Ara » Catalunya

El ‘tema’ catalán y vasco. ENRIC XICOY i COMAS. Público.

2008-09-15T19:28:20+02:00

L'eterna campanya de la dreta nacionalista españñola contra les llengües no castellanes. 12/09/2008.

El ‘tema’ catalán y vasco

15 Sep 2008

09:00

ENRIC XICOY i COMAS

Más o menos conocida es la teoría de la agenda-setting. Ésta nos dice que la sociedad habla de unos temas y no de otros a partir, también, de la información que consume de los medios. O sea, que la gente termina hablando de lo que ve en la tele, escucha en la radio y lee en los periódicos. Y digo que es más o menos conocida porque a menudo se confunde, incluso en círculos académicos, con otras teorías. No es lo mismo los temas de los que habla la gente que lo que le gustaría a los medios que comentara la gente. Es aquí donde entra en juego otra teoría, la de la tematización. Tematizar no es nada más que intentar incrustar unos u otros temas en la agenda política para así controlar mejor la coyuntura. Así lo afirma el teórico Carlo Marletti. En definitiva, tematizar significa informar (o desinformar) reiteradamente sobre unos temas para condicionar la agenda-setting de la sociedad y, en consecuencia, intentar influir en las actitudes del público.

En el Estado Español, el conflicto probablemente más tematizado es el encaje de las distintas naciones que en él intentan convivir. Concretando, los conflictos vasco y catalán aparecen asiduamente en los medios españoles. Esto sería lógico si en realidad hubiera conflicto. Pero precisamente lo que se hace es crear, tematizar, unos conflictos donde no los hay. Es en este momento cuando los medios deciden insistir en la perpetuación de temas para intentar condicionar las actitudes de sus consumidores.

Ejemplos aún más concretos tenemos a montones. Pero para no aburrir, nos centraremos sólo en dos, actuales y, al mismo tiempo, casi eternos. El primero es la ofensiva implacable contra la política lingüística catalana. En
Catalunya no existe ningún conflicto con el castellano. Todos los chicos que viven en nuestro país terminan los estudios sabiendo más castellano que catalán. Las pruebas de Selectividad así lo demuestran. Y ningún ciudadano de Catalunya, absolutamente ninguno, tiene problemas para vivir toda su vida sin utilizar ni una palabra de la lengua propia de este territorio.

El otro ejemplo es la (no) participación de ETA en los atentados del 11-M. Han pasado más de cuatro años desde aquél crimen masivo; se han juzgado y condenado a los principales autores; se han desmontado todas las teorías conspirativas, pero ETA ha seguido asomándose a los titulares de algunos medios de comunicación al lado del 11-M.
La intención es clara. En el caso del catalán, algunos medios de comunicación, de una tendencia ideológica marcadamente anticatalana (no sólo anticatalanista), dan alas a manifiestos demagógicos publicándolos a diario en portada. Probablemente saben que lo que se denuncia es falso, pero no importa. En el fondo, lo que interesa es crear la sensación de conflicto para, así, justificar y condicionar las actitudes políticas de la sociedad española. Exactamente lo mismo se pretende cuando se intenta tema-tizar la idea de que ETA estuvo detrás de los atentados más sangrientos de la historia moderna de España.
A estos medios de comunicación, en el fondo, lo que les inquieta es el simple cuestionamiento de unidad de España. Saben que en estos territorios existe un número importante de gente que defiende un derecho, el de la autodeterminación de los pueblos, que algún día puede ser ejercido libremente. Y el día que esto pase podría ganar el sí a la independencia. No nos engañemos, este mismo temor lo tienen otros medios, incluso los más importantes editados en Catalunya y Euskadi. Con una diferencia: utilizan otras estrategias menos agresivas para convencer a su público de que la independencia de estos territorios no es la solución al conflicto.

Pero lo que no parece que tengan bien estudiado los responsables de estos medios de comunicación es la influencia real de sus estrategias tematizadoras. Probablemente se crean las encuestas y los estudios de opinión pagados por ellos mismos. O, a lo mejor, se fían más de los comentarios que leen en sus portales electrónicos o de las cartas recibidas que de estas encuestas. Pero si se leyeran muchos de los estudios serios que se realizan periódicamente, entre ellos algunas tesis doctorales, descubrirían que la influencia en los consumidores de medios a menudo es menor de la deseada. A veces, incluso produce el efecto contrario cuando el público implicado sabe discernir claramente los hechos reales de los inventados o tergiversados. Está demostrado que la influencia de los medios es menor cuanto más cerca está el público del conflicto tematizado. Y al revés, cuándo más lejos estás de un tema informativo, mayor es la credibilidad e influencia que tienen los medios de comunicación.

Así, están consiguiendo en los territorios implicados el efecto contrario al deseado. Se produce en Catalunya lo que el presidente de la Generalitat de Catalunya denominó desafección respecto a España. Y lo dijo alguien, José Montilla, quien, según piensan muchos catalanes catalanistas, es un ferviente defensor de la unidad de España. Y se consigue que los planes soberanistas de Ibarretxe, pese a la sentencia adversa del TC, continúen recibiendo adhesiones dentro y fuera de Euskadi.
Quizás pues, estos medios de comunicación, y los poderes políticos y económicos que les dan cobijo, tienen muy clara su estrategia comunicativa a la hora de tratar de conseguir su objetivo político y social. Y quizás haya muchos españoles que se crean y se dejen influir por estas estrategias tematizadoras. Pero quizás, y solo quizás, se estén equivocando de estrategia y haya mucha gente en Catalunya y en Euskadi que se esté frotando las manos, porque mientas unos se empeñan en demostrar que los ángeles tienen sexo ellos ven más cerca que nunca la solución al conflicto que padecen.

ENRIC XICOY i COMAS es periodista y profesor de la Facultad de Comunicació Blanquerna de la Universidad Ramon Llull

Cataluña tiene razones más fundadas. JOSEP LLUÍS SUREDA.

2008-09-15T19:24:28+02:00

Article

Catalunya

Cataluña tiene razones más fundadas
JOSEP LLUÍS SUREDA

Ni en bilateralidad ni en fecha límite la posición del Gobierno sobre financiación autonómica incumple el Estatuto. Los negociadores catalanes deben abandonar este argumento y también el victimismo

JOSEP LLUÍS SUREDA 15/09/2008

Sostener que las propuestas del Gobierno para la reforma del sistema de financiación autonómica incumplen el Estatuto de Cataluña parece haberse convertido en una proposición que por su evidencia no necesita de demostración alguna. Un axioma ampliamente utilizado por ciertos políticos catalanes con el consiguiente reflejo en sesudos diarios barceloneses. Pero no creo que sea ocioso contrastar su validez por dos motivos.

Montilla tiene razón. Cataluña tiene tantos pobres como habitantes tiene alguna comunidad

La Generalitat sólo debe pedir en materia de financiación un trato igual a los demás

Primero, no considero exacto afirmar que el Estatuto exige que dicha reforma se decida en una negociación bilateral Estado-Generalitat dentro del plazo que finalizó el 9 de agosto. Respecto de la bilateralidad, el Estatuto dice que la Comisión Mixta de Asuntos Económicos y Fiscales Estado-Generalitat (CMAEF) es "el órgano bilateral de relación entre la Administración del Estado y la Generalitat en el ámbito de la financiación autonómica" (artículo 210.1). Según el dictamen de la mayoría del Consejo Consultivo de la Generalitat emitido durante la tramitación de la reforma del Estatuto, sus competencias no plantean problemas de constitucionalidad "si se tiene en cuenta" que el mismo artículo dispone que el organismo bilateral "ejerce sus funciones sin perjuicio de los acuerdos suscritos por el Gobierno de Cataluña en esta materia en las instituciones y organismos de carácter multilateral".

Esta cláusula de salvaguarda respeta las competencias que la Ley Orgánica de Financiación de las Comunidades Autónomas (LOFCA) atribuye a un organismo multilateral, el Consejo de Política Fiscal y Financiera, para aprobar la reforma del sistema de financiación autonómica dentro de un procedimiento que combina bilateralidad y multilateralidad, regulando las normas que, según el Estatuto, rige las relaciones de orden tributario y financiero entre el Estado y la Generalitat: la Constitución, el Estatuto y la LOFCA (artículo 201.1).

De la restricción estatutaria de la bilateralidad se desprende, además, que el Estatuto no podía establecer un plazo para llegar a dicha aprobación y, en efecto, el límite del 9 de agosto de su Disposición Final Primera se refiere a los acuerdos bilaterales de la CMAEF para la aplicación de los preceptos estatutarios en materia de financiación. La CMAEF parece funcionar con regularidad: en su reunión de 28 de julio se debatieron las líneas básicas del Gobierno y su adecuación a lo establecido en el Estatuto. Tanto si hubo acuerdo en este debate como si no lo hubo, se respetaron así las funciones que el Estatuto atribuye a la CMAEF y, dada su flexibilidad, tampoco se incumplió el plazo de la Disposición Final Primera porque en ella se prevé que la aplicación de los preceptos estatutarios pueda realizarse de manera gradual según su viabilidad hasta el 9 de agosto de 2011.

