EUROTOPIA

INSÓLITO - Es una obra de arte viva del artista suizo Milo Moiré ...

"Alterar la norma." Era el objetivo del artista suizo Milo Moiré, que recientemente hizo pasear a una supermodelo alemana en el transporte de Düsseldorf, informó The Sun.

La joven llevaba un par de gafas y zapatos. El resto de la ropa (chaqueta, pantalones, sujetador, etc.) Que debía llevar, estaba escrito sutilmente en su anatomía.

El artista, que filmó el viaje durante la hora punta de la mañana, vio que los otros pasajeros prestaban poca atención a su congénere a pesar de su desnudez. De acuerdo con The Sun, Milo Moiré, entonces entendió de la gente: "La desnudez radical se convierte en el escudo de defensa contra los estereotipos y hace al artista invisible."

En el año de la muerte de STÉPHANE HESSEL y JOSÉ LUIS SAMPEDRO, dos ‘grandes personnes’; también del 70 aniversario de la publicación de ‘LePetit Prince’, voy a utilizar la magnífica dedicatoria que hizo SAINT EXUPÉRY a LÉON WERTH hace 70 años en la publicación del libro, para revertísela.

Así mismo como la caracterización de GEORGE BESSON sobre WERTH y las citas del libro ‘LePetit Prince’.

Pido perdón a los niños por haber dedicado este libro a una persona mayor. Tengo una excusa seria: esta persona mayor es el mejor amigo que tengo en el mundo. Tengo otra excusa: esta persona mayor puede entender todo, hasta los libros para niños. Tengo una tercera excusa: esta persona mayor vive en Francia, donde pasa hambre y frío. Tiene mucha necesidad de ser consolada. Si todas estas excusas no son suficientes, quiero dedicar este libro al niño que este señor ha sido. Todas las personas mayores fueron primero niños. (Pero pocas lo recuerdan). Corrijo entonces mi dedicatoria:

A LÉON WERTH, STÉPHANE HESSEL y JOSÉ LUIS SAMPEDRO CUANDO ERAN NIÑOS.

Lectura número de juicios y caracterizaciones de Werth

Voy a contarles acerca de un escritor único e inclasificable, que tuvo su apogeo antes de embarcarse en un largo viaje a través del desierto y la caída en el olvido relativo, en el que afortunadamente escapó de los últimos quince años; un escritor polifacético, que era a la vez un periodista, crítico de arte, polemista, viajero, dramaturgo y novelista, intelectual libertario, comprometido con ardor y vehemencia en los asuntos públicos, pero políticamente incorrecto porque siempre preservaba cuidadosamente su espíritu crítico y la libertad de expresión, con el riesgo de atraer una gran cantidad de resentimiento y odio, incluso en su propio campo, un refractario, un rebelde, anti-clerical, anti-religioso , anti-militarista, anti-patriótico, anti-parlamentario, anti-burgués, anti-colonialistas, anti-colectivista, tirar las cosas en un aspecto más limpio y nos obliga a mirar a la Medusa a la cara, un pesimista empedernido, que todavía no ha dejado de luchar con la esperanza de cambiar las actitudes y la mejora de la vana y aberrante organización social, un misántropo empedernido, que todavía no ha dejado de amar y defender a los humanos más desgraciados con una conciencia superior, con un alma de niño, de un hombre al que siempre acompañó el escándalo, porque el escándalo, no sólo es eso, es elevarse por encima de los prejuicios y el promedio de la masa impactante de imbeciles, pero también es probable que despierte a las "almas ingenuas", la chispa de la conciencia. Este escritor es OCTAVE MIRBEAU , pero podría ser también LEON WERTH, … o STÉPHANE HESSEL y JOSÉ LUIS SAMPEDRO,… la misma fraternidad - todo a la vez ético, político y literario - dándoles muchas similitudes, a pesar de la generación que los separa - sólo treinta años y un día.

