El 1945, en finalitzar la Segona Guerra Mundial, els vencedors d'Alemanya (Estats Units, la llavors Unió Soviètica, Anglaterra) van ocupar i van dividir, per al seu control, el territori alemany. Esta divisió va ser una conseqüència directa del conflicte armat entre els poderosos del món: cap dels vencedors volia que l'antic règim feixista tornara a adquirir poder. Els Estats Units i la Unió Soviètica (ara Rússia) van acordar ocupar el país per a després trobar un règim pacífic i de llibertat per als alemanys. Molt prompte és va veure clar que les potències vencedores no podien posar-se d'acord sobre una política d'ocupació comuna. En definitiva, darrere de tot aquest procés estava la rivalitat ideològica de dos sistemes socials oposats i la política expansionista del govern soviètic de llavors.

Els fets històrics sempre han tingut bona acollida al cinema i aquest no podia quedar al marge; durant èpoques, com heu pogut veure al document anterior, el mur ha estat en el decorat d’algunes de les pel·lícules americanes o del cine europeu més aclamades pel públic. Fa uns dies se celebrava el 20è aniversari de la caiguda del mur de Berlín i hem volgut deixar constància d'aquest fet al bloc amb la recomanació de la pel·lícula de Billy Wilder Un, dos, tres (EEUU, 1961). Ja heu vist que no és l'única que podria il·lustrar l’esdeveniment històric i on està present el "mur" que es va construir per tancar la frontera entre l'est i l'oest de Berlín.

L’hem triada perquè es tracta d'una comèdia divertida, on participen molt bons actors i actrius com James Cagney, Pamela Tiffin, Horst Buchholz, Arlene Francis, Lilo, Pulver, Howard St. John, Hanns Lothar, Leon Askin, Ralf Walter, Karl Lieffen, Hubert von Meyernick.

Són molts els murs que encara queden per caure i, fins i tot, a l'Alemanya ara unida políticament de nou, molts els problemes que no s'han resolt després de tombar el mur de ciment que separava la ciutat i el país. Esperem que aviat se supere la divisió entre ciutadans de primera i ciutadans de segona que encara hi perdura.

Mireu la ironia i el sentit de l’humor que destil·la la pel·lícula en escenes com la següent on el nou gerent de la Coca-Cola prohibeix determinades actuacions i comportaments de caire militaritzat entre els treballadors de la fàbrica.

Si encara no l'heu vista, ara és un bon moment; després de tantes celebracions i recordatoris televisius de l'efemèride, val la pena revisar la història amb un poc d’humor.

José Luis López Vázquez ha sigut un actor que ha marcat gran part del cine espanyol de l'últim mig segle. Per retre-li homenatge des del bloc, volem deixar un breu apunt del que ens ha cridat l'atenció al llarg de la setmana.

En positiu

Ahir vam poder llegir en Noticias Cuatro que l'historiador català Carles Querol havia recuperat una pel·lícula documental no estrenada en sales comercials, rodada el 1974 i dirigida pel cineasta i realitzador de televisió americà Jhon Alaimor en la qual Jose Luis López Vázquez representava a l'arquitecte Antoni Gaudí. Alaimor demanava la restauració de la pel·lícula perquè poguera arribar en castellà i en català a les sales comercials.

