16 Dic 2012

Andreu, Amic

Escrito por: EUROTOPIA el 16 Dic 2012 - URL Permanente

Andreu Alfaro va ser un bon amic de Joan Fuster i de Raimon. El cantant de Xàtiva va presentar Andreu Alfaro a Barcelona en un dels seus primers recitals privats a la ciutat, a la Sala Gaspar. Al seu torn, el 1964, Alfaro va dedicar l'escultura 'La veu d'un poble' al cantant de Xàtiva.

Raimon va posar per escrit la seva amistat amb Alfaro amb la cançó 'Andreu, amic'. En aquest tema el va definir com el "torsimany de metalls, eròtic cast de fusta ben antiga" i d'ell deia que arribava "on la paraula es trenca.

Vist a ara.cat

Català Power

Raimon

Andreu, amic, torsimany de metalls
d'on ha vingut la força i la vida
que retrobem en la teua escultura.

Dels ponts del riu i de les pedres velles,
dels clars matins, de la llum dels baladres,
dels teus dos peus de passejades dòcils.

Carrers estrets i espais poc metafísics,
tot l'entrellat d'una ciutat difícil,
indiferent i secularment puta.

Del llom del gos la majestat domèstica,
l'angle feroç de vertical segura,
essencials virginitats remotes.

Andreu, amic, torsimany de metalls,
eròtic cast de fusta ben antiga,
arribes tu on la paraula es trenca.

De ferro vell i de mesura insigne
-germans de crit- t'he fet aquest poema,
Andreu, amic, torsimany de metalls.

Compartir

  • Eskup
  • Tuenti
  • Meneame
  • Bitacoras
  • iGoogle
  • My Yahoo
  • My Live

30 Nov 2012

Quan érem hippies

Escrito por: EUROTOPIA el 30 Nov 2012 - URL Permanente

S’ha inaugurat a la Fundació Palau, a Caldes d’Estrac, l’exposició La Revolta Poètica (1964-1982), un recorregut per la poesia dels anys d’utopia hippy. La mostra, comissariada per Vicenç Altaió i Julià Guillamon, ha estat organitzada també per Arts Santa Mònica i es podrà veure més endavant a Barcelona.

Detall d’un quadre de l’artista Antoni Padrós, de l’any 1967: Automanifest.

Entre 1964 i 1982 es va produir a casa nostra una revolta poètica. Així és com Julià Guillamon i Vicenç Altaió defineixen un corrent de renovació cultural que va tenir com a protagonistes la poesia i els poetes. En uns anys marcats per la crisi i el final del franquisme, els poetes van proposar un compromís vital. Enfront a la grisor de l’art i la literatura de postguerra, un esclat d’imaginació i de creació. L’exposició La Revolta Poètica 1964-1982 en dibuixa per primera vegada el mapa: el pop, la poesia visual, l’art conceptual, els poemes objecte, els festivals folk, els festivals de poesia, les revistes de creació, les utopies editorials. I fa sentir la veu dels poetes: de Marta Pessarrodona, Narcís Comadira o Francesc Parcerisas a Carles Hac Mor, Biel Mesquida o Enric Casasses. Organitzada conjuntament per la Fundació Palau de Caldes d’Estrac i Arts Santa Mònica, La Revolta Poètica 1964-1982 és fruit d’un treball de recerca que ha permès treure a la llum una gran quantitat de materials inèdits: fotografies, dibuixos, manuscrits i mecanoscrits, revistes, llibres il·lustrats. Amb un llenguatge dinàmic que recrea el clima d’aquells anys i el connecta amb el món d’ara.

La Revolta Poètica. 1964-1982 presenta un fenomen que fins ara no havia estat estudiat: la renovació de la poesia als anys setanta, la connexió amb les arts plàstiques i el seu paper en una subversió imaginativa i creativa que es va traduir en propostes individuals i moviments col·lectius. L’exposició examina aquest fenomen en tota la seva amplitud a través de diferents àmbits i espais dedicats, com ara el Pop, el conceptual, els festivals o l’utopia editorial, entre d’altres.

Bernardette Serrahima i Francesc Parcerisas al port d'Eivissa 1974

El pop. Dels nous realismes a la contracultura

Un primer recorregut arrenca el 1964 amb el moviment pop i la seva connexió amb el realisme poètic (Gabriel Ferrater, Marta Pessarrodona, Narcís Comadira, Francesc Parcerisas). El món anglosaxó substitueix la cultura francesa com a referent dels nous poetes que fan de lectors de filologia hispànica a les universitats angleses. Sorgeix un pop català: Guillermina Motta musica “Els snobs” de Marta Pessarrodona i Pau Riba connecta amb el folk americà.