Citas del libro ‘LePetit Prince’.

On ne voit bien qu’avec le cœur. L’essentiel est invisible pour les yeux.

On n’est jamais content là où on est.

Il faut exiger de chacun ce que chacun peut donner.

Il est bien plus difficile de se juger soi-même que de juger autrui.

Quand on veut faire de l'esprit, il arrive que l'on mente un peu.

Les hommes, dit le petit prince, ils s'enfournent dans les rapides, mais ils ne savent plus ce qu'ils cherchent. Alors ils s'agitent et tournent en rond.

Mais les yeux sont aveugles. Il faut chercher avec le cœur.

Tu sais… quand on est tellement triste on aime les couchers de soleil.

Le langage est source de malentendus.

Tu es responsable de ce que tu as apprivoisé.

Paris, 1953, au fond de la rue de Seine, un jeune homme écrit sur un mur en hautes lettres : NE T RAVAILLEZ JAMAIS! GUY DEBORD n’a jamais travaillé. Il a beaucoup marché dans les rues de Paris, bu certainement plus que d’autres et a surtout développé dans ses œuvres, écrites ou filmées, les armes théoriques d’une critique sans concession de la société moderne. Les mouvements d’avant-garde dont il fut l’initiateur, l’Internationale lettriste (1952-1957) puis l’Internationale situationniste (1957-1972), furent les points d’appui de cette lutte organisée pour combattre tout ce qui fait entrave à la vie véritablement vécue. À la fois poète, artiste, marxiste révolutionnaire, directeur de revue, cinéaste, Guy Debord fut avant tout le stratège d’une guerre de mouvement contre les faux-semblants de notre société, dont il démontra très tôt et très précisément le mécanisme pervers (La Société du spectacle, Éditions Buchet-Chastel, 1967). C’est sous cet angle de la stratégie que sera abordé le parcours de Guy Debord et de ses compagnons d’armes dans l’exposition que lui consacre la BnF. Son œuvre, son regard et sa pratique seront constamment au centre d’un dispositif qui présentera, époque après époque, les travaux collectifs et individuels de ceux qui unirent leurs efforts pour concevoir une société à leurs yeux moins absurde que le système d’une économie capitaliste marchande, alors en plein essor.

Les archives de Guy Debord ont été acquises en 2011 grâce au mécénat.

François-Mitterrand

27 mars -1

3 juillet 2013

Communiqué de presse

14 novembre 2012

Guy Debord

un art de la guerre

HESSEL en EUROTOPIA

Como homenaje particular a EUGENIO TRÍAS, os transcribo algunos fragmentos de la conversación con RAFAEL AGULLO publicados en la revista AjoBlanco en Diciembre de 1991, ‘hacia el fin del milenio’, en un especial para diagnosticar qué estaba pasando, origen de lo que nos está pasando…

“Del Nihilismo pasivo al fascismo sin ideas”

…el mismo sistema tradicional de partidos que forma parte del bagaje liberal de la modernidad es algo que ha entrado profundamente en crisis.

SE HA OLVIDADO INTERESADAMENTE QUE HITLER FUE HIJO DE LA DEMOCRACIA. SE HAN OLVIDADO LOS CLÁSICOS, QUE CONOCÍAN MUY BIEN LA SECUENCIA “DEMOCRACIA-DEMAGOGIA-TIRANIA”

E.T.

….Hasta qué punto en la crítica hacia los fundamentalismos islámicos subyace una envidia hacia culturas que, aunque consideradas miserables y que causan tanto terror, al mismo tiempo causan envidia por una fuerza espiritual de la cual Occidente en estos momentos está desposeída totalmente.

LAS MENTES LÚCIDAS DEL SISTEMA ADVIERTEN MEJOR LA INMENSA FRAGILIDAD DE ESTE EDIFICIO. O SE CALLA Y SE EJECUTA, O SE HACE, PERO SIN RACIONALIZAR LO QUE SE HACE EN FORMA DOCTRINARIA.