Segundo, permaneciendo en el terreno de lo básico, no me parece exacto afirmar que la propuesta del Gobierno no recoge los puntos fundamentales del Estatuto sobre financiación de la Generalitat, ya que ambos textos se ajustan por igual a la estructura del sistema de financiación de 2001. El artículo 206 del Estatuto refleja fielmente esta estructura al establecer que el nivel de recursos a disposición de la Generalitat tiene que basarse en las necesidades de gasto y ha de tener en cuenta su capacidad fiscal; que la población tiene que tomarse como la variable básica para determinar dichas necesidades, ajustada según otros criterios que sólo se enumeran; y que los recursos de la Generalitat son, entre otros, los que deriven de sus ingresos tributarios, ajustados al alza o a la baja en función de su participación en los mecanismos de nivelación y de solidaridad. Añadiré que las líneas básicas del Gobierno incorporan también la revisión quinquenal de los elementos estructurales del sistema y la revisión anual de los indicadores de necesidades, donde el Estatuto (artículos 206.4; 208.1) sí rompió con la vocación de permanencia indefinida del sistema de 2001.

Si de lo básico se salta al incumplimiento de algún precepto específico del Estatuto, tampoco parece muy bien hilvanado el argumento, tal vez porque estos preceptos no pasarán a la historia como ejemplos de claridad y coherencia, dos cualidades muy útiles para la seguridad jurídica en un ámbito delicado como las finanzas públicas. Así, se afirma que las líneas básicas incumplen la norma estatutaria (artículo 206.3) porque, a pesar de garantizar la nivelación en el conjunto del Estado de los servicios esenciales del Estado de bienestar (educación, sanidad, servicios sociales), no limitan la nivelación a estos servicios. Ciertamente, las líneas básicas incluyen además la garantía de financiación suficiente para todas las competencias transferidas a las Comunidades Autónomas (CC AA), pero, en este caso, sus críticos parecen olvidar que el principio de suficiencia también forma parte del Estatuto (artículo 201.2).

Una crítica legítima, situada en un terreno distinto y menos emocional que el de los incumplimientos del Estatuto, sostiene que las líneas básicas no proporcionan los elementos necesarios para que la Generalitat pueda valorar razonablemente el alcance de la reforma y la incidencia que tendrá en su propia financiación. Así sucede cuando se objeta la propuesta del Gobierno porque remite genéricamente a la búsqueda de un acuerdo para ponderar las variables, especialmente la población, a tener en cuenta en el reparto de la financiación entre las CC AA. Esta crítica tiene el valor añadido de aproximarnos al verdadero problema que el sistema vigente plantea a la financiación de la Generalitat.

En el sistema vigente, aparentemente, la población desempeña el papel preponderante como indicador de las necesidades de gasto: el 94% de la financiación global correspondiente al bloque denominado de los servicios comunes se reparte entre las CC AA según la población; el 75% de la correspondiente a los servicios sanitarios según la población protegida y el 24,5% según la población mayor de 65 años; y el 100% de la correspondiente a los servicios sociales, según la población mayor de 65 años. De estas pautas de reparto debería resultar una razonable aproximación a la distribución equitativa de los recursos, si se comparte la opinión muy extendida de que la población total, o segmentos específicos de la población según la naturaleza de los servicios públicos, son buenos indicadores de las necesidades de gasto.

Sin embargo, el sistema vigente no produce este resultado porque la distribución de recursos según los indicadores objetivos queda distorsionada mediante la aplicación de diversos artificios de ajuste, principalmente las asignaciones de fondos específicos cuando concurren determinadas circunstancias, las llamadas reglas de modulación que imponen topes máximos o garantizan mínimos en el crecimiento de los recursos y la llamada garantía del statu quo para que ninguna comunidad autónoma tenga menos recursos que con el sistema anterior.

La aplicación de estos artificios, que incluyen importantes flujos de solidaridad interterritorial totalmente opacos, desemboca en una disparidad arbitraria de la financiación por habitante de las CC AA discriminatoria para Cataluña. Curiosamente, los negociadores catalanes de las reformas del sistema, aprobadas entre 1980 y 2001, siempre se declararon satisfechos con lo aprobado mientras el verdadero problema de financiación de la Generalitat se iba complicando cada vez más. Si no quieren volver a fracasar, los negociadores actuales deben concentrarse en aunar voluntades de las otras CC AA para conseguir, como proponen algunos expertos, que estos artificios sean reemplazados por un mecanismo específico de realización de los principios de nivelación y de solidaridad, sujeto a reglas objetivas y transparentes.

Claro que un buen diagnóstico del problema y una propuesta de solución técnicamente viable no bastan para conseguir la coincidencia de voluntades, si se yerra la estrategia negociadora en la que sobran los elementos que han contribuido a diseñar la imagen del catalán victimista e insolidario: los incumplimientos del Estatuto que no existen, la utilización del déficit fiscal de Cataluña como medida de su solidaridad, el regateo en la nivelación territorial de los servicios públicos, o las estimaciones de los recursos adicionales que han de corresponder a la Generalitat con la reforma basadas en cálculos que se descalifican por sí solos con sólo observar los amplios márgenes entre las cifras máximas y mínimas que proponen. Para convencer de que los ciudadanos de Cataluña tienen derecho a servicios públicos de un nivel similar al de los ciudadanos de otras CC AA que se encuentren en condiciones similares, hay que apoyarse en la exigencia esencial del Estatuto, que Cataluña reciba en el sistema de financiación un trato igual al de las restantes CC AA (artículo 201.4), y demostrar que la discriminación sólo perjudica a los sectores de población con rentas más bajas, que también existen en Cataluña hasta el punto que, como recordó el presidente Montilla en un notable artículo en este periódico (EL PAÍS, 10-5-2008), las últimas estimaciones de Cáritas indican que Cataluña tiene tanta población situada por debajo del nivel de pobreza como habitantes tiene alguna comunidad autónoma.

Josep Lluís Sureda es catedrático jubilado de Economía Aplicada de la Universidad de Barcelona.

Els Segadors cançó original. 29/08/2008.

2008-09-04T21:55:46+02:00

Catalunya

La lletra, afortunadament, és del Segle XVII. I el web on és penjada també és d'aquella manera. Per sort, res de tot actual ni aplicable. Però és la lletra original segons que es diu.

Els Segadors cançó original

Kaos. Països Catalans

La cançó original de Els Segadors

Catalunya, comtat gran,
qui t'ha vist tan rica i plena!
Ara el rei Nostre Senyor
declarada ens té la guerra.

Segueu arran!
Segueu arran,
que la palla va cara!
Segueu arran!

El Comte Duc d'Olivars
temps ha que li burxa l'orella:
-Ara és hora, nostre rei,
ara és hora que fem guerra.-

Contra tots els catalans,
ja ho veieu quina n'han feta:
passaren viles i llocs
fins al lloc de Riu d'Arenes;

Se n'ha cremada una església,
que Santa Coloma es deia;
cremant albes i casulles,
cremant calzes i patenes.

Del pa que no n'era blanc
deien que era massa negre:
i en donaven als cavalls
tot per assolar la terra.

Del vi que no n'era bo,
deien que era massa agre,
i en regaven els carrers
tot per assolar la terra.

Al davant dels seus parents
deshonraven les donzelles

i mataven els seus pares

si de mal donaven queixa.

Sentaren part al Virrei,
del mal que aquells soldats feien:
-Llicència els he donat jo,
molta més se'n poden prendre.-

En sentir-ne tot això,
s'és abalotat la terra;
En sentir-ne tot això
s'és avalotat la terra:

Entraren a Barcelona
cent persones forasteres;
amb el nom de segadors,
perquè n'eren temps de sega.

De tres guardes que n'hi ha,
ja n'han morta la primera;
anaren a la presó

a dar llibertat als presos.

Hagueren els diputats
i els jutges de l'Audiència.

I mataren el Virrei

al fugir-ne la galera.

El bisbe els va beneir
amb la mà dreta i l'esquerra:
-On es vostre capità?
Quina és vostre bandera?-

Ja van treure el bon Jesús
Tot cobert amb un vel negre:

-Aquí és nostre capità,
aquesta és nostre bandera.-
A les armes catalans,
que el Rei ens declara guerra!

Segueu arran!
Segueu arran,
que la palla va cara!
Segueu arran!

