VALENCIÀ, LLENGUA I IMATGE

La lluna de la muntanya,
la lluna que més m’agrada!
Ai, com m'agrada la lluna,
la lluna de la muntanya!

És una lluna molt neta,
és una lluna molt clara.
Com és de clara la lluna,
la lluna de la muntanya!

Lluna de bosc i fageda,
la lluna que ens agermana,
la lluna de creure i creure
i mirar-nos a la cara.

La lluna de la ciutat
és una lluna gastada,
és una lluna molt trista,
és una lluna llunyana.

¿Qui pot mirar a la lluna
amb una mirada franca?
És un luxe innecessari;
vés a la teua, i a casa.

Si la mires, et fotran
un ganivet per l'espatla,
et robaran la cartera,
la muller i l'esperança.

Però jo pense en la lluna,
la lluna de la muntanya,
i em sé ric d'alguna cosa
que jo no vull dir encara.

Pense en un món on els homes
es miraran cara a cara:
cada paraula que diguen
serà més que una paraula.

Pense en la lluna, la lluna,
la cosa que més m'agrada.
La vida llavors tenia
una gràcia no encetada.

Ai, com m'agrada la lluna,
la lluna de la muntanya!
La lluna de la muntanya,
la lluna que més m'agrada.

Propostes didàctiques en Viu la poesia

El poema recitat per Kevin Cañizares o per Adrià Rierola Solà i Anna Butlló Tudela

---

Els autors i els gravats:

---

Elisabet de la Cruz i

Frederik da Silva

---

Amb aquest apunt tanquem la sèrie sobre els gravats de l'exposició en homenatge a Vicent Andrés Estellés. Demà us mostrarem un vídeo amb la resta de gravats, proves i treballs dels alumnes.

Mires la mar per la finestra oberta.
Vola una sal per les parets de l’aire.
Jo et mire el cul alíger i tendral.
Galtes de cul com mai n’havia vistes!
Avui comprenc l’encert precís del mot.
Galtes de cul fresquíssimes, lleugeres.

* * *

Amb sacres dits / amb dits de confitura,
sí, prem, amor, / els dos lavis del sexe
i l’has obert / com una rosa humida
i ens hem quedat /bocabadats en veure’l
i hem lloat / les seues galeries
de murs humits / i resplendents tothora.

* * *

et viu un pit per dessota la brusa,
més bé petit, i el recorde moltíssim,
et pense el pit petit dintre la mà,
et pense el pit i la meua besada,
i l’entrecuix i el furor, tantes coses.

Títol: Cometas en el Cielo
Títol original: The Kite Runner
País: USA
Estrenat als USA: 14/12/2007
Estrenat a Espanya: 07/03/2008
Productora: Wonderland Films
Director: Marc Forster
Guió: David Benioff, Khaled Hosseini (novel·la)

Banda sonora: Alberto Iglesias
Repartiment: Susan Zangl, Shaun Toub, Khalid Abdalla, Atona Leoni.

Estem davant d'una pel·lícula tendra i dura al mateix temps on dos amics, més que germans, mantenen una relació especial d'amo i criat. Els dos protagonistes, Amir (Zekiria Ebrahimi) i Hassan (Ahmad Khan Mahmoodzada), conviuen en la mateixa casa i tenen una relació estreta que els porta a estimar el vol dels catxerulos, el cine americà i la lectura de contes, a l'estil de Les mil i una nits. Les circumstàncies personals primer (enveja i traïció) i les històriques del país on viuen, després, els porten a la separació i les seues vides no tornaran a coincidir físicament. Només, vint anys més tard, una carta i una fotografia permetran recuperar per uns instants aquell temps d'esperança i amistat.

La novel·la de l'escriptor americà, d'origen afgà, Khaled Hosseini, en la qual s'ha basat el guió de la pel·lícula, va ser tot un èxit de vendes allà pel 2005; potser perquè en dóna una visió del conflicte afgà (possible guerra civil, invasió russa, dictadura dels talibans) molt occidental i a l'americana. Aquest transfons històric ens permet veure l'evolució d'algun dels personatges que ja de menuts mostraven el seu odi i la seua actitud racista envers els joves azagra.

La fotografia, de Roberto Schaefer, i la música, de l'espanyol Alberto Iglesias (candidata a l'Òscar), aconsegueixen crear un clima idíl·lic en alguns moments de la pel·lícula i ens sotraguegen un poc el cor. No m'estranya que haja arrencat alguna que altra llagrimeta entre el públic.

