Hay 35 artículos con el tag comentari en el blog VALENCIÀ, LLENGUA I IMATGE. Otros artículos en Comunidad El Pais clasificados con comentari

11
Abr 2014

Comentem publicitat: Choice FM "Stop the bullets! Kill the gun!" (i 3)

Escrito por: francesclopez el 11 Abr 2014 - URL Permanente

Quan la bala travessa

els cossos...

L’objectiu de l’anunci és aturar l’ús de les armes, parar la violència, majoritàriament la racista.

L’emissor és, de primeres, l’empresa VOICE FM o, possiblement, alguna associació o ONG lligada a l’emissora que pretén aturar el nombre d’assassinats que hi ha hagut, darrerament, entre els joves i a mans de joves. En aquest sentit, els telediaris ens nodreixen de notícies sorprenents cada setmana i algunes pel·lícules com PAY IT FORWARD (Cadena de favors); BOWLING FOR COLUMBINE; BANG, BANG YOU’RE DEAD (Escola d'assassins. Bang, bang; estàs mort) o, en pla de comèdia negra, HEATHERS (Escola de joves assassins). La pretensió és que l'espectador pense sobre l'ús que se'n fa de les armes.

Per tractar-se d’un anunci publicitari hem de parlar d’un doble emissor: el publicista, que ha dissenyat una campanya enginyosa perquè agrade a la gent i qui l’ha contractat. Així mateix, hem de parlar de dos receptors del missatge: l’empresa que s'anuncia i els espectadors, als quals se’ls ha de presentar el missatge de forma clara, original i atractiva.

A l’anunci es veu com apareixen una sèrie d'objectes, en principi aliments en alguns dels quals el color roig (sang?) juga un paper rellevant, col·locats de forma estàtica i estètica, que exploten de forma violenta en ser travessats per una bala. Apareixen, en aquest ordre: un ou, un got de llet, una poma, una botella de ketxup, una botella d’aigua, un meló d’Alger i... el cap d’una persona, un adolescent negre, que mira, fixament, la càmera? Davant d’aquesta persona, la bala no arriba a descriure tota la seua trajectòria i, per sort, pel mateix lloc per on hauria de passar la bala, apareix un missatge que diu: “Para les bales. Mata la pistola.”

El fons sempre és d’un color grisenc i, mentre veiem les imatges, sona una peça de música clàssica.

En una primera interpretació vaig pensar que les armes porten la fam i, com a conseqüència d’aquesta fam, moltes persones moren. Però, més endavant, en veure un parell de vegades l’anunci, vaig entendre que “moren moltes persones per culpa de les armes i no és cap qüestió estètica, precisament, la que ens ensenya la mort”. Aquesta publicitat aconsegueix l’objectiu d’una forma retardada? S’ha de veure la publicitat un parell de vegades per poder entendre completament el missatge, que entenem només quan apareix la persona a la qual es dirigeix la bala. És, en aquesta escena, quan es crea un gran xoc en els espectadors perquè ja s'han acostumat a veure aliments rebentats a miquetes.

En la meua opinió, aquesta publicitat és de les més cruels que mai no he vist. No esperava que s’arribara tan lluny per a fer pensar la gent sobre les morts que creen la violència als carrers i les guerres. Realment, en un primer moment, vaig arribar a pensar que anava a veure com moriria aquella persona davant dels meus ulls.

Com ja he dit abans, si que he arribat a la conclusió que aquesta publicitat es més contra les guerres en les quals obliguen a participar els xiquets que contra l'ús d'armes de forma individual. Per culpa de les armes es perd aliment i es perden vides.

La música és un altre element que fa que aquest contrast entre aliments travessats i una possible persona travessada siga més impactant. La tranquil·litat que se't transmet, de sobte, es trenca en veure el cap del jove adolescent.

Comentari: Pau Aleixandre 1r. B (Curs 2008-2009)

Article publicat anteriorment el 18 de febrer de 2009

Compartir

  • Eskup
  • Tuenti
  • Meneame
  • Bitacoras
  • iGoogle
  • My Yahoo
  • My Live

10
Abr 2014

Comentem publicitat: Choice FM "Stop the bullets! Kill the gun!" (2)

Escrito por: francesclopez el 10 Abr 2014 - URL Permanente


Nom del producte / marca: Emissora de ràdio Choice FM.
Eslògan / logotip: 'Stop the bullets, kill the gun. Peace on the Streets.' / 'Para les bales, mata la pistola. Pau als carrers.'
Objectiu: Reduir la violència als carrers, rebaixar l'índex de crims, acabar amb l'ús de les armes (pistoles, navalles...).
Emissor: L'emissora de ràdio Choice FM.
Receptor: Totes les persones que veuen la publicitat, però, especialment, els joves.
Ubicació: L'espot ha sigut rodat als Estats Units i és obra de l'agència AMV BBDO i la productora Therapy Films.
Duració: 1 minut.

Descripció del conjunt d'imatges

Per a la gravació de l'espot s'ha utilitzat una càmera “phantom camera”, que captura 10.000 imatges per segon. Amb aquesta tècnica se'ns mostra la bellesa de les imatges que deixa una bala en impactar amb peces inanimades i quotidianes, com un ou, un got de llet, una poma, una botella de ketchup, una botella d'aigua i un meló. L'impacte final es produeix quan veiem, en l'última imatge, el cap d'un adolescent de color.