Más información:

Els Segadors - Original

EL SEGADORS CANCIÓN OFICIAL

Els Segadors («Los segadores», en castellano) es el himno oficial y nacional de Cataluña. La letra actual es de Emili Guanyavents y data de 1899, aunque se basa en un romance popular del siglo XVII que había sido recogido unos años antes por el filólogo Manuel Milà i Fontanals en su Romancerillo catalán (1882). Estos dos textos del himno, el actual y el histórico, han sido los más difundidos. Sin embargo, el texto actual de Emili Guanyavents es el más político y reivindicativo, y fue ganador de un concurso convocado con esta finalidad per la Unió Catalanista en 1899 y que provocó una apasionada polémica pública y periodística. La música es de Francesc Alió, que la compuso en 1892 adaptando la melodía de una canción ya existente. Se puede ver detrás del himno una antigua canción nacida de la sublevación de Cataluña de 1640 o guerra de los catalanes contra el rey Felipe IV, en la cual los campesinos protagonizaron episodios relevantes. De esta guerra se ha conservado la música de lo que después, a partir de finales del siglo XIX, se ha convertido en el símbolo de la identidad catalana.

Por la ley del Parlamento de Cataluña de 25 de febrero de 1993, Els Segadors fue declarado himno nacional de Cataluña.^[1] Asimismo, el artículo 8.1 del Estatuto de Autonomía de 2006, actualmente pendiente de varios recursos de inconstitucionalidad, declara: "Cataluña, definida como nacionalidad en el artículo 1, tiene como símbolos nacionales la bandera, la fiesta y el himno". El artículo 8.4 establece: "El himno de Cataluña es «Els segadors»".

El registro sonoro oficial fue realizado y divulgado en 1994.

Contexto histórico

Artículo principal: Sublevación de Cataluña (1640)

El himno tiene las características de un llamamiento en defensa de la libertad de la tierra. Recoge los hechos acaecidos durante el llamado Corpus de sangre, una revuelta protagonizada por alrededor de un millar de segadores el 7 de junio de 1640, día de Corpus Christi.

Cuando estalla la Guerra de los Treinta Años (1618-1648), el rey de España, Felipe IV, se vio obligado a participar como consecuencia de su parentesco con el emperador romano-germánico Fernando II, su tío. En 1624, el Conde-Duque de Olivares presentó al rey su Gran Memorial, en el que, considerando que la autoridad y reputación de la Monarquía se habían deteriorado, proponía un plan de reformas encaminadas a reforzar el poder real y la unidad de los territorios que dominaba, con vistas a un mejor aprovechamiento de los recursos al servicio de la política exterior. Estas reformas, no obstante, encontraron una dura oposición en Cataluña.

La situación se agravó con la guerra contra Francia comenzada en 1635. En 1640, sobre todo a partir del mes de mayo, se produjo un alzamiento generalizado de toda la población del principado de Cataluña contra la movilización, y permanencia sobre el país, de los tercios del ejército real y contra la pretensión de que fueran alojados dentro de las poblaciones. Algunas se negaron a abrir sus puertas, como Sant Feliu de Pallerols o Santa Coloma de Farners. La represalia en Riudarenes (3 de mayo) y en Santa Coloma de Farners (14 de mayo) desencadenaría un rápido levantamiento armado de ciudadanos y campesinos que, de las comarcas gerundenses, se extendió hacia el Vallés y hacia Osona y el Ripollés. En esta tensa situación, el 7 de junio de 1640, día de Corpus Christi, un pequeño incidente en la calle Ample de Barcelona entre un grupo de segadores, trabajadores temporeros, y algunos barceloneses, en el cual un segador quedó malherido, precipitó la revuelta (Corpus de Sangre). Los revoltosos se apoderaron de la ciudad durante tres días. Los segadores no sólo se movían por sus sentimientos respecto a su patria, Cataluña, sino también contra el régimen señorial, ya que, desde el primer momento, los rebeldes habían atacado a los ciudadanos ricos y a sus propiedades. El balance de víctimas fue de un total de entre 12 y 20 muertos, en su mayor parte funcionarios reales, entre ellos el virrey, Dalmau de Queralt, conde de Santa Coloma. Este levantamiento marcó el inicio de la sublevación de Cataluña de 1640 o Guerra de los Segadores (1640-1652).

El testimonio dejado por el portugués Francisco Manuel de Melo ?integrante del ejército real y testigo presencial de algunos de los hechos que narra en su Guerra de Cataluña, aunque no del Corpus de Sangre^[2] ? ayuda a explicar algunos de los pasajes del himno en su auténtico contexto:

Muchos, después de muertos, fueron arrastrados, sus cuerpos divididos, sirviendo de juego y, risa aquel humano horror, que la naturaleza religiosamente dejó por freno de nuestras demasías; la crueldad era deleite; la muerte, entretenimiento, a uno arrancaban la cabeza (ya cadáver), le sacaban los ojos, cortábanle la lengua y las narices; luego, arrojándola de unas en otras manos, dejando en todas sangre y en ninguna lástima, les servía como de fácil pelota; tal hubo que, topando el cuerpo casi despedazado, le cortó aquellas partes cuyo nombre ignora la modestia y, acomodándolas en el sombrero, hizo que le sirviesen de torpísimo y escandaloso adorno.

Francisco Manuel de Melo, Historia de los movimientos, separación y guerra de Cataluña (1645)

Letra del himnooficial

La letra del himno que escribió Guanyavents y actual texto del himno nacional de Cataluña es la siguiente:

Versión oficial en catalán^[3]	Traducción literal al español	Versión oficial en español^[1]
Catalunya, triomfant, tornarà a ser rica i plena! Endarrera aquesta gent tan ufana i tan superba! Bon cop de falç! Bon cop de falç, defensors de la terra! Bon cop de falç! Ara és hora, segadors! Ara és hora d'estar alerta! Per quan vingui un altre juny esmolem ben bé les eines! (tornada) Que tremoli l'enemic en veient la nostra ensenya: com fem caure espigues d'or, quan convé seguem cadenes! (tornada)	¡Cataluña, triunfante, volverá a ser rica y grande! ¡Atrás esta gente tan ufana y tan soberbia! ¡Buen golpe de hoz! ¡Buen golpe de hoz, defensores de la tierra! ¡Buen golpe de hoz! ¡Ahora es hora, segadores! ¡Ahora es hora de estar alerta, Para cuando llegue otro junio afilemos bien las herramientas! (estribillo) ¡Que tiemble el enemigo viendo nuestra enseña: como hacemos caer espigas de oro, cuando conviene segamos cadenas! (estribillo)	¡Cataluña, triunfal, volverá a ser rica y grande! ¡Retrocedan esas gentes tan ufanas y arrogantes! ¡Echad mano de la hoz! ¡Echad mano de la hoz, en defensa de la tierra! ¡Echad mano de la hoz! ¡Llegó la hora, segadores! ¡Hora es ya de estar alerta, y para el próximo junio de templar las herramientas! (estribillo) ¡Que tiemblen los enemigos al ondear de la enseña: como las espigas de oro, así caerán las cadenas! (estribillo)

La caverna catalana: Felip Puig. 18/07/2008.

2008-07-22T04:10:08+02:00

La caverna nacionalista españññola on dreta i "esquerra" fan manetes. 17/07/2008.

Només Marta Ferrusola, muller de l'exPresident Pujol, s'havia atrevit a atacar Montilla per no ser català (Pujol la va rectificar). Ara surt el senyor més de dretes de la dreta catalana -l'Acebes de CiU- per criticar el President perquè no parla bé el català. Si no respon a la nova estratègia de la dreta catalanista, feu-nos el favor d'expulsar-lo de la política: individus com aquest fan més mal a Catalunya que totes les campanyes d'"El Mundo" i de la COPE.

DEBAT AL PARLAMENT ARRAN DE L'ACUSACIÓ AL PRESIDENT

Allau de crítiques a Felip Puig pel seu
atac al català que parla Montilla

Carod-Rovira defensa Montilla de l'atac de CiU pel seu català

• Felip Puig insisteix que el president s'ha d'exigir un nivell de llengua més bo
• El vicepresident replica al número dos de CDC, i Pujol i Ferran intercanvi en insults

MÉS INFORMACIÓ

MARC ANDREU / ALEXIS RODRÍGUEZ
BARCELONA

Que poc que es podia imaginar Felip Puig que les seves declaracions de dimecres, als passadissos del Parlament, criticant José Montilla per "destrossar" el català en els discursos provocarien una tempesta política que, a més dels mitjans, arribaria ahir en forma d'intercanvi d'insults al cor de l'hemicicle per després calmar-se una mica al temple de la societat civil que pot simbolitzar l'Ateneu Barcelonès.
Al Parlament, el vicepresident del Govern, el republicà Josep-Lluís Carod-Rovira, va defensar amb vehe- mència el socialista Montilla dels atacs de CiU que, tot i una disculpa a mitges de Puig, van seguir ahir. Van arribar al vicepresident i van sumar, com a nous protagonistes de la polèmica, diputats de Ciutadans, CiU i PSC. Entre ells, Oriol Pujol i Joan Ferran, que es van encarar i van intercanviar insults que van forçar el president del Parlament a cridar tres cops a l'ordre.

