VALENCIÀ, LLENGUA I IMATGE

Llig el següent text, publicat al diari Levante-EMV.com el dijous 8 de desembre de 2011 i contesta les preguntes de l'exercici.

Opinión

Amb què hem de fer l´amor

Gabriel Janer

Fa alguns anys, no gaires, en una ciutat portuguesa de l’Alentejo vaig conèixer uns contadors de contes vinguts de Colòmbia que explicaven una història d’amor i misteri, alhora que acompanyaven el relat amb unes percussions dirigides a subratllar el dramatisme de la narració. Era un relat que havien après de la tradició oral del seu país, com una vella contança. La història em va quedar enganxada en un racó de la memòria i, d’ençà de llavores, l’he contada en algunes ocasions. La ficció transita a través de la veu, l’oralitat torna a esser un sistema imprescindible de comunicació humana. I els vaig posar l’exemple d’aquell conte arribat de tan lluny.
Això era una jove princesa que vivia feliç al palau dels seus pares, sobre un penyal abrupte davant el mar. Era feliç perquè hi havia un jove al qual estimava i ell corresponia al seu amor. També, perquè tenia un germà valerós al qual també estimava i perquè se sentia protegida per aquell germà que no hauria suportat veure-la patir. Ni tot l’or del món l’hauria fet més feliç. Un dia, emperò, una deessa que habitava en un racó del cel on habiten els déus, una divinitat presa per la ràbia, envejosa perquè desitjava per a ella la felicitat que la princesa posseïa, decidí capgirar aquell destí i abocar sobre la jove un raig d’infortuni i desgràcia.
Envià els seus soldats proveïts d’espases a fi que tallassin el cap al jove amant de la princesa i al germà que l’estimava i la protegia. De sobte, els cossos del jove enamorat i del germà restaren sense cap. La princesa quasi es va morir. Va plorar dies i nits tanta desgràcia, desconhortada, sense ganes de viure, sense delit. Res no minvava aquell dolor ni res podia donar una mica de consol al seu desesper. Fins que decidí anar a parlar amb la deessa. Li explicaria el seu dolor immens i tractaria de commoure-la, de despertar la seva pietat. Li demanaria que li permetés ajuntar els caps als cossos respectius. I la pregaria que els tornàs a la vida.
La deessa, en veure-la tan infeliç i tan trista, es compadí d’ella i accedí al que li demanava: «Ajunta de bell nou cada un dels caps al cos que correspon —va dir— i faré que tornin a reviure». La princesa no cabia dins ella d’alegria. Tot d’una començà el treball de recuperació. Però amb les presses, la princesa s’equivocà i confegí el cap del seu jove amant al cos del germà i el cap del germà al cos de l’amant. Quan s’adonà de l’error va quedar atordida i sense paraula.
El conte acaba amb una pregunta: amb qui havia de fer l’amor, la princesa? Havia de fer l’amor amb el cos de l’amant que tenia el cap del germà o amb el cos del germà que tenia el cap de l’amant? No és fàcil de respondre. La meva proposta: amb el cos del germà que tenia el cap de l’amant, perquè l’amor es fa amb el cap.
Així vaig dir-ho a uns professors. Tot just quan partíem, vaig sentir que una professora comentava a una altra mentre baixava l’escala:
-No ho sé, què dirà el meu home si li dic que ha de fer l’amor amb el cap.

Exercici:

Comenta alguns aspectes del text:

1. Quina estructura presenta l'escrit anterior?

2. Digues a quin gènere d'opinió pertany i justifica la teua resposta.

3. Quina funció té en el text la narració del conte colombià?

4. Quina és la conclusió a què arriba l'autor?

5. Què saps de Gabriel Janer?

El dia 19 de febrer de 2010 es va publicar el següent apunt que, ara, trobe adquireix de nou major sentit; és per això que he volgut recuperar-lo i he subratllat la conclusió en roig perquè reflexionem sobre la política que la Conselleria vol portar endavant, eliminant els grups de PEV i PIP. Tenim diners per a la deficitària Fórmula 1 (fins a 2020, llegia hui em premsa, volen allargar l'acord), però l'ensenyament, que és el principal pilar de qualsevol societat que mire cap al futur, continua patint retallades amb conseqüències irreversibles. No s'entén?

PUNT DE MIRA

L’últim parlant

Joan F. Mira

S’ha mort, fa poques setmanes, una senyora molt velleta que era l’última persona que parlava una llengua de les illes Andaman, un paradís perdut enmig de l’oceà Índic. La senyora es deia Boa Sr, i era l’única que parlava la llengua bo des de la mort dels seus pares. Deia que es trobava molt sola. Puc imaginar la senyora, la més vella de la tribu, pensant solitària en la llengua extingida, somniant en bo, parlant-se sola, intentant recordar com es deia aquella flor o aquell arbre, plorant llàgrimes suaus de tristesa. Les illes Andaman van ser l’escenari d’un dels millors i més impressionants estudis d’antropologia social a la primeria del segle XX, el resultat del qual, The Andamant Islanders, obra d’A. R. Radcliffe-Brown, continua sent un clàssic singular. Probablement la llengua bo, extingida amb la senyora difunta, està relacionada amb llenguatges parlats en els temps del neolític i era, per tant, una de les més velles del món. Assegura el professor Anvita Abbi, gran lingüista, que la senyora Boa Sr, a pesar de tot, tenia un gran sentit de l’humor i que el seu somriure i la seua rialla eren contagiosos. Se suposa que els andamanesos arribaren d’Àfrica fa uns 70.000 anys, i s’havien mantingut fins fa poc temps aïllats de la resta del món: un somni per als antropòlegs, però una condemna segura. Eren antics, “primitius”, i ara que ja deuen ser més moderns i fins i tot “civilitzats”, la cultura i les llengües s’esvaeixen, es moren, pareix que no hi ha res a fer. Llegint notícies com aquesta, que no és la primera sobre la mort de l’últim parlant d’una llengua, jo em trobe incapaç del somriure de la senyora Boa Sr. Pense en algunes ciutats del meu país on la meua llengua ja gairebé no se sent al carrer, on parlar-la en un comerç o en una oficina pública pot ser una aventura, on els polítics l’arraconen i l’obliden, on la vida de l’idioma propi és lànguida i precària i el seu futur incert. Qui sap si, passat un segle, l’últim parlant d’aquesta tribu secular dels valencians no plorarà de solitud i de pena i maleirà els seus avantpassats, nosaltres, que no vam ser capaços de preveure i evitar aquest final tristíssim.