En negatiu

Anit, la 1 de Televisión Española emetia en el programa "Versión española" la darrera pel·lícula en la qual va participar l'actor que, dilluns passat, ens deixava als 87 anys: I tu quién eres? Supose que la tria ha vingut condicionada per ser l'última que no la millor pel·lícula en què ha participat l'insigne actor. Es tracta d'un film d'Antonio Mercero que, al meu entendre, fa aigües per molts llocs i del qual només se salven les actuacions de Manuel Aleixandre i José Luis López Vázquez. El tema central de l'argument, "la pèrdua de la memòria com a conseqüència de la malaltia d'Alzheimer", és tractat tan amablement i lleugera que, els qui hem hagut de conviure amb la malaltia, ens resulta tot mera anècdota superficial. Us recomane que activeu els dos enllaços anteriors si voleu conéixer el que va dir part de la crítica al respecte. Però ací no s'acaba l'homenatge de la 1 de TV, hui dissabte, li dedica el programa "Cine de Barrio" i emet una altra de les pel·lícules on va participar el desaparegut actor: "Operación cabaretera", una comèdia del director Mariano Ozores (les feia com a xurros) junt a Gracita Morales on López Vázquez fa gala dels tics i de l'histrionisme característics quan interpretava comèdia de supervivència.

Perquè no us quedeu amb la idea que el desaparegut actor només participà en pel·lícules de baix pressupost i qualitat dubtosa, us recomanem algunes de les seues pel·lícules més destacades per la crítica, com ara, El pisito (comèdia negra dirigida per Marco Ferreri i Isidoro M. Ferry on JLLV obtingué el seu primer paper principal) o El cochecito; Plácido, El verdugo o La escopeta nacional (dirigit per Berlanga); Atraco a las 3 (dirigit per José María Forqué), Peppermint Frappé (dirigit per Carlos Saura, la pel·lícula que li valgué l'admiració incondicional de Charles Chaplin) i La prima Angèlica; Mi querida señorita (el seu primer paper dramàtic i un dels més importants de la seua carrera, dirigit per Jaime de Armiñán i amb guió del propi Armiñán i José Luis Borau).

Sense anar més lluny, l'homenatge de RTVE haguera pogut ser més brillant, tenien on triar; sense canviar de director fins i tot. Antonio Mercero el va dirigir en La cabina, un telefilm exitós, original i molt premiat on l'actor madrileny demostrà la capacitat de treball i de saber fer cinema. Al meu entendre, una pel·lícula molt més apropiada que la fallida I tu quien eres?

Mercero parla de la gènesi de La cabina

En una escena de "Atraco a las 3"

Les fotos estan extretes de:

"MI querida señorita" www2.albacete.es/filmoteca/fotos/el%20pisito.jpg i

Cartell de la pel·lícula "El pisito" farm4.static.flickr.com/3591/3423675277_79398...

La recerca de la captació d'imatges mitjançant aparells tècnics i la voluntat de projectar imatges en moviment ve ja d'antic. Entre els diferents objectes que animaven la imatge en el segle XIX i li transmetien la sensació de moviment, hi ha el zoòtrop. Aquest aparell es va fer molt popular entre la burgesia del segle XIX i com a joguet dels xiquets.

El zoòtrop, també denominat zoetrope o daedelum, és una màquina estroboscòpica creada el 1834 per William George Horner, composta per un tambor circular amb unes finestretes o talls, a través de les quals mira l'espectador perquè els dibuixos disposats en tires sobre el tambor, al girar, ens donen la sensació que les imatges es mouen, tenen moviment.

Va ser un dels aparells precursors de l'aparició de les màquines de projecció del cinema.

Podeu construir-vos-en un si seguiu les instruccions que us trobareu a http://www.edu365.cat/videofoto/animacio/zootrop.pdf. Algunes de les pel·lícules que es gastaven en els zoòtrops il·lustren l'apunt.

Aquest tipus d'efecte de moviment circular o tancat el podem generar hui en dia amb un ordinador i, fins i tot, podem reproduir imatges en 3D i hologrames.