FREDA UNITAT PER LA LLENGUA
Després de la brega, i en un ambient fred, destacats representants del catalanisme polític --el mateix Benach, Jordi Pujol, Joan Puigcercós i Francesc Homs, junt amb altres diputats o dirigents de CiU, ERC, ICV i EUiA-- es van citar a l'Ateneu Barcelonès. Introduïts pel vicepresident de l'entitat i exconseller de Cultura, el socialista Ferran Mascarell, van recolzar un manifest en pro del català com a "llengua comuna" de la Plataforma per la Llengua i 23 entitats d'immigrants (vegeu requadro).
L'acte va ser, en paraules de Mascarell, una "protesta" i "vindicació" necessàries per al català. I una resposta al manifest per la supremacia del castellà amb què UPD, Ciutadans, el PP i mitjans de comunicació fa dies que donen guerra lingüística. Però l'esperit de l'Ateneu --el dia que Montilla va agrair a la nova líder del PPC, Alicia Sánchez-Camacho, no firmar el manifest del castellà-- va quedar deslluït per la polèmica de Puig.
Al matí, a Catalunya Ràdio, el secretari general adjunt de CDC va demanar disculpes per les seves declaracions fetes al programa humorístic Minoria absoluta de RAC-1, en què va criticar el català del president.

BECARI I NIVELL C
Però van ser disculpes a mitges, perquè, al Parlament, Puig va insistir que Montilla "no és un becari ni un estudiant d'Erasmus, ni un immigrant acabat d'arribar, ni un directiu d'una multinacional de passada i que, com a primera autoritat institucional del país, hauria de tenir un nivell de més autoexigència" lingüística. O sigui, el nivell C de català "obligat per a més de 300.000" funcionaris.
Carod va rescatar com a rèplica un lema que el primer Govern de Pujol va idear però no va gosar llançar: "Més val parlar malament el català que no parlar-lo". Va utilitzar arguments de fons després d'una interpel.lació del convergent Carles Puigdemont, que va culpar ERC i el Govern del retrocés del català. "Amb actituds sectàries, demagògiques i excloents, el català no avança", va afirmar Carod. I va demanar "respecte institucional al president".

DESQUALIFICACIONS
Puigdemont va retreure a Carod que el vicepresident es negués un dia a parlar en castellà amb una cambrera immigrant. I Puig va burxar: "Suposo, conseller, que deu ser més fàcil corregir una cambrera que no aquell a qui li deu vostè el càrrec i el sou".
Després d'aquesta picabaralla, el portaveu de CiU, Pujol, es va abalançar sobre els escons del PSC i, segons diputats d'altres grups, va deixar anar a Ferran: "Entre la política d'aquest Carod i la teva crosta de merda enfonsareu la llengua".
Ferran va respondre: "Vés-te'n a la merda". Diversos diputats van sentir també acusacions de "xenofòbia" a CiU de la socialista Carme Figueras, completades per una al.lusió de Ferran a Pujol sobre un vell incident del seu pare, l'expresident, a compte d'una dita sobre gitanos.
Benach va amenaçar de suspendre la sessió i diputats democristians van calmar els ànims. Però el membre de Ciutadans Antonio Robles va reprendre la polèmica: "Els catalans dolents cada vegada som més; i som els millors".

els dies vençuts // JOAN BARRIL

L'has cagat, Felip

JOAN BARRIL

Estic segur que hi ha dos Felip Puig. El professional i l'humà. El professional és un personatge. L'humà és una persona que m'agrada. El personatge m'interessa poc, perquè tot allò que diu ho fa per exigències del guió. La persona m'interessa més, perquè fa anys que ens coneixem i em preocupa el seu paper a la vida, i m'entendreixen les caricatures magistrals que en fa el company Ferreres quan el pinta travessant el desert, i em solidaritzo amb ell si algun dia rellisca amb la moto. Aquest Felip Puig té una mirada de gos llest i afectuós. I jo, nascut en altres ventrades, també bellugo la cua d'alegria al veure'l.
Però al Felip Puig professional a vegades li patina l'embragatge. Deu ser que al seu partit no hi ha me- cànics hàbils que puguin tensar els frens i posar a punt el motor. Diuen que se li va escapar l'altre dia als passadissos del Parlament una crítica sobre l'accent i l'habilitat del president Montilla en el domini del català. Però no m'ho puc creure. Perquè a un polític tan veterà com Felip Puig les coses no se li escapen. Puig es va avergonyir del seu president en la qüestió menys vergonyosa. A Montilla se li pot criticar qualsevol de les seves insuficiències, que, igual que les meves, són moltes. Però si en alguna qüestió ha demostrat que millorava dia a dia ha estat en el domini i l'ús de la llengua catalana. Precisament quan Montilla és exemple d'integració lingüística, surt Puig a dir que destrossa el català. Això no és una grolleria: és una crueltat, i a sobre una crueltat falsa. De la mateixa manera que al coix no se li diu coix, tampoc a qui intenta millorar se'l desanima perquè no arriba a l'excel.lència.
Ser català, ¿què és això? Ser català és un estat d'esperit, una consciència de país, una emoció pel paisatge, una devoció per la història oficial i, sobretot, una llengua. Es tracta d'una llengua amb molts accents. Els meus amics balears parlen aquesta llengua de manera diferent i, no obstant, no crec que la destrossin. A Lleida es parla d'una manera, i a Olot, d'una altra. Fins i tot a Viella i a Xàtiva ens entenem. El català de la rumba de Peret, el català del Yumitus de Gràcia, el català d'Abdurramán, que cada dia diu (i diu malament) "parla català: és més millor", són varietats diferents d'una mateixa consciència de ser i de voler ser.
I ara em véns tu, estimat Felip, per dir-nos que l'home que ostenta la presidència del país està destrossant la llengua. L'error enorme que acabes de cometre és petit perquè tu com jo tampoc som gaire grans. Quan un britànic com Matthew Tree, o un alemany com Till Steegman, o una txeca com Monika Zgustová, o una italiana com Benedetta Tagliabue, parlen en català amb els seus propis accents materns, llavors considerem que és un èxit. Però el català parlat --quan parla, això sí-- per un home d'Iznájar, llavors ha de ser considerat una agressió o, pitjor encara, un demèrit que va més enllà dels vots i de les aliances democràtiques.
Felip: quan ningú s'ho esperava, quan tenim a sobre un perillós manifest que intenta treure el català de l'esfera pública, ara véns tu a agafar-te-la amb un paper de fumar i a considerar que qualsevol pot ser president de la Generalitat a condició que et soni bé a les teves catalaníssimes orelles.
Els teus errors són els que t'humanitzen. I la teva humanitat és el que consolida la nostra amistat. Però no reincideixis en el tema de la llengua. Que som pocs i cal que siguem més.

Les crítiques convergents a la dicció catalana del president

Montilla no parla el català de Riba

Els retrets de Felip Puig fan un flac favor a la llengua i als que s'esforcen per aprendre-la

ENRIC Duran*

José Montilla no parla el català de Carles Riba. El president ja ho sap. No té el nivell d'elocució exigit a un professional --no pas als convidats o tertulians-- dels mitjans de comunicació públics de la Generalitat. També n'és conscient, d'ai- xò. Tampoc és un orador fecund i aficionat als jocs de paraules brillants --moltes vegades mancats de contingut--, i ho té molt assumit.
Montilla és com milions de ciutadans d'aquest país: el català no és la seva llengua materna, però l'ha adoptat amb fermesa com a vehicle d'expressió i d'integració. Però a ell les circumstàncies polítiques l'han situat, de la nit al dia, en una situació molt delicada pel que fa a l'ús del català: en una presidència que comportava pressions lingüístiques extraordinàries. Per una part, l'especialització. Ja és prou difícil per a molts professionals passar de l'ús familiar o social més restringit del català al més especialitzat, amb termes peculiars i variacions semàntiques molt més específiques. I a Montilla li ha tocat la professió més específica i singular de totes: la de president del Govern. Un salt qualitatiu que implicava un repte personal de gran calibre per ajustar-se a les precisions del discurs polític, ple de viaranys i matisos.