QUADERN, El País; dijous, 11 de febrer de 2010

Per ampliar la informació:

elperiódico.cat

http://www.gela.cat/doku.php

Fotos Illes Andaman

Fotos extretes de: Xarxa Vives, humbertianna, per retrobar vells amics, humbertianna

Arthur Penella va morir el 14 d'abril de 2010 (diari Levante-EMV.es), durant molts anys va ser membre d'Òc-Valéncia, una entitat que estudia l'occità dins del conjunt de les llengües romàniques. En aquest escrit fa una reflexió al voltant de l'ortografia i n'elabora una teoria per justificar l'ús de determinats grafemes i dígrafs en valencià. Llegiu el text i observeu els aspectes que destacaríeu en fer un comentari des de la perspectiva lingüística.

Mussols, beats i il·lustrats

Ara. cat| 20/01/2011

“I tot per un llibre", conclou amargament el protagonista de la novel·la L'estany de foc (Ed. Bromera), de l'autor alcoià Silvestre Vilaplana. Evidentment, aquell llibre és la Bíblia. Ço és: el Llibre, el llibre per antonomàsia. En les planes de L'estany de foc, Vilaplana reconstrueix la persecució de la Bíblia valenciana: "Treia de la funda de vellut negre el llibre i l'observava, n'acaronava les cobertes, en ocasions amb fervor, en ocasions amb llàgrimes als ulls. Començava fullejant-lo, sentint la carícia del paper a frec de dits, després tornava a l'inici, llegia el títol i encarava el primer versicle del llibre. "En el començament, Déu creà el món". I és aleshores, en aquell moment de recolliment transcendent, quan pensa: "I tot per un llibre".

I, tanmateix, aquell llibre no és qualsevol llibre i, a més, ha estat traduït a la llengua del poble: és una Bíblia en català. El risc és evident, perquè si els fidels entenen el text en la seua totalitat, aquelles paraules de l'Evangeli poden semblar per moments estranyes, o inversemblants, o del tot extravagants. Fins i tot, en alguns moments, poden moure al riure. El text en llatí o en grec manté el poble en la ignorància, li dificulta l'accés a les sagrades escriptures i la seua explicació tan sols prové de la cúria, dels exegetes que interpreten a la seua convinença les planes del llibre sagrat. Per això, l'arribada de la impremta i les versions dels textos a les llengües vulgars van representar un perill de magnituds inimaginables per a l' statu quo religiós. " Dieu défini c'est un Dieu fini ", advertia Pascal.

Fa anys, Rafael Tasis va publicar La Bíblia valenciana , una obra de contingut policíac que gira precisament al voltant d'un dels últims exemplars d'aquest llibre. Un objecte de bibliòfil, una joia per a col·leccionistes. Ara, en la novel·la de Silvestre Vilaplana l'acció corre a finals del segle XV, amb l'inquisidor Monasterio com a malvat protagonista. "Monasterio havia fet incendiar molts escrits en la seua vida i coneixia perfectament els residus que el paper i l'enquadernació deixaven", diu Vilaplana. Potser aquesta imatge és exagerada, però ens permet imaginar l'inquisidor analitzant les cendres de la llar i ataüllant detectivescament quina classe d'escrits, herètics o no, hi havien estat incinerats. Comptat i debatut, durant aquests anys es va lliurar una batalla implacable entre el desig de saber del poble i la necessitat d'ocultar de l'Església.

La Il·lustració és la culminació d'aquest deler per dur el coneixement a totes les llars, per il·luminar tots els racons del món. Voltaire animava D'Alembert a il·luminar amb la raó fins els mussols, "a pesar del seu odi innat per la llum". La força dels fets, la lluita contra l'obscurantisme, la profunda confiança en la naturalesa humana esperonava el treball dels il·lustrats. La credulitat, les injustícies, la maldat, eren conseqüència de la ignorància, pensaven: com més savi fóra el poble, més pròsper seria un país i més sensats i feliços els seus ciutadans. El sapere aude és un crit a la rebel·lió intel·lectual, a conèixer i descobrir el món amb els propis ulls.

Estaven encertats els il·lustrats? Tenien raó els clergues per témer tant la impremta i per desconfiar d'aquelles traduccions? Al segle XXI, en plena era de la informació, amb tota mena d'iPods i iPads, d'enciclopèdies online , amb un accés inimaginable al fantàstic i inacabable univers cultural, la resposta és evident. Potser no calia cremar tants llibres, potser no calia perseguir tants heretges. La influència de l'Església sobre els ciutadans segueix sent immensa, i ni Galileu ni Darwin l'han debilitat gaire. En la natura humana hi ha un biaix consubstancial a la credulitat, al sentiment místic, a la pruïja religiosa. La manifestació més recent de tot açò és la beatificació del Papa Wojtyla, amb miracle inclòs i tot. El científic Alfred Giner-Sorolla va encunyar el terme d' Homo religiosus per definir la naturalesa consubstancialment mística de l' Homo sapiens . Potser per això, encara a hores d'ara, la raó segueix lluitant, quasi com el primer dia, per il·luminar fins els mussols, "a pesar del seu odi innat per la llum". Tanmateix, possiblement és una batalla perduda, perquè un mussol sempre serà un mussol. I n'hi ha molts més dels que es pensaven els il·lustrats. Això, ai!, és un fet incontestable.