Enhorabona per l'aprovat a tots el qui veníeu a classe amb normalitat. No hi ha deures d'estiu. Només vull desitjar-vos que gaudiu del cine i que ho feu amb una mirada crítica. Ara que disposareu de més temps lliure, podeu acostar-vos a la Filmoteca d'estiu o als cines de València on us ofereixen pel·lícules en versió original (Albatros, Babel...). L'estiu no és, precisament, el millor moment per a veure cine de qualitat perquè la majoria de les sales comercials estrenen cine de tipus familiar o d'entreteniment; però, si colsulteu la Cartellera Túria o l'apartat d'espectacles dels diaris (també en la versió electrònica), sempre trobareu alguna pel·lícula interessant per a veure. Altres pàgines que us informen de les estrenes de cine són:

http://www.labutaca.net/

http://www.miradas.net/

http://www.filmaffinity.com/es/main.html

http://blog.barcelonatv.cat/cinema/

Per si teniu temps i ganes de seguir descobrint aquell cine que a principi de curs no us feia massa gràcia, us deixe una llista amb títols que sempre podreu visionar si visiteu el videoclub, on les trobareu també en format DVD.

SIN PERDÓN, LOS VIVIDORES, EL PADRINO (SAGA), AMARCORD, CIUDADANO KANE,
LA LISTA DE SCHINDLER, CASABLANCA, LA VIDA ES BELLA, GRUPO SALVAJE, BLADE RUNNER, CIUDAD DE DIOS, WEST SIDE STORY, EL SILENCIO DE LOS CORDEROS, LA DILIGENCIA, EL RESPLANDOR, DOS HOMBRES Y UN DESTINO, LA INGENUA EXPLOSIVA, PSICOSIS, 39 ESCALONES, EL MAGO DE OZ, TIEMPOS MODERNOS, EL EXORCISTA, SAW, LA NARANJA MECANICA, LA LEYENDA DE LA CIUDAD SIN NOMBRE, LO QUE EL VIENTO SE LLEVO, PULP FICTION, 2001 SPACE ODYSSEY, SONRISAS Y LÁGRIMAS, DE AQUI A LA ETERNIDAD, CENTAUROS DEL DESIERTO, SOLO ANTE EL PELIGRO, RAICES PROFUNDAS RIO ROJO, LA PROFECIA, MARY POPPINS ...

Recordeu que sempre podeu consultar la wikipèdia per a informar-vos sobre l'argument i l'èxit de la pel·lícula abans de decidir-vos per cap títol. Teniu pel·lícules de terror, musicals, westerns... Si no us apanya el llistat anterior, també podeu consultar altres llistats a internet, com per exemple, les 100 millors pel·lícules americanes de la història del cine o 10 pel·lícules imprescindibles.

Bon estiu!

I ja, per acabar, una recomanació musical: Fixeu-vos que la lletra dóna per a l'argument d'un curt.

Els pets

La vida és bonica però complicada

Som dilluns de Pasqua i com cada any

jo porto la mona per al fill gran.

No és igual que altres vegades,

algú avui no serà a taula,

però tothom hi pensa de tant en tant.

Tres canalles costen de pujar,

ningú no perdona i menys el banc.

Després de la feina a casa

fas neteja a aquella escala

del bloc on treballa el teu advocat.

I avui torna a ser dissabte,

t'obriran la porta ('hola, com va?'),

et faràs la forta ('t'has aprimat'),

el menut pregunta per què encara no hi ha el pare.

Quan surts i tornes a casa

el gust dels seus llavis ('fins aviat')

fa que no t'amaguis ('t'estimo tant').

La vida és bonica però a vegades complicada,

tant se val.

El teu home és un tros de pa

però com sempre es va deixar enredar.

Quan va sentir la condemna

li va caure el món al terra,

que llargs es faran aqueixos quatre anys!

Lents passen els dies, ja és Nadal;

els petits esperen el regal.

Pels carrers la gent et mira

i et saluden amb somriures.

D'on treus tantes forces per no plorar?

I avui torna a ser dissabte...

(Repetixen l'estrofa dues vegades)

Amb el títol de Charade (Charada en la versió espanyola) es va estrenar als Estats Units, el 1963, aquesta comèdia romàntica, amb estructura de thriller, dirigida i produïda per Stanley Donen. Tot un homenatge al mestre del suspens, Alfred Hitchcock. Té una duració de quasi 2 hores, música de Henry Mancini i guió de Peter Stone i Marc Behm.

