De miratges i altres atzucacs

Amb poques hores de diferència rep de dues persones que m'estime una invitació a participar en un joc, o cadena, dita "meme de la felicitat".

Abans de res, first of all, que diuen els anglesos, haig de confessar que odie les cadenes, totes, inclús les virtuals.

Però, com desoir a Odisea o a Lola?

Així que començaré per transcriure les regles, tal com m'han arribat

1. Enllaçar la persona que ens invita
2. Enumerar sis coses, sense importància, que ens facen feliços
3. fer constar les regles
4. elegir sis persones que puguin continuar la cadena
5. avisar-les amb un comentari al seu bloc

Bé, com ja he dit abans, les dues persones que m'han fet seguir aquest joc, fa temps que les tinc enllaçades, i sé que elles a mi. Gràcies, de totes formes.

Les coses que m'hi fan feliç...

sopar i xerrar (sobretot xerrar) dissabte amb els amics del poble
passejar pel camp o la muntanya
descobrir i compartir noves lectures i llocs
acabar un treball a la meua satisfacció
prendre una copa de vi o cervesa amb els amics
escoltar música

I a qui triaré per continuar aquest joc?

Com diem al meu país, triar és trair. Així que començaré demanant perdó tant als elegits, com als que no figuraran en aquesta restringida llista de sis

Nekane. Pels seus tendres (i eròtics) relats a la seua humida habitació.
Bandama. Una persona que em recorda, per la seua calidesa, l'amic que ja no podré linkar, però que continua present a la meua vida, finger .
Enrique. Pels seus comentaris càustics, però sovint, tant encertats. I els seus consells sobre vins a tastar.
Frederic i Cristina. Els amics menorquins amb qui compartesc tantes afinitats que em sembla conèixer-los de sempre.
J.C. Garcia Fajardo. El professor que m'hagués agradat tenir, i mira que n'he tingut de bons professors!.
Mari, la fada de la comunitat. Des del meu profund escepticisme i ateisme, la meua admiració per la insubornable i ingènua tendresa que traspua i transmet. Si algun cop algú ha estat capaç d'oferir-nos serenitat, placidesa i good vibrations és ella, sense la més mínima discussió.

contadores de visitas

Aquesta nit, coca de Sant Joan, i cava.

Dedicat a Mari, perquè s'oblidi d'aquells que no mereixen la pena. De La nit de Sant Joan, per Dagoll Dagom i Sisa

Festa, Màgia i Feliç Solstici.

contadores de visitas

Vaig començar a escriure el meu bloc, ja fa més de deu mesos, com una forma de desar en un lloc neutre algunes coses i comentaris que em preocupaven, o que senzillament m'havien fet pensar.

I ho vaig fer en el meu idioma. I ho vaig fer sense tancar. A qui li podia importar?

Al poc temps, em vaig adonar que hi havia gent que em llegia, no només entre aquells que coneixien el meu idioma, sinó també, entre persones madrilenyes, andaluses, basques, canàries, que feien l'esforç d'intentar entendre les meues collonades.

També vaig trobar qui ho estava passant molt mal. Per penosos motius personals. I que havia decidit brindar-ho als desconeguts, negre sobre blanc, com un crit de socors en la nit. Vaig intentar donar una mà, una paraula d'ànim, un consell, un acudit, tot intentant minvar el seu dolor, mitigar-lo.

I vaig trobar les guerres. Les famoses guerres de trolls. No li vaig donar importància, perquè al principi vaig pensar que només eren polítiques. I malgrat que les meues idees polítiques són bastant clares, mai no he militat en cap partit, i arribat el moment de les consignes, em fot de la música, de qui la toca, i, si cal, dels balladors.

Però he anat adonant-me que hi havia una altra casta de trolls. Aquells que intenten fer mal per fer mal. Aquells que aprofiten les febleses, les inseguretats dels blocaires, per escarbar en la ferida, per enfonsar-los en la depressió, per anorrear-los. He vist com atacaven persones que no ho mereixien pas, persones que m'estimava, i com, han anat abandonant la plataforma, la comunitat.

L'última gota vessada ha estat, per mi, els atacs a Mari, la fada de la Comunitat. Si hi havia una persona respectada, era ella. I ara ha decidit anar-se'n per mor d'uns atacs personals i ofensius rebuts al seu bloc, per part de persones que només poden ser qualificades d'indesitjables.