Si voleu informar-vos sobre l'auotr o llegir altres articles seus:

Martí Domínguez

Pachelbel, Guardiola i Martí Domínguez

Sense senyal

Toni Mestre va dirigir la revista satírica "Pensat i Fet", quan el 1995 l'editor Eliseu Climent la va revitalitzar per donar una visió més àmplia i arrelada de la festa de les falles. Mestre, historiador, locutor de ràdio i poeta, dedicà articles a les falles i en parlà de la indumentària més apropiada, de la intenció amb què van nàixer, dels monuments...

Hui, a més dels dos enllaços anteriors, us volem recuperar l'article "Silenci", publicat al diari Levante-EMV el dia 21 de març de 2004.

En la pàgina 143 del llibre de text teniu publicat l'article de Quim Monzó “Gossos”. Com una referència més, us deixem un dels possibles comentaris, el que ens ha lliurat Anna Lázaro Zaragozá (2n C).

Aquest text forma part del llibre "Tot és mentida", juntament amb un centenar d'articles que prèviament es publicaren a la premsa. "Gossos" està escrit per Quim Monzó (Barcelona, 1952), qui ha conreat amb èxit la novel·la, la narrativa breu i la literatura periodística. Col·laborador habitual de la premsa diària o setmanal, es va donar a conèixer l'any 1976 en guanyar el premi Prudenci Bertrana.

L’article que comentem hui presenta un títol temàtic i suggeridor que ens informa d'una manera molt general del tema a tractar per l'autor: l'amenaça que suposen certes races de gossos. La tesi defensada per Quim Monzó és la necessitat de formular una llei que prohibisca que les persones tinguen gossos amb predisposicions genètiques a l'agressivitat.

Quim Monzó defensa que les morts infantils causades pels atacs dels gossos podrien evitar-se amb una llei pertinent. Mostra desacord amb les persones que opinen que els culpables són els propietaris i no els gossos i especifica que els amos no tenen res a fer si el seu gos presenta predisposicions genètiques a la violència. Finalitza aportant com a solució que totes les races perilloses haurien d'estar en el zoològic; així les persones que els tingueren, estima, podrien visitar-los mentre que la resta de les persones podrien viure tranquil·les.

L'estructura textual és argumentativa. Des de l'inici del desenvolupament del text, l'autor presenta explícitament la tesi contrària contra la qual s'argumenta, va exposant els diferents contraarguments i desenvolupant-los fent concessions a l'adversari, fins que tanca l'article amb una reafirmació implícita de la tesi; per tant, se segueix una estructura d'enquadrament.

En el text es diferencien tres parts; a saber:

- L'exposició argumentativa, que es troba en el primer paràgraf. Ens presenta el tema utilitzant un argument d'exemple: el cas de la mort d'una xiqueta per l'atac d'un rottweiler. En aquest cas, reforça l'argument tot apel·lant a la quantitat, quan explica que aquestes morts i els anomenats "rampells de bogeria" dels gossos, en els darrers anys, han esdevingut massa freqüents. Per compartir els seus dubtes i aconseguir un cert augment en l'interés dels lectors, l'autor fa ús de la figura estilística de les interrogacions retòriques ("¿podem continuar dient-ne 'rampells de bogeria' si són tan freqüents que han sembrat de cadàvers les cròniques de succesos d'aquests últims anys?", "¿no els converteix més aviat en una constant?") .

- El desenvolupament de la tesi, que inclou el segon i tercer paràgrafs. Comença amb una interrogació retòrica on l'autor es pregunta i ens qüestiona quantes morts seran necessàries perquè es promulgue una llei que regule i solvente el problema ("Quants nens hauran de morir entre mandíbules de gossos perquè finalment les autoritats dictin una llei sobre això?", línia 5). D'aquesta manera introduïx la seua tesi i continua amb una valoració sobre allò que pot contenir la llei que ara es debat als mitjans de comunicació i al carrer "Una llei que dirà que cal controlar determinades races perilloses i poc més, perquè pel que sembla no en prohibirà cap" (línia 6). L'assagista manifesta amb un to mordaç i de forma irònica la seua oposició a eixe tipus de llei mitjançant una aparent concessió a l'adversari que defense la tesi oposada a la seua ("La trobo fascinant", línia 10) quan diu: "tornarem a sentir que 'els perillosos no són els gossos, sinó els amos'. És una frase que s'ha repetit dotzenes de vegades...". Amb una nova interrogació retòrica epistèmica, que sona més a recriminació i ràbia, argumenta en contra de les persones que pensen que la culpa no és dels gossos, sinó dels amos (¿Com no han de ser perillosos els gossos amb predisposició genètica a l'agressivitat?, línia 10). La quantitat d'opositors al seu propi argument no para el seu raonament, tot el contrari; en referir-se a les persones que ho han dit i als mitjans de comunicació on hi han intervingut es fa la pregunta que, tot seguit, condueix a la resposta: "sense aquesta predisposició, per molt que els ensinistressin no aconseguirien resultats tan esfereïdors" (línies 11 i 12). Per donar-li més força a la seua resposta usa un nou argument en forma de comparació: "Donin-li un canari a un d'aquests ensinistradors de rottweilers i després, quan l'hagin ben ensinistrat, deixin lliure el canari, a veure quantes persones fa miques. Cap" (línies 12 i 13). Amb això, Quim Monzó ridiculitza aquells que pensen de manera contrària i encara, si no havia quedat clara la seua resposta amb el contundent adverbi "cap" finalitza el paràgraf amb una frase adversativa, acabada amb una frase feta "En canvi, amb determinades races de gossos, la cosa és bufar i fer ampolles" (línia14) perquè els lectors comprenguen millor com entén l'autor aquesta situació.

