donuetes

Ma iaia era una dona sàvia i reposada, a qui la guerra civil, les raons de la qual mai va entendre, va deixar vídua jove. Visqué atrapada entre el taulell de la carnisseria, la por a que li posaren la llengua damunt i la necessitat d’alimentar dues criatures. Aquella dona més partidària de la copa de carbó que de la xarradeta de carrer repetia com una consigna de vida “dels capellans has de mirar el que diuen i no el que fan”. La dita l’havia heretada de sa mare, una santa abnegada que es casà amb l’home perquè se li aparegué, amb una faca a la mà i disposat a clavar-se-la, a l’entrada de missa de set. La meua besàvia que no alçava ni pols ni remolí i se sentia poc inclinada a l’escàndol, accedí al sacrifici, sense cap ni una queixa. Cumplia amb diligència les obligacions que s’havia imposat per salvar l’home de fer una barbaritat. I sempre l’acompanyà una gran capacitat de comprensió cap als actes maliciosos, violents o poc justificats de la resta de gent. De fet, en sa casa sempre va treballar, sobretot, ella, que no parava de repetir com una lletanies de rosari “qui té nas es moca”. Resumint en cinc paraules la dificultat de viure amb coherència.

Les meues avantpassades tocades per la tradició, la por, i les apariències es van topar amb la necessitat de ser dones treballadores però fòra de casa, i cara a cara amb el públic. Reaccionaren, una i l’altra, sense saber-ho, seguint les instruccions de l’evangeli de sant Joan “ féu el que jo us diga”.Una i l’altra van intentar transmetre’m la seua por. Mai van entendre que jo feia temps que havia canviat els seus punts de vista sobre el món i els hòmens, per una dita molt popular i més d’acord amb els nous temps “fer com fan no és pecat!”