La Comunidad » De miratges i altres atzucacs » Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (XXIII)

« No oblidem pas Myanmar (Burma) - Birmania. Gràcies Avaaz | Inicio | Dino Buzzati. El gos que va veure Déu (IX) »

10 Jun 2008

Vicent Andrés Estellés. El gran foc dels garbons (XXIII)

Escrito por: jpolinya el 10 Jun 2008 - URL Permanente

Aquesta escena m'ha recordat les magnífiques il·lustracions de Robert Seymour per a les novel·les de Dickens.

Molsa d’aixella o entrecuix pobríssim
enterbolia o ramejava l’aigua
dels quatre grans, en la qual ressonaven
quatre queixals d’algun difunt anònim,

mentre el malalt, amb justa aprensió,
furtivament acostaria el nas
al perolet, parent ric del bací,
per si seria orí la confusió,

aquell malalt del matalàs de borra
que ja tenia fet al llarg del llit
amb el seu cos el cavalló tristíssim,

el tràiler càlid de l’amable fossa,
i per damunt el cobertor florit
com un mantó d’aquells, dits de Manila.

Musgo de axila o de pubis pobrísimo
enturbiaba o rameaba el agua
de los cuatro granos, en la que resonaban
cuatro muelas de algún difunto anónimo,

mientras el enfermo, con justa aprensión,
furtivamente acercaría la nariz
al pequeño caldero, pariente rico del bacín,
por si fueran orines confundidos,

aquel enfermo del colchón de borra
que ya había hecho a lo largo de la cama
con su cuerpo el tristísimo surco,

el cálido anticipo de la amable tumba,
Y por encima la florida colcha
como un mantón de aquellos de Manila.

2 comentarios

2 comentarios · Escribe aquí tu comentario

NEKANE dijo

ufffffffffffff, no sé si te entran los comentarios,
algo pasa en tu blog....
BESITOS

10 Junio 2008, 10:41

jpolinya dijo

Efectivamente, algo ha pasado. Tenía en mi correo la comunicación y sin embargo no se reflejaban. Parece que ya se haya normalizado.

10 Junio 2008, 11:35

Escribe tu comentario

Sobre este blog

De miratges i altres atzucacs

Nascut quan la postguerra deixava enrere l'autarquia i començava una tímida recuperació, fill de llauradors a un poblet de València, ja no vaig passar la fam d'altres, encara que això obligués mon pare a fer de temporer a l'estiu a França, a la verema i a la poma. Vaig tindre la sort d'aprendre a ca'ls escolapis, de llegir i d'escriure el meu idioma, i d'estar-ne orgullós d'aquest coneixement. Eren temps en què la irracionalitat encara no havia envaït València. Després he viscut i treballat a moltes parts d'Espanya i ara, des de la meua joiosa pre-jubilació, intente donar una amable visió, sempre que puc, de les notícies que m'arriben.

ver perfil »