Descripció dels elements morfològics

- Escenari o ubicació: Tots els elements apareixen col·locats sobre un pal metàl·lic; darrere hi ha un fons pla, de color gris blavós.
- Sons: Una melodia de música clàssica.
- Objectes: Els objectes no tenen cap moviment, estan completament quiets, en estat de repòs; només sofreixen un estat d'explosió quan la bala els travessa i, en eixos moments, és quan juga la imatge amb els colors, la velocitat i el ritme de la gravació; tret de la imatge final en què apareix la cara del jove.

Aspectes sintàctics – expressius

- Plans i angles de la càmera: La càmera està col·locada en un punt fix, al mateix nivell d'altura que els objectes, sense cap moviment.
- Narració: Ivor Etienne, Director de Choice FM, comenta que l'emissora “s'agafa molt seriosament el tema del crim amb pistoles, per això hem llançat la campanya “Pau als carrers”, ja que els efectes de la violència amb armes afecta a part de la comunitat jove urbana amb la qual nosaltres entrem en contacte al Regne Unit”.
La força del missatge de l'anunci “Mata la pistola” ens ve a dir que no és gens atractiu dur una pistola, que una pistola no és cap joguet i que mai et traurà de cap perill el fet de portar-la. Al final, la violència amb armes destrueix les vides dels jóvens i, en mostrar aquest anunci en els mesos d'estiu, l'emissora esperava posar aquest missatge en la ment del jovent "quan ells estiguen cara a cara amb problemes o situacions conflictives".

Valoració crítica

Jo crec que sí que s'aconsegueix l'objectiu del missatge; queda clar un: No a la guerra, No a la violència, No a les armes: Pareu les bales. El moment en què la bala es dirigeix al cap del xiquet genera un clar rebuig en l'espectador que no vol veure com la bala progressa en la seua trajectòria. L'espectador no vol que passe cap mal o fet desagradable, no vol veure l'execució d'un innocent. És així com l'emissor ens dóna a entendre que les bales i les pistoles no duen a cap objectiu positiu i que el resultat mai no és bonic, sinó més aviat al contrari: comporta situacions d'intens dolor i sofriment.

Opinió personal

M'ha agradat aquest anunci publicitari perquè el missatge em resulta molt interessant i també la manera en què s'explica i mostra. Eixe joc de ritme amb les explosions i els colors resulta molt atractiu plàsticament parlant.

Montse Olmos, 1r B (Curs 2008-2009)

Article publicat anteriorment el 17 de febrer de 2009

Compartir

  • Eskup
  • Tuenti
  • Meneame
  • Bitacoras
  • iGoogle
  • My Yahoo
  • My Live

01
Abr 2014

La publicitat: 'Inissia de Nespresso' comentat per Berta Guixot

Escrito por: francesclopez el 01 Abr 2014 - URL Permanente

L'anunci que he triat per al meu comentari és senzill i pense que està adreçat a gent independent de classe mitjana. Crec que és una campanya efectiva que aprofita el fet que s'han posat de moda les màquines de café exprés. La marca, a més, ha sigut una de les primeres en llançar un producte net i fàcil de manipular que ens trasllada la idea de qualitat i distinció des del començament de la promoció, una campanya que es va encetar a Espanya amb el ganxo d'un elegant George Clooney, enganyat per astutes i atractives dones, que fingeixen atracció i interés per l'actor, i un celestial o un aprofitat John Malkovich, segons es mire.

En aquesta ocasió la publicitat és més senzilla, com us deia abans; l’anunci de la cafetera Inissia comença amb la imatge d'un lateral de la màquina on apareix el logotip de la marca: Nespresso. De fons escoltem una música animada que perdurarà al llarg de, pràcticament, tot l’anunci.

El lema que domina aquesta publicitat és el de la inspiració, moguda per la passió; per això el publicista ha triat el treball d'un pintor que s'inspira en la bellesa d'una cafetera i en la passió pel café.

Al temps que veiem el procés minimalista d'execució d'un quadre, en paral·lel observem com és de fàcil fer-se un veritable café exprés.

La màquina és mostrada com un objecte d'art, precís i eficient, capaç de transmetre passió. Les diferents accions d'una mà, la del pintor, i de l'altra, la de qui prepara café, ens mostren el traç de les distintes línies sobre el llenç o sobre la tassa de vidre: la tria del pinzell i la de la càpsula daurada del café; la pols del pinzell i la pols del café ben molt i torrat que apareix ja dissolt ja en l’aigua per crear una beguda estimulant; el café que cau des de la cafetera, en vertical, dins la tassa i la línia roja, vertical també, del traç del pinzell sobre el quadre; la simetria de la línia que deixa la tassa que desapareix per la dreta i la pinzellada, de dreta a esquerra, que parteix el quadre en dos; la claror del llenç i la transparència de la tassa que deixen a la vista l'obra resultant i equiparen el treball del pintor amb el de la màquina de cafè; un i l'altra, productes d'art.