La pel·lícula plasma molt bé la situació de la comunitat afgana als Estats Units i el contrast de pensaments i costums. Han passat vint anys i les vides d'aquells dos joves han dibuixat camins ben diferents, tots dos tortuosos, però un més que el de l'altre.

Una telefonada des de Pakistan permetrà a Amir (Khalid Abdalla) regressar a l'Afganistan a la recerca de la seua pròpia redempció, tot i el perill que suposa l'implacable govern dels talibans. Allà veurem els canvis físics que ha experimentat el paisatge; els polítics, que han empobrit la societat i han cercenat la democràcia; i els morals, que han portat els seus habitants a l'Edat Mitjana. Amir s'hi enfrontarà a tots els seus fantasmes del passat i als del seu país per recuperar la dignitat perduda i al fill del seu gran amic. Per primera vegada obrarà de forma valenta i segura i superarà els límits que la seua infantesa poruga li havia imposat.

En tornar als Estats Units veurem realment el canvi que ha obrat el viatge en el protagonista i tindrem ocasió de recuperar les imatges del començament de la pel·lícula on milers de cometes volen en un cel blau, carregat d'esperança.

Llàstima que aquest cel no siga el de Kabul i el missatge passe per la recerca d'una vida millor lluny de la pròpia terra, del propi país!

Comentari de Jaume Mont publicat anteriorment amb data de 6 de juny de 2009.

El Padrino són tres pel·lícules de Francis Ford Coppola sobre la màfia i sobre el crim organitzat. Aquesta trilogia, ja clàssica dins del món del cinema, tracta una etapa importat de la història dels Estats Units on estava ben present el desarrelament produït per la constant immigració; una immigració plural i diversificada on els sicilians eren un de tants grups humans que buscaven la cohesió entre ells encara que fora fent ús de la violència per mantenir la importància dels seus clans familiars, que aparentaven decència i mostraven riquesa de cara a unes autoritats, en moltes ocasions, corruptes.

A més, al llarg de les tres pel·lícules de The Godfather podem observar un tractament sociològic, una manera d'entendre la família i les relacions humanes dins i fora del clan familiar. L'amor, la fidelitat, la seguretat, la protecció... s'alternen amb la traició, l'odi, la mentida o el rebuig. Tots dos paral·lels estan ben presents i apareixen i reapareixen quan algun membre del clan, malgrat haver criticat els mètodes mafiosos emprats per una part de la família en el seu quefer quotidià, ha de mostrar la fidelitat al grup perquè l'estima per la família està per damunt de qualsevol altre principi. I serà aquesta mena d'estima suprema per la família la que incapacitarà els seus memebres per a atorgar el perdó i mantenir els remordiments fins que la venjança siga executada.

En el fons, aquest retrat de l'ànima familiar fet per Coppola a partir del guió de Mario Puzo, aquest retrat del comportament humà, en ocasions profundament primitiu, no deixa de ser un retrat de la societat americana d'aquella època on les pors i les diferències estaven presents i acabaven potenciant-se per aconseguir poder i riqueses. És la lluita per la supervivència, que comença quan l'emigrant Vito Andolini Corleone, primer al vaixell i, més tard, a l'illa d'Ellis, es troba una massa ingent de persones de diferents ètnies i diferents nacionalitats que lluiten, com ell, per trobar un lloc en aquella terra promesa on tot serà possible, fins i tot la pèrdua de la vida i, per tant, de la llibertat després d'haver aconseguit aparentment el somni americà.

He
vingut,
Miguel Hernández,
ací
on
jeus,
com
volia
fa
molts
anys.
He
callat
mirant
el
nínxol.
He
volgut
inútilment
repetir-me
en
silenci
un
vers
teu.
He
sentit
una
pena
invencible,
com
un
nus
molt
vulgar
a
la
gola.
He
callat.
Sols
llegia
el
teu
nom
a
la
llosa.
Molt
de
temps
desitjava
venir.
Sóc
ací.
Dempeus,
mire
el
nínxol.
Cau un sol molt suau, molt de mel. Els ocels, creuen l’aire.
Jo
havia
de
venir
i
he
vingut.
Sóc
ací.
Humilment,
sóc
ací.
Et
recorde,
Miguel.
No
puc
més.
No podia més ja i he vingut. He creuat el cementeri.
Finalment,
he
arribat.
El
moment
més
intens
a
la
meua
existència.
No
t’he
dut
un
gesmil,
un
gerani.
T’he
dut
més
silenci,
Miguel.
He
temptat,
de
genolls,
amb
la
mà,
el
teu
nom
a
la
llosa.
No t’oblides, Miguel. Jo t’ho pregue.