… en estos momentos los políticos están sobrepasados absolutamente por los propios acontecimientos en los cuales sus acciones están articuladas o tramadas.

E.T.

LOS AÑOS 80 REVELAN LA VACIEDAD DE LAS ALTERNATIVAS QUE HA GENERADO LA MODERNIDAD Y MUESTRAN EL REPLIEGUE DE UNA CIVILIZACIÓN QUE NOTA LOS SÍNTOMAS DE DECLIVE Y DECADENCIA

R.A.

HIROSIMA ES EL DERRUMBE DE LA UTOPÍA CIENTÍFICA, LA DEGRADACIÓN TOTALITARIA DE LAS IDEOLOGÍAS EMANCIPADORAS ES EL DESVANECIMIENTO DE LA RESPUESTA ALTERNATIVA EN LO POLÍTICO Y EL FIN DE LAS VANGUARDIAS ES EL FIN DE LA RESPUESTA ESTÉTICA.

… formas de fascismo fragmentado. Lo cual a diversos niveles puede dar lugar a formas de capitalismo atomizado; desde el telepredicador hasta Gil y Gil, y desde el capo mafioso al capo de pandillas.

R.A.

NIHILISMO ACTIVO BAJO UNA VIOLENCIA QUE SE ARTICULA PERVERSAMENTE. EN EL FONDO SE TRATA DE IR A LA CAZA DE AQUELLO QUE DE ALGUNA MANERA ATENTA EN RELACIÓN A UNA SITUACIÓN.

Para entender el mundo en que vivimos sería necesario recomponer con mucho cuidado el proceso que nos lleva del mundo colonial a un mundo ya no es colonial aparentemente. Digo aparentemente, porque en el fondo lo sigue siendo. Y ahí es donde nos plantea con toda su radicalidad la problemática de lo que llamamos en terminología periodística Tercer Mundo.

E.T.

LA IDEA DE CULTURA EN EL SENTIDO VIVO, DE TRANSCENDENCIA, DE RIQUEZA ESPIRITUAL, ES ALGO QUE ESTÁ COMPLETAMENTE AUSENTE DE OCCIDENTE. PERTENECE A OTRAS CULTURAS.

R.A.

…el concepto de ciudadano, que ahora Habermans convierte en paradigma de patriotismo, es un concepto específico, propio y único de una cultura muy determinada que es la cultura europea del siglo XVII.

E.T.

… el hombre occidental tiene una visión delgadísima de lo que es el hombre. Ha sido muy curiosa la pérdida progresiva de captación de lo ‘Otro’. En tradiciones intelectuales relativamente recientes, había todavía una vitalidad en la mirada crítica sobre la diferencia. Una cultura autosatisfecha es una cultura que tiende a la muerte.

LOS MEDISO DE COMUNICACIÓN SE SIRVEN ESENCIALMENTE DE UNA TÉCNICA, QUE EN CIERTO MODO ES MAZI, QUE ES LA FOCALIZACIÓN DE LA ATENCIÓN.

R.A.

CUANDO NO LLEGAS A LA TRASCENDENCIA POR UNA CIERTA IDEA DE UN EROS FORMADOR, QUE ES DONDE SE ENCUENTRA LA PALABRA CULTURA, VAS POR LA VÍA RECTA, POR LA VÍA CANIBAL; TE COMES LO QUE DESTRUYES.

Enigma del hombre, enigma del Mundo y enigma de su fundamento, llámale como quieras (para mí el nombre adecuado es Dios). Ahí es donde yo veo el déficit de una civilización: en el olvido de esas tres ideas kafkianas.

E.T.

EL AUTÓMATA ES EL ATROFIADO ESPIRITUALMENTE, PERO NO ES UN PERSONAJE DEL FUTURO. NO ES UNA CONSECUENCIA IDEOLÓGICA Y MORAL.