Aquest primer àmbit revisa també la influència en la poesia d’aquells anys del moviment hippy i l’ús de referents de la cultura de masses en l’obra de Pere Gimferrer i Terenci Moix. La revolta poètica es presenta en paral·lel a la subversió plàstica d’Antoni Padrós (que col·labora en els primers llibres de Marta Pessarrodona), Eduard Arranz- Bravo (que estableix una relació de complicitat amb Francesc Parcerisas que es tradueix en diversos projectes comuns) o Zush/Evru. La decoració de la sala, amb moquetes de color violeta, introdueix l’element psicodèlic.

El conceptual. De la poesia visual al poema objecte

La segona sala està dedicada a la poesia concreta, que es fa ressò de la crisi del llenguatge pròpia del segle XX. El poema perd el seu valor sintàctic i esdevé objecte. Cadascun dels seus components (el paper, les lletres, els versos, les paraules, els sons, les imatges, la reproducció, el concepte, les imatges, les sensacions, la signatura) és sotmès a una anàlisi crítica que qüestiona la naturalesa mateixa de la poesia, els mitjans de producció cultural i la relació del poeta amb els seus lectors.

L’espai, pintat de blanc, està ocupat per poemes visuals, poemes objecte i intervencions artístiques relacionades amb la poesia d’Antoni Llena, Eugènia Balcells, Carles Camps Mundó, Santi Pau, Carles Santos, Francesc Torres, Benet Rossell, Jordi Pablo, Antoni Muntadas i Fina Miralles.

Papers i colors. La serigrafia Aiguadevidre i les edicions dels setanta

El pop i el conceptual, l’experiència lisèrgica i el rigor minimalista conflueixen en els dos grups de publicacions més significatives de començaments dels setanta: la revista Tarotdequinze i la col·lecció 1068. Les dues surten del taller de serigrafia Aiguadevidre, de Jaume Vallcorba, Pucci Vilurbina i Oriol Treserra. En l’ambient polititzat de finals del franquisme, revistes i festivals proposen una subversió imaginativa.

En el cas de la col·lecció 1068, que va ser la primera aventura editorial de Jaume Vallcorba, cadascun dels cinc llibres utilitza un format, un tipus de paper i un tractament gràfic diferent. La revista Tarotdequinze utilitza també diferents papers i tipografies per transmetre un missatge de llibertat creativa. Un antecedent d’aquest esclat de formes i colors és el Grup de Folk que en els darrers anys de la dècada dels setanta va ser una alternativa a la Nova Cançó.

Els festivals. Del Price dels poetes al Gespa-Price

El mes d’abril de 1970 es va celebrar a Barcelona el Primer Festival Popular de Poesia Catalana, amb la intervenció estel·lar del poeta Pere Quart, una de les figures més destacades de la resistència cultural antifranquista. La primavera del 1975, a La universitat Autònoma de Barcelona, s’organitza el Gespa-Price, un happening multitudinari que reflecteix una nova actitud davant del fet poètic, el llenguatge i la lluita política.

En aquest apartat es reviuen i es confronten aquests dos festivals. A partir de les dues pel·lícules que s’hi van filmar (l’una, en 35 mm. Pere Portabella, l’altra, en 8 mm. el grup de Tarotdequinze) i de tota la documentació que se’n conserva: les convocatòries, els cartells, les cartes de resposta i els testimonis dels que hi van participar.

Per acabar es presenten dos projectes teatrals nascuts a la Universitat Autònoma de Barcelona, en contacte amb els poetes del Gespa-Price: Nocturn per a acordió, el primer espectacle del grup Dagoll-Dagom sobre textos de Joan Salvat Papasseit i Quiriquibú de Teatre de l’Escorpí sobre textos de Joan Brossa.

Taula de poetes | Foto de Pilar Aymerich

Els poetes Miquel de Palol, Jaume Creus, Antoni Tàpies-Barba, Xavier Bru de Sala, Miquel Desclot, Vicenç Altaió i Ramon Balasch fotografiats per Pilar Aymerich en una taula rodona de la revista Serra d’Or del febrer del 1974.

