VALENCIÀ: LLENGUA I IMATGE

Joan F. Mira és escriptor. La seua darrera novel·la “Purgatori” (Proa) va guanyar el Premi Sant Jordi

La Bíblia sempre té raó, com sap tothom, i el dia que Jahvè acabà la creació va veure que tot era bo, inclòs l’home que havia fet a última hora, i abans de descansar va fer també la dona. Se suposa que la primera parella, com que eren ja dos i no un, d’alguna manera s’havien de comunicar, a més de servir-se del tacte i dels ulls. Parlaven, doncs, i parlaven la mateixa llengua que el dimoni va usar per temptar-los, la mateixa que Jahvè va emprar amb veu malhumorada per renyar-los i expulsar-los del paradís: la llengua original de tots els mites, aquella Ursprache que els etnòlegs alemanys van buscar tant de temps sense trobar-la mai. Passà el temps, els homes van voler arribar fins al cel fent-se una estranya torre altíssima, i l’amo del cel els va desmuntar l’abominable projecte: en endavant, la confusió de les llengües seria el destí propi de la humanitat. És a dir que, després de Babel, la diversitat començava a ser possible, i les cultures i les civilitzacions. El mite s’havia acabat, la llengua única també, i els humans degueren experimentar un profund desconcert i una profunda alegria: no arribarien al cel (almenys no en la vida mortal, potser en l’altra sí, no se sap mai), però ocuparien la terra sencera. Havien perdut la llengua divina, la llengua d’Adam, la llengua primera, però ja podien inventar totes les llengües del món.
Podien, per tant, donar nom a totes les coses i moviments i fenòmens de la natura que anaven descobrint i que, certament, al paradís terrenal no existien i per tant no hi havia paraules per dir-les: a les diverses formes de la neu i del gel, als colors del desert, als terratrèmols, als dolors de l’ànima i del cos, als desenganys i a la nostàlgia, als odis i als amors. I tot això de les més diverses maneres, de maneres infinites, impensables abans de ser pensades, i sobretot abans de ser pensades amb paraules, que segurament és l’única manera que tenim els humans de pensar, i potser l’única manera d’emocionar-nos i sentir. Per això és tan trist comprovar que els idiomes es perden (idíoma, en grec, vol dir caràcter propi, cosa pròpia), que les onze llengües dels pobles sami de l’extrem nord d’Europa desapareixen implacablement, i amb elles els centenars de maneres de parlar de la neu i del gel, dels efectes del fred, dels grans ramats de rens i dels sentiments dels pastors boreals. Ser humà significa sentir i pensar amb paraules, veure el món amb l’idioma, la cosa pròpia: i com menys “coses pròpies” ens queden, menys maneres tenim de ser humans. No vull imaginar el dia que quedem reduïts a una sola llengua universal, i que totes les cultures del món, totes les literatures, per ser comprensibles hagen de ser traduïdes a aquesta única llengua. Els qui de tant en tant traduïm literatura, sabem com és d’empobridora la millor traducció: com perdem, a cada pas, gran part d’allò que Dante volgué expressar en cada vers. Quan oblidem totes les llengües, quan tots parlem igual, no serà un retorn al paradís joiós, serà un infern tristíssim.

Publicat al número 39 de la revista Mètode de la Universitat de València.

-------------------------------------------------------------------------

La revista El temps tornava a publicar uns anys més tard la mateixa columna, però l'autor hi introduïa nou text (observeu com la frase tatxada apareix al final) i l'escrit continuava així:
-------------------------------------------------------------------------

Fins ací, he recuperat un text que, en primera versió, va ser publicat a la revista Mètode de la Universitat de València, exemple esplèndid de revistes. A les pàgines monogràfiques sota el lema "Del crit a la paraula" hi havia una entrevista amb Noam Chomsky (personatge que encerta en allò que sap i erra sovint en allò que no sap), el qual, quan li pregunten per què la diversitat lingüística és valuosa i mereix ser protegida, respon: "Per la mateixa raó per la qual estic a favor de protegir la ciutat de Venècia de la seua destrucció per les inundacions". La ciutat de Venècia, antiga, petita, poc pràctica, és com la llengua catalana, i més al País Valencià: està en perill permanent d'inundació i de ruïna. Salvar-la per a la vida és car, fer-la habitable és caríssim: veurem què hi fan els nous o vells governs, veurem quants diners hi gasten. Sempre seran massa pocs, per a salvar una llengua del món que és la nostra. perquè quan oblidem totes les llengües, quan tots parlem igual, no serà un retorn al paradís joiós, serà un infern tristíssim.

Hui us propose un comentari sobre un altre text del professor i escriptor Joan Francesc Mira, publicat l'any 1996: 'Suïssa, per exemple'. El text us permet reflexionar i introduir conclusions sobre els conceptes de llengües en contacte, conflicte lingüístic o normalització lingüística, que hem vist al llarg del curs. Ha estat inclós també als llibres Cap d'any a Houston, Texas, i altres notes de viatge, publicat el 1998 per l'Editorial Tres i Quatre, i Una biblioteca en el desert, publicat el 2009 per l'Editorial Bromera.

