80.174.174.157 4096 4246 Dilluns, 8:30h del matí. Vaig demanar com sempre un croissant de xocolata i un tallat. El croissant estava com sempre, però el tallat portava una escuma especialment considerable amb una mica de polvos de cacau, i amb la xocolata i havia dibuixada una H. Primer em va semblar una simple forma de la pròpia mescla entre l'escuma i el cacao, però abans de posar la cullereta, la forma era clarament la de la lletra H. La vaig desdibuixar amb el sucre i vaig començar a remenar imaginant paraules que comencen per "H", potser voldria dir alguna cosa aquella H. Historia? passaria un dia amb una història que sempre recordaria? De cop, ella em va marcar l'hora i vaig deixar d'imaginar per anar a la feina. A part de saber com vull el cafè cada matí, també sap que a les 8:45 entro al despatx. Dimarts, 8:25 del matí. Una pluja molt freda despertava el dia, i volia un cafè amb llet ven calent. Com sempre, m'ho va servir amb les seves mans delicades, posant la tassa del cafè amb delicadesa i deixant una mirada com la millor de totes les converses. Com que va veure que em va agradar una mica de cacau per sobre del cafè, me'n va tornar a posar. I aquesta vegada, la forma que feia, també era la d'una lletra, una "O", però una O també pot ser un zero. Vaig pensar que passava massa estona remenant. Com que estava pessimista com que el dia, vaig decantar-me per pensar que era un 0, tindria un dia 0. Però de sobte em va sorprendre la mirada d'ella, mig rient, com volent dir-me alguna cosa, com si sabés més del que jo sé. Dimecres, 8:22 del matí. Encara era fosc i el dia semblava fer-li molta mandra de despertar-se. Però el bar de sempre amb la cambrera de sempre. La cambrera. I el croissant de xocolata de sempre, i el tall de sempre. De sempre? Encuriosit ja buscava noves formes entre l'escuma, i aquesta vegada, m'apareixia la lletra "T". Era molt estrany, una altre lletra en el tallat o una altre visió meva?. Però m'agradava jugar a imaginar amb paraules, històries que comencessin per "T", el telèfon escoltat una conversa interessant, per exemple. Però allà estava ella, el somriure entre els cabells, com si ho sabés tot! Aquest somriure em feia posar nerviós fent que em prengués el cafè amb 30 segons. I un nou dia... marcat per aquella lletra, o bé aquell somriure. Dijous, 8:20 del matí. Aquell dia m'adonava que ja arribava 10 minuts abans del normal. Potser era perquè tenia ganes de descobrir la lletra de la escuma, o bé, de descobrir aquell somriure que ho sabia tot però no deia res. Aquesta vegada, la ma que portava el tallat anava més segura que mai, alhora que delicada. I amb una lletra ben definida, ara sí, una "E". Ja no eren visions meves, estava clar que era una E i que cada dia hi havia una lletra. I no tenia més, potser simplement era la gràcia de posar lletres per fer formes amb el cacau i l'escuma. Però que estrany! perquè aquestes lletres?? Vaig beure'm d'un glop el tall. Divendres, 8:00 del matí. No vaig poder dormir amb tota la nit, i a les 8 ja estava allà, plantat en aquella barra, en aquell racó i el tamboret de color negre amb l'olor del diari imprès de fa poques hores. Tota la nit pensant amb les maleïdes lletres, era com un joc. Sí, sempre m'havia agradat la cambrera del bar, ja feia cinc anys que cada dia em volia atrevir a dir-li alguna cosa, però sense èxit, la meva timidesa no em deixava. Potser també era la gent del voltant, la família... Una "L", ben clara, com si d'un dibuix de xocolata es tractés, una L en el començament del tallat. D'un glop i a treballar. Tot i que aquell dia no vaig deixar de pensar amb les lletres. M'imaginava mil situacions, mil possibles motius de per què apareixien aquelles lletres, fins que em vaig preguntar: perquè el dilluns va començar a posar-me lletres i no un altre dia? perquè no ho havia fet abans? perquè dilluns? i les vaig unir: H-O-T-E-L. Hotel!!! vaig cridar enmig de l'oficina. Estava clar, la paraula era ben clara: hotel! Però què volia dir