18 Feb 2008
Vicent Andrés Estellés. Llibre de Meravelles (XX)
L’ESTAMPETA
Et casares de dol, com de dol vares rebre,
al poble, la primera Comunió. De dol sempre,
el dol sobre el teu cos en els dies solemnes.
Sempre de dol, les cames llargues d’adolescent
que creixia de pressa i sense vitamines,
aquelles cames llargues i quasi sense gràcia,
aquelles cames tristes, l’estiró de la guerra
que et va fer dona abans de la primera sang.
Aquelles cames que tu no sabies com posar,
que sense tu semblava que creixien.
Trista, trista València, quina amarga postguerra!
Ens ompliren d’espases la sintaxi, d’arcàngels
durament inmutables a la porta dels cines,
mentre reivindicaven prades de Garcilaso,
marbres asexuats, vetlant sempre, vetlant,
vetlant sempre les armes i vetlant la retòrica,
carregaments de sucre que desapareixien
de la nit al matí, si ho viu no me’n recorde,
els camions sinistres que duien l’estraperlo.
L’home palpava un cos adolescent, mentre ella
es menjava un pastís sense participar
en allò que al seu cos feroçment succeïa.
També, veure pel·lícules, o millor somiar:
el Coli, el Metropol, el Tyris... “En fan dos”.
El Goya... Quina gana de contemplar pel·lícules!
En seguien el curs amb tota atenció
mentre les mans anaven palpant els llocs secrets.
Oh Súnion! La pantalla oferia una Súnion
d’una sal exaltada, de vida i llibertat,
de possibilitats lluminoses de viure.
“No s’havia apuntat mai a ningun partit.
Ell, de casa a la feina, i de la feina a casa.
Una nit, en la guerra, el tragueren de casa
i el mataren a Bétera, prop dels forns de la calç.
Els morts tots plens de mosques vora les carreteres...”
“No féu res, no féu res, i ell en va salvar molts”.
De dol sempre, de dol per a tota la vida.
LA ESTAMPITA
Te casaste de luto, tal como de luto recibiste, en el pueblo, la primera Comunión. De luto siempre, el luto sobre tu cuerpo en los días solemnes. Siempre de luto, las piernas largas de adolescente que crecía deprisa y sin vitaminas, aquellas piernas largas y casi sin gracia, aquellas piernas tristes, el estirón de la guerra que te hizo mujer antes de la primera sangre. Aquellas piernas que tú no sabías como colocar, que sin tí parecía que crecían. ¡Triste, triste Valencia, y qué amarga posguerra! Nos llenaron d’espadas la sintaxis, de arcángeles duramente inmutables a la puerta de los cines, mientras reivindicaban praderas de Garcilaso, mármoles asexuados, velando siempre, velando, velando siempre las armas y velando la retórica, cargamentos de azúcar que desaparecían de la noche de la mañana, si te vi no me acuerdo, los camiones siniestros que transportaban estraperlo. El hombre palpaba un cuerpo adolescente, mientras ella se zampaba un pastel sin participar en aquello que le sucedía ferozmente a su cuerpo.
También, ver películas, o mejor soñar: El Coliseo, el Metropol, el Tyris... “echan dos”. El Goya... ¡Qué ansia de ver películas! seguían la historia con toda atención mientras las manos iban palpando los lugares secretos. ¡Oh Súnion! La pantalla ofrecía una Súnion de una sal exaltada, de vida y libertad, de posibilidades luminosas de vivir. “No se había apuntado nunca a ningun partido. Él, de casa al trabajo, y de el trabajo a casa. Una noche, en la guerra, lo sacaron de casa y lo mataron en Bétera, cerca de los hornos de la cal. Los muertos todos llenos de moscas a orilla de las carreteras...” “No hizo nada, no hizo nada, y él salvó a muchos”. De luto siempre, de luto de por vida.
Sobre este blog
De miratges i altres atzucacs
jpolinyaNascut quan la postguerra deixava enrere l'autarquia i començava una tímida recuperació, fill de llauradors a un poblet de València, ja no vaig passar la fam d'altres, encara que això obligués mon pare a fer de temporer a l'estiu a França, a la verema i a la poma. Vaig tindre la sort d'aprendre a ca'ls escolapis, de llegir i d'escriure el meu idioma, i d'estar-ne orgullós d'aquest coneixement. Eren temps en què la irracionalitat encara no havia envaït València. Després he viscut i treballat a moltes parts d'Espanya i ara, des de la meua joiosa pre-jubilació, intente donar una amable visió, sempre que puc, de les notícies que m'arriben.
Últimos Comentarios
- Un any. Un brindis. Als amics. 16 comentarios Daniel Yáñez González-Irún julio navarro (jpolinya) julio navarro (jpolinya) Daniel MacGill pepa
- Un apretó de mans olímpic. Uneix-te ara 10 comentarios morenteardila68 andres MANO NEGRA rafaelcanaris Rosa, niña guerrera MaJiCor
- Tots i totes som Batiste Malonda. Un manifest. 6 comentarios uru lola Cristina lola lola
- L'element subversiu. Una classe magistral 6 comentarios uru -enrique f-menorca jpolinya -enrique
- 23 F. In memoriam 5 comentarios uru jpolinya La Bombilla Fotógrafa jpolinya -enrique
Tags
Enlaces
- antifeixistes.org
- arte. página de un futuro escultor
- crisis financiera. un blog
- Debate Europe. Fòrum de debat europeu
- deportes. market place.
- Els meus amics diuen
- gran enciclopèdia catalana
- l'avanç Informació lliure del País Valencià
- MI NUEVA CASA
- mitcat.net Mitologia dels Països Catalans
- nacions sense estat. Notícies
- parlament europeu pag en català
- traductor català-castellà
- traductor pàgines
- traductor páginas
Buscar
Suscríbete
Selecciona el agregador que utilices para suscribirte a este blog (también puedes obtener la URL de los feeds):


4 comentarios · Escribe aquí tu comentario
finger39 dijo
Volia comprar el llibre pero si segueixes reproduint ja no fara falta ...
jpolinya dijo
L'exemplar que jo tinc és molt antic, encara que supose que l'editorial 3i4 l'haurà reeditat més d'un cop. 3i4 també ha anat editant l'obra completa.
En quant a aquest llibre, el pense posar sencer.
Salut
odisea dijo
gracias por darnos a conocer a este maravilloso poeta, y por enseñar catalán gratis.
artur dijo
no em fa res firmar ni deixar ací la mava adreça
en v a estellés és la bogeria.....és únic....tot i que no sóc especialista però estimo la poesia
d´en gabriel, per exemple, d´en castillo ara, encar que em costi, d´en j vicens, d´en maergarit, en sussana...són mestres!!!!, en casasses, que t hi has de fixar i entrar....el sr que ara no recordo com es deia, va morir fa relativament poc.....era crec president de l´ateneu,
ranci, per cert.....ara!.....sarsanedes.....interessantíssim
digueu-me coses al meu mail sisplau, que jo m´oblidaré d´obrir això
artur@croma440.com
l´altre dia, casualment era a tàrrega i hi havia com una expo de "novísssims", bé, de fet
era una editorial que ni jo mateix entenc com han arribat a poder cel.lebrar el llibre número 100,
però que, evidentment, m´en al.legro
si algú no sap d´un bar de barna que em sembñla millor o més discret no apuntar aqui, on es fan tertúlies poètiques, que m´escriguis...,.i t´ho dic
artur
Escribe tu comentario