Sense Bales

Després dels resultats tant pocs satisfactoris de la II Conferència de Revisió del Programa d'Acció per prevenir, combatre i eliminar el tràfic il·lícit de les armes petites i lleugeres de les NNUU, PoA, ara encarem aquest juliol la segona reunió bianual d’estats, BMS. D’aquesta cimera, esperem, com a mínim, símptomes de progrés en la seva implementació.

En aquests encontres una peça fonamental és la presentació dels informes dels respectius governs sobre com estan fent que realment sigui una realitat l’aplicació d’aquest Programa. Més enllà del monitoratge que pugui fer la societat civil, per cert un monitoratge a vegades prou difícil per la falta de transparència en les dades que posen a l’abast les diverses administracions, és necessari que els governs, també, o sobretot, ho facin.

Quan un estat es compromet i pren compromisos en els organismes internacionals, al dia després, ja hauria d’estar pensant en posar en marxa mecanismes transparents d’informació. Aquests mecanismes acaben, o haurien d’acabar, en la presentació dels informes corresponents, en aquest cas sobre la implementació de les mesures que contempla el PoA. Unes mesures que van dirigides a intentar aturar la proliferació de les armes petites i lleugeres a tot el món.

No obstant, no hi ha prou amb informar, informar sense verificar ens fa caminar, i amb moltes dificultats, amb una cama. Pensem, per exemple, en els embargaments de les NNUU , en principi els estats estan obligats a implementar aquells acords que provenen directament del Consell de Seguretat. Ara bé, on estan, com són de rigorosos els mecanismes de seguretat per saber que realment s’està complint amb aquest mandat. O, un aspecte encara més delicat, qui i com es vigila que el no compliment generi les sancions que hagi de generar sense necessitat d'una doble vara de mesurar, segons sigui el país; gran, petit, amic o enemic..

Per consegüent poden convenir que els acords, com el PoA, són necessaris, però que també ho és fer un monitoratge dels mateixos a través de la presentació dels corresponents informes estatals. I, a més a més, que tot això s’ha de completar amb mecanismes de verificació i sanció, en el cas que evidentment aquells acords siguin d’obligat compliment. El PoA és políticament vinculant, pot haver coartada, però en el cas dels embargaments de les NNUU?

Font: www.iansa.org.

Smoke fills the sky over Maputo (Mozambique) following the explosion of a military armoury in March 2007 (photo by IRIN).

Aquesta setmana ha finalitzat la penúltima Conferència del Procés d’Oslo per la prohibició de les bombes de dispersió. Ha estat una setmana intensa de debats, però finalment 82 països s’han compromès a que el pròxim més de maig a Dublín, es pugui abordar el procés negociador final sobre aquest nou Tractat internacional.

Les bombes de dispersió, són com uns contenidors que, una vegada llançats, dispersen fins a centenars de petites submunicions sobre àmplies zones. El 98 % de les víctimes que causen són civils. Almenys 75 països a tot el món tenen estocs de bombes de dispersió, 34 han produït més de 210 tipus d’aquestes bombes i les quals s’han utilitzat en, almenys, 25 països. Espanya produeix i en té estocs de bombes de dispersió.

Considero que han estat fonamentalment un grup de països europeus, Regne Unit, França, Alemanya, Japó, Dinamarca, però, també Holanda, Austràlia, República Txeca, Eslovàquia, Canadà, Finlàndia, Itàlia, Suïssa els que al llarg de tota la setmana han volgut desvirtuar l’essència d’aquest procés i tractat. Aquests països, sota arguments de caràcter tècnics, semblaria que no dubten en posar per davant la defensa dels seus interessos nacionals i, sobretot econòmics , per davant de lliurar al món del greu impacte que tenen sobre la vida de les persones aquests explosius.

El govern espanyol, ha signat també aquesta declaració, i això demostra la seva voluntat de ser-hi en un Procés en el qual participa des de els seus inicis. Ara bé, en aquesta Conferència ha estat molt més a prop de comprendre els arguments de països com RU o Austràlia i menys del costat de l’objectiu substantiu i humanitari d’aquest Tractat.