D'ALTRA
BANDA,també implicava la responsabilitat d'exercir de model per a molts que van veure en el primer president de la Generalitat no nascut a Catalunya un exemple d'integració paradig- màtic i una convicció de "si ell ho pot fer, jo també".
Com tot ciutadà que accedeix a l'ús oral habitual del català, en termes de correcció podrien aplicar-se uns indicadors molt concrets --ús incorrecte de la forma d'obligació "hi ha que" (hay que) en lloc de "s'ha de"; la inadequada pluralització del pronom "li" en lis, en lloc d'"els", i l'errònia pronunciació amb s castellana en paraules com "casa" o "casos" en lloc de la realització catalana amb essa sonora-- i es poden valorar els avanços del cordovès d'Iznájar.
Insistent, Montilla ha aplicat aquella màxima de "sense pressa, però sense pausa". I, sense falsos escrúpols, també com molts ciutadans, rep classes de català. És constatable el seu progressiu avanç. No ha estat espectacular ni ha començat a esquitxar les seves intervencions amb refranys de l'Empordà. Però de l'anàlisi de les seves intervencions es desprèn que ha progressat adequadament, però també que necessita millorar. Ho hem dit al principi: el president n'és conscient, d'això. Habituat a llegir els seus discursos i posseïdor d'un to més aviat monòton, tant en català com en castellà, també ha estat víctima a vegades de la redacció dels textos, amanits amb recursos lingüístics encotillats i poc dinà- mics ("àdhuc, tanmateix, si més no", i combinacions de pronoms inexistents a la pràctica en el llenguatge oral). Al mateix temps, pel fet de ser una persona de caràcter formal i actitud cerebral i perfeccionista, no ha aconseguit desprendre's de la traducció mental, mètode descartat en les tècniques pedagògiques i que no l'afavoreix (sobretot en les combinacions dels pronoms febles). Aconsellem al president el salt a l'espontaneïtat, aquell clic mental alliberador d'estructures i enriquidor de funcions i expressivitat. Les seves dues hores de classe setmanal a les vuit del matí, a la qual no falta mai, haurien d'insistir més en aquest sentit.
Però, també com els passa a moltíssims ciutadans, això serà més difícil mentre hi hagi els que, com Felip Puig, critiquin les realitzacions lingüístiques i acusin de "destrossar" el català. ¿Quantes persones no fan ús habitual de l'idioma perquè en el seu moment algú, imbuït de perfeccionisme, els va criticar, els va corregir sense tacte o es va burlar de la seva pronunciació?

COMa sociòleg i com a polític, Puig va estar summament desafortunat en les declaracions que va fer a Minoria absoluta, de RAC-1. Quan la dreta política i mediàtica ha tornat a obrir una de les seves cícliques batalles per la llengua, el polític convergent ha traït la que havia estat sempre una virtut a Catalunya: el seny i fer pinya. Tampoc pot retreure a Montilla falta de vigor en la defensa de l'idioma, quan aquest ha estat exemplar davant de qualsevol atac a la llengua, el procés de normalització i la política lingüística de la Generalitat. Així mateix, ha fet un flac favor tant als alumnes com a tots aquells que s'esforcen per aprendre el català.
Puig va matisar ahir les seves afirmacions, que va fer embalat després del congrés de CDC. Però tampoc el va somriure el do de l'oportunitat. Va afirmar que no era un integrista i que parlava en castellà a amics i coneguts seus que feia temps que eren a Catalunya. ¡Vaja, home!, precisament quan la Generalitat desplegarà al setembre la nova campanya de foment de l'ús de la llengua, dirigida en aquesta ocasió a convèncer els catalanoparlants que no apliquin la pauta clàssica del salt automàtic al castellà i no pressuposin per endavant que l'interlocutor no entén el català...
És clar que Puig no serà la imatge d'aquesta campanya...

* Periodista.

Carod Rovira acorrala a Felip Puig por sus embestidas al catalán de Montilla

MIQUEL NOGUER

El 'número dos' de CDC redobla sus críticas al presidente de la Generalitat

El Parlament vivió ayer una de las mayores broncas de los últimos tiempos como consecuencia de las críticas del número dos de Convergència i Unió, Felip Puig, a José Montilla por el bajo nivel de catalán del presidente de la Generalitat. El consejero de la Vicepresidencia, Josep Lluís Carod Rovira, salió en defensa de Montilla y de todos los que hacen el esfuerzo de aprender el catalán, mientras que Felip Puig se reafirmó en sus críticas por considerar que Montilla no es "un estudiante Erasmus" y que, por tanto, debería hablar bien el catalán.

La crispación se extendió rápidamente al hemiciclo. Desde la bancada convergente, el portavoz nacionalista, Oriol Pujol, le espetó al socialista Joan Ferran que el actual Gobierno "se está cargando el catalán". En la bancada socialista se oyeron gritos de "xenófobo" y "xenófobo de mierda" dirigidos a Oriol Pujol y proferidos por el diputado Joan Ferran y la diputada Carme Figueras, ambos del PSC.

Todo comenzó cuando el consejero de la Vicepresidencia y ex presidente de Esquerra Republicana, Josep Lluís Carod Rovira, quiso censurar a Felip Puig por haber dicho en un programa de humor en RAC 1 que Montilla "destroza la lengua" en sus discursos. En el mismo programa Puig lamentó que el presidente "ni leyendo llegue ni a la dicción ni a la pronunciación correcta".

Carod respondió con firmeza y acorraló a Puig: "Debería entender como algo positivo que una persona que no ha nacido en Cataluña, que vino aquí en la adolescencia, haya llegado democráticamente a presidir este país y que como corresponde, no sólo porque tiene derecho a hacerlo, sino porque tiene el deber democrático de hacerlo, cada semana reciba clases para mejorar su uso del catalán". El consejero también lamentó que criticando a quienes hablan mal el catalán se acabe por desincentivarles. Lo hizo citando una campaña de los gobiernos de Jordi Pujol que instaba a los inmigrantes a hablar en catalán aunque fuera con incorrecciones. "Más vale hablar mal el catalán que no hablarlo, porque aquellos que lo hablan mal, un día acabarán hablándolo bien, mientras que los que no lo hablan, no lo hablarán nunca", dijo Carod.

La polémica en la tribuna de oradores terminó aquí, pero se trasladó entonces al hemiciclo. El portavoz nacionalista, Oriol Pujol Ferrusola, se levantó de su escaño visiblemente crispado y enfadado con Carod Rovira y descargó sus iras contra el diputado socialista Joan Ferran, quien meses atrás criticó "la costra nacionalista" de los medios públicos de la Generalitat. "Entre tu costra y la política de éste", dijo en referencia a Carod Rovira, "os vais a cargar el catalán". Las acusaciones de "xenófobo de mierda" que recibió Pujol fueron seguidas por otros reproches. Desde la bancada socialista se le recordó al diputado la polémica abierta por el ex presidente Jordi Pujol al referirse en tono peyorativo a los gitanos en 1992.

Tras numerosas llamadas al orden del presidente del Parlament, Ernest Benach, las trifulcas entre Oriol Pujol y Joan Ferran continuaron en los pasillos con gestos acalorados y gritos de reproche por parte del diputado socialista.

CiU critica el nivel de catalán del presidente Montilla

MIQUEL NOGUER - Barcelona - 18/07/2008

El Parlamento catalán vivió ayer una de las mayores broncas de los últimos tiempos como consecuencia las críticas del número dos de Convergència i Unió, Felip Puig, a José Montilla por el bajo nivel de catalán del presidente de la Generalitat.

El consejero de la vicepresidencia, Josep Lluís Carod Rovira, salió en defensa de Montilla y de todos los que hacen el esfuerzo de aprender el catalán, mientras Felip Puig se reafirmó en sus críticas por considerar que Montilla -que ayer no estaba en el pleno- no es "un estudiante Erasmus" y que, por lo tanto, debería hablar bien el catalán.

La crispación se extendió rápidamente al hemiciclo. Desde la bancada convergente, el portavoz nacionalista, Oriol Pujol, le espetó al socialista Joan Ferran que el actual Gobierno "se está cargando el catalán". Desde la bancada socialista se escucharon gritos de "xenófobo" y "xenófobo de mierda" dirigidos a Oriol Pujol y proferidos por el diputado Joan Ferran y la diputada Carme Figueras, ambos del PSC.

Todo comenzó cuando el consejero de la vicepresidencia y ex presidente de Esquerra Republicana, Josep Lluís Carod Rovira, quiso censurar a Felip Puig por haber dicho en un programa de humor que Montilla "destroza la lengua" en sus discursos. En el mismo programa Puig se lamentó de que el presidente "ni leyendo llega ni a la dicción ni a la pronunciación correcta".

Inmigración

Carod respondió con firmeza: "Debería entender como algo positivo que una persona que no ha nacido en Cataluña, que vino aquí en la adolescencia, haya llegado democráticamente a presidir este país y que como corresponde, no sólo porque tiene derecho a hacerlo, sino porque tiene el deber democrático de hacerlo, cada semana reciba clases para mejorar su uso del catalán".

El consejero también lamentó que, criticando a quienes hablan mal el catalán, se acabe por hacerles desistir en el intento. "Más vale hablar mal el catalán que no hablarlo, porque aquéllos que lo hablan mal, un día acabarán hablándolo bien, mientras que los que no lo hablan, no lo hablarán nunca".

Carod defendió también iniciativas como la de varias asociaciones de inmigrantes residentes en Cataluña en defensa del modelo lingüístico de la Generalitat y que pide que el catalán sea la lengua vehicular de integración.