(Alacant, 3-2-1960)

A poc a poc arriba a la ciutat
-i puja febrilment pel moll de l’os-
la tardor, una boira, una humitat.

Les dones tornen cercant el repòs,
en formes d’una gràcia vençuda,
i creix l’enyorament en tot el cos

-els llums sobre l'asfalt de l'avinguda,
nostàlgia de camps i de collites,
alguna cosa incògnita rompuda-:

torna a la roba el cos, després dels mites
de l’amor salnitrós (l’era, el llit),
les hores que semblaven infinites.

Ara és quan endevina l’infinit,
mentre intenta arribar, morint-se, a port
el vell vaixell de fusta de la nit,

el lent crepuscle, el sentiment més fort,
molt més encara que la nit, que té
l’agonia de no saps quina mort.

Ni saps quin últim fil ara et sosté,
tractant de posar oli en el gresol
d’una remota i desvalguda fe.

Et sents, de sobte, desvalgut i sol,
Amb un desig darrer de companyia
Per a tota la vida, si Déu vol.

Escriuràs, si saps fer-ho, l’elegia,
mentre et creix un anhel familiar
del foc encés i d’una dinastia.

Has vist massa vegades, a l’atzar,
un llum encés darrere unes cortines,
i has desitjat la casa i un passar.

Penses el foc i l’aigua de les cuines,
i penses el llit i el llit desfet,
i tot allò que ignores ho endevines.

Potser, sols, la tardor siga un calfred
que t’il·lumina tota l’existència
ara que la vivies més distret.

Et vindrà, de calfred, la vehemència,
algunes ganes de comoditat,
de mirar-te en la teua descendència.

Et pujarà pels ossos la humitat
i sentiràs que tot arriba i passa
i voldràs arrelar en la ciutat,

i tenir com es diu, la teua casa.

L'autora i els gravats:

Alba Cuenca

Torne al racó, que tampoc no és racó

Torne al racó, que tampoc no és racó,

on mire molt i comprenc més encara.

Veig arribar tongades de tenebres

en cavallons de molt confús destí.

Pena de mort a la rosella fràgil!

Han regirat el clavell del balcó.

Escolte el mar, molt combatut pels vents.

Escric i bec, i escric i bec; sols, pena.

Pena només, i afegitons de ràbia.

Escolte el mar; no li obriré la porta?

Fume i escric, i discretament bec.

Torna a arribar, massa enjorn, la tardor.

Dormen els fills i la muller; estic sol.

Contemple el llum breu de la cigarreta:

és com un cor que palpita a la fosca.

És com un cor elaborant un dia.

El dia gran, que vindrà, malgrat tot.

Com sona l'ESO s'ha convertit en l'encontre d'alumnes i professors de música més organitzat i dinàmic que s'ofereix des dels centres d'ensenyament públic. Una vegada més, i ja en van 14, un grup de professors entusiastes han estat capaços de reunir centenars de joves al voltant de la música i la creació. La trobada es fa cada any en un lloc diferent; en aquesta ocasió l'encontre ha tingut lloc a Cocentaina. Durant quatre dies, entre el dimecres 8 i el dissabte 11 de maig, s'ha promogut la convivència i la participació en múltiples activitats artístiques (música i dansa fonamentalment) i s'ha treballat la disciplina que requereix treballar amb qualitat aquestes activitats artístiques.

Mireu-vos un tast del concert ací i segur que, en les propores ocasions, no us ho voldreu perdre. Ja coneixieu David, el responsable en el nostre centre de l'activitat, i el seu entusiasme; a ell heu d'agrair poder participar en una activitat tan interessant.

T'enamores de tot; si vols, de totes.
Perds el cul pel carrer, sempre darrere
de la primera que t’hi trobes. Perds
l’alé seguint-les pels carrers. Invoque

tots els carrer de Palma. M’enamora
la vida. La seguesc per totes bandes.
Me n’entre al bar i puge l’escaleta.
Compre flors i diaris. Mire els núvols.

M’enamora la vida. O bé, m’agrada.
M’agrada contemplar-la al meu davant.
La rodonor moguda del seu cos,

totes les teles de la vida. Em passe
la vida, imaginant com es despulla
la vida, mentrestant l’espere al llit.

L’autora i els gravats

Carola Cruz