MARC RIERA

Un home avisa a una noia que li toca una part de la bufanda al terra, aquesta li agraeix l'avís i ell li diu: -"és que sinó, quan t'ho posis a la boca..." - Quan el tren està a punt d'arribar al seu destí, una altra noia jove es troba malament, i, com no, el noi del cuidado de la bufanda es llença a socorre-la. Es demaia al seus braços i ell, com si hi hagués una càmera de cinema, comença a cridar: -és molt important que deixe-ho espai! tothom que s'enclasti a les finestres!. Amb aquesta autoritat no hi havia viatger que no li fes cas. Jo em preocupava ara pels enclastats, que no es desmeisin tots i fesim del remei, l'enfermetat.

Aquest bon home i millor persona, anava amb un traje car, maletí de pell i pantinat amb gomina, molta gomina. (petita descripció que sempre va bé). Però l'interessant a sigut quan el tren ha arribat a l'estació. Amb els braços i amb una música celestial ha baixat del vagó i s'ha fet fosc i només una llum enlluernava aquella escena. El rescat. I un cop en el banc, amb la noia estirada i l'heroi interessant-se pel seu estat, jo m'he posat al costat per escoltar com acabava la història, perquè la història havia d'acabar, ja estaven a l'estació, era a primera hora del mati i ell havia d'anar a l'oficina... La història va acabar com vaig imaginar quan començava amb la bufanda: l'heroi demanant el telèfon de la rescatada per anar a pendre algo.

Marc Riera