Tot això no és casual, la història va seguint els dos processos en paral·lel sota un mateix punt de vista i posició de la càmera; per això es veu, per exemple, a la part esquerra el quadre en què ja hi ha pintats dos colors: el roig, a la part inferior, que recorda el líquid i el taronja, en la part superior, que imita la crema del café. És en eixos instants, quan el café ja reposa en la tassa transparent, que el pinzell traça la línia horitzontal de color roig que separa els dos colors anteriors. Mentrestant, en la part esquerra de la pantalla, la mà que acaba de fer el traç roig es retira, subtilment, al temps que veiem com una altra mà es retira igualment portant la tassa de cafè.

Dos elements es repeteixen com a marca d'identificació de Nespresso, la música de fons i l'eslògan final, imprés en anglés, en cursiva i en color or sobre un fons negre junt al logo de la marca i l'adreça de la pàgina web, al temps que una veu el repeteix: Nespresso: What else?. En aquesta ocasió, a més, s'afegeixen altres missatges perquè es tracta de llançar una nova màquina al mercat. Una veu sensual i clara, d'home, ens recorda que 'Hay objetos que inician pasiones. Descubre Inissia (...) nueva màquina de Nespresso" i el segon, en lletra impresa sobre la imatge, que apareix en meitat del discurs anterior (...) “inissia El inicio de una pasión” que ens explica el lligam 'passional' que establirà la màquina amb el seu propietari des del començament.

Un detall d'animació ens mostra els diferents colors (negre, blanc, roig, groc) amb què es presenta la màquina en el mercat per fer-la encara més atractiva al comprador.

Però no voldríem tancar el comentari sense assenyalar com la marca i l'agència que ha elaborat l'anunci oculten informació al consumidor sota l'etiqueta de passió, sensualitat, elegància, exclusivitat... i, com en la majoria dels anuncis, mai no ens indiquen ni el preu del producte ni si les càpsules de café són exclusives, com en la majoria dels models, i, per tant, un element que genera dependència de la marca que sempre pot controlar els preus.

Compartir

  • Eskup
  • Tuenti
  • Meneame
  • Bitacoras
  • iGoogle
  • My Yahoo
  • My Live

14
Nov 2013

Una lectura contrastada: 'La pell freda' d'Albert Sánchez Piñol

Escrito por: francesclopez el 14 Nov 2013 - URL Permanente

Treballar la llengua i la literatura des de la comprensió i l'ús dels textos és un encert que beneficia l'alumne i en fa més lleuger el treball del professor a classe. El blog que us proposem visitar hui conté una interessant proposta de Xavier Fontich on ens mostra el treball portat endavant amb els seus alumnes, un treball que els ha permès la comprensió i l'anàlisi de la novel·la La pell freda d'Albert Sánchez Piñol. Xavier Fontich ens proposa una seqüència didàctica sobre la lectura compartida, parlar i escriure per treballar les claus de la interpretació literària.


Lectura i interpretació conjunta d'una novel·la. Xavier Fontich

Compartir

  • Eskup
  • Tuenti
  • Meneame
  • Bitacoras
  • iGoogle
  • My Yahoo
  • My Live

14
Dic 2011

Comentar textos: 'Amb què hem de fer l'amor' (2 B)

Escrito por: francesclopez el 14 Dic 2011 - URL Permanente

Llig el següent text, publicat al diari Levante-EMV.com el dijous 8 de desembre de 2011 i contesta les preguntes de l'exercici.



Opinión

Amb què hem de fer l´amor

Gabriel Janer

Fa alguns anys, no gaires, en una ciutat portuguesa de l’Alentejo vaig conèixer uns contadors de contes vinguts de Colòmbia que explicaven una història d’amor i misteri, alhora que acompanyaven el relat amb unes percussions dirigides a subratllar el dramatisme de la narració. Era un relat que havien après de la tradició oral del seu país, com una vella contança. La història em va quedar enganxada en un racó de la memòria i, d’ençà de llavores, l’he contada en algunes ocasions. La ficció transita a través de la veu, l’oralitat torna a esser un sistema imprescindible de comunicació humana. I els vaig posar l’exemple d’aquell conte arribat de tan lluny.
Això era una jove princesa que vivia feliç al palau dels seus pares, sobre un penyal abrupte davant el mar. Era feliç perquè hi havia un jove al qual estimava i ell corresponia al seu amor. També, perquè tenia un germà valerós al qual també estimava i perquè se sentia protegida per aquell germà que no hauria suportat veure-la patir. Ni tot l’or del món l’hauria fet més feliç. Un dia, emperò, una deessa que habitava en un racó del cel on habiten els déus, una divinitat presa per la ràbia, envejosa perquè desitjava per a ella la felicitat que la princesa posseïa, decidí capgirar aquell destí i abocar sobre la jove un raig d’infortuni i desgràcia.
Envià els seus soldats proveïts d’espases a fi que tallassin el cap al jove amant de la princesa i al germà que l’estimava i la protegia. De sobte, els cossos del jove enamorat i del germà restaren sense cap. La princesa quasi es va morir. Va plorar dies i nits tanta desgràcia, desconhortada, sense ganes de viure, sense delit. Res no minvava aquell dolor ni res podia donar una mica de consol al seu desesper. Fins que decidí anar a parlar amb la deessa. Li explicaria el seu dolor immens i tractaria de commoure-la, de despertar la seva pietat. Li demanaria que li permetés ajuntar els caps als cossos respectius. I la pregaria que els tornàs a la vida.
La deessa, en veure-la tan infeliç i tan trista, es compadí d’ella i accedí al que li demanava: «Ajunta de bell nou cada un dels caps al cos que correspon —va dir— i faré que tornin a reviure». La princesa no cabia dins ella d’alegria. Tot d’una començà el treball de recuperació. Però amb les presses, la princesa s’equivocà i confegí el cap del seu jove amant al cos del germà i el cap del germà al cos de l’amant. Quan s’adonà de l’error va quedar atordida i sense paraula.
El conte acaba amb una pregunta: amb qui havia de fer l’amor, la princesa? Havia de fer l’amor amb el cos de l’amant que tenia el cap del germà o amb el cos del germà que tenia el cap de l’amant? No és fàcil de respondre. La meva proposta: amb el cos del germà que tenia el cap de l’amant, perquè l’amor es fa amb el cap.
Així vaig dir-ho a uns professors. Tot just quan partíem, vaig sentir que una professora comentava a una altra mentre baixava l’escala:
-No ho sé, què dirà el meu home si li dic que ha de fer l’amor amb el cap.



