MARC RIERA

Hi havia una vegada un noi que era mut, que no parlava. La seva mare explicava que a la família hi havien molts nens i ell sempre era el que parlava més. Sempre li deien que no callava ni sota l’aigua, i ell responia que depèn de quina aigua...
En el dia del seu aniversari, quan celebrava els 18, es va llevar pel mati i no parlava, la seva mare, la seva novia, els amics, tothom el venia a veure, i fins i tot tenien una festa preparada, però com celebrarien una festa en el dia que s’havia quedat mut?

Ningú ho entenia, i van anar el metge i ni ell sabia el què li havia passat, li van fer moltes proves, va anar amb especialistes i ningú sabia el què li passava.

Amb ell li agradava molt escriure i es comunicava molt bé escrivint notes, era la manera, perquè no va voler aprendre cap llenguatge per muts. A vegades, per dir, simplement, que em ve de gust dinar un bistec amb patates, feia una petita rima, i escrivia: són les dues de la tarda d’un bon dia, si em fas un bistec amb patates t’ho agrairia.

Van passar alguns anys i va començar a treballar, va conèixer vàries noies, i va anar a viure amb una què li semblava realment especial.

Una nit, la seva novia li va dir que no es trobava bé, que vomitava molt i que feia com dos mesos que no li venia la regla, i així era que estaven esperant un fill.
Ella li va costar molt de dir-li perquè estava segura que no el voldria tenir, i va estar tota una nit dient-li que li tenia que dir una cosa i no sabia com fer-ho, i ell li anava escrivint notes de: si no em dius el que m’has de dir, ni demà passat podré anar a dormir.
Fins que va arribar la matinada i li va comunicar que estava embarassada. Ella es va posar a plorar discretament perquè estava preparava per llegir un nova nota on posés que no era el moment, que no el podien tenir. Però el silenci es va trencar i no pel seu plor, sinó per la veu del nostra amic, dient: jo el vull tenir.

Les sorpreses es van multiplicar quan va tornar a tenir veu, quan va tornar a parlar i la felicitat va omplir el silenci que es va quedar mut.

Marc Riera

Ell no volia cuinar aquella nit, va anar a la terrassa del seu restaurant preferit. A sopar amb ell mateix. Una espelma, clar que sí. Un sopar exquisit, ha pasar ràpid, mirant enlloc i pensant amb res. Però diuen que sls postres sempre són diferents encara que demanis al mateix (no ho he sentit a dir a ningú, però qué cony, queda bé), i així va ser.

Ella es va col-locar sola a pendre una copa, acompanyada d'un cigarret i un diari. No hi havia res més el voltant, només ella i tot s'aturava, tot es va aturar pel nostra amic.
Ja quedava poc per acabar la copa i el diari, i ell no sabia com aixecar-se, qué dir-li, però sabia que ho havia de fer.

Es va aixecat decidit a convidar-la a una altra copa, aquesta vegada acompanyada d'un desconegut. Però just quan va fer el moviment d'aixecar-se ell va creuar les cames i va deixar entreveure el sexe nu, depilat. Menys d'un segon, però el temps suficient perquè els nervis es multipliquésin per mil i per saber menys qué dir.
Però allà estava el nostra amic, a la terrassa del restaurant, dret a punt d'anar a un lloc, a punt de fer un gest, paralitzat.

Va respirar profundament i va encendre l'espelma de la taula de l'amiga, alhora que li deia si volia compartir una copa.
Ella no li va respondre, com si no li hagués dit res. Per la ràdio sonava "Y nos dieron las diez" quan li va ordenar que no aixequés la veu. Ell es volia fondre, desaparèixer, esfumar-se, però la nostra amiga es va aixecar i va començar a ballar, a ballar sola, suau, molt suau. I entre els moviments sutils d'ella i la paraulitzaciód el nostre amic, l'aire va fer que es trobessin, amb restaurant tancant, ballant, a la terrassa, dos desconeguts amb tota la nit per endavant.

Marc Riera

Els homes... sempre parlant del mateix... sempre amb les mateixes bromes... I l'altre dia dinant amb un amic li preguntava: imagina't que et despertes, surts al carrer, només veus homes i gossos, arribes a l'oficina i les noies no han arribat, i vas a fer un cafè i no hi ha la camarera, només l'amo.

I tots els homes es preguntes a on s'han posat elles, s'han amagat de nosaltres? han desparegut...

Qué faries? Qué fariem? Suposo que les buscariem per tot arreu, per l'últim racó, però... hi si passen els anys d'investigació i no apareixen? i si no les trobem ni en les fotografies, ni en els diaris?