Puc admetre que s’ha d’intentar fer un Tractat amb visos de que pugui ser el més universal possible i que no tots els països estan sempre disposats a emprendre avenços en matèria de desarmament—tal i com ells ho anomenant—, però el que no es pot qüestionar és el principi bàsic d’aquest Procés: la prohibició de les bombes de dispersió que causin un mal inacceptable per a la població civil.

A Dublín, esperem que el govern espanyol torni a posar en el centre de la seves preocupacions i dels seus posicionaments públics la defensa de les víctimes, entenent que aquest Tractat és un tractat fonamentalment i prioritàriament; humanitari. I, consegüentment, intentem entre tots salvar vides i no bombes

Vídeo de la Cluster Munition Coalition, CMC: http://www.youtube.com/watch?v=vAa4jcdTiQU

Seria molt fàcil començar aquestes notes parlant dels 14 morts, en menys de 48 hores, que es van produït als EUA la setmana passada o de l’última matança al campus d’Illinois (DeKalb). Però, la dimensió del problema i les seves conseqüències són molt més complexes i importants com per caure en el parany de la crítica fàcil o la solució simple.

El concepte de violència social, ja per si mateix és molt ampli, i, per tant, aquí m’estic referint exclusivament a allò que està relacionat amb els homicidis, robatoris, suïcidis i disputes entre bandes. Així, gairebé 300.000 morts per armes de foc es produeixen en el món cada any, sense que aquestes pèrdues humanes estiguin relacionades, de forma directe, amb els conflictes armats. Al meu entendrà, aquestes dades ens conviden a explorar si hi ha una clara relació entre proliferació de les armes de foc i els nivells de violència social.

En les nostres societats és precisament aquest espai per la inseguretat el que fa que en alguns països sigui un sacrosant dret el fet de tenir assegurada la possessió d’armes en mans de civils. El dret a la legitima defensa abans que rebis un tret. En altres societats, que encara no estan “ de vuelta de nada” semblaria més evident que el que reclamen és que allò que l’estat no els proporciona, se’ls han de buscar per ells i elles mateixes. Però, encara hi ha més, en aquelles societats riques s’està instal·lant i, cada vegada més, una confiança en que la sensació d’inseguretat potser compensada amb la privatització de la seguretat com resposta.

Semblaria que, com a mínim, alguna relació es podria establir entre proliferació de les armes de foc, criminalitat i nivells de violència social. Deixant també, fora de qualsevol dubte, l’impacte social i els costos directes i indirectes que han de suportar les comunitats que la pateixen.

Per conseqüent, i sense caure en la típica frase de “ estos ianquis” si que és prou evident que necessitem debats i conclusions en torn dissenyar polítiques públiques en relació a l’ús i/o mal ús de les armes.

Font imatge: www.iansa.org
Students calm a survivor who has been shot in the leg. (Northern Star)

Estem a les portes de l’ultima conferència del Procés d’Oslo. Un procés que pretén arribar a la tardor del 2008 amb un Tractat per prohibir les bombes de dispersió que causen un dany inacceptable per a la societat civil. Coincidint amb aquests preparatius s’ha fet públic l’informe de la "Comissió Winograd" sobre l’actuació de l’exèrcit israelià a la guerra del sud del Líban a l’estiu del 2006. A més a més, era també aquesta setmana quan l’actiu Secretari General de les NNUU, Ki-Moon, demanava al Consell de Seguretat la prohibició d’aquestes bombes.

Anem a pams. El govern israelià havia defensat que les bombes de dispersió era un arma legal i, per tant, justificava la seva utilització durant els últims dies de la guerra contra les forces i posicions de Hezbola. Unes bombes que, recordeu-m'ho, encara avui estan produint víctimes ja que es calcula que dels quatre milions de submuncions llançades, aproximadament ¼ part restarien encara per explotar, amb el perill que això suposa al transitar per camins, carreteres o al conrear la terra. Amb aquest precedent, pocs eren els que teníem esperances que l’informe de la Comissió Winograd acabés afirmant que “ la manera en que es van utilitzar no era conforme al dret internacional” i, per tant, que recomanava a l’exèrcit d’Israel que no es tornin a fer servir.

