MARC RIERA

Va sortir com cada nit a la mateixa hora al balcó. Va tocar la Barana de ferro amb el dit índex i la va resseguir tirant la poca aigua que s'havia acumulat al buit. Amb el dit mullat va marcar....

M'agradaria escriure un relat i que el continuesis tú.
Aquest sempre és el problema, que no es pot continuar un mateix relat com una cadena. Un relat és una història inventada, que avança segons la personalitat de cadascú, que es contrueix amb l'imaginació i l'inventiva de cada individu que té una manera de veure els cotxes que circulen diferent de com la veus tu.

Costa molt trobar una persona que et pugui seguir el relat. Que pugui continuar escribint amb tu. Inventant amb tu. Construint noves escenes, petits detalls, el dit dins la xocolata desfeta i reseguir cada part de la cara. Nous personatges que caminen cap a la direcció de les vides "alternatives", alternatives segons el que ara entendriem per una vida "normal".

Normal és anar com un ramat d'ovelles al tren, a l'oficina, a seguir els sentiments que s'han instalat en una costum buida de sensabilitat. Entrariem a parlar del sistema, que té com ha filosofia la del ramat, però els polítics no es mereixen ni una linea o sigui que callo ja que quasi em paso.

Desitjo que corrin els sentiments pels carrers, però els que corren ho fan en carrerons molt estrets. Que corrin sense vergonya per la ciutat. I veure en qualsevol finestra parelles que es fan i es desfan i seguir amb la búsqueda...

... I com déiem:
No es tracte de trobar la mitja taronge, s'ha de trobar qui pugui continuar el relat que un/a estàs constuint, i així, poder compartir una història plena de passió, de banyeres que desborden imaginació amb cossos despullats d'idees que nèixen a cada carícia.

Marc Riera