En el tercer paràgraf Monzó continua refutant la tesi dels contraris amb la formulació de dues preguntes retòriques carregades d'ironia. En principi, fa referència a la importància que per a les víctimes té tanta discussió sobre si és l'amo o el gos el culpable i el temps que se'n perd. Després, introdueix la seua tesi explícitament i fa una crítica a la tesi contrària per mitjà de la citació del que podria argumentar un altre emissor: "Sisplau, no diguin això" (línia 19). Fa servir un argument de comparació irònic per a negar la igualtat entre les distintes races de gossos. Continua aquest paràgraf amb un fort argument de justícia, identifica la situació hipotètica de passejar una pantera amb un dòberman. Pretén que de la mateixa manera que ens sembla inacceptable una situació, també ho siga l'altra. Finalitza amb una frase feta: "I a viure, que són quatre dies" (línies 23-24) animant-nos a viure perquè, de sobte, el dia menys pensat, mentre passegem tranquil·lament, podem trobar-nos amb un d'aquestos gossos que podria matar-nos.

- La conclusió de l'assaig es troba en l'últim paràgraf. Comença amb una valoració crítica de la nova llei "neix aigualida" (línia 25) i aporta una solució irònica, basada en un argument de comparació entre les races de gossos perilloses i les hienes o els coiots, uns animals magnífics però agressius, que solem contemplar als zoològics. Reforça la tesi amb un argument de justícia: donat que són tan semblants, haurien d'estar junts, engabiats al nou zoològic de Barcelona; d'aquesta manera no farien mal a ningú i podrien ser visitats pels qui tant els admiren que, "fins i tot podrien entrar a la gàbia i abraçar-los" (línies 30 i 31).

Respecte a l'adequació, podríem afirmar que el gènere d'aquest text és la columna d'opinió, un gènere pròxim a l'assaig, que pertany a l'àmbit d'ús periodístic. La seua tipologia textual és argumentativa i la finalitat és alertar els lectors de la greu amenaça que suposen certes races de gossos per a la seguretat de les persones.

L'autor empra un registre estàndard barrejat amb expressions col·loquials que l'acosten a la sensibilitat i coneixements del lectorgeneral. Sovint fa ´s d'un llenguatge planer, ple de frases fetes, com ara: "mar de feliços","amo", "ànima de càntir amb veu de falset", "fascinant", "la cosa és bufar i fer ampolles", "i a viure que són quatre dies"); unes expressions de fàcil comprensió, adreçades clarament al poble a qui vol guanyar-se per a la seua opinió.

Quim Monzó és barceloní i empra la varietat estàndard del dialecte català oriental. Aquest fet es pot apreciar en el text amb formes verbals com: "neix", "matés", "s'aprovi", "trobo", "hagi"...

La presència de l'emissor es fa manifesta al llarg de tot el text amb l'ús de la primera persona i el receptor apareix, indirectament, en les preguntes retòriques de les quals ja n'hem parlat anteriorment. Es tracta de receptors reals que sovint lligen el diari on es va publicar la columna i, fins i tot, de lectors fidels de Quim Monzó que han pogut comprar posteriorment el llibre "Tot és mentida" on apareix l'escrit. Accidentalment, els alumnes de segon de batxillerat, que utilitzem el llibre de text Nouvents, també hem esdevingut els seus lectors. En tot el text predomina el discurs subjectiu amb abundància de díctics personals. Cal destacar l'ús de la primera persona del plural, representant un plural global o universal. Al llarg del text, l'emissor s'inclou com a membre d'un grup al qual pertanyen també el receptor i terceres persones que opinen com ell, les quals apareixen assenyalades explícitament en l'última frase del text: "La resta dels ciutadans".

El text ha estat escrit poc després de la mort de la menuda Beatriz i, probablement, com a conseqüència de la indignació del propi autor davant d'un fet terrible i injust. És per això que trobem alguns díctics temporals "la setmana passada" que fan referència a l'acte de l'enunciació; l'article es va publicar la setmana posterior a la mort de la xiqueta valenciana.

L'emissor manifesta la seua opinió mitjançant l'ús abundant de frases interrogatives, que li serveixen per marcar la presència del lector al qual convida a reflexionar, tot seguit, amb les seues respostes. L'autor utilitza els recursos típics de l'assaig:

- La polifonia enunciativa cada vegada que apareix la veu que sosté l'argument contrari: "els perillosos no són els gossos, sinó els amos" (línia 9), "Sisplau, no diguin això" (línia 19). El que pretén és desmuntar l'argument contrari i fer reflexionar al lector.

- La intertextualitat quan, a l'inici del text, fa referència a frases aparegudes en la premsa, "rampells de bogeria", que introdueixen el tema del qual vol parlar.

Quant a la cohesió del text, distingirem entre els:

a) Mecanismes de referència:

1) Mecanismes de referència gramatical; es manifesten en diverses relacions anafòriques, mitjançant l'ús de pronoms: "jo en tinc dubtes", on l'antecedent és "rampell de bogeria"; "no en prohibiran cap", on l'antecedent és "races perilloses"-; demostratius "amb disquisicions com aquestes", on l'antecedent són les disquisicions. També utilitza l'el·lipsi quan afirma "els perillosos no són els gossos, sinó els amos" on se suprimix el verb són i l'atribut perillosos per a referir-se als amos. Cal destacar també l'ús de l'alternança de temps verbals, ja que, al llarg del text, Monzó parla tant d'allò que ha passat, del present i de les coses que poden ocórrer.

2) Mecanismes de referència lèxica. Al llarg del text trobem l'ús de la sinonímia en "nena valenciana/Beatriz", "bèsties/gossos/caní". També utilitza paraules que pertanyen al mateix camp semàntic: "tertúlies de ràdio, columnes de premsa, cartes al director"; "agressivitat, assassinat, perillosos". A més, diferenciem paraules del mateix marc conceptual: "autoritat, obligar, prohibir, llei" i mots que mantenen una relació d'inclusió: "bullmastiffs, bòxers, dogs argentins, dogs de Bordeux,..." són hipònims de "gossos"; "canaris, gossos, pantera, coiot, hienes,..." són hipònims d'"animal". el lèxic emprat està, per tant relacionat amb el tema de què parla el text i contribueix a enriquir la informació que el lector por tenir al respecte de les diferents classes de gossos o dels animals ferotges.

b) Connectors:

1) D'intraoracionals se'n trobem pocs al llarg del text perquè l'autor utilitza sobretot connectors gràfics, els signes de puntuació. Abunda el connector "perquè" característic dels textos argumentatius i de l'esquema causa-conseqüència. També diferenciem connectors additius "fins i tot" per intensificar els seus arguments. Per indicar objecció, utilitza el connector concessiu "encara que". A més, per expressar oposició, empra connectors adversatius com "sinó".

