De miratges i altres atzucacs

contadores de visitas

IX

Com que l’enterrament era obligat per llei, l’enterramorts, un paleta i dos manobres van anar a enterrar l’ermità, acompanyats de mossèn Tabià, el rector, que sempre havia preferit ignorar la presència de l’anacoreta dins dels límits de la seva parròquia. Van carregar la caixa del mort dalt d’una carreta tirada per un ase. Tots cinc trobaren Silvestro estirat sobre la neu, amb els braços en creu, les parpelles tancades, en una postura com de sant, i assegut al costat el gos Galeone que plorava.

Van col·locar el cos dins la caixa i després de recitar les oracions, el van sepultar allà mateix, sota l’arc que quedava de la capella. Sobre el túmul, una creu de fusta. Tot seguit, mossèn Tabià i els altres se’n van tornar, deixant el gos arraulit sobre la tomba. Al poble ningú no els demanà explicacions.

El gos no va reaparèixer. L’endemà, quan anà a posar el pa habitual sota el banc, Defendente hi trobà encara el del dia abans. L’endemà, el pa encara hi era, una mica més sec, i les formigues ja havien començat a excavar-hi forats i galeries. Van passar els dies debades i en Sapori acabà per no pensar-hi més.

IX

El perro no reapareció. A la mañana siguiente, cuando fue a dejar el pan habitual bajo el banco, Defendente encontró todavía el del día anterior. Al día siguiente, el pan todavía estaba allí, un poco más seco, y las hormigas ya habían empezado a excavar agujeros y galerías. Pasaron los días en vano y Sapori acabó por no pensar más en ello.