L’atractiva Audrey Hepburn (ho diu una enquesta feta al Regne Unit per la prestigiosa revista Vogue, que acaba de triar-la l’actriu més guapa del cine de Hollywood) fa el paper de Regina Lampert, una dona que viatja fins a l’estació d’esquí de Megeve disposada a demanar el divorci; allí coneix Peter Joshua (Cary Grant), un amable desconegut. De retorn a París es troba l’apartament totalment buit i la policia li comunica que el marit havia estat assassinat. A més, li lliura el maletí de viatge que portava. L’ambaixada americana sospita de tres hòmens, Tex (James Coburn), Herman Scobie (George Kennedy) i Leopold Gideon (Ned Glass), que busquen els diners que tenia el seu marit i que pertanyen al govern dels Estats Units. Al funeral del marit, Regina coneixerà els tres perversos hòmens que no dubten en fer-li les coses més sorprenents al cadàver per comprovar que és mort. Poc després, coneixerà l’agent de la CIA Hamilton Bartholemew (Walter Matthau) que li dirà que Charles, el marit, estigué involucrat en un robatori durant la Segona Guerra Mundial i que aquells tres hòmens, i un altre ja mort, col·laboraren amb ell.

Amb l’ajuda de Peter, Regina intentarà resoldre l’enigma, però se sentirà traïda en més d’una ocasió perquè descobrirà que el senyor Joshua no és sempre qui diu ser; canvia de nom massa sovint. Si voleu conéixer més detalls de l'argument visiteu http://es.wikipedia.org/wiki/Charada; jo no us en vull desvatllar més. Crec que la màgia de la pel·lícula està en la interpretació dels actors, especialment C. Grant i A. Hepburn, en el guió i en com s'hi resol la intriga, un dels detalls més atractius de la pel·lícula. Els crítics destaquen també la importància de l'escenari: la ciutat de París.

La Audrey i el Cary Grant foren nominats als Globus d'Or i el guió de la pel·lícula obtingué, el 1964, per la resolució de la intriga de forma tan magistral, el premi Edgar dels Escriptors de misteri d’Amèrica al millor guió adaptat.

M’ha agradat, especialment, l’animació dels títols que va fer Maurice Binder, però no l’he trobada en internet. El que si he trobat són milers de fotografies de la guapíssima Audrey, una de les muses d'Andy Warhol.

Per cert, s’ha fet una nova versió que porta el títol de La veritat sobre Charlie (2002), dirigida per Jonathan Demme i protagonitzada per Thandie Newton i Mark Wahlberg; però no supera l'original.

Vicent Ramírez, 1r. B

Charles Chaplin fa de director, productor i actor en aquesta pel.lícula muda, The Kid (El xiquet), que tingué molt d'èxit quan es va estrenar, allà pel 1921. El paper del xiquet el representa magistralment Jackie Coogan.

Curiosament, en la pel·lícula actuen dos de les dones que va estimar Chaplin: Edna Purviance, en el paper de mare que abandona el fill, i Lita Grey, que fa d'angelet pícar. Amb la primera mantingué relacions per un temps i va ser la principal actriu en moltes de les seues pel·lícules; amb la segona es casaria anys més tard.

Actuen també Carl Miller, Tom Wilson i Henry Bergman. Per a la pel·lícula comptà amb el director de fotografia Rollie Totherot.

En aquesta pel·lícula, "Chaplin va perfeccionar un estil personal d'interpretació, derivat del pallasso de circ i del mim, combinant l'elegància acrobàtica, l'expressivitat del gest i l'eloqüència facial, amb un sentit del ritme impecable. La seua creació del xicotet vagabund Charlot, un símbol universal de la individualitat indestructible, triomfant contra l'adversitat i la persecució, tant humana com mecànica, li va donar fama mundial com a comediant i actor dramàtic" (http://www.biografiasyvidas.com/monografia/chaplin/fotos4.htm).