ANÁLISIS: Enemigos de Cataluña

18/07/2008

Con estos amigos no hacen falta enemigos. El servicio que rinden esos diputados de Convergència Democràtica de Catalunya a la lengua catalana será bienvenido por quienes desean que cualquier lengua pequeña desaparezca en un mundo cada vez más uniforme y darwinista. La mayor nación de inmigración del mundo, que también es la democracia más antigua y plena, viene dando lecciones secularmente de cómo hay que acoger a la gente: con los brazos abiertos, con sus acentos y sus asperezas de lenguaje. Una lengua de ámbito reducido debe, por puro instinto de supervivencia, convertirse en una constante invitación amistosa a su adopción. El mensaje que deben recibir los recién llegados es que es fácil aprenderla, que el esfuerzo merece la pena y que sus conciudadanos se lo agradecerán. Y ésa es, en la práctica, la actitud de la gran mayoría de catalanes ante quienes se atreven a hablar su lengua...

Menos algunos pocos diputados del partido de Pujol, su hijo incluido, que piensan y hacen lo que el propio Pujol no ha hecho ni ha pensado nunca. Reprocharle defectos gramaticales o fonéticos al presidente de la Generalitat, José Montilla, nacido en Andalucía, que habla y defiende la lengua catalana y lo hace de la mejor forma posible es, además de una mezquindad, la peor propaganda que se puede hacer de la lengua catalana y el peor estímulo para que muchos ciudadanos recién llegados se atrevan a hablarla. Es un mensaje de exclusión y de rechazo, que daña a la imagen de Cataluña tanto como daña a la lengua catalana.

Los 23 años de Gobiernos nacionalistas han proporcionado un amplio muestrario lingüístico: no han faltado los consellers con un nivel de catalán claramente inferior al de José Montilla. ¿A qué vienen ahora esos pruritos de pureza lingüística? Esta ristra de manifestaciones abruptas y agresivas, en el límite del gesto violento, empañan además la trayectoria del Parlamento catalán desde la restauración de la autonomía. ¿Éste es también el servicio que los patriotas quieren hacer a su nación? ¿Qué pretenden conseguir con ese maltrato de la imagen de su lengua y de sus instituciones? A veces el peor enemigo de la causa que se cree defender es uno mismo.

Baròmetre d'Estiu. El Periódico. 10/07/2008.

2008-07-10T13:24:37+02:00

Enquesta "El Periódico". 05/06/2008.

Pulsómetro. 01/07/2008.

EXPECTATIVES ELECTORALS DE CARA ALS COMICIS AUTONÒMICS CATALANS

El tripartit, a un pas de perdre la majoria mentre CiU es consolida

La suma dels diputats dels tres partits de la coalició podria no arribar a 68 per primer cop.

• La suma dels diputats dels tres partits de la coalició podria no arribar a 68 per primer cop
• PSC i CiU segueixen per sobre dels resultats del 2006, i PPC, ERC i ICV-EUiA, per sota

: Si desitja veure el gràfic en PDF faci un clic a la imatge.

EL PERIÓDICO
BARCELONA

El Govern podria perdre la majoria absoluta si les eleccions autonòmiques se celebressin ara mateix, segons les dades que presenta el Baròmetre d'estiu elaborat per a EL PERIÓDICO pel Gabinet d'Estudis Socials i Opinió Pública (GESOP). És la primera vegada en els sis anys de govern de la coalició que un sondeig dels que publica periòdicament aquest diari preveu aquesta possibilitat.
Convergència i Unió també perd embranzida respecte al Baròmetre de primavera, però es consolida com a únic grup en alça des de les eleccions del 2006: dels 48 diputats que va obtenir llavors passaria a tenir-ne ara 52 o 53.

LA COTA MÉS BAIXA
La suma dels tres grups que formen el Govern, segons l'estimació de vot del sondeig, dóna una forquilla d'entre 65 i 68 diputats. És a dir, només sumant el màxim d'escons de cada un s'obté una majoria absoluta ajustada. La majoria actual del tripartit al Parlament és de 70 escons, però mentre que en anteriors sondejos els descensos d'ERC i ICV-EUiA es veien compensats per una clara pujada del PSC, en aquesta ocasió els socialistes amb prou feines pugen sis dècimes respecte a les eleccions del 2006, cosa que suposa únicament un o dos escons més.
Si el tripartit no suma, només queden dues combinacions possibles per formar nova majoria: la sociovergència (PSC-CiU), que agruparia, segons el sondeig, entre 90 i 92 escons, i la coalició nacionalista (CiU- ERC), que sumaria entre 69 i 71 diputats. La combinació CiU-PPC no arribaria a la majoria absoluta ni tan sols en el cas que tots dos obtinguessin el màxim de representants de la forquilla. Per arribar als 68 escons haurien de sumar a més els diputats de Ciutadans, cosa realment impensable.

EL FENOMEN CIUTADANS
L'enquesta ofereix altres novetats de notable interès. Els dos partits majoritaris obtindrien en aquest moment uns resultats per sobre de les eleccions de l'any 2006, però perdrien un o dos escons respecte al Baròmetre elaborat a la primavera. Aquests descensos són en part deguts a un lleuger descens en l'estimació de vot en els dos casos, però també al retorn de Ciutadans. En la majoria dels sondejos posteriors a les eleccions, aquest partit no entrava en el repartiment d'escons, cosa que beneficiava tots els altres. La seva reaparició ha tornat a fer perdre representació als altres partits.
El PPC es recupera una mica l'últim trimestre, encara que els seus resultats segueixen estant per sota dels que va obtenir el 2006. S'ha de subratllar que la present enquesta es va elaborar abans que se celebrés el polèmic congrés dels conservadors catalans, en què el seu líder, Daniel Sirera, va ser desplaçat per la gironina Alicia Sánchez-Camacho amb la intervenció directa de Mariano Rajoy. A pesar del líder del PP, Camacho se les va heure amb Montserrat Nebrera, que es va negar a acatar els dictàmens de la direcció central i va presentar una candidatura alternativa que va posar en dificultats la vencedora de congrés.
ERC quedaria tres o quatre escons per sota dels 21 que té actualment i mantindria el mateix resultat que en l'últim Baròmetre. ICV-EUiA perdria entre un o dos dels diputats del seu actual grup i, finalment, Ciutadans irromp una altra vegada amb la possibilitat d'obtenir entre dos i tres diputats.

INTENCIÓ DIRECTA DE VOT

La intenció directa de vot només ofereix lleugeres variacions respecte al Baròmetre de primavera: el PSC i CiU baixen pràcticament en la mateixa mesura (3,5 i 3,9 punts, respectivament), i es conserva substancialment la diferència a favor dels socialistes. Resulta significatiu que el PSC no hagi deixat d'estar al capdavant en intenció directa des de l'any 2006, però a l'estimar altres variables en totes les estimacions és superat per CiU.
El partit amb més fidelitat de vot (és a dir, el percentatge dels que recorden haver votat una opció determinada i que tornarien a fer-ho) continua sent CiU, amb més del 90%, seguida del PSC, amb més del 80%. Per sobre del 60% hi figuren les formacions ERC i ICV-EUiA, mentre que el PP i Ciutadans amb prou feines superen el 50%.

Zapatero treu la millor nota però perd suport, i Rajoy guanya punts

EL PERIÓDICO

José Luis Rodríguez Zapatero, amb un 5,8, segueix sent el líder espanyol més ben avaluat pels catalans, encara que la seva nota baixa mig punt respecte al Barò- metre de primavera. Mariano Rajoy, per contra, segueix molt enrere, però la seva qualificació puja set dècimes. El seu 3,9 és, de molt, la millor nota dels últims anys, gràcies a la imatge de moderació que projecta des del congrés del juny.

Gaspar Llamazares, l'encara coordinador general d'Izquierda Unida (IU), obté un 4,7, de manera que Rodríguez Zapatero és l'únic dels tres líders d'àmbit estatal que supera el llistó d'aprovat.

En el cas que se celebressin eleccions legislatives en aquest moment, els resultats no variarien substancialment d'aquells que es van registrar el 9 del març passat. Els socialistes conservarien els seus 25 escons o en perdrien un o dos, mentre que el PPC afegiria un altre diputat als vuit que va obtenir llavors. L'enquesta es va portar a terme abans que se celebrés el polèmic congrés del PPC, en què el seu president, Daniel Sirera, va ser apartat del càrrec per expressa voluntat de Rajoy. Si hagués estat realitzada després, el resultat podria haver estat molt diferent.

Als nacionalistes de CiU, l'estudi els atribueix una forquilla d'entre 9 i 11 diputats, és a dir, que es quedaria amb els 10 d'ara, en perdria un o en trauria un més. Esquerra també podria conservar els seus tres escons o perdre'n un i ICV-EUiA conservaria l'únic diputat que té al Congrés o n'obtindria un més.