2) De textuals n'apareixen amb molta freqüència per a unir cada frase amb la següent, tot aconseguint, d'aquesta manera, raonaments encadenats en contra de la tesi oposada, com: "tot i així", "doncs", "En canvi", "de seguida", "després", "mentrestant",...

Per acabar l'anàlisi del text i a mena de conclusió, cal dir que aquest text abordava, quan es va publicar, un tema de la realitat quotidiana. Monzó, mitjançant l'assaig periodístic, analitza el tema amb una mirada crítica i humorística per a fer reflexionar al lector mitjançant l'exposició dels arguments, explicats amb una gran claretat, un estil directe i una conclusió estudiada.

Per desgràcia, situacions com les que planteja l'autor continuen passant.

Pense que efectivament hi ha races de gossos que estan genèticament predisposades a l'assassinat i, com animals que són, es deixen dur pels seus instints; ells no raonen i, per tant, poden atacar quan pensen que tenen algun perill; això no ho poden controlar ni els seus amos, ni ho pot predir un examen psicotècnic dels propietaris dels gossos.

Ahir mateix en vaig viure una situació que haguera pogut ser compromesa. Anava una dona amb el seu gos passejant pel parc amb la cadena a les mans; s'apropava un xiquet de front i el gos intentà córrer cap al xiquet; quan vaig veure la intenció del gos em vaig alarmar; la dona, però, li va dir alguna cosa i el gos, molt obedient, es va parar en sec. La dona posà cara de satisfacció; per als amos l'obediència dels seus gossos és fonamental, són animals molt educats que no fan mai res a ningú. Però, quan el xiquet arribà a l'altura d'on s'havia parat el gos, aquest començà a lladrar i s'assoltà de l'ama per pegar voltes al voltant del xiquet (volia jugar); la dona no s'explicava el que li passava ni perquè el gos desobeïa les seues ordres. Com veia que el gos no deixava d'acorralar el xiquet, li recordí que l'agafara de la cadena. Veient que em feia cas i segura que el xiquet no corria gran perill, pensí: ¡Si arriba a ser un rottweiler!

Exercici de Comentari de textos.

Comenta del següent text les característiques literàries que hi predominen.

El sol sobre l’Albufera

Joan F. Mira

El contemplador ha de triar, si pot ser, una vesprada del final de la tardor o del ple de l’hivern (encara som a temps), entre les cinc i les sis, un dia que no siga ni del tot ennuvolat ni del tot clar. És també aconsellable, abans de la contemplació, menjar un arròs a banda i un allipebre suau al Palmar, fer una passejada amb barca, i mirar com alcen el vol les garses, els collverds i altres aus de les que va descriure Marc Antoni Orellana fa més de dos-cents anys en Els pardals de l’Albufera. L’espectacle, entre canals i canyars, en un migdia d’hivern encalmat, és sempre nou i sempre fascinant. En qualsevol cas, a pocs minuts de la ciutat de València i de l’altra “ciutat” de ciment cru, de la qual no diré el nom, el contemplador pot deixar el cotxe quan arribe a la Gola del Pujol (sempre hi ha espai, perquè els contempladors solen ser escassos, en aquest lloc que té tan pocs equivalents arreu d’Europa, tan prop d’un gran centre urbà), i quedar-se mirant l’aigua quieta del llac, la ratlla esfumada de canyes i bova dels seus límits distants, el fons més esfumat encara de les muntanyes suaus que es retallen contra l’horitzó del sol ponent. Hi ha dies de núvols rojos cotonosos, núvols amb tons de foc intens, de suc de magrana, de taronja brillant, d’or i de groc clar i de groc fosc, que lentament van girant al carmesí i al porpra. Núvols que s’il·luminen des de dins, com aquells paisatges de glòria del cel a les voltes i cúpules d’algunes esglésies barroques de Roma. Mentre el sol va caient, l’incendi dels núvols s’escampa per tot el cel de l’horitzó i l’aigua de l’Albufera es cobreix també d’una llum pròpia vermella i daurada. Hi ha dies de núvols blavosos, argentats, que passen suaument del blau clar al blau grisenc i al violeta pàl·lid, que s’estenen sense forma, esfilagarsats, esfumats, com un tel impalpable que es dissol pels extrems i es concentra en franges horitzontals on la llum canvia del blanc al gris clar i acaba fent ombres moradenques. I mentrestant, l’aigua pren el color i l’esplendor mig apagada d’una superfície de metall, de plata o de mercuri immòbil. Si passa lentament una barqueta, tallant sense soroll l’aigua argentada, la pau i la bellesa poden ser inefables i perfectes.

QUADERN, El país, dijous, 20 de gener de 2011, núm. 539

Podeu consultar informació sobre l'autor i sobre la seua obra literària o sobre la ciutat de València i els seus voltants ACÍ.

També als següents enllaços:

http://www.edu3.cat/Edu3tv/Fitxa?p_id=17250

http://ca.wikipedia.org/wiki/Joan_Francesc_Mira_i_Caster%C3%A0

http://www.vilaweb.cat/noticia/3795657/20101029/joan-francesc-mira-valors-formen-cultura.html

http://www.escriptors.cat/autors/mirajf/pagina.php?id_sec=895

http://www.visat.cat/traduccions-literatura-catalana/cat/autor/13/2/prosa/joan-francesc-mira.html

Tots sabem com de persuasius poden arribar a ser uns pares tradicionals que volen conéixer els néts abans de morir. Si, a més, li sumem determinats costums més arrelats en certes cultures com la xinesa: aparaular el casament dels fills (buscar-los parella), la cosa es complica; i si, a més, el fill és homosexual i els pares no ho saben, viu a l'estranger i ja té parella estable; la mare li busca núvies per agència i ell les rebutja... la comèdia està servida.

