que en el seu estat mantinguera un vici tan inútil com el tabac, però no digué res. Ambdós es coneixien els secrets mútuament i pensà que potser era això el que l’havia empentat a acceptar.

Es varen mirar als ulls i cadascú per la seua part lluità amb el seu semblant propi en una guerra per veure qui delectava l’altre amb la mirada més neutra. Primer somrigué Josep. El seu rostre no acostumava a fer tant de treball dissimulant. La victòria fou de Maria, que li tornà el somriure. L’ambient irradià saviesa, però ningú se la va quedar. Aquesta, despatxada per dos somriures que no deixaren llibertat a cap paraula, eixí per la finestra i s’escampà fora fins desaparèixer en una graduació ascendent de tons grisos.

Passaren dos mesos i es casaren. Havien pactat seguir sent tan amics com sempre. Ho varen fer a la darrera hora de la vesprada per a no trobar-se amb invitats indesitjats i decidiren anar-se’n amb altra gent a fer una mena de celebració en un restaurant familiar. A l’hora de tornar a casa, Josep va portar Maria al seu pis, situat al conflictiu barri de Nazaret, i ell se n’anà al seu no menys pintoresc del Cabanyal. Però açò ja no el preocupava massa perquè ja quasi tenia estalviat el que li calia per a la primera lletra d’un pis en el centre de València i molt prompte anava a mudar-se a la seua nova llar.

En arribar a casa trobà uns missatges alarmants i molt estranys a la bústia de veu del telèfon, eren de casa de Maria. Es donà moltíssima pressa i va tornar per a veure que tan greu era el que li ocorria. Aparcà el seu cotxe al carrer i eixí. Sentí de sobte un dolor agut i fred a l’esquena i caigué de genolls. Sentí com una mà l’agafava dels cabells i l’arrossegava fins al portal de Maria sense cap dilació.

Allí va veure la seua pobra amiga amb el ventre rebentat i agonitzant en un escenari tintat de roig intens. Li havien obert el ventre i hi havia budells escampats per tot arreu. Dins del seu buit estómac, la seua sang s’havia començat a oxidar i els budells que li restaven remetien la clara imatge d’un niu de serps de color marró obscur. El seu sofriment no havia sigut prou com per haver mort encara i els seus ulls començaren a parpellejar diligentment.

Hi havia un home que bressolava, embolicat en una manta, un fetus sanguinolent mentre colpejava sense parar tot el cos de Maria amb ira psicòtica i cridava amb veu gutural: ’’Podreix-te puta infidel!’’ Li xafà la panxa amb un peu. Tremolant-li els llavis i amb un so del tot cacofònic cridà: ‘’Maleïda infame!’’ i es posà a sanglotar.

L’home deixà per fi d’acarnissar-se amb la pobra moribunda i la deixà morir. Un dels seus tres còmplices, el que arrossegava Josep, es dirigí a ell amb el nom de Santos, i li feu saber de la seua presència.

Els homes en qüestió, anaven vestits amb colors vius, no pareixien els típics matons. Un d’ells era negre, l’altre era un vell canós de cabell curt i l’altre, rapat, tenia els pèls de les celles rojos. Santos devia ser l’antic nuvi de Maria. Era un home corpulent, d’ulls clars i tenia els cabells negres i rissats. Tindria potser uns quaranta anys. El seu rostre era desconcertant. Josep l’havia vist dues o tres vegades feia molt de temps en la cafeteria de Maria i mai hauria vist en eixe home l’ésser cruel i malvat que se li presentava davant.

Santos va començar a donar colps amb molta fúria a Josep fins que es va cansar i se’n va anar bressolant cuidadosament el fetus mort de Maria. De no haver sigut aquells mims adreçats a un fetus llardós, qualsevol els hauria qualificat com el resultat d’un amor de pare sincer i meravellat per la vida convertida en extensió de si mateix. Qualsevol persona normal s’hauria posat a vomitar.

Va començar a sanglotar i a plorar silenciosament, mentre es queixava de no saber què menjaven els xiquets prematurs. El seu plor era hipnòtic. Tenia una veu irònicament suau i melodiosa.

Les ombres semblaven oprimir pesadament els voltants, el cru fred i el vent li assotaven amb força el rostre, el coll i les mans esgarrapant-li la pell. La situació li havia portat una sensació que mai abans havia experimentat: la preocupació per un fet que, per definició, era un problema i no una banalitat. Tenia la seua pròpia mort als nassos, no era per a menys.

Santos i la seua prole van desaparèixer. Josep no podia fer res, jeia a terra estirat. L’enteniment se li havia col·lapsat i ja li donava igual la mort de Maria i del seu nonat convertit en joguet d’un ésser que nasqué potser tan mal com ell. ‘’Així que ara és quan es renuncia a seguir-li el joc a eixe esgarriacries que satanitza l’egoisme i altres actituds pròpies del miserable gènere humà!’’, es deia. ’’Els metges solem ser massa impuntuals’’. Es penedí de no haver pensat més en si mateix quan visqué.

