VALENCIÀ: LLENGUA I IMATGE

Aquest apunt respon a l'exercici: "Contextualitza la lectura, digues amb quines 10 línies del llibre et quedaries i justifica per què." Amb l'exercici pretenem que l'alumnat faça la seua valoració personal sobre alguns aspectes d'un llibre de lectura. Hem triat l’exercici d’un alumne que diu:

Jesús Tuson (València, 1939) ha estat professor de lingüística a la Universitat de Barcelona; entre els llibres publicats hi ha el que he llegit, les Històries naturals de la paraula (Editorial Empúries, Barcelona, 2002). El llibre tracta sobre el llenguatge (facultat humana de poder comunicar els propis pensaments o sentiments a un receptor o interlocutor mitjançant un sistema o codi determinat de signes interpretable per ell) i es divideix en quatre parts: “Paraules i coses”, “Paraules i mentides”, “Paraules i situacions” i “Tres paraules”. És un llibre fet per algú que coneix i estima les llengües i que té unes idees clares i sap exposar-les. Està molt ben escrit.

“Hi ha gent absolutament partidària del bilingüisme i en lloen els avantatges. Diuen, en una altra llengua del tot respectable: Et convé ser bilingüe: això és un enriquiment perquè et podràs comunicar amb molta més gent. I gairebé tothom diu que sí, i es queden molt tranquils. Però qui recomana el bilingüisme, si fos honest de debò, hauria de fer servir la versió dura de la recomanació: Tu has de ser bilingüe, perquè jo no estic disposat a ser-ho. Així doncs, si vols parlar amb mi, parla’m en la meva llengua. Ja es pot veure cap on van les lloances de Babel: cap a un desequilibri, consagrat fins i tot en textos legals de la màxima categoria i exigència. Uns textos que ara rebutgen qualsevol tipus de discriminació, ara n’imposen una de lingüística: hi ha ciutadans que només amb una llengua tenen els papers en regla; d’altres, però, només són legals si són bilingües, per obligació. Democràtica, és clar.”

He seleccionat el paràgraf de la pàgina 76, corresponent al capítol La Lia i la fornera perquè crec que exemplifica molt bé una actitud habitual entre alguns parlants monolingües: pensar que la seua és l’única llengua útil, vàlida i que les dels altres no tenen més valor que el de pura peça de museu. Són sempre els altres els que tenen l’obligació d’ajustar-se a les seues necessitats perquè ells tenen una llengua important. Es tracta d’una actitud prepotent que solen emprar persones amb poques llums o amb actituds poc solidàries i democràtiques. El que és important en la comunicació és la comprensió entre els parlants i, de vegades, són els adults els qui han d’ajustar-se a les necessitats dels infants, que encara no han tingut ocasió de formar-se; especialment si és l’adult el qui no parla la llengua del territori o no la vol parlar, com és el cas de la fornera que ens ocupa. “El llenguatge conté” (com diu Jesús Tuson en el text que comentàrem a classe, extret d’un del llibre ¿Com és que ens entenem? (si és que ens entenem), “recursos generosos per unir les persones que, si hi ha bona voluntat (és la qüestió ètica) i si posem en marxa totes les possibilitats expressives (és la qüestió tècnica), mai no restaran desvalgudes i desorientades en les terres ignotes de l’absència de sentit”.

Primera pàgina

Ben mirat, les llengües són unes criatures molt estranyes: fem uns sorolls curiosos amb la laringe, la llengua i els llavis i sembla que els qui ens envolten diuen que sí, que potser que ho deixem per a un altre dia, que no hi ha per a tant, que ens hauríem d’animar, que de cap de les maneres, només faltaria això. I, si és un altre qui fa els sorolls misteriosos, li direm que és veritat que fa calor, que tampoc és tan difícil això de viatjar a països llunyans, que és clar que ens trobarem aquesta tarda a les set, que sí que ens ve de gust passejar una estona.

En l’acord o en el desacord, les llengües tenen sentit, són mecanismes per a la significació i permeten salvar el buit que separa la gent: són el pont privilegiat que ens lliga i que resol definitivament l’aïllament dels individus, cadascun en una riba diferent, però salvats gràcies als signes.

