MARC RIERA

Des de la meva finestra miro com la veina decideix treure la fotografia d'un viatge, pel que sembla, a París. Em pregunto si l'haurà trucat el seu núvi i li ha dit que ja no es veuran més, que ja no i hauran més viatges. Seria llógic, doncs, que ella emprenyada despenjés el marc. Perquè ho feia decidida, amb cara sèria, com si la volgués estripar però una veu interior li digués que no ho fés. Aquesta veu li explicaria que d'aquí uns anys -com li pasa amb les fotografies de fa 7 anys- aquest record li servirà per emocionar-se recordant moments compartits amb aquella persona que ha deixat de ser-hi, però com que ja ha passat el temps (i diuen que ho cura tot) ja no pasa res.

O, potser ha retirat aquella fotografia d'ella abraçada a un altra noi en un carrer de París perquè aquesta nit té una cita, i com que és un amant, no pot veure la fotografia ja que potser no accediria a compartir certes intimitats. Perquè potser l'amant és molt fidel als seus principis i ajudar a una noia a posar els "cuernos" no li va...

Podria ser... o, potser, simplement, ara anirà a buscar un drap per treure la pols.

I potser quan es dirigeixi a netejar el vidre, s'adonarà que no només la fotografia està plena de pols, i veurà una mirada d'una parella que només brilla dins aquell marc tant brut.

Marc Riera