‘’D’on eixia tanta violència?’’, es preguntà. Pensava en què, quotidianament, s’havia acostumat a fingir bondat i sentiments de prestigiosos per l’estil i a fer drames mediocres per a omplir la seua existència buida de significança amb fets intranscendents, tant si actuava d’una o d’altra manera. Se suposava que era el que calia fer. Ara, ja tard, se n’adonà del camuflatge que suposa el fet que eixes coses les ha fetes i seguirà fent-les tothom durant eons. A més, al cap i a la fi, això només era un estratagema fàcil utilitzada en massa per qui vol evadir una realitat del tot irònica i feridora, és a dir, la famosa gran majoria. La hipocresia, la desgana i la maldat, totes ixen del mateix lloc. Allò correcte no existeix. Les persones acostumem a inventar excuses per a fer com si volguérem canviar el món per un altre, ignorant el seu caòtic natural. Tanmateix és més fàcil passar les ximpleries per alt i fabricar indignació i sentiments pseudo-rebels amb data de caducitat de tant en tant. Pel que fa a qui te seny, es limita a observar i repetir hipnòticament. ‘’Què més poden fer sinó?’’. La gent té a perdre molta mediocritat feta addicció que no vol reconèixer. I el món no es pot canviar perquè a més no posseïm el tiquet, s’han esgotat les existències. Per a súmmum, existeix una cosa coneguda com el lliure pensament.

En el seu deliri, Josep escoltà el rèquiem d’una ànima errant. Voldria que haguera continuat fins que el crepuscle s’haguera acomiadat d’ell i la llum matinal el torturés. Aquesta animeta va parar de cantar i li digué: ‘’Massa tard per a renàixer xic, ara la pluja purificarà el teu cos. Però tu ja no tens més oportunitats d’ésser ningú, massa tard, massa tard...’’

Era la veu del vagabund, no la d’una ànima. Josep va intentar incorporar-se per a anar-se’n amb ell però sols pogué alçar un poc el cap. La veu desaparegué.

El pobre desgraciat no podia parar de mirar el cel, que estava a punt de ploure, com esperant un senyal. Mentrestant, el seu cor bategava amb un compàs irregular. Sofrí una sensació que feia que en la seua aura s’aglomeraren ximpleries. Unes amb més importància, altres amb menys, però cap en concret, ja que eren records difusos que s’escapaven amb agilitat de la ment volent convertir-se en sensacions. "Cru destí", es digué, ja no podria tornar a pensar coses més complicades.

La taquicàrdia avançava. Sabia perfectament que anava a morir i la seua ment començà a fer un treball desconegut fins aleshores.

Renuncià als ídols, als líders i també a les deïtats, existiren o no. Ni llegat, ni història; sols posseïa la seua persona i vivències, encara que no per molt de temps. Ho valorà per primera vegada. “Abans, ara i després què he tingut, què tindré?”, pensà borrosament i amb prou feines. "Res!", es contestà. Ja només seria cendra el que deixés darrere.

No se sentí confús, però sí com una mena de monstre en plena redempció a qui no li calia cap paraula, ni tan sols les de la veu del pensament per a entendre que no seria mai més l’home genèric que s'havia acostumat a ser i que de viure, mai hauria pogut saber com dir-li als demés i que entengueren que qui no és capaç d’acceptar la natura d’alguns fets sense tergiversar-los, tampoc no ho és per a assumir la realitat de les coses i deixar de viure en la bombolla de fum que anomenem societat moderna.

Només es lamentava que li ocorregués just abans de morir. ’’Potser d’altra manera ho hauria ignorat completament?’’, intentà seguir pensant en això, però ja era inútil.

Recolzat el seu cap sota el paviment, amb totes les extremitats dislocades, acabava d’acceptar vincular-se amb la mare terra i tindre el gust d’ésser a tot arreu quan fora matèria putrefacta. No calia jutjar les persones, cadascú sols té una cosa pròpiament seua. I ell ara sabia el que açò era. Aleshores va gaudir per primera vegada de la contemplació del cel nocturn i les estrelles a les quals, sempre eternes, de vegades el cel abraça amb un vel nebulós. I es va meravellar innocentment.

El seu cor amb força va atacar-lo amb un fort pols a les temples; sentí aquella sensació que s’amaga al fons de la galta abans del plor; se li van obstruir els melangiosos ulls eternament obscurs i la pressió intracranial va fer que d’ells vessaren llàgrimes de sang vermella. Seguidament un dolor agut i penetrant tancà els ulls per sempre més.

Com en edicions anteriors hi ha una única modalitat de concurs, la del relat oral en llengua catalana.

Pot participar-hi qualsevol persona, professional o no, sense límit d’edat.

Carcaixent conta! està adreçat a tots els públics. Es realitza a l'aire lliure, en una plaça, i el públic és heterogeni i familiar.

La inscripció implica representar el dia 30 de juny de 2012, a les 19 h, a la Plaça del Llimeral de Carcaixent (o en el recinte tancat que l’organització indique, cas que l’oratge no permeta realitzar l’acte a l’aire lliure), una actuació individual i sense escenografia. L'actuació no podrà sobrepassar els 10 minuts.

S’estableixen dos premis: un de 200 euros i una escultura de la mascota del certamen elaborada per Francesc Fontana per al primer/a classificat/ada, i 100 euros per al segon/a.

La decisió del Jurat, que serà inapel·lable, es farà pública després de la deliberació del jurat, en finalitzar l’actuació de totes les persones que hi participen.

Es podrà deixar desert el concurs.

Qualsevol dubte que poguera generar-se sobre aquestes bases serà resolt pel Jurat del Concurs.

La inscripció i posterior participació suposa l’acceptació de les seues bases. I igualment l’autorització a l’organització per a utilitzar, reproduir i difondre les imatges i so que de l’event puguen captar-se, inclosa la difusió de vídeos de les actuacions mitjançant la xarxa electrònica.

Si vols participar, sols cal que envies el teu nom complet i dades de contacte (adreça, e-mail i telèfon) per correu ordinari a l’apartat de correus 159 de Carcaixent o per correu electrònic a carcaixentconta@gmail.com.

Pots inscriure’t fins al dilluns 28 de juny de 2012.

Concurs de narrativa: finalista 2012 (Segon Cicle d'ESO)

Carme San Lorenzo Zaragozá (4t A)