També, aquesta setmana que ara acaba, el Secretari General de NNUU, en la presentació d’un nou informe davant el Consell de Seguretat de l’ONU on es demanava que es prengui les sancions corresponents contra els grups que utilitzin nens soldats, també. Ki-Moon es feia reso de la importància d’acabar amb aquesta clara violació del DIH, i demanava la prohibició de les bombes de dispersió.

Tot això arriba, com deia al principi, quan estem a punt d’entrar en l’última Conferència, la de Wellington, per la prohibició d’aquests explosius. A aquesta cimera que reunirà a Nova Zelanda, molt possiblement un centenar de països, ja hi ha 66 que han confirmat la seva assistència quan encara queden uns 15 dies, serà l’última abans d’encarar la reunió de perfil més diplomàtic i definitiva que tindrà lloc el proper mes de maig a Dublín.

Evidentment que tot no serà així de fàcil, encara queden temes substantius sobre els que els diversos països, organismes internacionals i la societat civil han de consensuar per tal d’arribar finalment a dotar-nos d’un nou instrument que realment sigui efectiu, clar i transparent. Ara bé, per moltes que siguin les reunions que s’hagin de fer, els arguments que s’hagin de demostrar i els debats als quals hagin d’assistir, aquestes bombes que causen un dany inacceptable per la societat civil han de ser prohibides.

En conseqüència, que a l'igual que el Procés d’Otawa, ara més que mai l’opinió pública ha de jugar un paper cabdal ha d’insistir una i altra vegada que aquestes submunicions no és un arma tàctica; és un explosiu que més del 90% de les víctimes que provoca són civils. I, que per tant, viola de forma clara i rotunda la protecció d’aquests durant els conflictes i les guerres i, això senyors, ens remet als Convenis de Ginebra, article 51 i 57 del Protocol Addicional primer de 1977 en vigor des del 1979.

Font: Haaretz. http://www.haaretz.com/ i AP

Si els intermediaris són una figura que en molts camps sempre estan sota sospita, en el cas del comerç il·lícit de les armes lleugeres, encara més. I, això, no responc simplement a un clixé sinó que tal i com ens explica ja des de fa anys el Small Arms Survey, les investigacions portades a termes per Ongs i per més d’un govern, conviden a la conclusió que aquests brockers o intermediaris juguen un paper decisiu a l’hora d’abordar el control del comerç d’armes i de tancar els espais pel comerç il·lícit.

A la recent Llei espanyola, aprovada el passat més de desembre, en relació al comerç exterior de material de defensa i de doble ús, la figura de l'intermediari es descriu com corretatge i es defineix: “ com aquelles persones i entitats que poden implicar la transferència d’article que figuren en el llistat comú de la UE d’equip militar d’un tercer país a qualsevol altre tercer país; o que comprin venguin o concertin la transferència d'alguns d’aquests articles que estan en la seva propietat, d’un tercer país a qualsevol altre tercer país”. Així mateix, la llei obliga a informar a la JIMDDU, òrgan regulador en aquesta matèria, pel conjunt de les operacions de transferències, però, de manera molt especial quan es tracta de casos de intermediació, d'aportar informació sobre els mètodes de transports i també, sobre els països de transit. No obstant, la llei espanyola en aquest aspecte també podia haver estat una mica més ambiciosa i afegir un component important com és el principi d'extraterritorialitat per tal de poder tenir competència sobre aquelles operacions de ciutadans de l’EE o amb residència en ell que operin des de fora del territori espanyol.

Ja a la Conferencia de NNUU del 2001 sobre armes petites i lleugeres es va proposar un conjunt d’iniciatives per tal d’avançar de forma conjunta en el control de les actuacions de intermediació. En l’aplicació d’aquelles i del conjunt del Poa (Programa d’acció sobre les armes lleugeres i petites) s’ha fet evident que el problema no ve per part d’aquelles legislacions que tenen regulada, encara que sigui de manera insuficient la intermediació, sinó d’aquells països que per incapacitat o per decisió deliberada no ho fan

Sembla clar que una operació d’intermediació que tingui com destí un país que estigui sotmès a un embargament, és il·legal, però quan no és un cas tan evident aquestes operacions es perden en un espai prou opac i gris. Així, doncs, moltes d’aquestes operacions podrien ser clarament il·legals perquè podrien estar violant o posen en perill el respecte al dret internacional humanitari.