I aquí deixe la meua modesta proposició per a RJ Cano i la resta d'administradors i/o moderadors responsables de la Comunitat de Blocaires del País:

Seria possible implementar una facilitat, per a què, un blocaire qualsevol, pugués vetar l'entrada al seu bloc, de comentaris provinents d'una certa llista d'IPs, definida i actualitzada per ell mateix?

Açò no es podria considerar mai una censura, sempre reprovable, sinó simplement un "reservat el dret d'admissió"

Ho deixe per al seu estudi.

Crec que seria convenient parlar-ne.

DESPRÉS D'ALGUNS COMENTARIS ME N'ADONO QUE POSSIBLEMENT NO M'HE EXPLICAT PROU BÉ.

ALLÒ QUE DEMANE ÉS QUE UN BLOCAIRE PUGUI LLISTAR UNA SÈRIE D'IPs QUE NO VOL QUE ENTRIN AL SEU (NOMÉS AL SEU) BLOC

TRAS ALGUNOS COMENTARIOS ME DOY CUENTA DE QUE POSIBLEMENTE NO ME HE EXPLICADO BASTANTE BIEN.

LO QUE PIDO ES QUE UN BLOGGUER PUEDA LISTAR UNA SERIE DE IPs QUE NO QUIERE QUE ENTREN A SU (SOLO A SU) BLOG

contadores de visitas

X

Però dues setmanes més tard, mentre en Sapori juga al tresillo al Cafè del Cigne amb el mestre d’obres Lucioni i el cavaller Bernardis, un jovenet, amb l’atenció posada al carrer, exclama:

–Guaiteu, aquell gos!

Defendente se sobresalta i gira la mirada de seguida. Un gos, lleig i esmorteït, avança pel carrer, oscil·lant d’una banda a l’altra, com si tingués el cap marejat. S’està morint de gana. El gos de l’ermità –aquell que recorda en Sapori–, certament és més gran i vigorós. Però, qui sap en què es pot veure reduït un animal després de dues setmanes sense menjar. El forner té la impressió de reconèixer-lo. Després d’haver romàs plorant sobre la tomba, potser la bèstia ha cedit a la fam i ha abandonat l’amo per baixar a buscar menjar al poble.

–D’aquí a no res aquest estira la pota –fa en Defendente rient, per mostrar la seva indiferència.

–No voldria pas que fos ell –diu, aleshores, en Lucioni–, amb un somriure ambigu, metre tanca el ventall de cartes.

–Ell, qui?

–No voldria –diu en Lucioni–, que fos el gos de l’ermità.

El cavaller Bernardis, que es dur de closca, s’anima estranyament:

–Però, si jo ja l’havia vist aquest animal –diu–. L’havia vist per aquest banda del poble. Que potser és teu, Defendente?

–Meu? I com podria ser meu?

–No voldria equivocar-me –confirma en Bernardis–, però em sembla haver-lo vist pel teu forn.

En Sapori se sent incòmode:

–Bah –diu, n’hi ha tants que volten... podria ser, sí, però jo no ho recordo.

En Lucioni assenteix amb el cap, greument, com parlant-se a si mateix:

–Sí, sí –diu–, deu ser el gos de l’ermità.

–I això, per què? –li pregunta el forner, intentant riure­–. Per què hauria de ser, precisament, el de l’ermità?

–Correspon amb ell, entens? Correspon la primor. Fes comptes. S’ha estat diversos dies sobre la tomba, els gossos sempre ho fan... Després li ha agafat gana... i heus-lo aquí, al poble...

El forner calla. Mentrestant, l’animal mira al voltant i per un instant fita els tres homes asseguts a través del finestral del cafè. El forner se sona el nas.

–Sí –diu el cavaller Bernardis–, juraria que ja l’havia vist. Més d’un cop... precisament per casa teva –i es mira en Sapori.

­–Potser sí –fa el forner–, però jo no me’n recordo...

En Lucioni té un mig somriure astut:

–Jo, un gos com aquest no me’l quedaria ni per tot l’or del món.

–Rabiós? –pregunta en Bernardis alarmat­–. Creus que pot ser rabiós?