La utopia editorial. De l’autoedició a les grans col·leccions de poesia

Els poetes dels setanta s’agrupen en projectes editorials que prenen com a model col·leccions històriques com La Mirada o Club dels Novel·listes, dirigides pels propis creadors. El 1973 apareix Llibres del Mall, el 1974 Poesia Tres i Quatre i la col·lecció Ausiàs March, el 1975 la col·lecció Cristalls, el 1976 Guaret, el 1977 Tafal, el 1979 Poesia dels Quaderns Crema.

En aquest apartat es presenten les principals editorials de poesia i la col·laboració amb els artistes: especialment Joan-Pere Viladecans que durant gairebé deu anys va fer les cobertes de Llibres del Mall. Cada llibre, un emblema amb figures geomètriques, vectors, xifres i lletres.

Llibres del Mall i Quaderns Crema representen dues opcions oposades: modernisme i postmodernisme, la poesia al servei d’un projecte nacional o com a retorn a l’ordre.

Les darreres tendències de la poesia catalana. Experimentalisme, subjectivisme, formalisme.

L’any 1980 es publiquen dues antologies que estudien la revolta poètica dels setanta: Les darreres tendències de la poesia catalana (1968- 1979) de Vicenç Altaió i Josep M. Sala-Valldaura i La nova poesia catalana de Joaquim Marco i Jaume Pont. Les diferents opcions estètiques, vinculades a grups i editorials, es radicalitzen: experimentalisme, avantguardisme, postmodernisme, subjectivisme, romanticisme, formalisme.

Per acabar l’exposició es mostren dues de les línies principals: l’experimentació de les revistes Èczema, Blanc d’Ou i Neon de suro, vinculades a l’avantguarda artística, i les principals tendències de la poesia de text, a partir de documents originals d’Antoni Marí, Miquel Desclot i Maria-Mercè Marçal.

També es llegeixen gràficament vuit poemes de Miquel de Palol, Biel Mesquida, Maria-Mercè Marçal, Narcís Comadira, Carles Hac Mor, Feliu Formosa, Francesc Parcerisas i Enric Casasses.

Vist en NÚVOL el digital de cultura

Compartir

  • Eskup
  • Tuenti
  • Meneame
  • Bitacoras
  • iGoogle
  • My Yahoo
  • My Live

31 Oct 2012

草泥马style

Escrito por: EUROTOPIA el 31 Oct 2012 - URL Permanente

Activist Art & Ai Weiwei

Escrito por: EUROTOPIA el 03 Ene 2012 - URL Permanente


Compartir

  • Eskup
  • Tuenti
  • Meneame
  • Bitacoras
  • iGoogle
  • My Yahoo
  • My Live

17 Sep 2012

15S y arte simbólico

Escrito por: EUROTOPIA el 17 Sep 2012 - URL Permanente

Como tenía previsto, acudí a la concentración del 15S, como muchos otros ciudadanos, a dar mi apoyo a TOXO y MENDEZ, a los que considero los personajes que más responsablemente y mejor han actuado en esta crisis.

Pero después de cumplir con mis obligaciones reivindicativas, me dediqué a disfrutar de la magnifica ciudad de Madrid, con su centro peatonalizado, y entre otras cosas visité la exposición WILLIAN BLAKE (1757- 1827) Visiones en el arte británico, en Caixa-Forum, la futura sede de la embajada de Catalunya en España.

Pero antes de hablar de ella os quiero contar una anécdota: Cuando me dirigía desde el Paseo del Prado a Caixa-Forum me tropecé con el hijo de la DUQUESA DE ALBA con su hijo y éste ante la visión de los manifestantes que permanecían por el paseo, se dio media vuelta. Pero lo que más me sorprendió fue el comentario que le jhizo su propio hijo: ¿Qué, te has acojonado?

