El meu avi Jaume Grau Casas.

En Jaume Grau Casas va néixer a Barcelona el 1896, fill d'en Sebastià Grau i Fageda, d'Olot, germà i gendre dels també esperantistes Josep Grau i Casas i Artur Domènech (Barcelona 1877-1936), autor, entre altres de "Poemoj", 1937, amb un poema inicial d'En Jaume Grau Casas ("Je la memoro de mia bopatro Artur Domènech"). Es guanyava la vida duent comptabiliats, traduint, escrivint o com a Secretari de l'Ajuntament de Sant Quintí de Mediona. També va dur la correspondència d'una fàbrica de sabates de Barcelona amb clients estrangers.

Va morir a València a punt de fer 54 anys el novembre del 1950. Després de 9 anys d'exili i de camps de concentració a França havia tornat a reunir-se amb la seva muller l'any 48.

A part de la militància d'esquerres i nacionalista destacà com a esperantista. Seva és una obra cabdal de l'esperanto, Kataluna Antologio, traducció d'una selecció de textos en català.

Altres obres són:

Poemes en esperanto:
Amaj Poemoj, 1924.
Novaj Amaj Poemoj, 1927.
La lasta poemoj, 1936.
Poemes en català:
Somni d'uns dies juny, 1936.
Poemes en castellà:
El suplicio de tántalo, 1937.
Traduccions:
Kataluna Antologio, 1925.
La kataluna popolkanto, 1925.
Barbaraj prozaĵoj, traducció de Prudenci Bertrana, 1926.
Curs esperanto:
Llengua auxiliar internacional Esperanto Primer Manual, 1930.
Curs Complet de la llengua internacional (Gramàtica, Exercicis i Diccionari), 1934.

Quan el sorprengué la mort, l'any 1950 a València, traballava en una antologia de literatura en castellà.

Va ocupar responsabilitats al món esperantista:

President del Grup Esperantista Barcelona Stelo.
Secretari Federació Esperantista Catalana.
Director de Kataluna Esperantisto.
Professor d'esperanto de l'Ateneu Enciclopèdic Popular.
Vicepresident de l'Esperantista Akademio Universal.
Va estar empresonat uns mesos els anys 34 i 35 en el Bienni Negre, al 38, quan els enfrontaments al si republicà a Barcelona i al 39 hagué de marxar a l'exili.

D'aquests empresonament van néixer els "Records de la presó" (1934 i 1935) i els "Nous records de la presó" (1938), alguns textos de les quals van ser publicats a diaris de l'època.

De camp de concentració en camp de concentració, i també en algun hospital, per fi va poder raure a Tolosa de Llenguadoc (Toulouse) on va mantenir relació amb centres esperantistes i republicans.

A l'exili va escriure un grapat de textos que, llevat d'algun, no han estat publicats i que expliquen el seu pelerinatge per Camps, Refugis i Hospìtals. Arribà al Camp d'Argelès el febrer del 1939, després a Bram, tornà a Argelès, Récébedou, Nexon, Séreilhac, Tombebouc i Tolosa de Llenguadoc.

-De memòries són:

1940-1947. Cartes a la família.
1939-1942. Ulisses en el fang. (Poemes de l'exili).
Cartes a la seva dona. Enviades o no.
Camps concentració França.
Camp Hospital Récébedou. 4-IV-41/6-X-42.
Camp Penitenciari Nexon. 8-X-42/26-III-43.
Camp inaptes Séreilhac. 27-III-43/21IX-43.
Château Tombebouc. 22-IX-43/8-IX-44.
La ciudad de Toulouse. Setembre 44/18-V-45.
-A l'exili també va escriure sobre tot un seguit de temes tant en català com en castellà o francès: medicina, física, astronomia, astrologia. I també teatre, poesia, disquisicions, reflexions. Molts d'aquests escrits són en fulls ja escrits, bé aprofitant els buits entre les línies, bé a la cara posterior de l'original.

-També hi ha, inèdites, en esperanto, "Una nova ortografia sense circumflexos" i unes "Leteroj en esperanto".

L'obra original publicada i la inèdita, mecanoscrita o manuscrita, resta en poder del seu nét Jordi Grau.

L'any 1948, en tornar de l'exili, i després d'una parada a Barcelona, on hi havia sa germana Montserrat i els seus fill Jordi (1930) i Montserrat (1934), va seguir viatge fins a València per reunir-s'hi amb la seva esposa Angelina Domènech i Burguera (filla de N'Artur Domènech), amb qui s'havia casat l'any 1929. L'any 1950 es trobava immers en un procés per a la renovació de l'ortografia de l'esperanto quan, a causa probablement d'un disgust relatiu a aquest tema, li sobrevingué la mort: el dia de sa mort s'havia reunit amb una esperantista valencià que havia arribat de l'Argentina i sembla que es disgustà per unes crítiques personals que li havien fet. Arran de la mort, els seus fills es traslladaren a viure a València amb sa mare, a l'Avinguda de José Antonio núm. 76.

Va ser enterrat al Cementiri General de València, on hi ha també la vídua (1979), darrere un làpida posava pel seu fill Jordi, que diu simplement: In Memoriam. Jaume Grau Casas. Esperantista. Amb un error sobre l'any de naixement a la làpida: 1898-1950.

ver perfil »