Potser no haurien desparegut, potser s'haurien convertit en invisibles per poder riure de nosaltres, per observar-nos i no parar de riure, per convertir els nostres moviments en un acudit constant. Val més sol que mal acompanyat, i seguint la dita elles s'haurien convertit invisibles, inexistens per nosaltres, per no estar mal acompanyades.

Jo, sens dubte, desapareixeria, com elles, per està amb elles...

Marc Riera

Entra un home d’uns cinquanta anys amb la samarreta nova del Barça. ¡Va parir!; ¡que cutre li queda!. Però, de cop, la meva ment s’imagina a la meva nòvia amb aquella samarreta, només amb la samarreta. I de cop torno a veure l’home sense afaitar i brut.

Una noia bonica amb cara de voler follar es mira a un altre noi que té el posat pensatiu, potser pensant amb la última noia que es va enrotllar la setmana passada. Va ser terrible, i ell està decidint que ja és hora de buscar una nòvia formal i deixar de fer el pendó. Just quan em suposo el pensament del noi, la jove d’ulls brillants em dedica una mirada i com un mig somriure que em fa somiar amb treure-li aquesta samarreta ajustada, però molt a poc a poc, que es pugui apreciar aquell moment de la samarreta mig treta amb els sostenidors que li apreten els pits. Per mí que fa una noranta... I no paro de somniar quan li miro els pantalons negres, també tant ajustats o més que la samarreta, també anar-los treient suaument, que també es pugui apreciar aquell punt, amb els pantalons mig trets i el tanga que ja es veu perfectament que li apreta el cul.

Just quan canvio la mirada em trobo a una altre noia que acava d’entrar al vagó i s’ha col-locat davant meu. S’assembla molt amb la jove d’ulls brillants. Però, aquesta, porta un xupa-xups a la boca que se’l treu se’l posa d’una manera que vull aconseguir mirar un altre lloc. Però sembla que l’infinit sigui la seva llengua, fins que em mira amb uns ulls gegants i negres. Em toca baixar, aquesta ja és la meva parada, i m’aixeco per estar preparat per sortir. S’obren les portes, la noia del xupa-xups es gira, i jo també em giro i torno al seient just al seu davant. Decideixo baixar on baixi ella, però no sé què faré després. Per tant, no ho tinc del tot clar. Ella s’aixeca, just quan s’obren les portes i veig que ella s’acosta a elles. Jo també baixo en aquella estació. La segueixo a una distancia prudencial, entra en un bar i es demana una cervesa ella sola. Sembla que esperi a algú. Jo em col-loco a una taula on puguem intercambiar mirades. No ho fem. Ella s’aixeca i deixa un nota sobre la taula. Jo, també m’he acabat la meva cervesa. Sé que aquella nota és per la persona que estava esperant, però no puc evitar anar a mirar què hi posa. Sorprès. La nota és per mí, i amb una lletra rodona, petita i escriu....

Marc Riera

Podria dir que la vaig conèixer al metro, quedaria molt maco, però no, va ser a l'hospital. Ella feia una travessia amb moto pel país, estava de pas però va tenir un petit accident a la meva ciutat. Jo vaig anar a fer-me una revisió, la típica revisió. Ella estava fumant un cigarret d'amagat en un balcó de l'hospital, jo la vaig veure des de l'altra banda de l'edifici quan em vaig acostar a una finestra i em vaig creuar amb la seva mirada. Em va sorprendre el seu rostre, entre trist i feliç a la vegada.

A la sortida de la visita, per anar a buscar les receptes, una infermera estava redactant l'informe d'una noia que havia tingut un accident de moto. A l’espera que em fés les meves receptes, (és d'aquelles situacions que no saps on mirar) diga'm xafarder però em fixava en la pantalla que anava escrivint les dades de la noia. Em vaig quedar amb el nom: Júlia. També amb el seu número de telèfon que dissimuladament vaig apuntar. Costa de creure però el rostre d'aquella noia que fumava un cigarret d'amagat s’havia de dir Júlia.

No em vaig equivocar. Em va costar una setmana de trucades diàries perquè m'agafés el mòbil. Li vaig dir tota la veritat, que la vaig veure pel balcó, que em va agradar i d'on havia tret el seu número. Em va penjar.

Entenia el rebuig però em sabia greu. Dies, setmanes més tard, el mòbil em va sonar a les tres de la matinada. Una noia amb veu molt sensual em deia que com anava vestit, que ella només portava un tanga i una samarreta blanca i que se li marcaven els mogrons perquè estava molt excitada ja que acaba de somiar que feia l'amor al passadís d'un hospital amb un noi que havia vist des d'una finestra d'aquest.
No m'ho podia creure i volia cridar el nom de Júlia, però la por em perseguia. Vaig decidir jugar i magnificar el joc enganyant-me i pensant que segur que era ella: la noia de rostre trist i a la vegada feliç.