Ya entrando en materia: En el paso del siglo XIX al siglo XX la figura de WILLIAN BAKE, fue recuperada por prerrafaelistas y simbolistas, que lo veían como la encarnación del artista rebelde. De entre los simbolistas que estaban recogidos en la exposición me llamaron poderosamente la atención dos cuadros de gran formato de GEORGE FREDERICK WATTS


Watts, junto con otros críticos sociales como WILLIAM MORRIS, RUSKIN y CARLYLE, comenzó a cuestionar los beneficios y el propósito de la gran industria y el comercio y sus efectos deshumanizantes. En 1880 escribió: "La prosperidad material se ha convertido en nuestro verdadero dios, pero no se sorprendan al descubrir que el culto a esta deidad visible no nos hace felices" (G. F. Watts, "las condiciones actuales del arte"). Cuatro años más tarde decidió personificar esta deidad del mal en la pintura llamada "Mamón"


La imagen es casi de tamaño natural y la figura sentada rodeada de cortinas, recuerda los retratos de Tiziano. Sin embargo, en lugar de una figura para destacar la belleza establecida, Watts representa un personaje repulsivo, sentado en un trono decorado con calaveras. Justo detrás de la cortina del fondo se insinúa, no un paisaje pacífico, sino de fuego y destrucción. El cuadro está pintado con una paleta rica, casi infernal de rojo, oro y negro. Watts en Mammon muestra a un déspota brutal, una figura fea, lumpen, sentado en su trono, manteniendo bolsas de dinero en su regazo. El ogro mantiene debajo de su mano a una chica hermosa y aplasta a un joven bajo los pies. Ambos son símbolos de la juventud, la inocencia y la belleza; sin embargo, desnudos y vulnerables, están también sin vida e inertes. Mammon se siente en la gloria con sus "magníficos ropajes dorados, pero mal ataviados, que caen torpemente sobre sus piernas gruesas" (MH Spielmann: "Las Obras de D. George F. Watts, AR, un catálogo completo de sus cuadros" Pall Mall Gazette, 1886, p.21). Watts también pinta en Mammon un pie vendado, gotoso, un síntoma de su estilo de vida indulgente y excesivo.


Corona la cabeza de Mammon, una corona adornada con monedas de oro y orejas de burro, simbolizando la ignorancia y estupidez; pero también lo vincula al
rey Midas, que todo lo que tocaba lo convertía en oro y a quien Apolo le hizo crecer las orejas de burro porque no apreciaba la música de la lira. La referencia literaria más conocida de Mammon se produce en Faerie Queene de Spencer, II libro, canto 7. Spencer describe Mammon como curtido por el hollín de la fragua del herrero, un detalle que tal vez explica el humo en la parte derecha de la pintura.


El subtítulo de la imagen -
Dedicado a sus fieles- es como una inscripción en un monumento. Watts aparentemente tenía la esperanza del encargo de una escultura de Mammon que se establecería en el Hyde Park y "donde esperaba que sus adoradores serían por lo menos lo suficientemente honestos como para doblar la rodilla públicamente ante él"(MS Watts, George Frederic Watts: Anales de la vida del artista, 1912, Vol. II, p.149).

'Chaos' Caos es el estado sin forma antes de la creación del "universo" en muchas creencias, incluyendo la mitología clásica y el judaísmo. El poeta romano Ovidio (siglo 1 aC) describió el caos como "una masa grosera y poco desarrollada... todos los elementos discordantes confusos, estaban congestionados allí en un montón informe. En 1850 Watts piensa en una serie de murales que representan "el progreso del cosmos". Donde él traza un camino de evolución. La confusión primitiva está representada por los gigantes que luchan por liberarse del fuego y vapor. El establecimiento de tiempo medible y el espacio, la creatividad, se indica por la cadena de figuras femeninas a la derecha.

Mi conclusión a la salida era clara, hay que acabar con estos mamones que condenan a nuestros jóvenes a emigrar, de este caos que han creado.

Compartir

  • Eskup
  • Tuenti
  • Meneame
  • Bitacoras
  • iGoogle
  • My Yahoo
  • My Live

30 Jul 2012

Ha muerto CHRIS MARKER

Escrito por: EUROTOPIA el 30 Jul 2012 - URL Permanente


Director de La Jetée, Y Sans Soleil, el director CHRIS MARKER, uno de los más enigmáticos del mundo del cine, ha muerto a los 91 años. Su fascinante trabajo comenzó a principios de década de 1950, después de la Segunda Guerra Mundial, durante la cual luchó en la Resistencia.