Exercici:

Comenta alguns aspectes del text:

1. Quina estructura presenta l'escrit anterior?

2. Digues a quin gènere d'opinió pertany i justifica la teua resposta.

3. Quina funció té en el text la narració del conte colombià?

4. Quina és la conclusió a què arriba l'autor?

5. Què saps de Gabriel Janer?

Compartir

  • Eskup
  • Tuenti
  • Meneame
  • Bitacoras
  • iGoogle
  • My Yahoo
  • My Live

08
Jun 2011

"L'últim parlant" de Joan Francesc Mira

Escrito por: francesclopez el 08 Jun 2011 - URL Permanente

El dia 19 de febrer de 2010 es va publicar el següent apunt que, ara, trobe adquireix de nou major sentit; és per això que he volgut recuperar-lo i he subratllat la conclusió en roig perquè reflexionem sobre la política que la Conselleria vol portar endavant, eliminant els grups de PEV i PIP. Tenim diners per a la deficitària Fórmula 1 (fins a 2020, llegia hui em premsa, volen allargar l'acord), però l'ensenyament, que és el principal pilar de qualsevol societat que mire cap al futur, continua patint retallades amb conseqüències irreversibles. No s'entén?



PUNT DE MIRA

L’últim parlant

Joan F. Mira

S’ha mort, fa poques setmanes, una senyora molt velleta que era l’última persona que parlava una llengua de les illes Andaman, un paradís perdut enmig de l’oceà Índic. La senyora es deia Boa Sr, i era l’única que parlava la llengua bo des de la mort dels seus pares. Deia que es trobava molt sola. Puc imaginar la senyora, la més vella de la tribu, pensant solitària en la llengua extingida, somniant en bo, parlant-se sola, intentant recordar com es deia aquella flor o aquell arbre, plorant llàgrimes suaus de tristesa. Les illes Andaman van ser l’escenari d’un dels millors i més impressionants estudis d’antropologia social a la primeria del segle XX, el resultat del qual, The Andamant Islanders, obra d’A. R. Radcliffe-Brown, continua sent un clàssic singular. Probablement la llengua bo, extingida amb la senyora difunta, està relacionada amb llenguatges parlats en els temps del neolític i era, per tant, una de les més velles del món. Assegura el professor Anvita Abbi, gran lingüista, que la senyora Boa Sr, a pesar de tot, tenia un gran sentit de l’humor i que el seu somriure i la seua rialla eren contagiosos. Se suposa que els andamanesos arribaren d’Àfrica fa uns 70.000 anys, i s’havien mantingut fins fa poc temps aïllats de la resta del món: un somni per als antropòlegs, però una condemna segura. Eren antics, “primitius”, i ara que ja deuen ser més moderns i fins i tot “civilitzats”, la cultura i les llengües s’esvaeixen, es moren, pareix que no hi ha res a fer. Llegint notícies com aquesta, que no és la primera sobre la mort de l’últim parlant d’una llengua, jo em trobe incapaç del somriure de la senyora Boa Sr. Pense en algunes ciutats del meu país on la meua llengua ja gairebé no se sent al carrer, on parlar-la en un comerç o en una oficina pública pot ser una aventura, on els polítics l’arraconen i l’obliden, on la vida de l’idioma propi és lànguida i precària i el seu futur incert. Qui sap si, passat un segle, l’últim parlant d’aquesta tribu secular dels valencians no plorarà de solitud i de pena i maleirà els seus avantpassats, nosaltres, que no vam ser capaços de preveure i evitar aquest final tristíssim.

QUADERN, El País; dijous, 11 de febrer de 2010



Per ampliar la informació:

elperiódico.cat

http://www.gela.cat/doku.php

Fotos Illes Andaman


Fotos extretes de: Xarxa Vives, humbertianna, per retrobar vells amics, humbertianna

Compartir

  • Eskup
  • Tuenti
  • Meneame
  • Bitacoras
  • iGoogle
  • My Yahoo
  • My Live

19
Abr 2011

Papers grocs: "Occità i ortografies raonables" d'Artur Penella i Ramon

Escrito por: francesclopez el 19 Abr 2011 - URL Permanente

Arthur Penella va morir el 14 d'abril de 2010 (diari Levante-EMV.es), durant molts anys va ser membre d'Òc-Valéncia, una entitat que estudia l'occità dins del conjunt de les llengües romàniques. En aquest escrit fa una reflexió al voltant de l'ortografia i n'elabora una teoria per justificar l'ús de determinats grafemes i dígrafs en valencià. Llegiu el text i observeu els aspectes que destacaríeu en fer un comentari des de la perspectiva lingüística.