"The Kid" tracta sobre un vagabund alegre, despreocupat i innocent que troba un bebé abandonat en un carrer. Primer intenta desfer-se d’ell creant veritables situacions còmiques, alhora que un tant cruels; però, finalment, l’adopta i el porta a sa casa. En fer-se gran, el xiquet viu la seua vida de vagabund i ajuda son pare en el negoci de vidrier ambulant. Mentre sa mare, que l’havia abandonat al carrer només nàixer, triomfa com a cantant. Amargada per la pèrdua del fill, intenta recompensar els xiquets pobres amb joguets i menjar. Sense saber-ho també regala cosetes al fill. Un incident porta el xiquet a l’orfenat i el metge descobrirà a Edna que es tractava del seu fill. Edna posa un anunci al diari i ofereix una recompensa a qui trobe el seu fill. L'amo de la casa de dormir, on s'allotgen el vagabund i el xiquet, el reconeix i el porta a la policia per a rebre la recompensa. A partir d’aquest moment, el vagabund intentarà per tots els mitjans recuperar el fill i es tranquil·litzarà mentre somnia que està amb els àngels...

Aquest drama humà ens permet pensar en les necessitats, en la pobresa i en la capacitat d’estimar d’unes persones en una època en què la pobresa recorria les barriades perifèriques de les grans ciutats. És impressionant la humilitat del vagabund i la capacitat de Chaplin de crear situacions que ens fan somriure i veure les coses des d’una perspectiva poc tràgica.

Angela Costa 1r B

I si vols conéixer algunes de les curiositats sobre Chaplin visita:

http://www.taringa.net/posts/tv-peliculas-series/1146935/El-Circo-de-Charlie-Chaplin-(1928)-en-Dvdrip.html

http://dvd.es/dvd/noticias/20031028120675.html

http://sobreelmundodelcine.com/2007/12/12/charlie-chaplin-y-el-humor-universal/

Amb aquest títol volem encetar una sèrie de comentaris fets per alumnes de l'IES Manuel Sanchis Guarner sobre les pel·lícules que més els han cridat l'atenció de la història del cinema. L'escena que dóna títol a la pel·lícula i que heu pogut veure, fins i tot, reproduïda en publicitat la podeu contemplar en:

http://www.youtube.com/watch?v=4wKB2G6DQYc&hl=es

Amb el títol original Singin' in the Rain, aquest musical es va estrenar als Estats Units el 1952 i té una durada de poc més d'hora i mitja.

La pel·lícula, dirigida per Gene Kelly i Stanley Donen, està plena de guinys: uns amables (a mode d'homenatge) i altres més malèvols adreçats al món del cinema i la crítica. La interpretació dels papers principals corre a càrrec del propi Gene Kelly (Don Lockwood), Debbie Reynolds (Kathy Selden), Jean Hagen (Lina Lamont), Donald O'connor, Millard Mitchell i Rita Moreno en els papers principals.

La pel·lícula paròdia la frenètica transició que suposà el cinema sonor per al Hollywood de finals dels anys 20. A més, ens mostra els sistemes publicitaris de les productores de l'època, les estrenes radiades en directe, les festes i els canvis que ocasionà l'evolució del cinema mut al sonor per a la industria de Hollywood. Aquest últim fet comportà la desaparició d'alguna de les estrelles de la gran pantalla degut a que no saberen adaptar-se a les noves formes. De passada, es plasma també el clixé del prestigi dels actors de teatre front als qui feien cine. En clau de comèdia d'enredo, a més, ens trobem amb el conflicte sentimental entre Don, Lina i Kathy.