Fallece el cineasta Chris Marker

UTOPÍA/DISTOPÍA



Compartir

  • Eskup
  • Tuenti
  • Meneame
  • Bitacoras
  • iGoogle
  • My Yahoo
  • My Live

21 Jun 2012

De SALAMINA al G20

Escrito por: EUROTOPIA el 21 Jun 2012 - URL Permanente

L'historiador i geògraf grec HERÒDOT d'HALICARNÀS (490 aC-425 aC) va donar una connotació ideològica a la guerra contra els perses. Per a ell es va tractar d'una "guerra de sistemes". D'una banda Europa representava la llibertat i la democràcia,-en aquella època va ser quan va ser fundada l'anomenada "democràcia àtica", que va ser el bressol de l'Europa democràtica. D'altra banda hi havia els perses, als que Heròdot va atribuir despotisme i tirania. Amb això va dividir el llavors món conegut a oposats: Europa contra Àsia i "llibertat contra captiveri".

Honorats aquells que en la seva vida
reberen l'encàrrec de guardar les Termòpiles.
Mai defugiren el seu deure;
Justos i iguals en tots els seus actes
Tanmateix, amb tristesa i compassió
Valents quan eren rics i quan
van ser pobres, altre cop valents
Ajudant tant com pogueren;
Sempre dient la veritat
però sense odi pels que menteixen
I encara més honor mereixen
quan és predit (i molts prediuen)
que Efialtes apareixerà al final
i al final els medes passaran

KAVAFIS

De SALAMINA a SYRIZA; LOS ENEMIGOS.

Compartir

  • Eskup
  • Tuenti
  • Meneame
  • Bitacoras
  • iGoogle
  • My Yahoo
  • My Live

20 Jun 2012

Castellers de Vilafranca in NYC

Escrito por: EUROTOPIA el 20 Jun 2012 - URL Permanente

New York is Green - Castellers de Villafranca

Enxaneta

Compartir

  • Eskup
  • Tuenti
  • Meneame
  • Bitacoras
  • iGoogle
  • My Yahoo
  • My Live

16 Jun 2012

Enxaneta

Escrito por: EUROTOPIA el 16 Jun 2012 - URL Permanente

"Enxaneta" és un documental en 3D, produït per Televisió de Catalunya, sobre el món dels castells, la tradició popular catalana amb 210 anys d'història que consisteix a fer construccions humanes. L'any passat, els castells van rebre el reconeixement per part de la Unesco com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat.

Declarades l'any passat patrimoni de la Humanitat per la UNESCO, avui es troben a la vila de la Ribera les dues colles locals, els Xiquets de Tarragona i els Nens del Vendrell

La UNESCO declara la Muixeranga patrimoni de la Humanitat

Compartir

  • Eskup
  • Tuenti
  • Meneame
  • Bitacoras
  • iGoogle
  • My Yahoo
  • My Live

06 Jun 2012

Todos somos perros flauta.

Escrito por: EUROTOPIA el 06 Jun 2012 - URL Permanente

El dúo KERVEM-DELÉPINE muestran en escena una tribu delirante que emprende una guerra contra el imperio consumista.

Aaltra (2004) y Avida (2006) habían sorprendido con sus pinceladas surrealistas-dadaístas,. Louise-Michel (2008), con su base anarco-sindicalista, había emocionado y Mammuth (2010), nos impresionó transformando a DEPARDIEU en un ciclista en la búsqueda de su lugar de jubilación. Del primero al último de los títulos, el apoyo del público se incrementó de trescientos sesenta a los ochocientos mil espectadores. Habida cuenta de su elenco y el brillo explosivo de su dirección, Le Grand Soir lógicamente debe barrer.

El escenario, la simplicidad de un centro comercial; los truculentos personajes: NOT (BENOIT POELVOORDE), decano de los perros flauta europeos y su hermano JEAN-PIERRE (ALBERT DUPONTEL), vendedor de ropa de cama; sus padres, RENÉ (ARESKI BELKACEM) y MARIE-ANNICK (BRIGITTE FONTAINE); los Bonzini, patronos atomizados del restaurante La Pataterie. Contrapone por un lado, los padres, los peladores de papas tristes y Not. Del otro, Jean-Pierre Zebulon, el de los colchones de muelles, malhumorado fanático de la libertad de empresa, y reivindicativo del individualismo.

De repente, Jean-Pierre, no tarda en explotar. Su patrón le roba la mujer y lo despide. El destino obliga a la familia a replegarse y tiene lugar una recomposición de fuerzas, que convierte a Jean-Pierre en perro flauta, no por su hermano Not (simbolizado por el tatuaje ‘muerto’ en la frente), sino situados en el lado opuesto (los hermanos leen ‘no muerto’). Así reconvertidos en solidarios la famélica tribu Bonzini empieza el asalto al imperio consumista. Un inmenso espacio de juego surgirá de esta transformación, manifestando su malestar en la subversión del consumo.