Simon i Wai-Tung són una parella ben avinguda que viuen junts a Manhattan. Per a frenar la pressió dels pares de Wai-Tung, Simon suggereix l'organització d'un casament de conveniència amb Wei-Wei, la jove pintora, inquilina de Wai-Tung, que necessita la carta verda d'immigració per a poder romandre als Estats Units. Però, amb el que no comptaven era que els pares de Wai-Tung arribarien a Nova York disposats a organizar un casament ben pompós amb la celebració d'un gran banquet per a més de dos-cents comensals.

Abans de l'èxit de "Brokeback Mountain", el taiwanès Ang Lee ja havia demostrat el seu enginy i aconseguit diversos premis. Amb The Wedding Banquet (1993) va guanyar l'Ós d'Or del Festival de Berlín i va ser candidat a l'Oscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa. Es tracta d'una comèdia romàntica centrada en un personatge homosexual, que té especial interès pel seu plantejament sobre la hipocresia i les falses aparences.

Ang Lee s'estima els seus personatges i els concreta amb detalls amables que els fan entranyables davant l'espectador. El fals triangle amorós donarà peu a situacions còmiques i també a moments més dramàtics quan apareix la gelosia o quan cadascun d'ells s'ha d'enfrontar a la crua realitat i ha d'assumir rols per als quals no estaven plenament preparats. Quan la intervenció dels pares de Wai-Tung es fa més insistent, les caretes cauen i cadascú es posa davant de l'espill i contempla la seua ànima; és, aleshores, quan la pel·lícula creix amb un to melodramàtic que la fa molt més atractiva.

Una pel·lícula interessant que pot il·lustrar el debat sobre temes tan diversos com ara:

- la visió de l'homosexualitat en Occident i en Orient,

- les dificultats d'adaptació de l'emigrant,

- la tolerància,

- la hipocresia: acceptar d'amagat els fets, però no mostrar l'acceptació obertament,

- les dificultats de viure una doble vida.

Trobareu el text en aquest mateix blog.

Ens trobem davant una columna de l’escriptora i sociòloga Eulàlia Solé en una de les seues col·laboracions habituals al diari Avui. Malgrat que l’escrit data de 1998, la temàtica és de total vigència ja que el tabac continua sent hui en dia un problema. Com a tret identificador de la columna trobem el recurs d’introduir la conclusió del text a partir d’una anècdota viscuda per l’autora.

En primer lloc analitzarem alguns factors de la coherència del text, tot partint del tema tractat. L’autora planteja el tema del tabac i la impossibilitat de la seua eradicació degut al negoci que genera, especialment per a l’Administració. Aquest tema ja es pot advertir des del començament perquè el títol “Tabac, negoci i publicitat” al·ludeix de forma directa al tema que es tractarà, ço és, es tracta d’un títol temàtic, típic de la columna.

Quant a la tesi defensada la trobem implícita al llarg del text, deduïble de tots els arguments que l’autora utilitza. Així, Eulàlia Solé defensa, sobre la problemàtica del tabac, que, malgrat ser un consum ben nociu, a l’Estat li interessa el seu manteniment degut als beneficis que li reporta. Aquesta és la idea principal que l’autora defensa al llarg del text, el contingut del qual es podria resumir de la següent manera: “El tabac genera un gran negoci per a l’Estat. Per una banda, l’alt impost sobre aquest producte genera grans beneficis; i, per l’altra, la gran mortalitat que el tabac produeix estalvia a l’Estat creta despesa en les pensions dels morts. Així, malgrat que la població coneix quan nociva és aquesta substància, el fet de no prohibir-la, per les raons anteriorment esmentades i per l’addicció que crea, fa que aquesta es mantinga al mercat i es puga publicitar almenys fins al 2006 (ja que els interessos que produeix impedeixen actuar immediatament). Mentre l’Estat s’enriqueix i incita la població a fumar per continuar enriquint-se, continua morint gent a causa del tabac.

Si parlem de l’estructura del text hem de tindre en compte que es tracta d’una columna que pertany al gènere d’opinió i, per tant, respon a una estructura argumentativa per convèncer el receptor de la idea defensada. En aquest cas observem l’estructura argumentativa amb les quatre parts de la retòrica clàssica. Així, trobem el text dividit en quatre parts: introducció (o exordium), exposició dels fets (o narratio), exposició dels arguments (o argumentatio) i conclusió (o peroratio). La introducció ocupa des de la línia 1 a la 7, on l’autora planteja el tema del text per tal de captar l’adhesió del lector i en aquest cas justificant també la vigència del tema (“L’assumpte del tabac sempre està de moda”). A continuació, de la línia 7 a la 17, trobem l’exposició dels fets on Eulàlia Solé explica els resultats d’un estudi realitzat sobre el tabac i es pregunta per què no s’actua davant aquesta nociva substància. És mitjançant aquesta pregunta com introdueix el cos argumentatiu del text a favor de la seua tesi, que s’estendrà de la línia 17 a la 63. Finalment, a l’últim paràgraf, trobem la conclusió, introduïda mitjançant el recurs de l’anècdota viscuda per l’autora per tancar el text.

En tractar-se d’un text argumentatiu trobem clarament la presència de diferents arguments i recursos utilitzats per aconseguir l’adhesió del lector a la tesi defensada i que exposem a continuació.