En conseqüència, i després d’aprovada la Resolució 61/89 de NNUU per la que es decidia posar en marxa el procés per l’elaboració d’un Tractat Internacional per regular el Comerç de totes les armes convencionals (TCA). Sóc de l'opinió, que aquest Tractat, sense cap dubte, hauria de trobar la manera de fer de la cooperació internacional una eina que fes possible que aquestes brockers no juguessin amb les vides d’innocents i evitar que les armes arribessin a mans irresponsables.

Font imatge: cartell promocional de la pel·lícula

Els MANPADS, “Man-Portable air defence system”, (sistema de defensa aèria portàtil) és una arma lleugera de les més sofisticades i, especialment des del 2001, estan sent objecte d’especial preocupació per tal d’evitar la seva proliferació, però, sobretot, que aquests puguin caure en mans d’actors no estatals.

Els MANPADS tenen l’aparença d’un tub que en el seu interior conté un míssil anomenat de propulsió a coet i que pot ser disparat des del muscle d’una persona o amb un sistema de trípode instal·lat sobre una superfície, això depenent una mica de model. Aquesta arma i el seu control ha centrat gran part dels esforços i interessos en matèria de desarmament per part d’algunes de les grans potències exportadores d’armes. Fet que s’explica, fonamentalment, per l’amenaça que suposen de cara a poder atacar i enfonsar avions militars i, en menor mesura, també el vols comercials i/o civils.

Pel que fa a la seva producció hi ha una quinzena de països que ho fabriquen entre ells, EUA, la Xina, Rússia, França, Japó, el Regne Unit o Suècia. També directament o en producció sota llicencia ens poden trobar a països com: Pakistan, Corea del Nord, Egipte o Vietnam entre d’altres. Tot i així i encara que les dades de producció i comercialització sempre són preocupant, possiblement la informació quantitativa sobre aquestes armes pot haver estar sobreestimada degut a la necessitat urgent per part d'alguns països d'un major control del comerç legal i l'il·lícit d’aquests MANPADS. La prioritat és i ha estat evitar que puguin anar a parar a mans d’actors no estatals i que els puguin fer servir contra els avions i caces d’alguns estats que tenen en marxa la guerra contra el terrorisme amb les seves respectives intervencions militars.

Ni molt menys vull minimitzar el problema, ja que fa més tres anys eren més d’una dotzena els actors estatals, inclosos en llistes de grups terroristes, els quals posseïen aquest tipus d’armes, amb el problema per la seguretat internacional i el risc per a les vides de moltes persones que això pot suposar. No obstant, el control dels MANPADS no pot venir, o no únicament, de la necessitat de regular i evitar la seva proliferació per tal de fer més fàcil segons quines intervencions militars.

El control dels sistemes de defensa aeris portàtils és necessari i convenient, el fet que formi part del llistat del Registre d’Armes Convencionals de les NNUU, és encertat. Ara bé, aquest control i aquest interès, sobretot per part de les grans potències productores d’armament, s’hauria d’estendre al conjunt de totes les armes petites i lleugeres. Aquelles que poden ser usades i transportades per una persona i/o un vehicle lleuger i que cada dia generen més de 1000 morts i 3000 ferits.

Font imatge Afganistan: http://www.smallarmssurvey.org

En l’Iraq post Sadam, ens van trobar amb gairebé entre set i vuit milions d’armes petites i lleugeres escampades entre la seva població. Una situació similar es va viure a Albània a final de la dècada dels 90s. La pèrdua de control dels arsenals en mans de les forces armades i cossos de seguretats així com els diversos casos de desviament i tràfic il·lícit, són algunes de les causes que expliquen, en part, aquest volum de circulació d’ armes.

Es considera que anualment entorn a un milió d’armes són robades o perdudes en tot el món. Aquesta realitat ens fa pensar en la necessitat de que aquells que tenen el control de les reserves i emmagatzematge hagin de posar més atenció en enfortir els seus controls i la seva seguretat. De no fer-lo, la mateixa legitimitat que pot tenir el fet que una part de la societat els hi confiem la nostra protecció i seguretat, pot enfonsar-se.