Pocas películas pueden presumir de recuperar la mejor tradición de la insurgencia francesa (por encima, FRANCOIS VILLON en Wampas, pasando por GEORGES DARIEN y los miembros del club zutiste). Pocos de ellos logran evocar con tanta exactitud el desastre de nuestro tiempo. La inseguridad laboral, la vigilancia generalizada, la alienación mercantil, la ruptura de la solidaridad. Su ubicación en una zona comercial, complementa el genial sentido del gag visual que aprovecha el presentimiento fatal de las cenizas frías de los «treinta años gloriosos" de JACQUES TATI en Play Time (1969)

Ellos son, favoreciendo el anonimato y el transito, para retomar la expresión del antropólogo MARC AUGÉ, los no lugares, o sea “un espacio que no se puede definir ni como identitario, ni como racional, ni como histórico” En una palabra, un puro y simple simulacro, desconectado de todo lo que estructura e implica la vida social, como el sistema que lo produce y que hoy en día podemos decir que está en la bancarrota. Paradoja: la responsabilidad colectiva del derecho al voto comparte en cierto sentido su ficción.

La gravedad real de la historia, la humanidad que sus actores dejan intuir bajo la excentricidad de sus personajes, la tierna locura con la que son filmados, el humor grotesco que envuelve todo, es probable que convenzan, como sugiere uno de sus personajes a que “todos somos perros flautas

Compartir

  • Eskup
  • Tuenti
  • Meneame
  • Bitacoras
  • iGoogle
  • My Yahoo
  • My Live

04 Abr 2012

Fotoperiodistes de València 2011

Escrito por: EUROTOPIA el 04 Abr 2012 - URL Permanente

Open publication - Free publishing - More fotoperiodismo

Fragments d’un any

Fotoperiodistes de València 2011

Del 30 de març al 3 de juny de 2012

Sala Estudi General - Centre Cultural La Nau

Organitza: Unió de Periodistes Valencians i Universitat de València

Produeix: Unió de Periodistes Valencians i Fundació General de la Universitat de València

Coordinadors: Biel Aliño, Marga Ferrer, Kai Försterling, Eduardo Manzana

www.unioperiodistes.org

El Centre Cultural La Nau de la Universitat de València acollirà enguany, per segona vegada, l’exposició de fotoperiodisme Fragments d’un any, que organitza la Unió de Periodistes Valencians. La mostra, que recull els fets més destacats dels últims mesos, arriba a la novena edició i oferirà el treball de 29 professionals del periodisme gràfic en 106 instantànies que formen la memòria més recent de la vida valenciana.

La Unió de Periodistes Valencians, amb aquesta nova edició de Fragments, referma el seu compromís tant en la importància del fotoperiodisme com en la llibertat dels professionals per contar el que passa al nostre voltant. Dipositar aquesta confiança en els espais d’una institució clau per a les llibertats i la lliure difusió d’idees i pensament com és la Universitat de València es converteix en una mostra més de la voluntat de continuar el treball de defensa de la llibertat d’expressió d’una organització que afronta els reptes de canvis en la professió periodística.

Joaquim Clemente Nebot. President de la Unió de Periodistes Valencians

Compartir

  • Eskup
  • Tuenti
  • Meneame
  • Bitacoras
  • iGoogle
  • My Yahoo
  • My Live

Sobre este blog

Avatar de EUROTOPIA

EUROTOPIA

Aquest es el primer Blog que escric, encara que no es la primera experiència, ja al principi dels noranta un grup d’amics varen crear en Valencia una BBS (Bulletin Board System), que varen enllaçar en xarxa amb les principals ciutats espanyoles i posteriorment amb Internet, però el meu interès en les xarxes socials em ve de l’interès des dels anys setanta per la Cibernètica com a filosofia científica i no com a seudo-ciència estrictament mecanicista, reaccionària i inútil.
Si trie de vegades el català, es com a agraïment a la cultura catalana i a Barcelona, ciutat en la que vaig viure com a estudiant al final dels seixanta, aleshores refugi de la cultura progressista espanyola, en temps de foscor i dictadura
.

ver perfil »

Suscríbete

Selecciona el agregador que utilices para suscribirte a este blog (también puedes obtener la URL de los feeds):

Twitter

    RSS

    Oops! Parece que este módulo no está bien configurado o su fuente de datos no está disponible..