Parlem, doncs, de la significació, dels seus problemes i entrebancs; i de com el llenguatge conté recursos generosos per unir les persones que, si hi ha bona voluntat (és la qüestió ètica) i si posem en marxa totes les possibilitats expressives (és la qüestió tècnica), mai no restaran desvalgudes i desorientades en les terres ignotes de l’absència de sentit.

Jesús Tuson (Barcelona, 1999) ¿Com és que ens entenem? (si és que ens entenem), publicat per l’editorial Empúries

Fotograma de la pel·lícula Breakfast at Tiffany’s de Blake Edwards (1961)

He triat les respostes a l'examen d'una alumna perquè en conegueu una de les possibles solucions que tenia el Comentari de textos. No és l'única i podríem matissar alguns aspectes que es diuen, però cal tenir present que l'autora ha disposat d'una hora i mitja per donar les solucions; el mateix temps que tindreu a l'examen de selectiu.

El seu comentari del text de Jesús Tuson Històries naturals de la paraula, publicat en l'apunt del dia 10 de maig, diu així:

El text, objecte d'aquest comentari, és un fragment de l'assaig "Històries naturals de la paraula" de Jesús Tuson. Parla sobre la inseguretat que troben alguns parlants en la seua llengua materna, quan aquesta és una llengua minoritzada (llengua b), i dels problemes comunicatius que fan que, en ocasions, s'bandone la pròpia llengua per una altra que té un reconegut prestigi social (llengua A). Aquest fet, si es generalitza, pot produir la substitució lingüística, fet molt perjudicial des de la perspectiva social i cultural. El text forma part d'un assaig lingüístic i podem dir que pertany a l'àmbit acadèmic.

Per a comentar el text de Jesús Tuson, farem referència a la terminologia emprada per lingüistes com Teun A. Van Dijk o Jean Michel Adam (tipologia textual) i sociolingüistes com Charles A. Ferguson, J. A. Fishman o Rafael Ninyoles (diglòssia, bilingüisme, substitució lingüística, llengües en contacte, normalització...) .

Quant a l'anàlisi i valoració de la situació de comunicació en relació a la propietat de l'adequació; es tracta d'un assaig de divulgació, com ja he dit abans, un fragment del llibre Històries naturals de la paraula de Jesús Tuson. El llibre es basa, fonamentalment, en qüestions lingüístiques. El text té un caràcter expositiu, però la seua finalitat és comentar una determinada actitud sociolingüística, fet que ens porta a concloure que és un text escrit en el qual hi predomina l'argumentació.

Aquest text preparat reprodueix una conversa entre l'empleat del banc i la clienta; es tracta d'una anècdota a partir de la qual Jesús Tuson comença la seua argumentació. El text és monologat i diferit; l'emissor i el receptor no comparteixen ni l'espai ni el temps de l'enunciació, encara que hi apareixen diversos elements lingüístics que fan referència al context comunicatiu de l'exemple emprat: "En la nostra vida de cada dia, tothom ha viscut com a natural..." en el qual pareix que es tracta d'una situació quotidiana que molta gent ha viscut. La quotidianeïtat fa referència a les frases anteriors del text: "Els primers dies de cada mes", "els jubilats que fan cua per cobrar la pensió" que ha estat el motiu per convéncer els possibles lectors que no hi ha cap necessitat de canviar de llengua.

L'autor tracta el tema de forma molt planera i senzilla, però es tracta d'un tema especialitzat, d'una reflexió lingüística (encara que en l'exemple en parla d'un tema general), que empra un lèxic específic com "llengua", "substitució lingüística", "prejudicis", "menystenir", "capacitats comprensives" o "interlocutors". L'autor empra un nivell de llenguatge formal, la qual cosa ens fa pensar que el seu lector ideal és una persona formada i entesa en lingüística, potser un estudiant, que domina aquest tipus de llenguatge; d'altra manera hauríem de pensar que l'autor pretén un distanciament respecte al receptor general i busca un receptor interessat en la llengua i l'anàlisi sociolingüística. Dit això, podrem observar dues parts al text, ben diferenciades per l'ús de diferents registres; l'exemple de la dona que canvia de llengua sense necessitat, on empra un registre estàndard (encara que hi apareixen algunes expressions com estrenyent-se la corretja" que no acaben de neutralitzar-lo; i un registre culte, especialment, a l'últim paràgraf.