La crítica ha considerat que és un dels millors musicals de la història del cinema perquè conté tots els ingredients del génere necessaris: ball, bones cançons, una història, entreteniment, emocions... El ben cert és que Gene Kelly va preparar uns números de ball on els actors podien lluir-se. El vestuari cridaner i els decorats, que ens recorden els dibuixos d'un còmic, són mostrats en forma d'estàtica passarel·la de models, prèviament, i, de forma més dinàmica, en l'escena de l'arribada del ballarí somniador que busca l'èxit en la gran ciutat.

Una pel·lícula molt divertida (l'encert de la veu de Lina, l'actuació de Donald O'Connor en el número còmic "Make ''Em Laugh" on fa un homenatge, entre d'altres, a Chaplin) i que controla els moviments dels personatges i la càmera a la perfecció (els plans picats dels ballarins quan s'agrupen, mentre ballen, formen veritables quadres de color i de formes).

Cristina Rocafull (1r B)

I si vols conéixer algunes de les curiositats del rodatge de la pel·lícula visita:

http://tepasmas.com/curiosidades/cantandolluvia

http://es.wikipedia.org/wiki/Cantando_bajo_la_lluvia

1. La comunicació

Quan una persona vol comunicar alguna cosa a una altra ha d'utilitzar algun codi que siga perfectament entenedor per tots dos. Un codi és un sistema de signes organitzat. Quan el codi és desconegut per alguna de les parts, la comunicació es veu impedida o, si més no, dificultada. És el cas dels diferents idiomes quan emprem el codi lingüístic. Si, durant un viatge per Polònia, ens dirigim en valencià a un botiguer, el més segur és que no ens entenga i que, per tant, no puga produir-se la comunicació. Però, i seguint amb el supòsit, si tenim una gran necessitat de comunicar-nos amb el botiguer d'abans, que només sap polonés, podrem dibuixar-li unes creïlles en un full o assenyalar el producte que volem, si el té a la vista, i indicar-li, d'alguna manera, quantes unitats en volem.

Exercicis:

6. Quan afirmem que "el cinema és un codi comunicatiu que utilitza més d'un llenguatge", podries dir a quins llenguatges ens referim?

1.1. Paraula i comunicació

La paraula forma part d'un determinat codi que, si ens resulta desconegut, impedeix la comunicació. La comunicació pot alterar-se per una sèrie de sorolls, és a dir, d'obstacles que impedeixen una clara interpretació dels missages; alhora que podem entrar en contacte amb la polisèmia, és a dir, amb la diversitat de significats per a un mateix terme. És ací quan entra en funcionament el context o amb la situació en la qual es produeix la comunicació (tema de què parlem, relació entre els parlants, lloc on ens comuniquem, coneixments que tenim sobre el tema...).

Un mot pot sigificar coses diferents en distints idiomes ja que forma part de codis diferents. Recorda, per exemple, les formes cama o acostar-se en valencià o castellà, i les interferències que alguna vegada deus haver observat.

Exercicis:

3.
Un senyal de trànsit, per exemple una direcció prohibida, és interpretat de la mateixa manera si vas a peu o si vas amb el cotxe?

4. Llig l'article que Maritza Leyton publicà en VERTICE2000 http://www.vertice2000.cl/baul/baul-004.php o aquest altre de Yesica en la revista Life & Style http://style.shockvisual.net/?p=1533 i digues si la gestualitat pot ser polisèmica.

1.2 Imatge i comunicació

La imatge, de la mateixa manera que la paraula, també tracta de comunicar alguna cosa, el que passa és que ens neguem habitualment a admetre'n l'existència d'un llenguatge propi, format per un sistema de signes que configuren un determinat codi.

Quan treballem amb imatges pensem moltes vegades que allò que veem és idèntic a la realitat, que tot és real. Però això és pura aparença, la realitat és una altra. La imatge representa alguna cosa. El major grau d'aproximació a la realitat (grau d'iconicitat) és el del propi objecte. Per exemple, la fotografia no és idèntica a la realitat perquè la representa en dues dimensions quan en realitat en té tres.

