VALENCIÀ: LLENGUA I IMATGE

L’emissor és, de primeres, l’empresa VOICE FM o, possiblement, alguna associació o ONG lligada a l’emissora que pretén aturar el nombre d’assassinats que hi ha hagut, darrerament, entre els joves i a mans de joves. En aquest sentit, els telediaris ens nodreixen de notícies sorprenents cada setmana i algunes pel·lícules com PAY IT FORWARD (Cadena de favors); BOWLING FOR COLUMBINE; BANG, BANG YOU’RE DEAD (Escola d’assassins. Bang, bang; estàs mort) o, en pla de comèdia negra, HEATHERS (Escola de joves assassins)). La pretensió és que l’espectador pense sobre l’ús que se’n fa de les armes.

Per tractar-se d’un anunci publicitari hem de parlar d’un doble emissor: el publicista, que ha dissenyat una campanya enginyosa perquè agrade a la gent i l’empresa que l’ha contractat. Així mateix, hem de parlar de dos receptors del missatge: l’empresa i els espectadors, als quals se’ls ha de presentar el missatge de forma clara, original i atractiva.

A l’anunci es veu com apareixen una sèrie d’objectes, en principi aliments, col·locats de forma estàtica i estètica, que exploten de forma violenta en ser travessats per una bala. Apareixen, en aquest ordre: un ou, un got de llet, una poma, una botella de ketxup, una botella d’aigua, un meló d’Alger i el cap d’una persona, un adolescent negre, que mira, fixament, la càmera. Davant d’aquesta persona, la bala no arriba a descriure tota la seua trajectòria i, per sort, pel mateix lloc per on hauria de passar la bala, apareix un missatge que diu: “Para les bales. Mata la pistola.”

El fons sempre és d’un color grisenc i, mentre veiem les imatges, sona una peça de música clàssica.

En una primera interpretació vaig pensar que les armes porten la fam i, com a conseqüència d’aquesta fam, moltes persones moren. Però, més endavant, en veure un parell de vegades l’anunci, vaig entendre que “moren moltes persones per culpa de les armes i no és cap qüestió estètica, precisament, la que ens ensenya la mort”. Aquesta publicitat aconsegueix l’objectiu d’una forma retardada? S’ha de veure la publicitat un parell de vegades per poder entendre completament el missatge, que entenem només quan apareix la persona a la qual es dirigeix la bala. És, en aquesta escena, quan es crea un gran xoc en els espectadors perquè ja s’han acostumat a veure aliments rebentats a trets.

En la meua opinió, aquesta publicitat és de les més cruels que mai no he vist. No esperava que s’arribara tan lluny per a fer pensar la gent sobre les morts que creen la violència als carrers i les guerres. Realment, havia arribat a pensar que anava a veure com moriria aquella persona davant dels meus ulls.

Com ja he dit abans, si que he arribat a la conclusió que aquesta publicitat es més contra les guerres en les quals obliguen a participar els xiquets que contra l’ús d’armes de forma individual. Per culpa de les armes es perd aliment i es perden vides.

La música és un altre element que fa que aquest contrast entre aliments travessats i una possible persona travessada siga més impactant. La tranquil·litat que se’t transmet, de sobte, es trenca en veure el cap del jove adolescent.

Comentari de Pau Aleixandre 1r. B