Marc Riera

Una veu femenina i molt agradable amb va fer obrir els ulls i treure’m els auriculars. A la ràdio estaven donant les noticies de les set. Estava plovent molt fort i els llums del tren feien panpallugues com els llampecs que iluminaven les carreteras habitades pels cotxes que semblaven aburrits de la rutina diària.
El vagó estava mig ple i tota la gent callava espectant a aquella veu,la que m’havia fet obrir els ulls. Era una noia, que estava dormint i somiant, parlava explicant històries realment increíbles. Semblaven certes i totes estaven plenas de positivitat i tendressa.

Arribava l’última parada sense sorpressa, tots els oients dels somnis de la noia adormida es van quedar dins el vagó, de fet, ni jo em vaig adonar que s’em pasaven les parades.
Vem estar d’aquesta manera unes tres hores, escoltant atentament les històries de la noia.
Tothom sorprés de l’imaginació de l’inconscient de la noia que s’havia quedat somiant adormida al tren. Potser havia tingut un dia dur, la nit anterior no hauria dormit bé o potser s’havia equivocat i s’havia pres més dosi de la que li tocava de tranquimazin.
Sonàven els mobils fins que el que trucava es cansava de trucar, o el passatger parava el mobil per no destorbar el somni.

Jo, al cap d’una hora d’estar escoltant, vaig trucar a un amic que amb portés una gravadora a l’estació de provença. Vaig pensar que aquestes històries podrien interessar a més gent que la que estavem en aquell vagó.
Vem grabar una horeta dels somnis de la amiga. El meu amic, que treballa a la ràdio, va fer un muntatge i va fer un programa que va tenir una gran audiència. Llàstima que no vem aconseguir més gravacions,

La noia aparentment adormida es va despertar per allà a les 10 de la nit, just quant el tren arribava a plaça catalunya. Tant tranquila es va treure les ulleres de sol que li tapaven uns ulls realment misterisos i màgics, i es va aixecar amb la mirada observadora i atenta dels viatgers, i va surtir del vagó. Jo i el meu amic, no vem poder deixar-la marxar. La vem anar a buscar i vem parlar amb ella. Li vem explicar que estava parlant somiant històries impressionants tota adormida, li vem dir que haviem gravat algunes de les seves històries perquè ens semblaven apasionants, ella caminava sense parar. I, l’única frase que ens va dedicar sense mirant-se va ser una pregunta: vosaltres, no heu tingut mai la sensació d’estar dormint desperts?

Marc Riera

El Joan ja acabava el seu torn, ja feia 12 hores que estava davant el volant. Va mirar al seient del darrera com cada dia per comprovar que ningú s'hagués descuidat res. Hi havia una caixa, petita, de color negre amb lineas daurades. La va obrir per saber de qui era i tornar-li, hi havia una nota amb dos rellotges Rolex. A la nota hi posava: "t'espero aquesta nit a les 12 al "Arts", sí, a tu, el meu taxista preferit." Va fer memòria i ja sabia de qui era, una senyoreta d'uns quaranta anys, molt ben vestida, de classe alta, que ja feia dies que la portava de la feina a casa. Però el dilema no era saber de qui era, sinó si anar-hi o no. Tampoc entenia els dos Rolex de la caixa. No sabia què fer... Va decidir allargar la seva jornada i mentres feia serveis decidiria si assistir a la misteriosa cita. Va explicar la història a un client que es coneixien, el client li va respondre que ell no ho dubtaria, hi aniria sense pensar-ho dues vegades. Així ho va fer, a les 12 de la nit es va presentar a l'entrada de l'hotel Arts. Allà estava ella, amb un vestit de nit negre i un gran collar que li brillava al coll. El Joan, que no sabia qué dir, es va dirigir a ella amb la caixa tot dient que estava allà per tornar-li la caixa amb els rellotges. Ella li va respondre que no havia de tornar res, que els rellotges eren d'ell. El Joan no sabia qué fer quan ella el va acompanyar al bar de l'hotel. Molt fàcil, li va comentar ella amb un "margarita blue" a les mans, "una nit de sexe amb el millor taxista de Barcelona, amb un rellotge a cada canell, fins que surti el sol, sense presses i te'n vas amb els canells plens." I així va marxar de l'hotel, a les 8 del matí, lluint dos rellotges i començant un dia laboral d'una manera més... agradable.

Marc Riera