És veritat que no existeix el risc zero, ara bé, això no ha de ser excusa per no optimitzar els controls i evitar que, per exemple, excedents d’armes o algunes d’aquestes que ja estan en desús passin a mans de criminals, bandes, guerrilles o paramilitars a través d’operacions de revenda i tràfic il·lícit.

L’enfortiment de les regulacions a cada estat per controlar no només la possessió privada sinó també la pública, és una mesura de prevenció per aturar aquesta via d’accés a les armes que en un context conflictiu poden augmentar de manera exponencial les conseqüències i efectes negatius del mateix.

Possiblement, per a molts països avui en dia la major preocupació és poder controlar que els maletins nuclears no arribin a mans de grups terroristes o sospitosos de ser-ho, o que els MANPADS (dispositius portàtils de defensa aèria) no proliferin. I, així ha de ser, però, no ens oblidem que cada dia més de mil persones moren pels efectes de l’exercici de la violència armada i, per tant, el control i la regulació estricta dels arsenals i inventaris d'armes petites i lleugeres en propietat pública també és una manera de contribuir a la seguretat de les persones. S’ha d’insistir que en molts dels casos d'exercici de violència armada, s´ha pogut comprovar que l’arma protagonista provenia del circuit no legal; “pèrdua”, robatori, venda il·lícita...

De manera que sent més estrictes en el control dels inventaris i arsenals i, al mateix temps, enfortir la penalització pels propietaris d’armes que “ puguin” perdre les seves armes “d’ús personal”, amb aquestes dos mesures, estarem actuant, també, contra la proliferació i el descontrol de les armes.

Imatge: http://www.controlarms.org/es

El lobby de les armes als EUA,ANR (Charles Helston and company), ens tenen acostumats a dir que no són les armes les que maten sinó les persones. Evidentment que darrera d’una 9mm ha d’haver una persona que premi el gallet, però, que feia aquella arma en aquell lloc, en aquelles mans, qui o que justifica que aquesta pistola ens proporcioni seguretat o que fa que sigui percebuda com una eina per resoldre els conflictes. Totes aquestes preguntes poden tenir alguna explicació des de l'assumpció de l'existència d’una cultura de les armes.I, com fet cultural, doncs, aquesta potser transformada.

Per començar direm que el terme de la cultura de les armes normalment s’utilitza per poder explicar l’alta presencia i l’ús, entre una gran part de la població, de les armes petites enel si d’una societat. Així, s’interpreta que en aquella societat hi ha unes normes, valors i significats que legitimant la possessió i l’ús d’aquestes armes. En aquest cas podem marxar cap països de l’àrea geogràfica asiàtica, on el component i organització tribal de moltes comunitats convida a relacionar la possessió d’un arma amb símbol d’estatus i també, de masculinitat.

No obstant, també podem anar-nosal cor de la societat desenvolupada, amb organitzacions polítiques més semblats a la nostra, i en aquesta també trobem, ja des de la seva pròpia Constitució,la justificació del dret a poder posseir armes. Diu així la segona esmena (EUA)escrita al 1787 fa més de 200 anys “ una milícia be regulada, en cas de ser necessària per a mantenir la seguretat d’un Estat lliure, el dret de la gent a tenir i portar armes, no deu ser infringit ".

Per tant, considero que aquestes “cultures de les armes” poden canviar amb el temps, és a dir, que pot ser renegociada amb els diversos actors de les diverses comunitats, en funció de si allò que justificava el seu ús. Allò que confereix valor a la seva possessió, ha o podria evolucionar per tal de ser proveir-loper altres mitjans. Hem de treballar per reduir la proliferació i l’accés a les armes petites i lleugeres, però no hem de caure en fatalismes, la cultura de les armes no és una condemna ...

Imatge: Campanya Control arms. http://www.controlarms.org/es

Homes i joves aquestes són dos de les característiques del perfil d’aquells que representen en torn al 50% de les víctimes per armes de foc a tot el món i, també, dels que es troben entre els primers en prémer el gallet.

Es mouen en una forquilla d’edat entre els 15 i els 29 anys d’edat i són els i les protagonistes d’una esgarrifosa xifra estadística; entre 70.000 i 100.000 de les víctimes anuals per violència armada, corresponen a aquests joves. Però, que passa per a que en moltes ciutats i comunitats aquests tinguin aquesta “atracció fatal” per les armes de foc.

