Les passantes...

M'atreu la buidor dels carrers
plens de gent que no es mira,
racó de soletat per recordar-te,
per descobrir-te
a la teva absència, imponent,
dura com les llambordes
que trepig lentament
però amb la fermesa que hem dona
pensar-te a cada pas,
a cada somriure.
Busco el raser de la gentada,
tan buit sense la teva mà
que encaixo les ombres
amb el pessimisme d'ahir,
amb l'optimisme de demà,
futur absent entre els renous
que ens envolten.
Perquè ets aquí, sense ser-hi,
perquè m'acompanyes,
sense saber-ho, sense sentir
com es belluga el teu cos
a cada pas que compartim
en aquest carrer ple de buidor.
No encaixo la teva presència absent,
de somriures perduts en el record d'ahir,
en l'esperança de reveure't demà,
o demà passat, no ho se.
Només se que serà,
un dia, clar, seré com avui,
entre la gentada d'un carrer buit,
entre la tristesa que s'acabarà,
tant sols per un moment,
destruïda per un instant furtiu
en el teu somriure atrapat.