Si voleu conéixer més detalls, per arrodonir la conclusió personal del vostre comentari, sobre el cas de Suïssa podeu visitar altes webs, com per exemple, el treball publicat per Paul Beaud, professor de la Univertsitat de Lausana i membre de l'Institut de sociologia de comunicació de masses, http://ddd.uab.cat/pub/analisi/02112175n21p265.pdf

Suïssa, per exemple

Hui us propose un comentari sobre un text que el professor i escriptor Joan Francesc Mira va publicar, en la revista El temps, l'any 1987: 'Un assassí al meu hort'. El text us permet reflexionar i introduir conclusions sobre la vida als afores d'una ciutat o al camp i a la ciutat alhora; o sobre la delinqüència i el respecte a la vida (el poc respecte d'alguns) i també sobre l'estil literari que li donava Mira als escrits que publicava aleshores en la seua columna setmanal. Va ser reproduït en el llibre Cap d'any a Houston, Texas, i altres notes de viatge, publicat el 1998 per l'Editorial Tres i Quatre.

Es tracta d'un d'aquells textos dels quals en guardava el retall de premsa i que, ara, l'editorial Bromera ha aplegat també en el volum número 56 de la col·lecció Els nostres Autors, dins la Biblioteca Joan Francesc Mira. Aquest text i uns altres, publicats per l'autor en diferents mitjans de comunicació, fan del llibre Una biblioteca en el desert una lectura molt recomanable per a l'estiu. La tria dels textos i la introducció corren a càrrec de Joan Josep Isern.

Un assassí al meu hort

Joan F. Mira

A casa tenim un jardí a la part de davant, i un hortet de tarongers a la part de darrere. No pensen que és cap gran possessió, ni el jardí ni l’hortet, però van fent la vida més agradable. I, arribat el cas, poden ser motiu i escenari d’ex­periències que la vida en un pis no donaria mai. Com per exemple l’observació de com els gats es multipliquen de manera incessant i alhora mantenen una població estable al jardí, l’enfrontament entre un gat i una rata amb gran eriçament de pèls de tots dos animals i retirada final del gat, o la presència d’un assassí entre els tarongers. Un assassí autèntic, no fals ni fingit. Un assassí comprovat. Un assassí recent i actiu, no un assassí jubilat. De vegades, no cal viatjar a terres llunyanes per a ser testimoni d’històries insòlites o curioses, no cal eixir de casa per a viure, des de la finestra, alguna petita aventura.

Era el cas que transportaven un pres en un furgó cel·lular i que un nebot del pres el va voler alliberar expeditivament, sembla que per lleialtat al llinatge. Tan expeditivament, que li va ficar una bala dins del cap a un dels guàrdies del furgó. Molt mal fet. L’autor de la desgràcia, pistola en mà, no degué veure clar el resultat final de la maniobra, de manera que va arrancar a córrer, ja perseguit pels sempre eficaços efec­tius de la guàrdia civil, i com que la cosa passava prop de casa meua tingué el pensa­ment de saltar la tanca de l’hort i amagar-se entre els arbres. Ja se sap que els arbres, de temps immemorial, són molt atractius com a amagatall de perseguits. No era tanmateix un bosc espès, eren quatre dotzenes de tarongers tirant a vells i esclarissats: la idea no era bona.

I allà hauríeu vist els guàrdies civils foradant la tanca, entrant en tromba amb gran còpia de metralletes i pistoles, l’assassí sense eixida, el desplegament tàctic de les forces, la detenció, l’emmanillament, la conducció, les coses que solen passar en casos com aquest. En fi, com en les pel·lícules, si fa no fa, però justament al meu hort. En algun lloc havia de ser. Ara, si alguna vegada vostès tenen un assassí armat a l’hort de casa i la policia practica l’assalt corresponent, no pensen que l’espectacle haja de ser particu­larment instructiu ni emocionant. És, més aviat, un número bastant trist i banal, d’un interès relatiu. Ni comparació amb el dia que la rata estarrufava els pèls del bigot i feia recular a poc a poc el gat.

Reproduït a Cap d’any a Houston, Texas, i altres notes de viatge (València: Tres i Quatre, 1998), pàg. 13-14

Foto: http://images.google.es/imgres?imgurl=http://fotos.gatitos.org/wp-content/uploads/2008/01/gato144.jpg&imgrefurl=http://fotos.gatitos.org/%3Fm%3D200801%26paged%3D2&usg=__SQHmaAiOo-xBX7dHOFtNchsDUyI=&h=389&w=460&sz=31&hl=es&start=2&um=1&tbnid=KJnJj_bg_NLqJM:&tbnh=108&tbnw=128&prev=/images%3Fq%3Dgato%2By%2Brata%26hl%3Des%26rlz%3D1T4GGLJ_esES301ES301%26um%3D1