–Què, rabiós! A mi no em faria cap confiança un gos com aquest... un gos que ha vist Déu!

–Com vols dir, que ha vist Déu?

–No era el gos de l’ermità? No estava amb ell quan apareixien aquelles llums? Diria que tothom ho sap, què eren aquelles llums! I el gos, que no era amb ell? I vols que no l’hagi vist? Vols que dormís amb un espectacle com aquell? –i es posa a riure de gust.

–Bestieses! –replica el cavaller–. Vés a saber què eren aquelles llums. Segur que no era Déu. Aquesta nit també n’hi havia...

–Aquesta nit dius? –fa Defendente amb una vaga esperança.

–Les he vistes amb els meus ulls. No tan fortes com altres vegades, però feien una bona lluminària.

–N’estàs segur? Aquesta nit?

–Aquesta nit, per Déu! Les mateixes d’abans... Quin déu vols que fos aquesta nit?

En Lucioni, però, posa una cara d’extrema murrieria:

–I qui et diu, qui et diu que les llums d’aquesta nit no fossin per a ell?

–Per a qui?

–Per al gos, segur. Potser aquest cop, en lloc de Déu era l’ermità en persona, baixat de dalt del paradís. El veia allà, quiet sobre la seva tomba i es deu haver dit: “Mira el meu pobre gos...”. I aleshores ha baixat a dir-li que no hi pensés més, que ja havia plorat prou i que se n’anés a buscar un bistec!

–Però, si és un gos del poble –insisteix el cavaller Bernardis–. Paraula que l’he vist voltar pel forn.

X

–Pero, si es un perro del pueblo –insiste el caballero Bernardis–. Palabra que lo he visto merodear por el horno.

Nota.

Em trasllade a http://demiratgesialtresatzucacs.blogspot.com

estic fart de patir per entrar a la Comunitat.

A poc a poc anirés translladant-hi tant la sèrie de Vicent Andrés Estellés com la de Dino Buzzatti.

Disculpeu, però és que ja estic fart d'aquesta plataforma tan pesada.

contadores de visitas

Una altra escena tendrament neorealista, Fellini?, Dino Risi? Berlanga?, estampa absolutament real quan encara no s'estilaven els tanatoris, i la vetla es feia a la pròpia casa.

24

Atarantada per la mort, dirien,
del seu marit, que l’estimava tant,
mentre prenia el poliol, la til·la,
feia els elogis, la necrologia,

aventurant-se en els detalls aquells
que l’enaltien, entre les veïnes,
tan sol·lícites totes, cadascuna
amb una tassa i una cullereta,

i arribà el clero amb tots els gori-goris,
tancaren el taüt, i quan el treien,
ella, mocant-se o gemegant, encara

li diria al difunt, home de bé,
que mai no s’apuntà a cap de partit:
Vicent, coneixement amb la beguda!...

24

le diría al difunto, hombre bueno,
que jamás se apuntó a ningún partido:
Vicent, ojo con la bebida!...

Nota.

Em trasllade a http://demiratgesialtresatzucacs.blogspot.com

estic fart de patir per entrar a la Comunitat.

A poc a poc anirés translladant-hi tant la sèrie de Vicent Andrés Estellés com la de Dino Buzzatti.

Disculpeu, però és que ja estic fart d'aquesta plataforma tan pesada.

contadores de visitas

Sembla que hi torna a haver, un cop més, enrenou, a compte de la utilització del català com a un idioma europeu més, aquesta vegada en els vols d'Air Berlin que enllacen la república Alemanya amb la seua filial a España, les illes Balears.

Deixe aquí l'enllaç de l'article escrit per Vicent Partal,

Ai Berlin!

i publico la traducció a l'espanyol per aquells que la necessitin

¡Ay Berlin!

Poned de director general para 'España y Portugal' a un amigo íntimo y favorecido del PP, adversario acérrimo de la ecotasa balear, un personaje que dice que el dirigente de la extrema derecha austríaca Jörg Haider 'es una solución perfectamente democrática y constitucional' y que corre a solidarizarse con Pedro J cuando todavía se baña en su piscina irregular. Vinculadlo con un director general alemán tan retrógrado que, en su país, lo premian con el Dinosaurio del Año 2007 por sus opiniones. Y añadidle una compañía aérea con enormes dificultades que imagina que puede presionar al gobierno de las Islas (que ahora yo no controlan los amigos) a base de insultar a los catalanohablantes. El resultado se llama Air Berlin.

