MARC RIERA

No et vull conèixer més,
tinc por a que m'agradis més
o que em deixis d'agradar.

No vull saber més d'aquests ulls,
que em miren tant fixament,
que em desfan llàgrimes.

No vull saber més d'aquests llavis,
que em pinten la nit
i ho diuen tot sense dir res.

No vull saber més del teu nom,
que ja no puc dormir
sense somiar-ho al sostre.

Només vull seguir coneixent
la teva pell en el silenci,
i no tenir més paraules

que les teves carícies,
ni més frases que els teus cabells,
ni més estacions que el teu viatge.

Marc Riera Margarit

Tot es comença a moure,
com un gran terratrèmol,
només és el meu cos,
però veig el paisatge
com es distorsiona
i canvia de colors.

No m'he pres res,
he dormit massa potser?
et trobo molt a faltar,
però no tant per canviar
el món amb una mirada.

Però és el meu món
que canvia de colors i tremola,
tinc por, angoixa, em toco les mans,
acaricio una carta que diu que no tornaràs,
faig un petó a la porta - que està més seriosa que mai-.

Surto per la finestra,
pujo a buscar-te i salto.
Salto més allà on no es pot veure
quan no saps on cauràs,
on t'ofegueràs...

Allà on els somnis es trenquen
amb una mil·lèsima de segon...
I em desperto enmig de la mar,
un son m'ha portat molt lluny de terra,
i un somni m'ha fet arribar als teus ulls.

Marc Riera Margarit

Ahir, quan vas marxar
vaig voler que tot comencés,
i en aquest inici de somni
es va acabar poder dormir.

Marc Riera Margarit

Enmig de l'estació només quedem tu i jo. La majoria de l'humanitat estarà fent la migdiada amb un ventilador al costat. El tren arriba tard i els teus mugrons senyalen una samarreta marcada per la temperatura interior que el teu cos no pot dissimular. Sues. I la suor et mulla el coll, i no vols que et vegi com sues, però no ho puc evitar. De cop, agafes una ampolla d'aigua i te la tires pel cap deixant que l'aigua tingui el luxós recorregut fins a deixar molls els teus pits.
Es marquen, i et veig més despullada que si estesis sense roba.

Penso en comprar un suc i tirar-te'l per sobre. Penso en beure't sencera. Penso en uns llavis sobre els teus mugrons. Penso en canviar el color de la teva camiseta de tirants, que ara és vermella. Penso en... però et treis els sostens sense treure't la samarreta, em mires, i em dius "començo a tenir calor" i em quedo sense paraules, però vinc, seiem junts al banc, el tren segueix sense arribar, i no vull que arribi mai.

No m'atreveixo a dir-te res i tampoc tinc crema per posar-te a sobre. Però ets tu qui m'agafa la ma, i comença el viatge inoblidable de la passió, aquell que no es pot fer amb tren. La ma al coll, als llavis, baixant una altre vegada cap al coll, passant enmig dels dos pits, acariciant la cintura, s'endinsa dins la samarreta, ara va pujant, cap a la dreta, començo a notar el volum del teu pit dret, lentament, com cau la calor a l'estació, les meves mans a les ordres de les teves.

Però, un so des del túnel s'acosta, arriba el tren en el pitjor moment. Em mira, la miro. No ens diem res, entren a l'últim vagó, fem transbord per agafar un tren amb un destí més llunyà, comprem un bitllet a França, el paga ella. Seguim sense dir res. Entrem a la cambra del vagó. Segueixo sense atrevir-me a dir res. S'arrenca la samarreta. S'arrenca la faldilla i el tanga. Queda amb la roba estripada. Una veu anuncia que el tren començarà a avançar, i el viatge només acaba de començar...

Marc Riera Margarit

Crides,
els carrers s'enfonsen,
es trenquen els vidres,
les llàgrimes, les bombetes,
exploten les finestres,
es parteixen totes les meitats,
les paraules tremolen,
els papers marxen volant,
el vent s'escapa pel balcó,
cauen les samarretes estripades,

i
de
cop
i
per
un
cop:
SILENCI.

I la pluja neteja les mirades.

Marc Riera Margarit

Vestida,
a les fosques,
i descobrir la teva nuesa,
molt a poc a poc,
intuir els teus llavis,
oberts,
el tacte, com una música,
amb els dits,
amb les mans,
amb la llengua,
amb els pits,
amb els peus,
amb els cabells
amb les dents,
pell a pell,
fregant subtilment,
i vestir el teu cos
de carícies.

Marc Riera Margarit

No
et
puc
dir
rés
més
del
que
pots
llegir
quan
t'escric
sense
paper
ni
paraules.

Marc Riera Margarit

Començo a resseguir
paraules sota la pluja,
i no puc deixar de resumir
converses de gotes
que mullen el teu cabell.

Et proposo una conversa,
sota la pluja,
despullats,
a l'estiu no fa fred,
ens diem tot el que ens hàgim de dir,
de cos a cos,
només entre les gotes
que ens mullen
llavis per estrenar,
somriures per plorar,
llàgrimes per somiar.

Marc Riera Margarit

Dorm la teva llàgrima,
demà es despertarà,
caurà pel carrers,

entrarà al metro,
es mesclarà amb altres llàgrimes,
caminaran tot el matí,

ignoraran el sol,
voldran que plogui
per ser ben acompanyades.

Es passejaran per les tasses de cafè,
pels diaris, pels papers que escrius
quan vols ser sincera, i els deixarà humits.

Inundaran la ciutat
i em despertaré, de nit, plorant
sense llàgrimes als ulls.

Marc Riera Margarit

Vas tancar la porta,
i dins es van quedar les finestres obertes,
els calaixos pel terra, els papers humits
escampats per les llàgrimes que encara cauen
en el mirall que vas trencar.

Vas tancar la porta,
deixant uns ulls sense mirades,
un cos sense pell,
una ma alçada, uns llavis
més tallats que mai.

Vas tancar la porta,
i els carrers es van separar,
deixant un asfalt d'il-lusions
per descobrir, una senyal
de prohibit el pas.

Marc Riera Margarit