R.A.

También puedes leer en este Blog: REFLEXIONES SOBRE LA CIUDAD

Arte explosivo que señala al rey y a todos los presidentes como "encargados" del desastre.

• Los artistas urbanos Jorge Galindo y Santiago Sierra inaguran en Madrid 'Los Encargados', una exposición "revancha".
• La pieza central es un vídeo donde grandes retratos del rey y los seis presidentes de la democracia circulan cabeza abajo en una procesión de matiz fúnebre.
• Son "los encargados de representar los intereses de la banca, del Pentágono, de Roma, de los terratenientes..." y los "responsables" del desastre español.

Dins de l’especial “2012 Balanç d’un any de crisi, tensió social, protestes i canvis polítics” el diari ara.cat, ha publicat ’50 ADÉUS DEL 2012’ sense dubte tots ells han deixat una gran empremta a la meua generació, jo ací he recordat huit post als que d’alguna manera alguns d’ells han segut esmentats.

Antoni Tàpies, la màteria d'un art català i universal (6/2/2012) HUMÀ, MASSA HUMÀ

Emili Teixidor, 'ocell de foc' de la literatura catalana (19/06/2012) pa negre

Antonio Tabucchi, el més portuguès dels escriptors italians (25/03/2012) Sostiene Pedreira

Oscar Niemeyer, el darrer pioner de l'arquitectura moderna (4/12/2012) BRASIL AND BEYOND

Gore Vidal, l'escriptor elegant i mordaç (1/08/2012) Suddenly Last Summer

Fabián Estapé, mestre d'economistes (1/2/2012) La cruel herència hispànica d’Aznar.

Andreu Alfaro, l'escultor de l'aire (13/12/2012) Andreu, Amic

Chris Marker, pare de l'assaig fílmic (29/07/2012) UTOPÍA/DISTOPÍA

Andreu Alfaro va ser un bon amic de Joan Fuster i de Raimon. El cantant de Xàtiva va presentar Andreu Alfaro a Barcelona en un dels seus primers recitals privats a la ciutat, a la Sala Gaspar. Al seu torn, el 1964, Alfaro va dedicar l'escultura 'La veu d'un poble' al cantant de Xàtiva.

Raimon va posar per escrit la seva amistat amb Alfaro amb la cançó 'Andreu, amic'. En aquest tema el va definir com el "torsimany de metalls, eròtic cast de fusta ben antiga" i d'ell deia que arribava "on la paraula es trenca.

Vist a ara.cat

S’ha inaugurat a la Fundació Palau, a Caldes d’Estrac, l’exposició La Revolta Poètica (1964-1982), un recorregut per la poesia dels anys d’utopia hippy. La mostra, comissariada per Vicenç Altaió i Julià Guillamon, ha estat organitzada també per Arts Santa Mònica i es podrà veure més endavant a Barcelona.

Detall d’un quadre de l’artista Antoni Padrós, de l’any 1967: Automanifest.

Entre 1964 i 1982 es va produir a casa nostra una revolta poètica. Així és com Julià Guillamon i Vicenç Altaió defineixen un corrent de renovació cultural que va tenir com a protagonistes la poesia i els poetes. En uns anys marcats per la crisi i el final del franquisme, els poetes van proposar un compromís vital. Enfront a la grisor de l’art i la literatura de postguerra, un esclat d’imaginació i de creació. L’exposició La Revolta Poètica 1964-1982 en dibuixa per primera vegada el mapa: el pop, la poesia visual, l’art conceptual, els poemes objecte, els festivals folk, els festivals de poesia, les revistes de creació, les utopies editorials. I fa sentir la veu dels poetes: de Marta Pessarrodona, Narcís Comadira o Francesc Parcerisas a Carles Hac Mor, Biel Mesquida o Enric Casasses. Organitzada conjuntament per la Fundació Palau de Caldes d’Estrac i Arts Santa Mònica, La Revolta Poètica 1964-1982 és fruit d’un treball de recerca que ha permès treure a la llum una gran quantitat de materials inèdits: fotografies, dibuixos, manuscrits i mecanoscrits, revistes, llibres il·lustrats. Amb un llenguatge dinàmic que recrea el clima d’aquells anys i el connecta amb el món d’ara.