A medida que pasan las horas el escándalo desatado a raíz del estúpido e inaudito artículo de Joachim Hunold crece tanto que ha llegado incluso a Alemania. Es muy difícil de entender que un directivo de una gran empresa cometa un error tan grande. Lo que las grandes empresas no quieren de ninguna manera es quebraderos de cabeza con los clientes y, consecuentemente, rehúyen la polémica, si no es imprescindible y de fuerza mayor. Dedicar la editorial de la revista de Air Berlin a burlarse del catalán es tan inconcebible como si la dedicaran a burlarse de los polacos, de las lesbianas o de los bebedores de Coca-Cola. ¿En qué cabeza cabe la idea de enojar a una parte de tus posibles clientes, gratuitamente y sin necesidad? ¿Qué se gana?

No cabe en ninguna cabeza, de no ser la de quien no tiene los negocios en la cabeza. Como es el caso. El director de Air Berlin 'para España y Portugal', un tal Alvaro Middelmann, hace años que no esconde sus complicidades ideológicas. Todavía lo recuerdan en Palma aplaudiendo, fervientemente, a Boadella y todavía resuenan declaraciones como las que hizo pidiendo que Madrid mantuviera el control del aeropuerto del Prat y que la Generalitat no pudiera participar en su control. Con el PP gobernando las Islas Air Berlin alcanzó un crecimiento tan enorme que hay quien considera que las operaciones de Palma son uno de los dos ejes económicos vitales de Air Berlin. El presidente Matas incluso intentó conseguir que Air Berlin fuera una especie de línea oficial entre las islas y favoreció un conjunto de actuaciones que beneficiaban a la compañía. Con el nuevo gobierno de progreso no es que estas actuaciones hayan terminado (el gobierno balear acaba de firmar un acuerdo con Air Berlin para una nueva web turística), pero el ambiente ya no es de 'camaradería'. Y seguramente que, a Middelmann, se le debió ir la mano escribiendo.

Y digo Middelmann porque es difícil imaginar que Hunold tenga un conocimiento lo suficientemente detallado de la realidad mallorquina para escribir el polémico editorial. Más todavía: cuando saltó la polémica, un redactor de VilaWeb mantuvo una larga conversación con la oficina de prensa de Air Berlin 'para España y Portugal', y fue surrealista. La jefa de prensa quería convencerle de una persecución del castellano, con un comportamiento y unas formas muy alejadas de lo que uno espera del cargo.

Middelmann no es amigo del actual gobierno de las Baleares. Muy al contrario. Y es posible que no haya medido el impacto de un comportamiento tan absurdo como la publicación de aquel editorial firmado por su jefe. ¡Si hasta la edición alemana del Financial Times se hace cruces!

Dicho esto, seguro que su amistad con el PP tampoco lo explica todo. Es posible que estuviera buscando argumentos de chantaje, en vista de que la gran expansión de Air Berlin empieza a hacer aguas. Los vuelos transatlánticos que anunciaba desde Mallorca o desde Alicante el año pasado nunca no se han hecho, las acciones de la compañía no cesan de bajar y el rumor de una posible compra por Ryanair (que, por cierto, tiene una web impecable en catalán) son cada vez más insistentes. Teniendo en cuenta que Palma es uno de los puntos más fuertes de Air Berlin, quizás el artículo únicamente buscaba más dinero institucional, partiendo de la suposición nerviosa de que Antich no sería tan generoso como el amigo Matas. Y también es posible que el hambre fuera del brazo con las ganas de comer.

Pero lo malo es que hay cosas que ni aquí ni en Berlín son tolerables en una economía de mercado; que somos demasiado quienes no pensamos dejar que este señor haga bromitas como ésta y que, en el fondo, hay gente que, por mucho que vaya diciendo todo el día que es cosmopolita, en realidad no tiene ni idea de como va el mundo.