Compartir

  • Eskup
  • Tuenti
  • Meneame
  • Bitacoras
  • iGoogle
  • My Yahoo
  • My Live

22
Mar 2011

Papers grocs: 'Mussols, beats i il·lustrats' de Martí Dominguez (2 B)

Escrito por: francesclopez el 22 Mar 2011 - URL Permanente


Mussols, beats i il·lustrats

MARTÍ DOMÍNGUEZ

“I tot per un llibre", conclou amargament el protagonista de la novel·la L'estany de foc (Ed. Bromera), de l'autor alcoià Silvestre Vilaplana. Evidentment, aquell llibre és la Bíblia. Ço és: el Llibre, el llibre per antonomàsia. En les planes de L'estany de foc, Vilaplana reconstrueix la persecució de la Bíblia valenciana: "Treia de la funda de vellut negre el llibre i l'observava, n'acaronava les cobertes, en ocasions amb fervor, en ocasions amb llàgrimes als ulls. Començava fullejant-lo, sentint la carícia del paper a frec de dits, després tornava a l'inici, llegia el títol i encarava el primer versicle del llibre. "En el començament, Déu creà el món". I és aleshores, en aquell moment de recolliment transcendent, quan pensa: "I tot per un llibre".

I, tanmateix, aquell llibre no és qualsevol llibre i, a més, ha estat traduït a la llengua del poble: és una Bíblia en català. El risc és evident, perquè si els fidels entenen el text en la seua totalitat, aquelles paraules de l'Evangeli poden semblar per moments estranyes, o inversemblants, o del tot extravagants. Fins i tot, en alguns moments, poden moure al riure. El text en llatí o en grec manté el poble en la ignorància, li dificulta l'accés a les sagrades escriptures i la seua explicació tan sols prové de la cúria, dels exegetes que interpreten a la seua convinença les planes del llibre sagrat. Per això, l'arribada de la impremta i les versions dels textos a les llengües vulgars van representar un perill de magnituds inimaginables per a l' statu quo religiós. " Dieu défini c'est un Dieu fini ", advertia Pascal.

Fa anys, Rafael Tasis va publicar La Bíblia valenciana , una obra de contingut policíac que gira precisament al voltant d'un dels últims exemplars d'aquest llibre. Un objecte de bibliòfil, una joia per a col·leccionistes. Ara, en la novel·la de Silvestre Vilaplana l'acció corre a finals del segle XV, amb l'inquisidor Monasterio com a malvat protagonista. "Monasterio havia fet incendiar molts escrits en la seua vida i coneixia perfectament els residus que el paper i l'enquadernació deixaven", diu Vilaplana. Potser aquesta imatge és exagerada, però ens permet imaginar l'inquisidor analitzant les cendres de la llar i ataüllant detectivescament quina classe d'escrits, herètics o no, hi havien estat incinerats. Comptat i debatut, durant aquests anys es va lliurar una batalla implacable entre el desig de saber del poble i la necessitat d'ocultar de l'Església.

La Il·lustració és la culminació d'aquest deler per dur el coneixement a totes les llars, per il·luminar tots els racons del món. Voltaire animava D'Alembert a il·luminar amb la raó fins els mussols, "a pesar del seu odi innat per la llum". La força dels fets, la lluita contra l'obscurantisme, la profunda confiança en la naturalesa humana esperonava el treball dels il·lustrats. La credulitat, les injustícies, la maldat, eren conseqüència de la ignorància, pensaven: com més savi fóra el poble, més pròsper seria un país i més sensats i feliços els seus ciutadans. El sapere aude és un crit a la rebel·lió intel·lectual, a conèixer i descobrir el món amb els propis ulls.

Estaven encertats els il·lustrats? Tenien raó els clergues per témer tant la impremta i per desconfiar d'aquelles traduccions? Al segle XXI, en plena era de la informació, amb tota mena d'iPods i iPads, d'enciclopèdies online , amb un accés inimaginable al fantàstic i inacabable univers cultural, la resposta és evident. Potser no calia cremar tants llibres, potser no calia perseguir tants heretges. La influència de l'Església sobre els ciutadans segueix sent immensa, i ni Galileu ni Darwin l'han debilitat gaire. En la natura humana hi ha un biaix consubstancial a la credulitat, al sentiment místic, a la pruïja religiosa. La manifestació més recent de tot açò és la beatificació del Papa Wojtyla, amb miracle inclòs i tot. El científic Alfred Giner-Sorolla va encunyar el terme d' Homo religiosus per definir la naturalesa consubstancialment mística de l' Homo sapiens . Potser per això, encara a hores d'ara, la raó segueix lluitant, quasi com el primer dia, per il·luminar fins els mussols, "a pesar del seu odi innat per la llum". Tanmateix, possiblement és una batalla perduda, perquè un mussol sempre serà un mussol. I n'hi ha molts més dels que es pensaven els il·lustrats. Això, ai!, és un fet incontestable.

