MARC RIERA

Ha entrar un noi amb una guitarra, s'ha posat a cantar la mateixa cançó que va sonar quan ens vem dir "fins aviat".
Un home li diu a un nen que vigili amb les noies, que no totes són tant bones com semblen. I penso en aquella vegada que em vas clavar una bufetada perquè jo havia fingit desmaiar-me enmig de la plaça Catalunya.

Una nena ha començat a dibuixar en el vidre amb els dits alguna cosa així com una casa amb barret (que no una casa de barrets). Després ha continuat amb paper de quadricula i amb llapis de punta, només dibuixant ombres. I semblaven les mateixes que et van absorbir.

Una dona s'ha assegut al meu costat a la penúltima estació. M'ha fet pensar amb tu ja que portava el mateix perfum. La pròxima parada era l'última, la mateixa que la que vas marxar.

PD: I' executiva agressiva es descorda un botó i se li endevina una camiseta que a tu et quedaria millor.

Marc Riera

La seva solitud es diu passió,
la seva llibreta, papers de poemes,
el seu dia, una copa per beure,
la seva nit, un vestit per despullar.

Marc Riera

A l'hivern i tot el viatge menjant gelat, concretament 3 cucurutxos.

Només ella sap capitanejar la suavitat que mou la llengua a desfer el gelat. Penso que voldria ser el gelat, ella, imagino que pensa com ho penso, i em mira, tot el viatge, com si no hi hagués més paisatge que el recorregut del gelat i una mirada.

Sensual, molt sensual. Tanco el ulls mirant-la. I somio com el tren es converteix en una habitació fosca dalt d'un edifici amb vistes a tot el port de la ciutat. I la samarreta negre que porta es converteix amb un vestit llarg de nit, amb el mateix escot, insinuant els mugrons, marcats, quasi a punt de sortir del teixit, però guardant la insinuació. I segueix llepant...

Llepant un gelat cada vegada més infinit, un gelat cada vegada més calent, i les meves mans glaçades a punt d'estendre-les per compartir el gelat.
Però amb mantenc amb els ulls tancats i l'imaginació oberta només als seus llavis.

I arriba la pròxima estació, i el gelat s'acaba i es desfà com una il-lusió que ja no pot tastar la seva saliva...

Marc Riera

El Joel va recollir a un home d'uns quaranta i pocs a Diagonal amb Via Augusta, aspecte d'empresari, anava amb dues maletes de viatge i un maletí de mà.
Només pujar, després d'acomodar les maletes, va treure un bitllet de 500€ i li va dir que seria un viatge llarg, que de moment sortís de Barcelona i es dirigís per anar a Andalusia.

Durant el viatge, l'executiu no parava de parlar pel mòbil. Però no eren converses qualsevols: a tothom que trucava els comunicava que l'empresa havia fallit. Que ell marxava de Catalunya i no li veurien més el pèl. Ho havía deixat tot preparat, els diners dels empleats, els dels socis, els dels gestors, tot ho tenia controlat, tot menys el destí del viatge.

El Joel li va oferir un cigarro, el nivell de converses que compartien de manera obligada ja havia establert una confiança entre taxista i client. Però va ser quan ja portaven una hora de viatge quan l'empresari (o ex-empresari) va fer la trucada més impactant: a la seva parella, li va dir que ho deixaven estar, que l'empresa havia fallit i ell també, que necessitava estar lluny de tot i de tothom.
Tenia més llàgrimes el Joel que el client.

Després d'hores de carretera, van arribar a un poblet, prop de Granada. El taxista encara no sap el perquè el va fer aturar allà, però qui paga mana.
Tornant, a un servei estació, descansant al cotxe, va trobar un sobre al seient del darrera amb 10 bitllets de 500€. Aquests 5000€ potser era tot el que tenia el senyor que acabava de deixar. Va tornar al poblet perdut i li va donar el sobre que s'havia descuidat. Efectivament, era tot el que li quedava.

Marc Riera Margarit

Són com els silencis, que tenen la raó, que diuen el que senten i ho fan a la cara. T'expliquen allò que és invisible en el dia a dia, però que és tant important. T'obren els ulls i el quadre és més ampli i el paisatge amb més colors per poder veure-hi tots els matisos.

Les distàncies t'ensenyen a allunyar allò que ha d'esta lluny, i t'ensenyen a tenir a prop el que realment necessites. Sempre he pensat que una persona és important si la trobes a faltar quan marxes en un viatge que tens ganes de fer.

Jo estic en un viatge atractiu professionalment, però atractiu. Però hi ha una personeta que especialment trobo a faltar. Sé que hi hauran més viatges i que molts seran amb ella, de moment, hauria de saber (a la senyoreta que em refereixo) que al seu costat tinc els viatges als destins més desitjats.