En aquesta segona part del text, trobem també algunes característiques prototípiques del gènere "assaig", com l'ús del present amb el seu valor atemporal ("hi ha", "implica"), predomini del mode indicatiu i recursos d'impersonalitat que reforcen la validesa universal de les afirmacions.

Ja dins l'anàlisi de la coherència del text, en relació a la descripció i l'explicació de l'estructura, podem indicar que l'eix temàtic del text és que hi ha persones que han interioritzat una sèrie de prejudicis lingüístics i, quan interactuen amb algú que els pose un mínim entrebanc, abandonen la seua pròpia llengua perquè la consideren "inferior" o "problemàtica" i, fins i tot, arriben a la substitució lingüística per una altra que consideren "superior" o "no conflictiva".

El text està estructurat en dues parts clarament diferenciades: una exposició dels fets, on es troba immers l'únic argument que utilitza (l'anècdota de la dona i l'empleat del banc) i una conclusió on l'autor reflexiona sobre l'exemple emprat i on introdueix, per tant, la tesi del text. Es tracta d'un text amb una estructura inductiva ja que la tesi es troba al final del text.

Si ens centrem un moment en el darrer paràgraf, podrem observar com el text va progressant temàticament i ens va aportant la informació nova mitjançant una clara progressió temàtica linial; per exemple, en la primera oració, comença el paràgraf parlant de la reacció de la dona per a introduir el concepte del mecanisme de "la llengua fosca"; en la segona oració, reprén aquesta idea per a concloure que, quan es coneixen més llengües, l'altra llengua, la que no és la teua materna, pot ser entesa com "llengua clara", la que dóna seguretat; en la tercera frase reprén la idea d'inseguretat per concloure el que ja es preveïa en la primera frase: és així com es produeix la "substitució lingüística".

Per mantenir la cohesió, al text hi apareixen diversos elements lèxics que permeten centrar el referent del tema com la repetició dels mots "mecanisme" i "llengua"; una certa sinonímia textual entre els conceptes "llengua fosca" i "llengua conflictiva", que permeten interrelacionar les diverses frases del text; l'ús de diverses paraules del camp semàntic de la lingüística com "substitució", "llengües"... i algunes proformes com "persona".

Quant a l'anàlisi dels mecanismes lingüístics que permeten cohesionar el text, en relació amb la propietat de la cohesió, al text apareixen nombrosos procediments d'impersonalització, com l'ús de construccions amb un subjecte molt genèric, per exemple "tothom"; o l'ús de construccions amb un verb en infinitiu ("vol dir"); així com construccions amb "se" ("es pot anar...") Tots aquests mecanismes fan que l'autor no s'implique en el seu discurs plenament i, per tant, reforcen la seua objectivitat.

Però, també apareixen procediments de modalització, sobretot en l'exemple, que ens permeten evidenciar la postura de l'autor respecte al tema tractat, com l'ús de substantius i adjectius valoratius ("amable", en el cas del caixer del banc,"indicis" per fer referència a l'esperit col·laborador de les persones i "perillós" quan es refereix al mecanisme interioritzat per alguns parlants de llengües minoritzades). A més, apareixen frases fetes o expressions col·loquials com "estrenyent-se la corretja" que li donen un to familiar al text. L'ús del parèntesis tampoc no està exempt, en certa manera, de la introducció de l'opinió directa de l'autor: "(i ben sovint)", "(fins i tot en la pròpia terra)"; així com l'ús de les cometes per als conceptes antitètics: "fosca" i "clara". Altra cosa és l'ús de la cursiva en el cas de "Sacar ocho" on no només es registra el canvi de llengua sinó que també ens fa veure als lectors l'ús, marcat, del castellà.

Respecte als mecanismes emprats per l'autor per a mantenir la referència al llarg del text destacarem l'ús d'elements anafòrics dels pronoms (com "moure's" i "exposar-se", que fa referència als parlants o "la que no planteja problemes", que fa referència a la llengua superior) i dels demostratius (com "aquesta reacció" on el demostratiu ens indica que ja s'ha parlat anteriorment de la "reacció" esmentada).

