MARC RIERA

A l'hivern i tot el viatge menjant gelat, concretament 3 cucurutxos.

Només ella sap capitanejar la suavitat que mou la llengua a desfer el gelat. Penso que voldria ser el gelat, ella, imagino que pensa com ho penso, i em mira, tot el viatge, com si no hi hagués més paisatge que el recorregut del gelat i una mirada.

Sensual, molt sensual. Tanco el ulls mirant-la. I somio com el tren es converteix en una habitació fosca dalt d'un edifici amb vistes a tot el port de la ciutat. I la samarreta negre que porta es converteix amb un vestit llarg de nit, amb el mateix escot, insinuant els mugrons, marcats, quasi a punt de sortir del teixit, però guardant la insinuació. I segueix llepant...

Llepant un gelat cada vegada més infinit, un gelat cada vegada més calent, i les meves mans glaçades a punt d'estendre-les per compartir el gelat.
Però amb mantenc amb els ulls tancats i l'imaginació oberta només als seus llavis.

I arriba la pròxima estació, i el gelat s'acaba i es desfà com una il-lusió que ja no pot tastar la seva saliva...

Marc Riera

Una noia mira com miro els culs, els escots, els pits que sobresurten d'una samarreta ajustada, les faldilles curtes, les ungles, les mitges de reixa, els dits entre els cabells, els dits entre els llibres, les cames creuades, els llavis amb un xupa xups, amb i una ampolla de litre i mig, les sabates de tacó que toquen amb el meu seient, una adolescent que es pinta es repassa els llavis, una altra que es recull els cabells, la que es posa bé els sostens, la que no s'adona que se li veu l tanga vermell, la que es puja els pantalons perquè no li miri més, la que entra corrents al tren i li surten els pits entre la brusa, la que envia un sms picant que puc llegir des del meu seient, el que imagino rebre,

I la noia que mira com miro, a través dels meus ulls aconsegueix multiplicar la sensualitat de les imatges que jo intento retenir i s'excita, tant, que quan surto de tren em proposa escriure una llista amb totes les imatges que puguem recordar. Després em proposa que les portem a la pràctica...

Marc Riera Margarit

Era rossa, o morena, com vosaltres preferiu. Va entrar en aquella botiga on sempre havia volgut entrar, la més cara de la gran ciutat. Després de tocar-li 2 millons de les antigues peles, es va decidir a comprar-se un vestit negre per un sopar, aquell que segur arribaria.

Va entrar en els provadors amb 4 vestits de nit, no volia que ningú l'ajudés, però quan va veure la dependenta va decidir deixar que opini sobre com li queda el seu com amb segons quina tela. el joc de provocació que clienta i botiguera van provocar, feia que els vestits tinguesin moviments més suaus, focin més negres, amb un escot perfecte, en el punt per no deixar veure els mogrons. Però va ser en un moviment, mirant les dues al mirall, quan se li va escapar un pit pel costat del vestit. No li van fer cas, i ella va seguir provocant moviments que feien entreveure unes cuixes infinites, un tanga vermell que semblava expresament per aquella situació.

El joc va arribar a un moment on la dependenta li va dir a la clienta si volia canviar els papers. I aixi va ser, la dependenta es va provar els mateixos vestits que la nostra amiga, i la clienta li deia quin li quedava més bé.

I, el vestit que més els hi va agradar a les dues estava estripat, tapant les parts del cos que sempre tenim a la vista i deixen les més íntimes davant del mirall, per ser admirades per les dos.

I la persiana es va baixar sola, i el cartell d'obert es va girar a tancat, i els moviments van agafar el vol, i les mans van resseguir el cos d'una i de l'altra, i les espelmes es van encendre en un restaurant on amb dues dones que s'acabaven de conèixer i que van començar la nit amb dos vestit negres iguals, i la van acabar descobrint el disseny de la pell refregant la pell.

Marc Riera Margarit

Els homes i dones del temps ho van acertar quan van dir que plouria molt aquella nit. Aixi va ser. Va començar la tormenta a les onze de la nit, com era probable, em vaig quedar sense llum. Vivia en un petit pis al centre que m’agradava tant que ja n’estava buscant un altre. Molts diners per poc i mal aprofitat espai.