Primerament, hem de tenir en compte que una part del gènere masculí la violència pot ser concebuda com un camí per aconseguir una certa posició social o econòmica i, la pistola o el fusell,l’eina que ho farà possible. Allò que la societat no et dóna i tu penses que et mereixes, ho agafes. No veus ni tens al teu abast altres expectatives. Per tant, considero que estem davant la conquista per les armes d’ un destí, una fita, que en cas que existeixi com a tal, aquells joves no la veuen factible aconseguir d’una altra manera. No és tracta ni molt menys de justificar-los, simplement volen entendre una mica més perquè ho fan.

En segon lloc, hem de pensar que les armes de foc, sobretot les armes petites, poden donar poder i ser interpretades com un instrument contra la marginació en la qual una part d’ells es veuen immersos. No obstant, tampoc hem de caure en una anàlisi que es pugui entendre en claude “buenismo”. És a dir, que aquí no entrarem a valorar la pròpia part deresponsabilitat que, en aquesta situació vivencial de marginació, també hagi pogut contribuir a crear el propi jove i les seves opcions personals.

En tercer lloc, assenyalar, quesi hi ha una majoria de joves que no tenen ni volen cap relació amb la violència armada, es fa evident que estem davant d’un procés social. Volem dirque no hi ha cap predisposició biològica ni malson demogràfic o argumentversemblant per justificar aquest accés a les armes i exercici de la violència armada.

Comparteixo, doncs, l’opinió de molts especialistes en la matèria que, alhora d’ abordar l’anàlisi dels factorsi causes que hi ha darrere d’aquest problema, identifiquen un entorn inestable familiar, l’accés a unes condicions econòmiques no prou dignes per sobreviure ila inexistència d’espais i eines de reconeixement i empoderament per aquestsjoves dintre de la seva pròpia la comunitat sense fer-ne ús de l’exercici de la violència. Posar l’èmfasi en alguns o en la majoria d’aquests factors ens podria donar elements d’intervenció que possibilitarien algunes alternatives en el curt o mig termini.

Consegüentment, penso que qualsevol política de seguretat pública avui en dia hauria de tenir com un delsseus objectius principals intentar trencar aquesta relació entre armes,violència, poder i masculinitat. Ja que cap societat pot acceptar i aproximar-se a aquestes esgarrifoses xifres com aun simple impacte estadístic. Unes xifres que amb elles també se’n duen les perspectives d’un futur millor i el d’aquells i aquelles que l’haurien de protagonitzar.

Imatge: http://www.smallarmssurvey.org

Fa unes setmanes el Congres va aprovar per una amplia majoria i tan sols algunes abstencions, el projecte de llei pel control del comerç exterior de material de defensa i de doble ús. Ara, li ha tocat al Senat, on la llei va ser aprovada sense cap canvi en el text i aprovada per unanimitat per tot els grups. Sense cap dubte que aquesta és una molt bona noticia i un bon instrument per a tots i totes aquells que pensem que les armes han d'estar sota control.

Després de molts anys d’esforç de diversos col·lectius i de més d’una dècada de campanya per un major control i transparència del comerç espanyol d’armes, Amnistia Internacional, la Fundació per la Pau,Greenpeace i Intermón Oxfam han valorat la Llei de Comerç d’Armes com un avenç important per posar fi a gran cost humà que tenen les transferències irresponsables d’armes. I, es que, fugint de les fredes estadístiques, no ens oblidem que el comerç descontrolat d’armes causa una mort cada minut al món.

El Ministre d’Indústria, Turisme i Comerç, deia el passat 19 de desembre des de la tribuna de la Cambra Alta: “en conseqüència aquesta llei facilitarà que els controls s’exerceixen de forma molt rigorosa, de forma que es prohibí aquelles operacions a països que incompleixen els criteris del Codi de Conducte de la Unió Europea i lesdirectrius que emanen dels fòrums internacionals de no proliferació. Aixímateix, es denegaren les exportacions dirigides a destins en els que es violinde forma greu i reiterada els drets humans, pateixen conflictes armats o puguin els governs fer ús dels productes exportats per atemptar contra la integritat humana”