MARC RIERA

Que res és el que sembla ja ho sabem, i no està del tot malament. Depén, com sempre, depén.

La veus, és forta, segura d'ella mateixa, no diries mai que la pot enganyar algun mascle, i menys diries que es mira al mirall al matí i pensa: qui sóc? Ho sap perfectament, i sap que és forta com ningú. Parla alt, per deixar les coses clares sense deixar-se res pel camí. Si alguna cosa no li sembla bé, ho diu, clar que sí, ho diu. Vesteix com sap que li agrada, d'aquella manera que només ella sap, li va el xarol. A mi també.

Aquesta "descripció" es pot fer, simplement mirant la gent passejar. Però jo intueixo que darrera aquest mur de pedra hi ha la sensibilitat més a flor de pell, una solitud acompanyada, una emoció que nèix a cada moviment, sentiments que corren sense parar.

A mi ja m'agrada veure imatges i intuir radiografies, però no ens faci por sé sincers, que moltes vegades, no només és no dir mentides.

Marc Riera