Montilla manté l'avantatge en el pols amb Mas

• L'avaluació de l'acció del Govern de la Generalitat segueix sent positiva
• L'oposició de CiU torna a tenir més opinions a favor que en contra

EL PERIÓDICO
BARCELONA

José Montilla es consolida com el preferit pels catalans com a president de la Generalitat. Aquesta preferència es veu quan s'enfronta els líders dels partits amb representació al Parlament i en un hipotètic cara a cara amb el candidat de CiU, Artur Mas. En els dos casos, la diferència entre Montilla i Mas és de set punts a favor del primer, la mateixa que en el baròmetre anterior.
Segons el record de vot en les eleccions autonòmiques del 2006, cada un dels dos principals aspirants a governar Catalunya rep el percentatge més elevat de partidaris entre els seus respectius electors. Entre els altres grups de votants s'inclinen per Mas els seguidors del PPC i els d'ERC, i per Montilla, els d'ICV-EUiA i els de Ciutadans. Montilla guanya en la resta de segments d'enquestats, excepte entre els joves de 18 a 29 anys, els més grans de 60 anys i també els que viuen en poblacions de menys de 10.000 habitants.

ACTUACIÓ DEL GOVERN CATALÀ
L'actuació del Govern català dirigit per Montilla continua obtenint entre els enquestats una opinió més positiva que no pas negativa (tres de cada 10 diuen que és bona o molt bona, enfront de dos de cada 10 que opinen que és dolenta o molt dolenta), pràcticament la mateixa diferència que es registrava en el Baròmetre de primavera. Aquesta diferència es man- té amb una escassa variació des del juny de l'any passat. No obstant, l'opinió majoritària és la d'aquells que diuen que la gestió del tripartit no és ni bona ni dolenta.
Entre els grups d'electors, només els votants d'ICV-EUiA (el 51,9%) i els del PSC (el 50,4%) es pronuncien per la bona actuació del Govern català; els votants del PPC (el 50%) opinen el contrari, mentre que els d'ERC i CiU s'inclinen majoritàriament per la posició neutra.

L'OPOSICIÓ CONVERGENT
L'avaluació sobre l'oposició convergent encapçalada per Mas torna a mostrar índexs positius, cosa que no es produïa des de fa un any. No obstant, com en el cas de la gestió del Govern català, l'opinió majoritària de tots els segments d'enquestats és de neutralitat. Les dues úniques excepcions són les dels electors de CiU i d'ICV-EUiA. Els primers, per una escassa diferència respecte als neutrals, s'inclinen per una avaluació positiva. Al contrari que els ecosocialistes, que rebutgen l'actuació de CiU.
Per altra banda, Josep Antoni Duran Lleida és el dirigent polític català a qui els enquestats decideixen concedir la nota més bona, encara que perd dues dècimes respecte a l'anterior sondeig. Montilla hi apareix en segon lloc, seguit de Mas, Joan Saura, Joan Puigcercós, Josep Lluís Carod-Rovira, Daniel Sirera i Albert Rivera.

El pessimisme sobre l'economia catalana es dispara

• El 55,3% dels enquestats opinen que la situació és dolenta o molt dolenta
• La crisi se situa en el primer lloc de les preocupacions dels catalans

: Si desitja veure el gràfic en PDF faci un clic a la imatge.

EL PERIÓDICO
BARCELONA

Més de la meitat dels enquestats defineixen la situació econòmica de Catalunya com a dolenta o molt dolenta. La coincidència d'una majoria absoluta (el 55,3%) en aquesta visió negativa es dóna per primera vegada des que s'inicia aquesta seqüència de dades el mes de juny del 2006. Els que opinen que la situació és bona o molt bona a penes superen la desena part dels enquestats. La diferència entre una percepció i l'altra és, doncs, de gairebé 45 punts.
Les respostes que proclamen la deriva negativa de l'economia catalana, i que van en augment des de fa dos anys --lentament al principi, fins a l'octubre del 2007, i acceleradament des d'aquella data--, es reforça amb una altra dada que dóna idea del pessimisme dels enquestats sobre la situació a Catalunya: també per primera vegada, l'índex dels catalans consultats que creuen que la situació empitjorarà en els pròxims dos anys supera els que diuen que millorarà.

ELS MÉS PESSIMISTES
Els grups d'electors que reflecteixen els índexs més alts de pessimisme sobre la situació econòmica a Catalunya són, en primer lloc, els votants del PPC, seguits dels d'ERC, CiU, ICV-EUiA i, per últim, els del PSC. Cap grup d'electors del Govern de l'Entesa, ni tan sols els votants socialistes, deixen més respostes positives que negatives. Exactament el mateix passa amb la resta dels segments d'enquestats segons el sexe, l'edat o el nivell d'estudis.
Les opinions sobre l'evolució de Catalunya en els dos pròxims anys deixa un índex aclaparadorament pessimista entre els electors del PPC (el 72,2% diu que anirà a pitjor) i formen una majoria relativa entre els de CiU (el 48,6%). Els electors dels tres membres del tripartit creuen que la situació millorarà en dos anys. Els més optimistes són els votants d'ICV-EUiA (el 55,6%, contra el 25,9%), seguits dels del PSC (el 46% i el 32,3%) i els d'ERC (el 44,6% i el 40,6%).

ELS PRINCIPALS PROBLEMES
Pel que fa a la situació política, entre els catalans també s'estén més el pessimisme que l'optimisme: la tercera part d'enquestats la defineixen com a dolenta o molt dolenta i la sisena diu que és bona o molt bona.
Conseqüentment amb la visió pessimista sobre la situació econòmica, els enquestats eleven aquest tema fins al primer lloc de les seves preocupacions, i desplaça així l'emigració, la sequera i l'ocupació (precarietat, atur), que ocupaven els tres primers llocs en el baròmetre de primavera. Gairebé quatre de cada 10 respostes citen la marxa de l'economia com el principal problema que afecta Catalunya, 12 punts més que en l'anterior sondeig.
Com a conseqüència, el problema de l'ocupació passa al segon lloc de les preocupacions dels catalans, a pesar que puja vuit punts respecte a les últimes dades. La sequera, en canvi, gairebé desapareix de la llista de problemes importants i queda amb un índex de mencions testimonial.
La immigració, que ocupava el primer lloc, passa al tercer en el present baròmetre, seguit de la vivenda, la inseguretat ciutadana i la insatisfacció amb la política i amb els polítics.

Allunyament, perplexitat i desencant

• La política catalana segueix debatent-se entre l'Entesa i una majoria nacionalista

ÀNGELS Pont
DIRECTORA DE GESOP

La percepció crítica de la situació econòmica no para de créixer des dels inicis de l'any 2008. En menys d'un any l'opinió dels ciutadans envers aquest tema ha fet la volta de manera accelerada. El malestar o la incertesa provocats per la sensació de crisi econòmica fa que els ciutadans valorin negativament l'evolució general del país l'últim any. També que es mostrin pessimistes de cara al futur i que quan se'ls demani pels problemes més importants, les qüestions econòmiques apareguin en primer pla.
El juny del 2007, únicament un 7,6% deia que el problema més important de Catalunya era la marxa de l'economia, i en el rànquing de problemes se situava a la posició número 10. En l'enquesta que avui publica EL PERIODICO, aquest percentatge representa el 38,8% de les respostes i se situa en primera posició.
Una mateixa tendència han seguit les respostes relatives a la preocupació pel mercat laboral, que se situen en segona posició i són citades per un 35,8% dels entrevistats. Conjuntament, doncs, tres de cada quatre entrevistats han esmentat com a mínim una resposta relacionada amb l'economia del país, quan fa tres mesos eren dos de cada quatre.
De moment, els efectes que aquest escenari té sobre les variables polítiques és relativament escàs. Hi ha força estabilitat en la majoria del Govern i el seu president o en les simpaties envers les diferents forces polítiques. És a dir, que no es perceben grans canvis, més enllà dels provocats per la conjuntura específica de cada partit en cada moment.
Aquest clima de calma de les enquestes (línies planes) no augura, però, un clima de calma en l'escenari polític català: l'estimació de vot no assegura la majoria a l'actual Entesa de govern i continua fent possible una majoria nacionalista de CiU i ERC.
Tant CiU com el PSC retrocedeixen lleugerament en relació amb l'última enquesta. El primer atura la tendència a l'alça que mostraven les enquestes des de les últimes eleccions autonòmiques, però segueix en una posició clara d'avantatge i és la formació que més avança en relació amb els resultats del 2006.
Ciutadans reapareix (lligat, molt probablement, a una presència mediàtica més important en la setmana posterior a l'Eurocopa) i posa més dificultats a la majoria d'esquerres al Govern.
Com ja passava en l'enquesta anterior, les simpaties de partit no són exactament coincidents amb les preferències, valoracions o confiança que hi ha envers els líders de les diferents formacions polítiques que representen. Montilla continua avantatjant Mas tant en valoració com en preferències com a president. José Montilla, a les enquestes, pot tenir el plus de president, però el líder de CiU no aconsegueix sumar més simpaties que les del seu propi partit. Fins i tot, alguns dels seus electors valoren i prefereixen Duran Lleida per sobre de Mas.
Tot plegat és un senyal de poca tensió electoral, en part explicada per les dates i la llunyania de les eleccions, però també indicativa de la inexistència d'afinitats importants més enllà dels habituals i fidels de cada partit en cadascuna de les eleccions.
En part, això es deu a la situació i a les expectatives negatives generals que existeixen en aquest moment i la incertesa que se'n deriva. En part, també, per l'allunyament, perplexitat o desencís que cada formació porta al damunt.