En primer lloc i en la segona part del text, on s’exposen els fets, trobem el primer argument, que es tracta d’un argument d’autoritat en referir-se a l’estudi realitzat a l’ Institut de Salut Carles III. Es troba exactament entre les línies 7 i 13. A continuació trobem un recurs característic de l’argumentació que és la pregunta retòrica, una pregunta que no exigeix resposta perquè la seua finalitat és només fer reflexionar el lector perquè s’adherisca a la tesi defensada. En aquest cas trobem la pregunta “¿Per què?” a la línia 17. Seguidament trobem arguments de causa que justifiquen l’enunciat anterior que podríem dir que es tracta d’un segon argument d’autoritat (“Un altre estudi posa de manifest que a l’Estat això del tabac li reporta molts beneficis”). Aquests dos arguments de causa els trobem entre la línia 23 i la 27 (“Per una banda compta amb els ingressos per impostos (…) per altra (…), s’estalvia el pagament de pensions”). A continuació tornem a trobar una altra pregunta retòrica a la línia 30. L’escriptora també utilitza l’exemple per fonamentar amb més concreció la defensa. És per això que per fonamentar la seua afirmació relativa a la falta de coherència en l’actuació de l’Estat en no prohibir la publicitat del tabac sent coneixedor del seu caràcter nociu “el desgavell és el plat del dia”, l’autora aporta l’exemple que l’Estat únicament multà les cadenes de televisió que feren publicitat degut a la insistència de diverses organitzacions de consumidors. Finalment, a la conclusió, introduïda mitjançant una anècdota personal de l’autora, trobem un altre exemple per reforçar la idea del poder que el tabac té en la nostra societat (“Com a Texas, on la industria tabaquera pagarà a l’Estat 2,3 bilions de pessetes per compensar les despeses de sanitat”). D’aquesta manera l’escriptora tanca el text.

A continuació passarem analitzar la relació del text amb el context, és a dir, estudiarem l’adequació.

En primer lloc cal tenir en compte que, respecte al gènere, es tracta clarament d’una columna pel que podem parlar d’un àmbit d’ús periodístic. Quant a la tipologia textual ja hem dit que es tracta d’un text argumentatiu amb la finalitat de convèncer el receptor de la tesi defensada mitjançant arguments lògics i fonamentats, i recursos argumentatius. És per això que trobem al text dues funcions lingüístiques predominants, l’emotiva o expressiva (degut a la presencia d’emissor al text mitjançant els díctics personals que més endavant analitzarem) i l’apel·lativa o conativa en l’intent de persuadir el receptor com per exemple en l’ús de la perífrasi verbal d’obligació (“ha de ser” –línia 70-).

Respecte a la varietat lingüística emprada ens trobem davant un text que utilitza el català oriental amb trets característics que ens permeten identificar-lo dins la variant diatòpica del central, com el paradigma en –es del subjuntiu (miressin –línia 38-). Quant al registre, l’estàndard emprat permet la comprensió d’un públic general, lector del diari. El canal és escrit, de manera que emissor i receptor no comparteixen ni l’espai ni el temps concret de l’enunciació: L’autor ha pogut planificar l’escrit i preveure totes les discrepàncies possibles, ja que l’argumentació escrita no permet observar les reaccions del destinatari ni adequar els nostres arguments i contraarguments.

Si parlem dels participants és abundant la presencia de l’emissor, que és l’autora Eulàlia Solé, i pren una posició determinada. Per això trobem díctics personals i procediments de modalització. Pel que fa als díctics personals trobem pronoms de primera persona (nosaltres –línia 50-), possessius de primera persona (meva –línia 63-) i verbs en primera persona (veia –línia 63-, som –línia 28-) i plural inclusiu (nosaltres –línia 50-, som –línia 28-). Respecte a la modalització, que expressa la subjectivitat del text en posicionar-se l’autora, trobem l’interrogant (¿Per què? –línia 17-), incisos (“-el 75% d’un paquet-“ –línia 25-), i lèxic valoratiu (“rodó” –línia 28-, imbecil·litat –línia 31-, “desgavell” -línia 50-). L’altre participant de l’argumentació, el receptor o destinatari, no apareix mitjançant díctics personals de segona persona però si a través del plural inclusiu (podríem, som). El lector model a qui s’adreça el text és qualsevol home o dona adult interessat en el problema del tabac i amb un mínim de coneixement del món que li permeta entendre la columna.

Finalment, per acabar l’anàlisi de l’adequació del text cal afegir que no trobem referència a altres textos, malgrat que si a altres estudis (arguments d’autoritat). I pel que fa a la polifonia enunciativa no trobem la veu de cap altre enunciador que no siga Eulàlia Solé.

Per acabar d’estudiar les propietats que ha de reunir un bon text, tractarem la cohesió i analitzarem tant els mecanismes de referència com els de connexió.

Si parlem de mecanismes de referència, en trobem tant de lèxics com de gramaticals. Entre els mecanismes de referència gramatical trobem la pronominalització (“Ahir, des de la meva Terrassa, veia dos noiets (…) i gaudien de fer d’amagat allò que els havien prohibit”), l’anàfora zero o el·lipsi ( “a l’Estat això del tabac li reporta molts beneficis. Per una banda compta amb els ingressos per impostos (…), i per l’altra (…), s’estalvia el pagament de pensions”, “Uns són més Estat que els altres, remenen més les cireres que els altres”), possessius (“la meua Terrassa”) i consecutio temporum ( “Ahir (…) veia dos noiets. Segurament estaven sols i gaudien (…) – simultaneïtat de passat-).

Pel que fa a la referència lèxica observem l’abundància de mecanismes com la repetició idèntica (tabac-tabac, publicitat-publicitat), sinonímia (tabac – allò que està prohibit per dolent), mots generals o proformes (assumpte, gent), marc conceptual (tabac, nicotina, màquines expenedores, salut, esperança de vida, mortalitat, mercantilisme, publicitat) i relacions de contrast (vells-joves, ingressos-impostos).