hotel? anar a un hotel? amb qui? perquè? Que ignorant em trobava. Però vaig decidir tirar pel dret. Potser era la primera vegada que prenia una decisió així. Vaig decidir jugar, seguir amb el joc, no hi podia perdre res. Dissabte, 8:30h del matí. Li vaig demanar que no em posés el tallat, volia un te. Del diari, vaig treure una sopa de lletres i vaig encerclar-ne de diferents, construint la frase, aquesta nit. Vaig estripar aquell tros de diari i li vaig deixar junt amb la propina del tiu del costat de la barra. Em va mirar i em va preguntar: un tallat ara? - no, un cafè amb llet li vaig respondre. I com era d'esperar, una xifra de 3 números encapçalava aquell cafè: 404. Continuarà... Marc Riera 0 2010-02-01T21:51:00Z 2010-02-01T21:50:00Z 435828 hotel-404 2010-02-01T21:51:00Z 1 1 2010-02-01T21:51:00Z 80.174.174.157 4096 4246 M'agradaria escriure't un relat eròtic, en primera persona, perquè t'excitessis tant que no poguessis fer res més que marxar d'on ets i venir-me a buscar. M'agradaria escriure-ho en veu alta, poder definir el tacte que els dits poden arribar a fer sentir quant dues pells es parlen. Voldria saber descriure cada eternitat de les carícies. Fins i tot, poder fer-te escoltar el so dels tacons quan et troben a faltar. I que t'arribés el silenci de la roba quan cau, dels botons com suaument et deixen veure el que vols veure. Mentiria per fer-te arribar un relat on tu i jo som els protagonistes. Caminaria per aquelles pàgines que varem guardar sota el llit. Les tornaria a llegir, les subratllaria, inventaria una nova història perquè la poguessis continuar entre els meus pits. Però ara obres la porta, seus al sofà, beus un gintonic i t'adorms. Jo agafo les coses -les claus del cotxe, targeta de crèdit, tacons- i agafo el primer avió cap al relat que vull començar escriure. Marc Riera 0 2010-01-26T01:16:05Z 2010-01-26T22:00:00Z 433286 un-nou-relat 2010-01-26T22:00:09Z 1 1 2010-01-26T22:00:09Z 80.174.174.157 4096 4246 Va tancar totes les finestres, va abaixar les persianes. Fora d'aquella habitació, el sol inundava els carrers, però no va deixar-hi entrar ni un raig de llum. Va empaperar tota l'habitació de papers blancs, les parets, el sostre i el terra, no hi havia ni un racó que no hi hagués paper blanc. Es va posar aquella melodia que la feia somiar a crit, i totalment a les fosques, va començar a escriure el primer que li passava pel cap, primer pel terra, després les parets plenes de versos, al sostre el va dibuixar de carrers humits i faroles que esperaven a enamorats. Pel terra i va pintar cels, sols, estrelles. Per les parets només lletres. Després de sis hores i cinc minuts sense parar, va apujar les persianes -ella sense mirar el que havia fet-, va obrir les finestres que donaven a la plaça més gran de la ciutat i el vent va entrar amb més força que mai com hagués assajat el seu paper. Ella va començar a arrencar -sempre sense mirar- els papers plens d'escrits i dibuixos com ha crits, i els va començar a tirar per la finestra, amb molta força, fins que no hi va quedar cap dels molts metres de papers que hi havien pintats i escrits. La gent de la plaça es va tornar boja, es pensaven que era un miracle, i centenars de persones lluitaven per agafar un petit trós d'aquells papers escampats. A la mitjanit, ella va marxar per sempre més, però tot el poble tenia un petit crit de la seva sinceritat. Marc Riera 0 2010-01-25T01:50:40Z 2010-01-25T23:00:00Z 432930 crits- 2010-01-25T23:00:08Z 1 1 2010-01-25T23:00:09Z 80.174.174.157 4096 4246 Va entrar suaument per aquell passadís, amb molt de tacte, gairebé de puntetes. Sentia una música que la convidava a caminar a càmera lenta, nua, només ella i el passadís. Que era blanc, molt il-luminat, sense finestres però com si hi entrés tota la llum de la ciutat. A mesura que anava avançant mirava relaxada tots els ulls que l'han anat mirant al llarg de la seva vida. Ulls furiosos, ulls tendres, suaus, d'altres endimoniats, uns de molt apassionats, també de