EDITORIAL: 'CiU resisteix, el tripartit flaqueja'

Si avui hi hagués eleccions catalanes, els dirigents polítics estarien a la vora d'un atac de nervis. Això es desprèn del sondeig d'opinió realitzat per Gesop que avui publiquem. El resultat seria incert perquè el tripartit --PSC, ERC i ICV--, en la forquilla més baixa d'atribució d'escons, es quedaria en 65, de manera que perdria la seva actual majoria absoluta. En canvi, en la forquilla més alta, els tres partits del Govern tindrien 68 seients, només un per sobre de la majoria. És a dir, la coalició governamental presidida per Jo- sé Montilla no consolida les seves actuals posicions parlamentà- ries, tot i que, en una altra part de l'estudi, els catalans es mostren majoritàriament conformes amb la tasca desenvolupada pel Govern.
¿I qui podria arribar al Palau de la Generalitat si la coalició actual no aconsegueix els escons suficients? Segons el sondeig, només queden dues opcions possibles. La primera, l'anomenada sociovergència, és a dir, la suma de convergents i socialistes, els dos partits més votats i que tindrien una amplíssima majoria al Parlament (més de 90 escons). L'altra seria la coalició de CiU amb ERC, és a dir, un Govern purament nacionalista. CiU no podria governar amb el PP i necessitaria el suport de Ciutadans, que en el sondeig torna a superar la barrera del 3%, llistó mínim per obtenir representació a la Cambra.
És destacable, per tant, la solidesa del vot convergent. Ni la llarga travessia del desert, ni els seus problemes de definició entre sobiranistes i moderats, ni el seu mal resultat en les anteriors eleccions legislatives els fan perdre peu a Catalunya. Artur Mas és més mal valorat que Montilla, i fins i tot que Josep Antoni Duran Lleida, però es manté al capdavant del partit que clarament té millors expectatives de vot a la comunitat autònoma. CiU podria aconseguir avui un 34,8% dels vots, tres punts i mig més que en les eleccions catalanes del 2006. Tota una demostració de fidelitat de l'electorat.
D'altra banda, sobre tot el sondeig d'opinió hi planen les dificultats econòmiques. La majoria dels enquestats creuen que Catalunya està avui pitjor que fa un any i citen la crisi econòmica i l'ocupació com els principals problemes de la comunitat. Un sentiment pessimista que, de moment, no afecta la valoració de la gestió de la Generalitat. Els problemes del tripartit més aviat vénen del desgast dels dos partits petits.

Notas sobre anticatalanismo. Joan Garí. Público. 15/06/2008.

2008-07-12T14:02:05+02:00

Català

Catalunya

I la dreta valenciana és igual d'anticatalanista en inventar-se allò que català i valencià són llengües diferents: menteixen, ho saben i ho utilitzen.

Dominio público

Notas sobre anticatalanismo

15 Jun 2008

JOAN GARÍ

Desde que Dionisio Ridruejo tuvo que envainarse algunas cajas de propaganda en lengua catalana destinadas a tranquilizar a los barceloneses a la mañana siguiente de la llegada de las tropas franquistas, la derecha de este país tiene un problema muy gordo con el hecho catalán. Al bueno de Ridruejo, que creía muy sinceramente que se podía ser fascista español sin ser anticatalanista, le explicaron entonces sus propios conmilitones las cosas muy claritas. Resultado: la propaganda en catalán se convirtió en humo, y el ejército franquista impuso en Barcelona la lengua de Burgos. Y aquí paz, y allá gloria.

Es una evidencia muy difícil de ocultar que el anticatalanismo primario ha sido una constante en el pensamiento político de la derecha de este país, que ha abrevado en ciertas corrientes populares y también en líneas endoxenófobas características de las corrientes reaccionarias europeas. En el imaginario carca español, la construcción del pim pam pum del catalán avaro, afrancesado, solipsista y obstinadamente adicto a su propio idioma ha dado un juego fenomenal. No me extraña, entonces, que los herederos de esa forma de pensar se resistan a prescindir de ella, ni siquiera cuando, por necesidades electorales, deban enharinar sus patas para hacerse pasar por los corderos que no son.

Tras las últimas elecciones generales, la derecha española se ha encontrado en la tesitura de tener que cambiar el discurso maximalista de la legislatura anterior, so pena de eternizarse en una incómoda oposición. Durante cuatro largos años, y con la excusa de la discusión del nuevo Estatut de Cataluña, el PP y sus terminales mediáticas han bombardeado a la opinión pública con un discurso guerracivilista donde el odio a lo catalán se confundía con el resurgir de un nacionalismo españolista violento y maleducado. Hay tipos, en efecto, que sólo disfrutan de cierta autoestima cuando le pinchan la rueda al coche del vecino. Esta confrontación de identidades, por cierto, es lo que le ha procurado de rebote, al presidente Zapatero, cuatro años más en La Moncloa. Ante eso, en la derecha ha habido dos tentaciones: la de los que quieren continuar con el mismo discurso, aunque no les dé votos (Isabel San Sebastián dixit): y la de los que quieren volver a centrar el partido y difuminar la cornamenta nacionalista.

Esa batalla, que se visualiza con el “Rajoy sí” o “Rajoy no” de los últimos tiempos, tiene mucha más importancia de la que se cree. Si ganaran los partidarios de la línea dura, sería una buena noticia para el PSOE, pero mala para el conjunto del Estado. Al fin y al cabo, un PP extremista, anticatalanista furibundo –y antivasquista–, ebrio de virulencia ideológica, enturbiaría para muchos años la salud democrática del país. Sólo hay que mirar los titulares de El Mundo o las arengas de la Cope para comprender que no se puede vivir así indefinidamente. La derecha española debe soltar lastre y desprenderse de aquellos iluminados que creen que España es una nación monolingüe y monocultural. De lo contrario, el futuro sólo traerá más nacionalismo español y, en el otro extremo, un reforzamiento de las opciones independentistas.

Comprendo que haya tipos a los que se les pongan los pelos de punta sólo con pensar que uno de cada cuatro españoles habla y/o entiende catalán. Deben creer que eso es un cáncer que hay que extirpar, y supongo que seguirán creyéndolo si algún santo no los ilumina y les alivia la histeria. Pero un partido de diez millones de votos no puede estar al albur de esos zoquetes.

La disyuntiva es clara: o España asume con convicción su condición de estado plurinacional con cuatro lenguas (que tienen derecho a ser hegemónicas en su propio territorio), o el futuro es bastante negro. Si la derecha española quiere de verdad volver a ser alternativa de gobierno debe procurarse un discurso que explique e integre los hechos diferenciales. No creo que sea pedir tanto un nuevo discurso conservador donde se viva con naturalidad una España donde conviven el castellano/español, el gallego, el vasco y el catalán/valenciano.

Como ciudadano valenciano que soy me gustaría además que se asumiera sin muecas el hecho evidente de que nuestra variedad lingüística privativa forma parte inextricable de la lengua catalana. Esto ya es un axioma legal (al menos desde la sentencia 75/1997 del Tribunal Constitucional y la del 15/03/2006 del Tribunal Supremo, amén de los dictámenes de la Acadèmia Valenciana de la Llengua), pero ahora debemos conseguir que sea también una praxis política consensuada. En realidad, el anticatalanismo de la derecha valenciana (que alguien llamó “el antisemitismo de los pobres”) es el paradigma de la irracionalidad xenófoba de nuestros bienamados conservadores hispánicos. Sería un buen síntoma, por eso, que el PP comenzara a corregir su discurso por donde más lo ha desbocado y se adaptara a la realidad científica y legal en ese punto.
Al final, da la sensación de que el episodio de Dionisio Ridruejo tiene un sentido más allá de su ingenuidad concreta. El franquismo era anticatalán porque identificaba a Cataluña con la modernidad y el progreso, un engendro a la vez burgués y bolchevique (sic). A Ridruejo el golpe le vino bien para caer del caballo: luego se hizo demócrata sin dejar de ser mal tipo.

Eso es lo que hay que pedirle a los del PP de Rajoy: nos caeis bien, muchachos, pero cerrad con siete llaves el sepulcro del Cid. España os necesita cuerdos, moderados y serenos.

Joan Garí es escritor. Su último libro es la novela La balena blanca