La Revolta Poètica. 1964-1982 presenta un fenomen que fins ara no havia estat estudiat: la renovació de la poesia als anys setanta, la connexió amb les arts plàstiques i el seu paper en una subversió imaginativa i creativa que es va traduir en propostes individuals i moviments col·lectius. L’exposició examina aquest fenomen en tota la seva amplitud a través de diferents àmbits i espais dedicats, com ara el Pop, el conceptual, els festivals o l’utopia editorial, entre d’altres.

Bernardette Serrahima i Francesc Parcerisas al port d'Eivissa 1974

El pop. Dels nous realismes a la contracultura

Un primer recorregut arrenca el 1964 amb el moviment pop i la seva connexió amb el realisme poètic (Gabriel Ferrater, Marta Pessarrodona, Narcís Comadira, Francesc Parcerisas). El món anglosaxó substitueix la cultura francesa com a referent dels nous poetes que fan de lectors de filologia hispànica a les universitats angleses. Sorgeix un pop català: Guillermina Motta musica “Els snobs” de Marta Pessarrodona i Pau Riba connecta amb el folk americà.

Aquest primer àmbit revisa també la influència en la poesia d’aquells anys del moviment hippy i l’ús de referents de la cultura de masses en l’obra de Pere Gimferrer i Terenci Moix. La revolta poètica es presenta en paral·lel a la subversió plàstica d’Antoni Padrós (que col·labora en els primers llibres de Marta Pessarrodona), Eduard Arranz- Bravo (que estableix una relació de complicitat amb Francesc Parcerisas que es tradueix en diversos projectes comuns) o Zush/Evru. La decoració de la sala, amb moquetes de color violeta, introdueix l’element psicodèlic.

El conceptual. De la poesia visual al poema objecte

La segona sala està dedicada a la poesia concreta, que es fa ressò de la crisi del llenguatge pròpia del segle XX. El poema perd el seu valor sintàctic i esdevé objecte. Cadascun dels seus components (el paper, les lletres, els versos, les paraules, els sons, les imatges, la reproducció, el concepte, les imatges, les sensacions, la signatura) és sotmès a una anàlisi crítica que qüestiona la naturalesa mateixa de la poesia, els mitjans de producció cultural i la relació del poeta amb els seus lectors.

L’espai, pintat de blanc, està ocupat per poemes visuals, poemes objecte i intervencions artístiques relacionades amb la poesia d’Antoni Llena, Eugènia Balcells, Carles Camps Mundó, Santi Pau, Carles Santos, Francesc Torres, Benet Rossell, Jordi Pablo, Antoni Muntadas i Fina Miralles.

Papers i colors. La serigrafia Aiguadevidre i les edicions dels setanta

El pop i el conceptual, l’experiència lisèrgica i el rigor minimalista conflueixen en els dos grups de publicacions més significatives de començaments dels setanta: la revista Tarotdequinze i la col·lecció 1068. Les dues surten del taller de serigrafia Aiguadevidre, de Jaume Vallcorba, Pucci Vilurbina i Oriol Treserra. En l’ambient polititzat de finals del franquisme, revistes i festivals proposen una subversió imaginativa.

En el cas de la col·lecció 1068, que va ser la primera aventura editorial de Jaume Vallcorba, cadascun dels cinc llibres utilitza un format, un tipus de paper i un tractament gràfic diferent. La revista Tarotdequinze utilitza també diferents papers i tipografies per transmetre un missatge de llibertat creativa. Un antecedent d’aquest esclat de formes i colors és el Grup de Folk que en els darrers anys de la dècada dels setanta va ser una alternativa a la Nova Cançó.