Si voleu informar-vos sobre l'auotr o llegir altres articles seus:

Martí Domínguez

Pachelbel, Guardiola i Martí Domínguez


Sense senyal

Compartir

  • Eskup
  • Tuenti
  • Meneame
  • Bitacoras
  • iGoogle
  • My Yahoo
  • My Live

15
Mar 2011

Papers grocs: 'Silenci' de Toni Mestre (2 B)

Escrito por: francesclopez el 15 Mar 2011 - URL Permanente

Toni Mestre va dirigir la revista satírica "Pensat i Fet", quan el 1995 l'editor Eliseu Climent la va revitalitzar per donar una visió més àmplia i arrelada de la festa de les falles. Mestre, historiador, locutor de ràdio i poeta, dedicà articles a les falles i en parlà de la indumentària més apropiada, de la intenció amb què van nàixer, dels monuments...

Hui, a més dels dos enllaços anteriors, us volem recuperar l'article "Silenci", publicat al diari Levante-EMV el dia 21 de març de 2004.

Compartir

  • Eskup
  • Tuenti
  • Meneame
  • Bitacoras
  • iGoogle
  • My Yahoo
  • My Live

15
Mar 2011

Comentari de text: "GOSSOS"

Escrito por: francesclopez el 15 Mar 2011 - URL Permanente

En la pàgina 143 del llibre de text teniu publicat l'article de Quim Monzó Gossos”. Com una referència més, us deixem un dels possibles comentaris, el que ens ha lliurat Anna Lázaro Zaragozá (2n C).



Aquest text forma part del llibre "Tot és mentida", juntament amb un centenar d'articles que prèviament es publicaren a la premsa. "Gossos" està escrit per Quim Monzó (Barcelona, 1952), qui ha conreat amb èxit la novel·la, la narrativa breu i la literatura periodística. Col·laborador habitual de la premsa diària o setmanal, es va donar a conèixer l'any 1976 en guanyar el premi Prudenci Bertrana.

L’article que comentem hui presenta un títol temàtic i suggeridor que ens informa d'una manera molt general del tema a tractar per l'autor: l'amenaça que suposen certes races de gossos. La tesi defensada per Quim Monzó és la necessitat de formular una llei que prohibisca que les persones tinguen gossos amb predisposicions genètiques a l'agressivitat.

Quim Monzó defensa que les morts infantils causades pels atacs dels gossos podrien evitar-se amb una llei pertinent. Mostra desacord amb les persones que opinen que els culpables són els propietaris i no els gossos i especifica que els amos no tenen res a fer si el seu gos presenta predisposicions genètiques a la violència. Finalitza aportant com a solució que totes les races perilloses haurien d'estar en el zoològic; així les persones que els tingueren, estima, podrien visitar-los mentre que la resta de les persones podrien viure tranquil·les.

L'estructura textual és argumentativa. Des de l'inici del desenvolupament del text, l'autor presenta explícitament la tesi contrària contra la qual s'argumenta, va exposant els diferents contraarguments i desenvolupant-los fent concessions a l'adversari, fins que tanca l'article amb una reafirmació implícita de la tesi; per tant, se segueix una estructura d'enquadrament.

En el text es diferencien tres parts; a saber:

- L'exposició argumentativa, que es troba en el primer paràgraf. Ens presenta el tema utilitzant un argument d'exemple: el cas de la mort d'una xiqueta per l'atac d'un rottweiler. En aquest cas, reforça l'argument tot apel·lant a la quantitat, quan explica que aquestes morts i els anomenats "rampells de bogeria" dels gossos, en els darrers anys, han esdevingut massa freqüents. Per compartir els seus dubtes i aconseguir un cert augment en l'interés dels lectors, l'autor fa ús de la figura estilística de les interrogacions retòriques ("¿podem continuar dient-ne 'rampells de bogeria' si són tan freqüents que han sembrat de cadàvers les cròniques de succesos d'aquests últims anys?", "¿no els converteix més aviat en una constant?") .

- El desenvolupament de la tesi, que inclou el segon i tercer paràgrafs. Comença amb una interrogació retòrica on l'autor es pregunta i ens qüestiona quantes morts seran necessàries perquè es promulgue una llei que regule i solvente el problema ("Quants nens hauran de morir entre mandíbules de gossos perquè finalment les autoritats dictin una llei sobre això?", línia 5). D'aquesta manera introduïx la seua tesi i continua amb una valoració sobre allò que pot contenir la llei que ara es debat als mitjans de comunicació i al carrer "Una llei que dirà que cal controlar determinades races perilloses i poc més, perquè pel que sembla no en prohibirà cap" (línia 6). L'assagista manifesta amb un to mordaç i de forma irònica la seua oposició a eixe tipus de llei mitjançant una aparent concessió a l'adversari que defense la tesi oposada a la seua ("La trobo fascinant", línia 10) quan diu: "tornarem a sentir que 'els perillosos no són els gossos, sinó els amos'. És una frase que s'ha repetit dotzenes de vegades...". Amb una nova interrogació retòrica epistèmica, que sona més a recriminació i ràbia, argumenta en contra de les persones que pensen que la culpa no és dels gossos, sinó dels amos (¿Com no han de ser perillosos els gossos amb predisposició genètica a l'agressivitat?, línia 10). La quantitat d'opositors al seu propi argument no para el seu raonament, tot el contrari; en referir-se a les persones que ho han dit i als mitjans de comunicació on hi han intervingut es fa la pregunta que, tot seguit, condueix a la resposta: "sense aquesta predisposició, per molt que els ensinistressin no aconseguirien resultats tan esfereïdors" (línies 11 i 12). Per donar-li més força a la seua resposta usa un nou argument en forma de comparació: "Donin-li un canari a un d'aquests ensinistradors de rottweilers i després, quan l'hagin ben ensinistrat, deixin lliure el canari, a veure quantes persones fa miques. Cap" (línies 12 i 13). Amb això, Quim Monzó ridiculitza aquells que pensen de manera contrària i encara, si no havia quedat clara la seua resposta amb el contundent adverbi "cap" finalitza el paràgraf amb una frase adversativa, acabada amb una frase feta "En canvi, amb determinades races de gossos, la cosa és bufar i fer ampolles" (línia14) perquè els lectors comprenguen millor com entén l'autor aquesta situació.

