VALENCIÀ: LLENGUA I IMATGE

La il·lusió ha sigut creada per Phillippe G. Schyns i Aude Oliva de la Universitat de Glasgow. Suggereix que allò que veiem no és sempre el que tenim davant…

Mentre rellegia "Cien años de soledad" m'he trobat un text magnífic que ens recorda com veien la tecnologia i, en especial, la imatge en moviment els nostres avantpassats. Es tracta d'un cas en què els espectadors es van sentir estafats perquè al protagonista de la pel·lícula que havien anat a veure ja havia mort en una pel·lícula anterior que havien passat a la mateixa sala.

M'he permés fer la traducció del text original de Gabriel García Márquez, publicat el 1980 a Barcelona per Plaza-Janés. La novel·la és tot un regal per a qualsevol lector. El text diu així:

"Enlluernada per tantes i meravelloses invencions, la gent de Macondo no sabia per on començar a sorprendre's. Passaven les nits en vetla mentre contemplaven les pàl·lides peretes elèctriques alimentades per la planta que portà Aureliano Triste en el segon viatge del tren, i a l'obsessionant tumtum del qual va costar temps i treball acostumar-se. Es van indignar amb les imatges vives que el pròsper comerciant el senyor Bruno Crespi projectava en el teatre amb taquilles de boques de lleó, perquè un personatge mort i sepultat en una pel·lícula, i per la desgràcia de la qual es van vessar llàgrimes d'aflicció, va reaparéixer viu i convertit en àrab en la pel·lícula següent. El públic que pagava dos centaus per a compartir les vicissituds del personatge, no va poder suportar aquella burla inaudita i va trencar les cadires. L'alcalde, a instància de Bruno Crespi, va explicar per mitjà d'un ban, que el cine era una màquina d'il·lusió que no mereixia els desbordaments passionals del públic. Davant de la descoratjadora explicació, molts van estimar que havien sigut víctimes d'un nou i aparatós assumpte de gitanos, de manera que van optar per no tornar al cine, considerant que ja tenien prou amb les seues pròpies penes per a plorar per fingides desventures de sers imaginaris. Una cosa semblant va ocórrer amb els gramòfons de cilindres que van portar les alegres comares de França en substitució dels antiquats orguenets, i que tan profundament van afectar per un temps als interessos de la banda de músics. Al principi, la curiositat va multiplicar la clientela del carrer prohibit, i fins i tot es va saber de senyores respectables que es van disfressar de vilans per a observar de prop la novetat del gramòfon, però tant i tan de prop el van observar, que molt prompte van arribar a la conclusió que no era un molí de sortilegi, com tots pensaven i com les comares deien, sinó un truc mecànic, que no podia comparar-se amb res tan commovedor, tan humà i tan ple de veritat quotidiana com una banda de músics. Va ser una desil·lusió tan greu, que quan els gramòfons es van popularitzar fins al punt que en va haver un en cada casa, encara no se'ls va tindre com a objectes per a entreteniment d'adults, sinó com una cosa bona perquè l'estriparen els xiquets. En canvi, quan algú del poble va tindre oportunitat de comprovar la crua realitat del telèfon instal·lat a l'estació del ferrocarril, que a causa de la maneta es considerava com una versió rudimentària del gramòfon, fins als mes incrèduls es van desconcertar. Era com si Déu haguera resolt posar a prova tota capacitat de sorpresa, i mantinguera els habitants de Macondo en un permanent vaivé entre l'alegria i el desencant, el dubte i la revelació, fins a l'extrem que ja ningú podia saber a ciència certa on estaven els límits de la realitat."