MARC RIERA

Els homes i dones del temps ho van acertar quan van dir que plouria molt aquella nit. Aixi va ser. Va començar la tormenta a les onze de la nit, com era probable, em vaig quedar sense llum. Vivia en un petit pis al centre que m’agradava tant que ja n’estava buscant un altre. Molts diners per poc i mal aprofitat espai.

No només va ser el llum que s’en va anar, sinó que va començar a entrar aigüa al pis fins que es va quedar inundat.

Vaig avisar als bombers i els esperava al portal a fora al carrer. Tothom estava com jo mirant com pasava la tormenta. Una noia que venia de lluny però jo la vaig veure ja quan estava la meu portal es va venir a refugiar. Hem va dir que li agradava sortir a correr sota la pluja, però clar, no sota una tormenta.
Esperant els bombers vem començar a parlar sense parar mentres l’aigua del pis anava surtin per la porta i pasava la tormenta plovent ja poc. Hem va explicar que estava buscant pis per aquesta zona, i el de cars que estan tots, i jo el de cars i malament que estan tots. Després dep arlar de pisos, vem començar a parlar del què feiem, dels gustos que teniem, de les coincidències i les no coincidències. Vem començar a intercanviar somriures, els bombers no venien, i tampoc i pensava jo amb els bombers. Ens vem asentar sota l’altell de l’escala. Allà parlant i parlant, i rient i rient, i també ens va tocar deixar anar alguna llàgrima perquè una confiança desconguda ens feia explicar els millors i també els pitjors moments que hagim tingut.

No ens vem adonar de res, fins que la claror del dia va començar a entrar pel portal. Ella amb el xandall, jo amb les sabatilles. Ja no hi havia aigua al pis, encara plovisquejava una mica, i els bombers que han tingut molta feina aquesta nit.

La vaig convidar a esmorzar, després a dinar, després a canviar del sofà al llit i el cap de setmana sense sortir del pis, no sigués que estés plovent.

Un amic d’aquests que lliguen per la làvia que tenen, amb el posat de poeta urbà, em va dir que ell podia estar en el lloc més fastigós de la ciutat i amb la noia més preciosa, i aquell lloc tan fastigós es convertía en el millor dels racons. El que tota la vida portarà l’escenari d’aquelles abraçades que mai més es repatiran.
I, aquell cap de setmana després de la tormenta, vaig poder estar en el millor dels racons que un pot estar. La millor companyia que podia tenir, què importa el petit i runyós pis si tens una mirada especial amb una boca que t’acaricia?

Escric aquesta carta desde una casa que no té rés a veure amb el piset petit i runyós, en una nit de tormenta, en una nit de solitud, sense bona companyia i pensant amb la noia que em vaig deixar escapar en aquell pis que donaria tormentas per poder-hi estar.

Marc Riera