Pel que fa a l'estil de l'autor podem parlar d'un estil cohesionat en el qual fa ús d'oracions subordinades, intenta aclarir la informació amb oracions de relatiu com "al noi que s'està...", "hi ha persones que...", " la que no planteja", "l'empleat al qual li ha arribat" i amb oracions subordinades temporals com "quan li toca el torn" o explicatives, "com si fes un gest". Les oracions de relatiu també li permeten a Tuson seguir marcant al lector el fil conductor del seu discurs.

I per organitzar la informació i estructurar els paràgrafs utilitza els connectors "I pel que fa a ..." o el demostatiu amb que comença el darrer paràgraf "aquesta reacció". La conclusió ve marcada pel connector que relaciona la causa amb l'única possible conseqüència inicial: "doncs", que més tard és reforçada amb la conjunció distributiva "o...o" amb què acaba el text: "O això, o la dimissió per la via ràpida".

Hi apareixen també diversos elements lingüístics, com les expressions "Els primers dies de cada mes..." que ens permeten ancorar l'exemple emprat en el temps i el context comunicatiu actual: uns ancians amb pensions domiciliades als bancs.

Pe que fa a la valoració crítica del text, l'exemple utilitzat per l'autor ens mostra més clarament i, pràcticament, com funcionen els mecanismes de substitució lingüística en la nostra realitat quotidiana i quasi a diari. Els prejudicis lingüístics que tenen alguns parlants sobre la seua pròpia llengua: el català. Així, aquest mecanisme, com diu l'autor, pot arribar, fins i tot, a l'abandonament progressiu d'aquesta llengua, produint-se una deslleialtat lingüística que la pot portar a la desaparició. La situació de contacte de llengües que viu el català és clarament diglòssica i requereix un reforçament emocional per part dels parlants. Si no és així, només ens queden dues postures a adoptar: o bé mantenim aquesta situació fins que la llengua "dominant" acabe imposant-se a la "minoritzada" o bé aconseguim que el català puga normalitzar-se i, per tant, tindre possibitats de supervivència. Però això últim, que és el que desitgem, requereix de la col·laboració i l'esforç de tota la comunitat de parlants i, especialment, dels catalanoparlants que no han de caure en el victimisme ni en la decepció.

1. Fes el comentari lingüístic del següent text. (7 punts)

Els primers dies de cada mes, l'oficina bancària està una mica més concorreguda del que és habitual, i tot de pensionistes fan cua per tal de cobrar les seues mensualitats, en general prou migrades: tota la vida treballant de valent per haver d'acabar estrenyent-se la corretja. A la cua hi ha una dona d'edat mitjana, encara lluny de la jubilació, i quan li toca el torn diu al noi que s'està a l'altra banda del vidre:

-Treure'n vuit mil.

- Com diu? -pregunta l'empleat, al qual li ha arribat la veu massa esmorteïda a causa de les mesures de seguretat molt transparents, sí, però massa gruixudes. I la dona respon ràpidament, com si fes un gest automàtic:

- Sacar ocho.

En la nostra vida de cada dia, tothom ha viscut com a natural (i ben sovint) situacions en què una petició d'informació s'ha fet en català i, després d'una resposta en castellà, normalment amable i amb indicis d'esperit col·laborador, la resta de la conversa ha prosseguit en la segona d'aquestes llengües. I pel que fa al cas ara descrit, és evident, i està fora de dubte, que el noi del banc només havia donat senyals de no entendre la quantitat demanada, i de cap manera la llengua en què la senyora li havia parlat, perquè ell mateix havia fet la petició d'aclariment en català (...)

Aquesta reacció, a més, vol dir que hi ha persones que han intertioritzat un mecanisme que funciona sobre la base que la llengua pròpia (fins i tot en la pròpia terra) és, o pot ser, una llengua "fosca". Un mecanisme perillós perquè implica que l'altra llengua és la llengua "clara", ja que no planteja problemes de comunicació, la llengua que permet de moure's per la vida sense exposar-se a rebre sotragades. I com que ningú s'estima de viure en la inseguretat, l'abandó de la llengua conflictiva es pot anar produint a poc a poc fins a arribar a la substitució lingüística. L'única solució, doncs, és una solució difícil, tal vegada inviable: treure's de sobre els prejudicis i els complexos i mantenir la llengua sempre que això sigui possible, sense menystenir les capacitats comprensives dels nostres interlocutors. O això, o la dimissió per la via ràpida.