Vicent Partal director@vilaweb.cat

Nota. He aplicat un traductor automàtic als dos articles que enllace, però els resultats són tan estrambòtics que em negue a posar-los. L'amic Deralte ens podria ajudar, però em fa la impressió que ha desaparegut de la Comunitat. Ho sent.

contadores de visitas

IX

Com que l’enterrament era obligat per llei, l’enterramorts, un paleta i dos manobres van anar a enterrar l’ermità, acompanyats de mossèn Tabià, el rector, que sempre havia preferit ignorar la presència de l’anacoreta dins dels límits de la seva parròquia. Van carregar la caixa del mort dalt d’una carreta tirada per un ase. Tots cinc trobaren Silvestro estirat sobre la neu, amb els braços en creu, les parpelles tancades, en una postura com de sant, i assegut al costat el gos Galeone que plorava.

Van col·locar el cos dins la caixa i després de recitar les oracions, el van sepultar allà mateix, sota l’arc que quedava de la capella. Sobre el túmul, una creu de fusta. Tot seguit, mossèn Tabià i els altres se’n van tornar, deixant el gos arraulit sobre la tomba. Al poble ningú no els demanà explicacions.

El gos no va reaparèixer. L’endemà, quan anà a posar el pa habitual sota el banc, Defendente hi trobà encara el del dia abans. L’endemà, el pa encara hi era, una mica més sec, i les formigues ja havien començat a excavar-hi forats i galeries. Van passar els dies debades i en Sapori acabà per no pensar-hi més.

IX

El perro no reapareció. A la mañana siguiente, cuando fue a dejar el pan habitual bajo el banco, Defendente encontró todavía el del día anterior. Al día siguiente, el pan todavía estaba allí, un poco más seco, y las hormigas ya habían empezado a excavar agujeros y galerías. Pasaron los días en vano y Sapori acabó por no pensar más en ello.

contadores de visitas

Aquesta escena m'ha recordat les magnífiques il·lustracions de Robert Seymour per a les novel·les de Dickens.

23

Molsa d’aixella o entrecuix pobríssim
enterbolia o ramejava l’aigua
dels quatre grans, en la qual ressonaven
quatre queixals d’algun difunt anònim,

mentre el malalt, amb justa aprensió,
furtivament acostaria el nas
al perolet, parent ric del bací,
per si seria orí la confusió,

aquell malalt del matalàs de borra
que ja tenia fet al llarg del llit
amb el seu cos el cavalló tristíssim,

el tràiler càlid de l’amable fossa,
i per damunt el cobertor florit
com un mantó d’aquells, dits de Manila.

23

el cálido anticipo de la amable tumba,
Y por encima la florida colcha
como un mantón de aquellos de Manila.

contadores de visitas

Vaig conèixer Avaaz gràcies al blog de Salvador García Bardon i algun dels seus missatges he postejat.

Ara n'he rebut un que informa sobre les coses que estan fent per ajudar la població birmana. I constate que, allò de més interessant, és que han aconseguit saltar-se les traves que la criminal junta militar que està sotmetent aquell pobre país està posant per perpetuar-se en el poder.

Acció civil independent contra prerrogatives militars i condicionades ajudes oficials.

Jutgeu-ho vosaltres mateixos.

Informe sobre los fondos que mandamos a Birmania

contadores de visitas

VIII

Van passar les setmanes i els mesos, fins que arribà l’hivern amb flors de gel a les finestres, amb els camins fumejant tot el dia, la gent embolcallada, algun passerell encarcarat, a primera hora del matí, al peu de la bardissa i una capa lleugera de neu als turons.

Una nit de gel i d’estels, allà, cap al nord, en direcció a l’antiga ermita abandonada, es distingiren grans llums blanques com mai no s’havien vist. A Tis hi va haver una certa alarma: gent que saltava del llit, porticons que s’obrien, crits d’avís d’una casa a l’altra i remor als carrers. Després, quan comprengueren que era una de les habituals lluminàries de Silvestro, res més que la llum de Déu vinguda a saludar l’anacoreta, homes i dones tancaren finestres i es van tornar a ficar sota les càlides flassades, una mica desil·lusionats i maleint la falsa alarma.

L’endemà, portada per no se sap qui, va córrer mandrosament la veu que durant la nit el vell Silvestro havia mort glaçat.

VIII

Al día siguiente, traída por no se sabe quien, corrió perezosamente la noticia de que durante la noche el viejo Silvestro había muerto helado.