En el tercer paràgraf Monzó continua refutant la tesi dels contraris amb la formulació de dues preguntes retòriques carregades d'ironia. En principi, fa referència a la importància que per a les víctimes té tanta discussió sobre si és l'amo o el gos el culpable i el temps que se'n perd. Després, introdueix la seua tesi explícitament i fa una crítica a la tesi contrària per mitjà de la citació del que podria argumentar un altre emissor: "Sisplau, no diguin això" (línia 19). Fa servir un argument de comparació irònic per a negar la igualtat entre les distintes races de gossos. Continua aquest paràgraf amb un fort argument de justícia, identifica la situació hipotètica de passejar una pantera amb un dòberman. Pretén que de la mateixa manera que ens sembla inacceptable una situació, també ho siga l'altra. Finalitza amb una frase feta: "I a viure, que són quatre dies" (línies 23-24) animant-nos a viure perquè, de sobte, el dia menys pensat, mentre passegem tranquil·lament, podem trobar-nos amb un d'aquestos gossos que podria matar-nos.

- La conclusió de l'assaig es troba en l'últim paràgraf. Comença amb una valoració crítica de la nova llei "neix aigualida" (línia 25) i aporta una solució irònica, basada en un argument de comparació entre les races de gossos perilloses i les hienes o els coiots, uns animals magnífics però agressius, que solem contemplar als zoològics. Reforça la tesi amb un argument de justícia: donat que són tan semblants, haurien d'estar junts, engabiats al nou zoològic de Barcelona; d'aquesta manera no farien mal a ningú i podrien ser visitats pels qui tant els admiren que, "fins i tot podrien entrar a la gàbia i abraçar-los" (línies 30 i 31).


Respecte a l'adequació, podríem afirmar que el gènere d'aquest text és la columna d'opinió, un gènere pròxim a l'assaig, que pertany a l'àmbit d'ús periodístic. La seua tipologia textual és argumentativa i la finalitat és alertar els lectors de la greu amenaça que suposen certes races de gossos per a la seguretat de les persones.

L'autor empra un registre estàndard barrejat amb expressions col·loquials que l'acosten a la sensibilitat i coneixements del lectorgeneral. Sovint fa ´s d'un llenguatge planer, ple de frases fetes, com ara: "mar de feliços","amo", "ànima de càntir amb veu de falset", "fascinant", "la cosa és bufar i fer ampolles", "i a viure que són quatre dies"); unes expressions de fàcil comprensió, adreçades clarament al poble a qui vol guanyar-se per a la seua opinió.

Quim Monzó és barceloní i empra la varietat estàndard del dialecte català oriental. Aquest fet es pot apreciar en el text amb formes verbals com: "neix", "matés", "s'aprovi", "trobo", "hagi"...

La presència de l'emissor es fa manifesta al llarg de tot el text amb l'ús de la primera persona i el receptor apareix, indirectament, en les preguntes retòriques de les quals ja n'hem parlat anteriorment. Es tracta de receptors reals que sovint lligen el diari on es va publicar la columna i, fins i tot, de lectors fidels de Quim Monzó que han pogut comprar posteriorment el llibre "Tot és mentida" on apareix l'escrit. Accidentalment, els alumnes de segon de batxillerat, que utilitzem el llibre de text Nouvents, també hem esdevingut els seus lectors. En tot el text predomina el discurs subjectiu amb abundància de díctics personals. Cal destacar l'ús de la primera persona del plural, representant un plural global o universal. Al llarg del text, l'emissor s'inclou com a membre d'un grup al qual pertanyen també el receptor i terceres persones que opinen com ell, les quals apareixen assenyalades explícitament en l'última frase del text: "La resta dels ciutadans".

El text ha estat escrit poc després de la mort de la menuda Beatriz i, probablement, com a conseqüència de la indignació del propi autor davant d'un fet terrible i injust. És per això que trobem alguns díctics temporals "la setmana passada" que fan referència a l'acte de l'enunciació; l'article es va publicar la setmana posterior a la mort de la xiqueta valenciana.

L'emissor manifesta la seua opinió mitjançant l'ús abundant de frases interrogatives, que li serveixen per marcar la presència del lector al qual convida a reflexionar, tot seguit, amb les seues respostes. L'autor utilitza els recursos típics de l'assaig:

- La polifonia enunciativa cada vegada que apareix la veu que sosté l'argument contrari: "els perillosos no són els gossos, sinó els amos" (línia 9), "Sisplau, no diguin això" (línia 19). El que pretén és desmuntar l'argument contrari i fer reflexionar al lector.

