MARC RIERA

Aquest mati he dedicat el viatge amb tren a mirar les cares dels viatgers. A imaginar-me per cada cara el dia perfecte de cada persona. No ha sigut feina fàcil, però si molt interessant. Recomano aquest exercici per conèixer sense conèixer, per posar històries i donar color a les aparences.

N'hi ha que m'han costat molt imaginar-me un bon dia, però n'hi ha, que a la cara portàven escrit que el millor desig era mirar el mar per sota l'aigua i explicar un conte els peixos. Una altra, perquè el dia sigués ideal, recordo que pujava a un globus i estripava les pàgines dels seus llibres preferits i les tirava per l'aire. Una altra desitjava que la ciutat quedés a les fosques (i sense la llum de la lluna) per besar a la gent que sempre ha volgut besar.

Però també m'he trobat amb ulls que només volien mirar enrrere, presents construits de futurs, viatges que mai començen, dies que mai surt la claror.

I, pels que dormen al tren, aquests ha sigut més fàcil, només he tingut que imaginar el seu somni per saber el seu dia perfecte. N'hi havia una que tenia les galtes vermelles de tocar el vidre, aquesta somiava amb una piscina plena d'una escuma que amagava regals fets per la gent que mai li ha regalat res però que li agradaria que li regalés un somriure. Un noi somiava amb una pluma que escriu sola els millors versos que puguis imaginar, enmig d'una clase de literatura. La senyora gran tenia un desig eròtic amb el nen que es va donar el primer petó al pati de l'escola, aquella que fa poc van derrumbar. I l'home de barba amable, es despertava per poder somiar.

Potser és l'únic que podem fer, somiar el dia perfecte. No el podem planificar, perquè ja sabem que el que pensem mai serà el dia que hem volgut. El dia perfecte arriba quan menys ho esperes, acompanyat d'una nit perfecte, com una sorpresa, per casualitat, i et besa a la boca sense parar, infinitament deixant tocar el cos de la felicitat.

Marc Riera