No només va ser el llum que s’en va anar, sinó que va començar a entrar aigüa al pis fins que es va quedar inundat.

Vaig avisar als bombers i els esperava al portal a fora al carrer. Tothom estava com jo mirant com pasava la tormenta. Una noia que venia de lluny però jo la vaig veure ja quan estava la meu portal es va venir a refugiar. Hem va dir que li agradava sortir a correr sota la pluja, però clar, no sota una tormenta.
Esperant els bombers vem començar a parlar sense parar mentres l’aigua del pis anava surtin per la porta i pasava la tormenta plovent ja poc. Hem va explicar que estava buscant pis per aquesta zona, i el de cars que estan tots, i jo el de cars i malament que estan tots. Després dep arlar de pisos, vem començar a parlar del què feiem, dels gustos que teniem, de les coincidències i les no coincidències. Vem començar a intercanviar somriures, els bombers no venien, i tampoc i pensava jo amb els bombers. Ens vem asentar sota l’altell de l’escala. Allà parlant i parlant, i rient i rient, i també ens va tocar deixar anar alguna llàgrima perquè una confiança desconguda ens feia explicar els millors i també els pitjors moments que hagim tingut.

No ens vem adonar de res, fins que la claror del dia va començar a entrar pel portal. Ella amb el xandall, jo amb les sabatilles. Ja no hi havia aigua al pis, encara plovisquejava una mica, i els bombers que han tingut molta feina aquesta nit.

La vaig convidar a esmorzar, després a dinar, després a canviar del sofà al llit i el cap de setmana sense sortir del pis, no sigués que estés plovent.

Un amic d’aquests que lliguen per la làvia que tenen, amb el posat de poeta urbà, em va dir que ell podia estar en el lloc més fastigós de la ciutat i amb la noia més preciosa, i aquell lloc tan fastigós es convertía en el millor dels racons. El que tota la vida portarà l’escenari d’aquelles abraçades que mai més es repatiran.
I, aquell cap de setmana després de la tormenta, vaig poder estar en el millor dels racons que un pot estar. La millor companyia que podia tenir, què importa el petit i runyós pis si tens una mirada especial amb una boca que t’acaricia?

Escric aquesta carta desde una casa que no té rés a veure amb el piset petit i runyós, en una nit de tormenta, en una nit de solitud, sense bona companyia i pensant amb la noia que em vaig deixar escapar en aquell pis que donaria tormentas per poder-hi estar.

Marc Riera

Un amic meu (no diré el nom per no deixar-lo en evidència) ha tornat a pecar demanant a veure si el podia ajudar amb un poema que estava escribint per la seva nòvia. És a dir, si li podia pasar un poema. A mi m'agrada saber que molts amics meus han aconseguit "copulacions" gràcies a poemes, frases, sms's que jo els hi he proporcionat. Evidentment això té un preu, el de l'amistat.

Particularment, penso que són ells qui s'haurien de trencar el cap, ha de ser molt personal, escrit a mida per la persona en qüestió, jo, és evident que els versos que cedeixo (no habitualment) no són per la núvia del meu amic, en aquest cas, estariem davant d'una possible infidelitat. Són versos que he escrit fa anys per persones concretes que n'hi ho saben, perquè les que saben que he escrit per elles, els hi he regalat.

A l'escola sempre hi havia el guaperas, el tiu fort, i un havia d'inventar-se el que fos. Aquella tarda li vaig escriure uns versos i agafat a ella "ahora me llevo yo a la rubia".

I deia algo com:

Entre tu i jo

Si tinc i deixo de tenir
més igual si et puc acariciar,

Si sóc sincer o no paro de mentir,
no preguntis... que ja s’està fent clar.

Si caic al carrer mort de fred,
en tinc prou amb les teves abraçades.

Si no menjo ni tinc set,
serà que no trobo aquelles mirades.

Si escolto silencis a cada racó,
busco la teva veu en la llunyania.

Si faig teva cada cançó,
ja no m’escolta la melancolia.