Els festivals. Del Price dels poetes al Gespa-Price

El mes d’abril de 1970 es va celebrar a Barcelona el Primer Festival Popular de Poesia Catalana, amb la intervenció estel·lar del poeta Pere Quart, una de les figures més destacades de la resistència cultural antifranquista. La primavera del 1975, a La universitat Autònoma de Barcelona, s’organitza el Gespa-Price, un happening multitudinari que reflecteix una nova actitud davant del fet poètic, el llenguatge i la lluita política.

En aquest apartat es reviuen i es confronten aquests dos festivals. A partir de les dues pel·lícules que s’hi van filmar (l’una, en 35 mm. Pere Portabella, l’altra, en 8 mm. el grup de Tarotdequinze) i de tota la documentació que se’n conserva: les convocatòries, els cartells, les cartes de resposta i els testimonis dels que hi van participar.

Per acabar es presenten dos projectes teatrals nascuts a la Universitat Autònoma de Barcelona, en contacte amb els poetes del Gespa-Price: Nocturn per a acordió, el primer espectacle del grup Dagoll-Dagom sobre textos de Joan Salvat Papasseit i Quiriquibú de Teatre de l’Escorpí sobre textos de Joan Brossa.

Taula de poetes | Foto de Pilar Aymerich

Els poetes Miquel de Palol, Jaume Creus, Antoni Tàpies-Barba, Xavier Bru de Sala, Miquel Desclot, Vicenç Altaió i Ramon Balasch fotografiats per Pilar Aymerich en una taula rodona de la revista Serra d’Or del febrer del 1974.

La utopia editorial. De l’autoedició a les grans col·leccions de poesia

Els poetes dels setanta s’agrupen en projectes editorials que prenen com a model col·leccions històriques com La Mirada o Club dels Novel·listes, dirigides pels propis creadors. El 1973 apareix Llibres del Mall, el 1974 Poesia Tres i Quatre i la col·lecció Ausiàs March, el 1975 la col·lecció Cristalls, el 1976 Guaret, el 1977 Tafal, el 1979 Poesia dels Quaderns Crema.

En aquest apartat es presenten les principals editorials de poesia i la col·laboració amb els artistes: especialment Joan-Pere Viladecans que durant gairebé deu anys va fer les cobertes de Llibres del Mall. Cada llibre, un emblema amb figures geomètriques, vectors, xifres i lletres.

Llibres del Mall i Quaderns Crema representen dues opcions oposades: modernisme i postmodernisme, la poesia al servei d’un projecte nacional o com a retorn a l’ordre.

Les darreres tendències de la poesia catalana. Experimentalisme, subjectivisme, formalisme.

L’any 1980 es publiquen dues antologies que estudien la revolta poètica dels setanta: Les darreres tendències de la poesia catalana (1968- 1979) de Vicenç Altaió i Josep M. Sala-Valldaura i La nova poesia catalana de Joaquim Marco i Jaume Pont. Les diferents opcions estètiques, vinculades a grups i editorials, es radicalitzen: experimentalisme, avantguardisme, postmodernisme, subjectivisme, romanticisme, formalisme.

Per acabar l’exposició es mostren dues de les línies principals: l’experimentació de les revistes Èczema, Blanc d’Ou i Neon de suro, vinculades a l’avantguarda artística, i les principals tendències de la poesia de text, a partir de documents originals d’Antoni Marí, Miquel Desclot i Maria-Mercè Marçal.

També es llegeixen gràficament vuit poemes de Miquel de Palol, Biel Mesquida, Maria-Mercè Marçal, Narcís Comadira, Carles Hac Mor, Feliu Formosa, Francesc Parcerisas i Enric Casasses.

Vist en NÚVOL el digital de cultura