Una imatge és la representació, el signe d'un objecte real. Podrà tenir-ne tota l'aparença, però mai serà la realitat. És el mateix que ocorre amb la llengua. Una paraula només significa per convenció. Per tant, la paraula cama no és sinó la representació lingüística del concepte, de l'objecte real. Cal anar amb compte, però, amb l'existència dels conceptes abstractes que no fan referència a cap objecte real.

Exercicis:

Mentre rellegia "Cien años de soledad" m'he trobat un text magnífic que ens recorda com veien la tecnologia i, en especial, la imatge en moviment els nostres avantpassats. Es tracta d'un cas en què els espectadors es van sentir estafats perquè al protagonista de la pel·lícula que havien anat a veure ja havia mort en una pel·lícula anterior que havien passat a la mateixa sala.

M'he permés fer la traducció del text original de Gabriel García Márquez, publicat el 1980 a Barcelona per Plaza-Janés. La novel·la és tot un regal per a qualsevol lector. El text diu així:

"Enlluernada per tantes i meravelloses invencions, la gent de Macondo no sabia per on començar a sorprendre's. Passaven les nits en vetla mentre contemplaven les pàl·lides peretes elèctriques alimentades per la planta que portà Aureliano Triste en el segon viatge del tren, i a l'obsessionant tumtum del qual va costar temps i treball acostumar-se. Es van indignar amb les imatges vives que el pròsper comerciant el senyor Bruno Crespi projectava en el teatre amb taquilles de boques de lleó, perquè un personatge mort i sepultat en una pel·lícula, i per la desgràcia de la qual es van vessar llàgrimes d'aflicció, va reaparéixer viu i convertit en àrab en la pel·lícula següent. El públic que pagava dos centaus per a compartir les vicissituds del personatge, no va poder suportar aquella burla inaudita i va trencar les cadires. L'alcalde, a instància de Bruno Crespi, va explicar per mitjà d'un ban, que el cine era una màquina d'il·lusió que no mereixia els desbordaments passionals del públic. Davant de la descoratjadora explicació, molts van estimar que havien sigut víctimes d'un nou i aparatós assumpte de gitanos, de manera que van optar per no tornar al cine, considerant que ja tenien prou amb les seues pròpies penes per a plorar per fingides desventures de sers imaginaris. Una cosa semblant va ocórrer amb els gramòfons de cilindres que van portar les alegres comares de França en substitució dels antiquats orguenets, i que tan profundament van afectar per un temps als interessos de la banda de músics. Al principi, la curiositat va multiplicar la clientela del carrer prohibit, i fins i tot es va saber de senyores respectables que es van disfressar de vilans per a observar de prop la novetat del gramòfon, però tant i tan de prop el van observar, que molt prompte van arribar a la conclusió que no era un molí de sortilegi, com tots pensaven i com les comares deien, sinó un truc mecànic, que no podia comparar-se amb res tan commovedor, tan humà i tan ple de veritat quotidiana com una banda de músics. Va ser una desil·lusió tan greu, que quan els gramòfons es van popularitzar fins al punt que en va haver un en cada casa, encara no se'ls va tindre com a objectes per a entreteniment d'adults, sinó com una cosa bona perquè l'estriparen els xiquets. En canvi, quan algú del poble va tindre oportunitat de comprovar la crua realitat del telèfon instal·lat a l'estació del ferrocarril, que a causa de la maneta es considerava com una versió rudimentària del gramòfon, fins als mes incrèduls es van desconcertar. Era com si Déu haguera resolt posar a prova tota capacitat de sorpresa, i mantinguera els habitants de Macondo en un permanent vaivé entre l'alegria i el desencant, el dubte i la revelació, fins a l'extrem que ja ningú podia saber a ciència certa on estaven els límits de la realitat."