PD: D'Aquí mitja hora surt l'avió cap a Galícia, tinc moltes ganes de sentir el seu accent, intentaré impregnar-me per poder-lo imitat. Hi ha una dona que està dormint i ronca molt, tothom la mira però ningú s'atreveix a tocar-la, algú s'atrevirà a despertar-la quan surti el seu avió?

Marc Riera Margarit

La germana de l'amic de l'amic que acaba de pujar al tren li agrada tancar els ulls i fer veure que dorm i que la seva parella li tapi les orelles pel soroll del tren. L'amiga de l'amiga que acaba de seure fa nits que plora davant del mirall per somriure tot el dia.
La psicòloga amiga de la psicòloga que acaba de perdre el tren guarda una capsa de fotografies robades dels seus avis fent-se un petó.
El nen que agafa per primer dia el tren sol, mira l'home gran (que porta el bastó per primera vegada) que s'ha adormit amb la boina que li tapa els ulls i pensa que podria ser el seu bastó ja que és del seu mateix tamany i li podria explicar històries de quan era jove.
L'adolescent que amaga una fotografia del noi que li agrada a la carpeta de l'escola, descobreix una nova mirada per posar a una nova carpeta i tirar l'antiga. L'amiga de l'adolescent que acaba de baixar a l'estació, recull la carpeta de la seva amiga i truca el noi de la fotografia per anar al cinema. El noi de la fotografia agafa el tren dues parades més endavant, s'adorm a l'última estació i es desperta a la parada que ha agafat al tren, allà hi ha l'amiga de l'adolescent que l'està esperant foto amb ma.

Marc Riera Margarit

Aquest mati he dedicat el viatge amb tren a mirar les cares dels viatgers. A imaginar-me per cada cara el dia perfecte de cada persona. No ha sigut feina fàcil, però si molt interessant. Recomano aquest exercici per conèixer sense conèixer, per posar històries i donar color a les aparences.

N'hi ha que m'han costat molt imaginar-me un bon dia, però n'hi ha, que a la cara portàven escrit que el millor desig era mirar el mar per sota l'aigua i explicar un conte els peixos. Una altra, perquè el dia sigués ideal, recordo que pujava a un globus i estripava les pàgines dels seus llibres preferits i les tirava per l'aire. Una altra desitjava que la ciutat quedés a les fosques (i sense la llum de la lluna) per besar a la gent que sempre ha volgut besar.

Però també m'he trobat amb ulls que només volien mirar enrrere, presents construits de futurs, viatges que mai començen, dies que mai surt la claror.

I, pels que dormen al tren, aquests ha sigut més fàcil, només he tingut que imaginar el seu somni per saber el seu dia perfecte. N'hi havia una que tenia les galtes vermelles de tocar el vidre, aquesta somiava amb una piscina plena d'una escuma que amagava regals fets per la gent que mai li ha regalat res però que li agradaria que li regalés un somriure. Un noi somiava amb una pluma que escriu sola els millors versos que puguis imaginar, enmig d'una clase de literatura. La senyora gran tenia un desig eròtic amb el nen que es va donar el primer petó al pati de l'escola, aquella que fa poc van derrumbar. I l'home de barba amable, es despertava per poder somiar.

Potser és l'únic que podem fer, somiar el dia perfecte. No el podem planificar, perquè ja sabem que el que pensem mai serà el dia que hem volgut. El dia perfecte arriba quan menys ho esperes, acompanyat d'una nit perfecte, com una sorpresa, per casualitat, i et besa a la boca sense parar, infinitament deixant tocar el cos de la felicitat.

Marc Riera

Una noia acaba de rebre un sms que la fa posant contenta, enssenya el seu somriure a tots els passetgers, com si tots focim partíceps de la seva bona notícia.

Un home toca l'acordió i demana disculpes per si no els hi agrada la pesa que interpretarà, quan acaba agraeix la gent que li vol donar propina però no l'accepta.

Acaba de pujar un home amb especte d'executiu que li cau una nota de paper al terra, la mira i no sap si agafar-la o trepitjar-la, finalment l'agafa i li cauen 3 llàgrimes.

La nena que baixarà a la pròxima estació demà celebrarà els seus 14 anys amb una festa sorpresa que no sap que espera, mira a l'altra gent i set enveja perquè pensa que tots segur que tenen festa el dia del seu aniversari menys ella.

Però la dona que porta un regal a les mans, agafat com un tresor, pateix per si no s'agafa bé el seu home que ara que està malalt li hagi comprat un detall.

I l'home que porta unes analítiques sota el braç, no sap com comunicarà la malaltia a la seva familia. Finalment decideix que no dirà res, simplement, un dia farà un viatge al destí més lluny, i una carta explicarà que aquest viatge no té tornada.

La nena mira els papers de les analítiques i li vol preguntar si pot dibuixar això que porta sota el braç, però decideix no fer-ho, i li dedica un somriure. I en aquell somriure, l'home, veu la vida cantar.

Marc Riera