donuetes

La xiqueta que no volia eixir de casa

Una vegada ja fa molts anys va viure prop d’ací una família poderosa i estranya que tenia una filla amb totes les virtuds i els defectes d’una criatura ben alimentada, intel·ligent i sensible. Aquella jove, de qui es contaven i no paraven, aconseguí una veu captivadora, un enginy sense rival, i una curiositat sense mesura.En complir setze anys però li canvià l’humor, i el seu caràcter obert i divertit s’esmorteí. Es negava a eixir de casa, i passava els seues dies errant del banc del jardí, a la butaca de prop de la llar. Com més insistia son pare més s’entestava ella ano moure’s. Com més la temptava sa mare, més clar tenia la seua filla que mai no es mouria d’aquell racó càlid i confortable que era sa casa.

Profundament preocupats pel futur de la xiqueta, així com per la seua felicitat es van decidir a buscar una solució. Gràcies a les seues influències i bones relacions van fer córrer per tota la comarca el que havien pensat. Es passa de boca a orella que qualsevol viatger, home o dona, seria ben rebut i convenientment recompensat, si, abans de abandonar aquelles terres passava per la vella casa familiar per visitar la jove que no volia eixir de casa, i, compartia, amb ella la seua vida. La gent, de naturalesa amable i xafardera s’avingué a col·laborar amb la desfeta d’aquell misteri i començà a visitar constantment la jove i la seua poderosa família.

Així va ser com, sense moure’s del seu magnífic jardí, la nostra amiga se n’assabenta de la bondat dels ésser humans, però també de la seua maldat. Conegué els racons més foscos de l’odi, la ira, l’enveja.Rigué de gust amb les facècies de les persones més vitals, plorà a llàgima viva amb les penes de les més desgraciades. Prova pastissos de mig món, es perfumà amb ungüents bons per a les mans, els dolors, les enveges. Li explicaren com de gran i menut és el món, i quantes maneres n’hi ha de tramar i ordir una bona tela, o un bon paper. Pintures, raboses, gesmils, relats. En aquell saló familiar es van sentir en pocs anys les llengües més vives, i també, les més mortes.

Quasi tot el món passà per les mans, les orelles, la vista, el tacte i l’olfacte de la bella jove, que a força de parlar amb tanta gent i tan diversa es convertí en la persona més sàvia, més justa, i amb més sentit comú de tota la comarca. No obstant això, ni per un sol moment defallí de la seua inicial decisió de no traspassar la porta de la casa familiar. Son pare emmalaltí de ràbia per no poder curar l’obsessió de la filla. En canvi, sa mare, d’esperit més pràctic i flexible s’adaptà a la nova situació. Ella que des del primer moment s’encarregà d’escriure per donar les gràcies a les persones que les visitaven, acabà per mantenir una fluïda, voluminosa i intensa correspondència amb les viatgeres i viatgers. Amb el temps reuní el major nombre de cartes -escrites i rebudes- que s’havia vist mai per allí, i es convertí en un fenòmen que atreia l’interés de tota mena d’investigacions sobre les relacions humanes.

No cal que us diga que en tots aquells anys de patiment per a son pare, però de felicitat per a les dones de la casa, de matrimoni per a la xiqueta no se’n va parlar mai. Prou maldecaps tenien ja! Però va passar el temps i un bon dia la nina preciosa va cumplir vint anys, i en moment volà el cresol. La bella jove, sàvia i justa, mirà per la finestra que s’havia deixat oberta l’última visita i veié un jove hermós, d’ulls negres com l’atzabeja, rulls espessos com les nits sense lluna i cos ferm com les bacores de Sant Joan. Un impuls, ara ja imparable s’instal·la en el seu pensament, i la força de mil ones se n’entrà als seus peus. Abandonà la casa familiar, son par, sa mare i el jardí. Va eixir i no torna a entrar mai més.