Si no em trobo al mirall,
vull les teves mans al meu rostre.

Si em desfaig a cada tall,
vull caure sota el teu sostre.

Si no trobo ulls per escriure,
diguem petons que no s’han acabat.

Si ploro o no paro de riure,
que sigui al teu costat.

Marc Riera

Dormir sol en un llit de matrimoni és com banyar-te en pilotes al mar: l'expressió de la major llibertat. I em direu on queden les frases del estil "i dormir abraçat a tu", o "el llit, sense tu està molt sol". I tant sol! clar que sí, sol i ample, per estirar-te com vulguis, sense mesurar l'espai just per cadascú i sense preocupar-te dels roncs i d'altres malsons que no cal escriure que encara ens costaria dormir.

Si aquesta nit et quedes a dormir haurà de ser al sofà, m'encantarà veure com dorms, al menjador, amb la tele posada sense so, amb una manta i un coixí, sobre un sofà que potser es farà petit de matinada, quan et vingui a buscar...
...bona nit.

Marc Riera

L'altre dia passejant pel carrer vaig veure un anunci d'una noia de divuit anys demanant feina per fer de cangur. Vaig agafar el telèfon i, no és que jo tingui un germà o una cosina insoportable de sis anys, sinó que el vaig agafar per mi en els meus disset anys.

Tinc molts problemes quan surto de marxa a la discoteques. Amb l'alcohol i amb les noies no em sé controlar i... Sempre acabo borratxo i amb el preservatiu trencat. Vaig pensar que seria una bona idea tenir una cangur que em controlés. Vaig trucar a la cangur i li vaig dir que tot i tenir disset anys sóc més nen que molts nens, i més perillós, perquè puc crear problemes més greus. I li vaig comentar que m'hauria d'acompanyar a les discoteques, que aquesta seria la seva principal feina, controlar els “cubates” que em prenc i comprovar que sempre porti preservatius a la cartera, i que no estiguin caducats. Em va dir que ho pensaria i que ja em diria alguna cosa.
Estava segur que amb diria que no, que pensaria que jo només voldria per lligar amb ella, que la volia per sexe. Al cap d'una setmana em va trucar i va acceptar. Ara que ja tinc confiança en ella, em va confessar que a l'hora de decidir-se va valorar molt la gran part de diversió que hi havia en aquesta feina, sortir gratis i a sobre cobrant.
Ja fa tres messos que em fa de cangur i jo he canviat completament i ella també.

La qüestió és que a la tercera nit de sortir, li vaig fer provar un wisqui, que ella no n'havia provat mai. Li va encantar i també li va afectar. Ara sóc jo el que la controlo i el que em controlo. La que era la meva cangur ara és la meva nòvia i la veritat és que els dos estem molt bé; hem trobat el que estàvem buscant, el que ens faltava. A mi em faltava maduresa i seranor i, en canvi, a ella li faltava més diversió, més festa i despilfarro. El canvi de papers ens va fer adonar que ens necessitàvem, per cuidar-nos i per pasar-ho bé i això era el que ens va fer veure què era el més important per estar bé en una relació.

Evidenment, ella va deixar de cobrar a la cinquena nit.

Marc Riera

Hi havia una vegada un noi que era mut, que no parlava. La seva mare explicava que a la família hi havien molts nens i ell sempre era el que parlava més. Sempre li deien que no callava ni sota l’aigua, i ell responia que depèn de quina aigua...
En el dia del seu aniversari, quan celebrava els 18, es va llevar pel mati i no parlava, la seva mare, la seva novia, els amics, tothom el venia a veure, i fins i tot tenien una festa preparada, però com celebrarien una festa en el dia que s’havia quedat mut?

Ningú ho entenia, i van anar el metge i ni ell sabia el què li havia passat, li van fer moltes proves, va anar amb especialistes i ningú sabia el què li passava.

Amb ell li agradava molt escriure i es comunicava molt bé escrivint notes, era la manera, perquè no va voler aprendre cap llenguatge per muts. A vegades, per dir, simplement, que em ve de gust dinar un bistec amb patates, feia una petita rima, i escrivia: són les dues de la tarda d’un bon dia, si em fas un bistec amb patates t’ho agrairia.