- La intertextualitat quan, a l'inici del text, fa referència a frases aparegudes en la premsa, "rampells de bogeria", que introdueixen el tema del qual vol parlar.

Quant a la cohesió del text, distingirem entre els:

a) Mecanismes de referència:

1) Mecanismes de referència gramatical; es manifesten en diverses relacions anafòriques, mitjançant l'ús de pronoms: "jo en tinc dubtes", on l'antecedent és "rampell de bogeria"; "no en prohibiran cap", on l'antecedent és "races perilloses"-; demostratius "amb disquisicions com aquestes", on l'antecedent són les disquisicions. També utilitza l'el·lipsi quan afirma "els perillosos no són els gossos, sinó els amos" on se suprimix el verb són i l'atribut perillosos per a referir-se als amos. Cal destacar també l'ús de l'alternança de temps verbals, ja que, al llarg del text, Monzó parla tant d'allò que ha passat, del present i de les coses que poden ocórrer.

2) Mecanismes de referència lèxica. Al llarg del text trobem l'ús de la sinonímia en "nena valenciana/Beatriz", "bèsties/gossos/caní". També utilitza paraules que pertanyen al mateix camp semàntic: "tertúlies de ràdio, columnes de premsa, cartes al director"; "agressivitat, assassinat, perillosos". A més, diferenciem paraules del mateix marc conceptual: "autoritat, obligar, prohibir, llei" i mots que mantenen una relació d'inclusió: "bullmastiffs, bòxers, dogs argentins, dogs de Bordeux,..." són hipònims de "gossos"; "canaris, gossos, pantera, coiot, hienes,..." són hipònims d'"animal". el lèxic emprat està, per tant relacionat amb el tema de què parla el text i contribueix a enriquir la informació que el lector por tenir al respecte de les diferents classes de gossos o dels animals ferotges.

b) Connectors:

1) D'intraoracionals se'n trobem pocs al llarg del text perquè l'autor utilitza sobretot connectors gràfics, els signes de puntuació. Abunda el connector "perquè" característic dels textos argumentatius i de l'esquema causa-conseqüència. També diferenciem connectors additius "fins i tot" per intensificar els seus arguments. Per indicar objecció, utilitza el connector concessiu "encara que". A més, per expressar oposició, empra connectors adversatius com "sinó".

2) De textuals n'apareixen amb molta freqüència per a unir cada frase amb la següent, tot aconseguint, d'aquesta manera, raonaments encadenats en contra de la tesi oposada, com: "tot i així", "doncs", "En canvi", "de seguida", "després", "mentrestant",...



Per acabar l'anàlisi del text i a mena de conclusió, cal dir que aquest text abordava, quan es va publicar, un tema de la realitat quotidiana. Monzó, mitjançant l'assaig periodístic, analitza el tema amb una mirada crítica i humorística per a fer reflexionar al lector mitjançant l'exposició dels arguments, explicats amb una gran claretat, un estil directe i una conclusió estudiada.

Per desgràcia, situacions com les que planteja l'autor continuen passant.

Pense que efectivament hi ha races de gossos que estan genèticament predisposades a l'assassinat i, com animals que són, es deixen dur pels seus instints; ells no raonen i, per tant, poden atacar quan pensen que tenen algun perill; això no ho poden controlar ni els seus amos, ni ho pot predir un examen psicotècnic dels propietaris dels gossos.

Ahir mateix en vaig viure una situació que haguera pogut ser compromesa. Anava una dona amb el seu gos passejant pel parc amb la cadena a les mans; s'apropava un xiquet de front i el gos intentà córrer cap al xiquet; quan vaig veure la intenció del gos em vaig alarmar; la dona, però, li va dir alguna cosa i el gos, molt obedient, es va parar en sec. La dona posà cara de satisfacció; per als amos l'obediència dels seus gossos és fonamental, són animals molt educats que no fan mai res a ningú. Però, quan el xiquet arribà a l'altura d'on s'havia parat el gos, aquest començà a lladrar i s'assoltà de l'ama per pegar voltes al voltant del xiquet (volia jugar); la dona no s'explicava el que li passava ni perquè el gos desobeïa les seues ordres. Com veia que el gos no deixava d'acorralar el xiquet, li recordí que l'agafara de la cadena. Veient que em feia cas i segura que el xiquet no corria gran perill, pensí: ¡Si arriba a ser un rottweiler!

Compartir

  • Eskup
  • Tuenti
  • Meneame
  • Bitacoras
  • iGoogle
  • My Yahoo
  • My Live

francesclopez

ver perfíl

Avatar de francesclopez

Aquest bloc està adreçat als alumnes d'ESO i de Batxillerat; especialment, als de l'assignatura de Valencià: llengua i imatge i Valencià: llengua i literatura de segon de batxillerat. En ell trobareu anotacions, propostes d'exercicis, propostes de treballs...
Podeu baixar-vos els continguts i visitar les pàgines, que us aconsellem, on trobareu informació sobre cinema, publicitat, comentari de textos, llengua i literatura.
També em reserve un espai personal en les pestanyes Temps d'hivern i Temps d'estiu.

Tags

Text

Suscriu-te

Selecciona el agregador que utilices para suscribirte a este blog (también puedes obtener la URL de los feeds):