Respecte a la connexió n’observem de gràfica i de gramatical. Pel que fa a la gramatical observem els connectors típics del text argumentatiu: de causa conseqüència i d’oposició. En aquest cas també trobem connectors temporals de temps intern o metadiscursius que serveixen per a ordenar internament qualsevol tipus de text o paràgraf. Així, al segon paràgraf, trobem els connectors “Per una banda” i “per l’altra” que introdueixen les dues causes que fan que el tabac reporte beneficis a l’Estat. Però si ens centrem en els connectors típicament argumentatius en trobem, en primer lloc, d’oposició o contrast, tant adversatius (però, tanmateix) com concessius (malgrat, encara que, si bé). Els connectors concessius serveixen per expressar que la segona idea s’assoleix superant l’obstacle que representa la primera. Així trobem a la línia 15 el connector “malgrat” per expressar que tot i que la gent és conscient que el tabac és nociu, aquest continua estant al mercat (“tothom ho sap, i, malgrat tot, el tabac continua essent una de les mercaderies més pròsperes”), a la línia 43 el connector “encara que” per expressar els entrebancs que troben aquells que no volen mantenir el negoci del tabac (alguns (…) que s’ho miren d’una altra manera. Encara que hi troben molts entrebancs”), a la línia 70 el connector “si bé” per expressar que el tabac no és la millor manera per expressar la rebel·lió típica de l’adolescència (L’edat de la transgressió ha de ser viscuda, si bé hi ha transgressions més addictives”), a la línia 28 el connector “però” per expressar la incoherència de l’Estat de voler mantenir el negoci del tabac si afecta a la salut dels ciutadans (“Però si l’Estat som tots (…) com és possible anar contra un mateix?”) a la línia 57 el connector “Tanmateix” per indicar que a l’estat no li interessa vetllar pel compliment de les normes respecte al tabac (“El ministeri de foment va multar (…)per anunciar alcohol i tabac. Tanmateix no ho va fer per voluntat pròpia”), i novament a la línia 67 el connector “però” apel·lant a la incoherència de publicitar i consumir allò que és nociu (“(…) allò que els és prohibit per dolent, però que es consumit per adults i lloat amb belles imatges publicitàries). Finalment trobem “doncs”i “perquè” com connectors de causa-conseqüència que com el seu nom indica introdueixen les causes o les conseqüències de l’afirmació que els precedeix. Així trobem el connector “per què”" a la línia 32 (“¿Com és possible anar contra un mateix? (…) perquè uns són més estat que els altres”) i el connector “doncs” (Resten, doncs, vuit anys”). Com a connectors gràfics que hem esmentat al principi d’aquest apartat trobem essencialment els signes d’interrogació (“¿Per què?”, “¿Com és possible anar contra un mateix?”), els punts suspensius (“La UE ha decidit prohibir tota publicitat sobre el tabac”) i els guions explicatius (-el 75% del preu d’un paquet-).

Una vegada analitzades les tres propietats que deu reunir un text ben construït conclourem dient que ens trobem davant una columna de l’escriptora i sociòloga Eulàlia Solé en una de les seues col·laboracions habituals en el diari Avui, que, tot i que fou escrit fa dotze anys, manté una gran vigència; aquest fet ens porta a la conclusió que el problema del tabac encara està per solucionar.

En la seua columna, que recull alguns dels recursos típics del gènere periodístic com la introducció amb anècdota, l’autora exposa tot el problema i la situació en què es trobava la qüestió del consum del tabac en llocs públics al nostre país en la data de la seua elaboració, malgrat que el fons de la qüestió continue sent el mateix. El tabac constitueix una de les fonts d’ingressos més importants per a l’Estat a la vegada que li redueix despeses en pensions futures a causa una major mortalitat entre els fumadors. És per això que en aquell moment es creaven lleis d’aplicació llunyana i hi havia un gran descontrol sobre les que hi havia perquè primaven els beneficis a la salut de la població. Com ja he dit al principi, aquest text té molta vigència degut a què el fons de la qüestió és el mateix. Sí, és cert, l’actuació és molt més contundent que abans, però no és duu a terme la prohibició definitiva. ¿Per que serà? .

Fa unes setmanes, poc després de començar el nou any s’aplicava una nova llei des del Ministeri d’Igualtat i Política Social que prohibia fumar en llocs públics tancats, com els bars, els restaurants o les discoteques; això va airejar la polèmica i la generà una certa oposició en els amos d’alguns establiments que han sigut sancionats davant l’incompliment. El ben cert és que són moltes les persones que han aplaudit aquesta nova llei. Jo també n’estic a favor; però, crec que també cal tindre en compte altres aspectes. Com deia, són molts els que han aplaudit amb força l’actuació del govern davant la situació dels establiments que han incomplert la llei, però, sorprén que només s’haja actuat en els establiments que han aparegut per la televisió defensant la seua posició. Sense anar més lluny, el cap de setmana passat vaig estar en una discoteca on tothom fumava. Per què allí ningú no va dir res?

Per altra banda, econòmicament, cal recordar els recels que sempre ha mostrat el govern respecte d’aquest tipus de lleis restrictives. Fa uns anys, una altra llei permetia fumar als bars i restaurants que realitzaren obres per diferenciar espais del local i instal·lar aspersors de fum. Què ocorre ara amb les inversions realitzades en obres per eixos establiments que volien adaptar-se a la nova llei? Per què no es va fer la llei en aquell moment i s’ha fet ara?

Sóc ferma defensora dels espais lliures de fum, però, com bé diu Eulàlia Solé al seu escrit, hem de veure clarament que el tabac és una font d’ingressos per a l’Estat i que per això allarga els trminis i manté la polèmica, de vegades, per a desviar l’atenció d’assumptes més importants com la crisis econòmica. Això no hauria de ser així; si el tabac és nociu i porta en molts casos la mort, per què no ser més contundent amb les actuacions. No hauríem de permetre, doncs, que l’Estat s’aprofitara d’aquesta situació. És un problema molt seriós i en el fons tots sabem que la solució rau en l’eradicació (fins i tot aquells que fumen ho saben). Però, és clar, això ràpidament generaria un nou mercat negre, el del tabac. És per això que l’única solució possible és l’abandonament voluntari del tabac per part de l’ésser humà. Esperem que, malgrat la dificultat que això suposa, arribe el dia en què per fi l’ésser humà actue correctament i que abandone aquest vici en benefici propi i de la humanitat.

ANNA SANRAMÓN GIMÉNEZ
2n BAT A.