Van passar alguns anys i va començar a treballar, va conèixer vàries noies, i va anar a viure amb una què li semblava realment especial.

Una nit, la seva novia li va dir que no es trobava bé, que vomitava molt i que feia com dos mesos que no li venia la regla, i així era que estaven esperant un fill.
Ella li va costar molt de dir-li perquè estava segura que no el voldria tenir, i va estar tota una nit dient-li que li tenia que dir una cosa i no sabia com fer-ho, i ell li anava escrivint notes de: si no em dius el que m’has de dir, ni demà passat podré anar a dormir.
Fins que va arribar la matinada i li va comunicar que estava embarassada. Ella es va posar a plorar discretament perquè estava preparava per llegir un nova nota on posés que no era el moment, que no el podien tenir. Però el silenci es va trencar i no pel seu plor, sinó per la veu del nostra amic, dient: jo el vull tenir.

Les sorpreses es van multiplicar quan va tornar a tenir veu, quan va tornar a parlar i la felicitat va omplir el silenci que es va quedar mut.

Marc Riera

Ell no volia cuinar aquella nit, va anar a la terrassa del seu restaurant preferit. A sopar amb ell mateix. Una espelma, clar que sí. Un sopar exquisit, ha pasar ràpid, mirant enlloc i pensant amb res. Però diuen que sls postres sempre són diferents encara que demanis al mateix (no ho he sentit a dir a ningú, però qué cony, queda bé), i així va ser.

Ella es va col-locar sola a pendre una copa, acompanyada d'un cigarret i un diari. No hi havia res més el voltant, només ella i tot s'aturava, tot es va aturar pel nostra amic.
Ja quedava poc per acabar la copa i el diari, i ell no sabia com aixecar-se, qué dir-li, però sabia que ho havia de fer.

Es va aixecat decidit a convidar-la a una altra copa, aquesta vegada acompanyada d'un desconegut. Però just quan va fer el moviment d'aixecar-se ell va creuar les cames i va deixar entreveure el sexe nu, depilat. Menys d'un segon, però el temps suficient perquè els nervis es multipliquésin per mil i per saber menys qué dir.
Però allà estava el nostra amic, a la terrassa del restaurant, dret a punt d'anar a un lloc, a punt de fer un gest, paralitzat.

Va respirar profundament i va encendre l'espelma de la taula de l'amiga, alhora que li deia si volia compartir una copa.
Ella no li va respondre, com si no li hagués dit res. Per la ràdio sonava "Y nos dieron las diez" quan li va ordenar que no aixequés la veu. Ell es volia fondre, desaparèixer, esfumar-se, però la nostra amiga es va aixecar i va començar a ballar, a ballar sola, suau, molt suau. I entre els moviments sutils d'ella i la paraulitzaciód el nostre amic, l'aire va fer que es trobessin, amb restaurant tancant, ballant, a la terrassa, dos desconeguts amb tota la nit per endavant.

Marc Riera

Els homes... sempre parlant del mateix... sempre amb les mateixes bromes... I l'altre dia dinant amb un amic li preguntava: imagina't que et despertes, surts al carrer, només veus homes i gossos, arribes a l'oficina i les noies no han arribat, i vas a fer un cafè i no hi ha la camarera, només l'amo.

I tots els homes es preguntes a on s'han posat elles, s'han amagat de nosaltres? han desparegut...

Qué faries? Qué fariem? Suposo que les buscariem per tot arreu, per l'últim racó, però... hi si passen els anys d'investigació i no apareixen? i si no les trobem ni en les fotografies, ni en els diaris?

Potser no haurien desparegut, potser s'haurien convertit en invisibles per poder riure de nosaltres, per observar-nos i no parar de riure, per convertir els nostres moviments en un acudit constant. Val més sol que mal acompanyat, i seguint la dita elles s'haurien convertit invisibles, inexistens per nosaltres, per no estar mal acompanyades.

Jo, sens dubte, desapareixeria, com elles, per està amb elles...

Marc Riera