donuetes

No, no és un error, ni tampoc és una paraula inventada. Les donuetes, són com nosaltres, però diferents, més lliures i poderoses. Ara que sé que són les veig en algunes de les dones que conec, i les reconec i les salude. A canvi, elles em conten les seues històries. Em consola i m'alegra pensar que totes tenim una donueta al nostre interior i que algun dia l'alliberarem.

Donueta 1: la brotxa

Ell va haver de fugir de pressa. Ni temps per emportar-se les sabatilles. En tots els morros li les llançà. Au, de part de Mari. Agra del seu destí. Agra de les excuses de l'home. Agra d'haver de respondre mil preguntes imbècils cada dia. Mari, on estan els calçotets? Mari i les galetes i el sucre? Mari, el fem l'he de baixar? I damunt era un dia de molt de compromís, casa plena, amigues, amics, el veïnat, la sogra, la família. Havia d'ensenyar la roba de la menuda, que era fallera major infantil i atendre a unes i a altres, i el café i la cervesa, i els regals, la bíblia i l'adreç de la iaia, que s'ha de vore bé. El Mari que feia deu no el va poder suportar, en sentir Mari, on està la brotxa? Mari es girà. Juntava les mans i amb un gest crispat assenyalà una part del seu cos peluda i partida, que ell no sempre li trobava, i amb un to de veu alt i clar li respongué, per última vegada: Ací la tens, la teua brotxa està ací!
La donueta perdé la paciència i el marit. Guanyà tranquil.litat i silenci. Ara a qui li pregunta com li diuen li contesta: el meu nom és Josepa, Josepa Maria.