tristos, plorant, i uns de molt alegres. Passejava per aquell passadís ple de mirades, nua, com si tingués el privilegi de gaudir de les que li han donat plaer i de trepitjar les que l'han fet patir. La música cada vegada la sentia més llunyana i no es veia el final del passadís. De cop, una llum blanca la va enlluernà i els ulls es van convertir en mans que l'acariciaven. Sentia els peus com flotaven per tendres dits que la feien somiar. La seva pell, tant blanca, es confonia amb les parets, els sostres, el terra del passadís, només les seves formes i les de les mans. Quan portava una eternitat flotant -passejant- va veure passar un vagó de tren, molt lluny i en menys de dos segons, però en va tenir prou per veure-hi un rostre per una de les petites finestres. Era ella mateixa que avançava en un tren real, sense passadís de color blanc però amb el somni a flor de pell. Marc Riera 0 2010-01-25T00:35:00Z 2010-01-25T00:34:00Z 432914 el-passadis 2010-01-25T00:35:00Z 1 1 2010-01-25T00:35:00Z 80.174.174.157 4096 4246 Carretera sense direcció, dits amb nata, un tren cau pel balcó dels teus llavis de plata. Finestra i ceguera, punts suspensius a la sala d'espera dels teus estius. Plou sobre les pàgines... sóc un quadern ratllat dins les llàgrimes d'aquest mirall despenjat. De nit i de dia, a les cinc o a les sis aigua amb gris, sóc melancolia. Dorm contra el coixí, peus en el somni humit, però desperta't amb mi en els matins de cada nit. Marc Riera Margarit 0 2009-12-21T23:04:21Z 2009-12-21T23:03:00Z 421601 allo-sempre-t-hauria-dit 2009-12-21T23:04:21Z 1 1 2009-12-21T23:04:21Z 80.174.174.231 4096 4246 Les mans que vas dibuixar, les cartes tornen a ser buides, blanques, negres, sense distància, com el temps dins un rellotge aturat. Ara que Els tacons de les teves passes sonen com un piano perdut. Marc Riera Margarit 0 2009-12-14T21:06:00Z 2009-12-14T21:05:00Z 418850 s-allunya 2009-12-14T21:05:59Z 1 1 2009-12-14T21:06:00Z 80.174.174.231 4096 4246 S'acosta S'acosta el so del tren que ve de lluny, com una amenaça a la matinada, la calma està a l'illa, i jo intentant canviar de via i de parada. Marc Riera Margarit 0 2009-12-13T20:00:24Z 2009-12-13T19:59:00Z 418469 s-acosta 2009-12-13T20:00:24Z 1 1 2009-12-13T20:00:24Z 80.174.174.231 4096 4246 Ni balcons, ni trens, ni ciutats, ni finestres, ni rellotges, ni carrers, un pit en dues meitats escrites en els meus papers. Ni taquilles, ni persianes, ni cortines, ni faroles, ni places, ni herbes, suor entre les espines de les meves mans que són teves Ni camises, ni camisetes, ni botons, ni minuts, ni cafè, ni xocolata, estripades sense roba i amb mugrons, els teus líquids amb nata. Ni taulades, ni cables, ni cadires, ni portes, ni llums apagats, carícies com mentires que siguin de veritat. Marc Riera Margarit 0 2009-12-08T22:44:04Z 2009-12-08T22:43:00Z 416651 sobre-teu 2009-12-08T22:44:04Z 1 1 2009-12-08T22:44:04Z 80.174.174.231 4096 4246 Avui no t'escriuré perquè et vinc a buscar entre la foscor del sol sobre els teus pits. Pinto 400 mugrons sobre la teva esquena nua, descric amb la llengua la teva línia i l'esborro a mossegades. Encadenes les mans amb els sostens, perds la mirada en un sostre que t'enlluerna de blanques carícies. Llengua amb dents!!! entre tot el que desconeixia, racons entre els cabells d'olors líquidament penetrables. Marc Riera Margarit 0 2009-12-02T22:44:28Z 2009-12-02T22:44:00Z 414451 sota-teu 2009-12-02T22:44:28Z 1 1 2009-12-02T22:44:28Z 80.174.174.231 4096 4246 Llavis endins, descobrint nous horitzons humits, laberint de llengües sense sortida, ungles que claven nits en vestits despullats de dia. Llavis endins, el meu cos dins la teva ma, la ciutat en un sospir afònic per començar a respirar. Llavis endins, tacte obsessionat pit a pit a pit, forta carícia, com un crit! entre les teves tímides cuixes sobre aquest fantasma, fred i orgasme. Marc Riera Margarit 0 2009-12-01T22:45:08Z 2009-12-01T22:43:00Z 414026 llavis-endins 2009-12-01T22:45:08Z 1 1 2009-12-01T22:45:08Z