MARC RIERA

Aquella nit la Júlia no va dormir, una nit més sola, caminant per l'estació on fa anys es va acomiadar d'una mirada que ara troba a faltar.

Va agafar una maleta plena de papers en blanc, les mans preparades pel viatge i aquells tacons per acomodar sospirs.

El tren va arribar com cada matinada al poble on l'esperava el silenci i l'aire fred, amb els llacs plens de records per nedar al passat sense ofegar el present.

Es va despullar desafiant la temperatura, descobrint el seu cos entre la neu com quan era una adolescent.

El tercer orgasme, semblava que l'acompanyava el sospir d'un quart, que ressonava per aquella petita muntanya.

La tassa de cafè amb llet que li va portar la Neus, va fer-li recordar la veu de l'avi i una llàgrima li va caure a la manta.

La Neus i la Júlia eren dos grapats de carícies solitàries, es van alimentar quan la nit amenaçava en foscor de veritat.

Com un ritme marcat per una melodia que arribava de les muntanyes adormides, les mans recorrien dues pells que es coneixien de nou.

Marc Riera Margarit
marcriera@benmirat.net

M'agrada saber que abraces records
i claves les ungles en els racons
que vam resseguir una pell més
que els nostres cossos.

M'agrada posar-me a esperar
aquell tren on els comiats
encara fan patinar llàgrimes
a l'estació de la nostàlgia.

M'agrada no saber de tu
per saber que no vam deixar
de ser dues pàgines en blanc
en el llibre del rellotge aturat.

M'agrada quedar-me despert
al costat del llit, i veure't dormint,
guardar el temps sota la mà
i llençar-lo al mar de l'oblit.

Marc Riera Margarit
marcriera@benmirat.net

Em va dir, a les fosques, en silenci, i no li vaig voler fer cas. Però quan estava al llit i el cel era un sostre negre sense finestres per obrir, em vaig aixecar com una bufetada de la matinada. El paper estava humit i me'l vaig menjar amb quatre paraules. Els silencis van desfilar alineats per la llibreta i ja podia veure el mar encara que tingués una escola davant la finestra. Ser que no tothom dorm, però és com si així sigués, a soles amb mi mateix em descobreixo de nou, amb més arrugues als sentiments, amb més abraçades que m'esperen en un port, on l'aigua sovint desborda vaixells, fins i tot fa relliscar algun somriure que circula per la carretera, i és culpable de les finestres que semblen ulls plens de llàgrimes, però també de les portes, que obertes, semblen somriures, on, cada matí estan disposades a néixer.

Escric cinc punts suspensius després de la mirada que m'escrius a l'acomiadar-te, ser que ets La Calma, però també ser que em portes més nervis. Escolto que "Les dents afilades s'han de mirar de cara i no apartar la mirada fins a poder-les combatre amb paraules" però no reconec la veu de qui m'ho diu ni m'importa.

Una calma cridant carícies, cridant nits despertes, cridant silencis, cridant en veu baixa, cridant orgasmes, cridant en pàgines que s'obren cada vegada que es tanca una ànima sota d'un llit que flota entre la melancolia i la ràbia.

Marc Riera Margarit
marcriera@benmirat.net

La nit, de dia,
es veu molt millor,
el rellotge, desordenat
i comptant enrere,
es llegeix amb més calma,
les fotografies, com més antigues,
més actuals de veure,
més emocionants de sentir,
distàncies d'ulls que brillen
diferent, però segueixen brillant.

M'agrada trobar-te a faltar
quan estàs al meu costat,
fins i tot, espantar-me
de no saber si et vull veure
per tenir la certesa
que et vull sentir.

M'agrada que es faci distància
per sentir-te lluny
i notar el rellotge
aturar-se en el teu temps,
per venir-te a buscar
allà enredis els cabells amb els dits.

Marc Riera Margarit
marcriera@benmirat.ne

Perdrem el destí
per arribar a el viatge,
tinc la maleta plena
de les teves mirades,
les passes, les mans
per fer somriure els teus ulls.
Marxarem enlloc
i tornarem aquí,
cridarem silencis,
i, en silenci, t'escoltaré.

Marc Riera Margarit
marcriera@benmirat.net

M'has atrapat, en la foscor del dia,
i, enlluernat de la teva nit,
m'he despertat dormint
sobre les teves ganes
de fer-me escapar d'un temps
que em deixa escapar,
d'un temps que m'atura
davant d'un carrer fred,
humit però ple de passes
per resseguir carícies
que s'inventen cada vegada
que dorms, que somies,
que et despertes
i m'adormo sobre el teu somni.

Marc Riera Margarit
marcriera@benmirat.net

Ella va deixar una roca pendent
d'escriure-hi el futur,
Ell va nedar sota
papers del passat,

Es van submergir
entre paraules mudes,
van ofegar silencis,
es van despullar
llàgrimes invisibles

En una nit
on la mirada tremola
i no hi ha lluna
sense la teva mar.

Marc Riera
marcriera@benmirat.net

La nit
que em vas escriure quatre solituds
en dues llàgrimes,
el port es va inundar de melancolia,
les abraçades es van fondre
amb un silenci entre roques i asfalt.

La nit
que em vas fer aturar el cronòmetre del dia,
els ulls no van saber dormir,
els somnis es van despistar entre les teves carícies,
les mans perdien el nord
i el sud s'amagavs entre els teus cabells.

La nit
que marxaves, deixaves trens
que et venien a buscar de matinada,
estacions que escrivien el teu nom
a l'hora exacte que havies d'arribar,
trajectes que començaven en el teu adéu.

La nit
que es va fer de dia sense tu,
sense voler jugar,
la distància va guanyar la partida.
Però queda un temps aturat
en el mirall de la teva mirada.

Marc Riera
marcriera@benmirat.net

Dormo poc però passen 4 nits seguides,
tot comença, o tot acaba,
agafo un avió amb les passes
dels que només volen tirar papers escrits a cegues
per poder veure-hi a la ciutat,
i no oblidar la llàgrima que enlluerna
les llums dels cotxes que marxen,
de les carreteres que arriben.

Dormo menys però somio més,
la solitud d'un aeroport amb porta les forces
per agafar qualsevol trajecte,
construir-lo de nou, amb el meu orgull més traïdor,
amb el mirall al present, els ulls pendents del plor,
el somriure d'un paisatge que s'acosta
quan l'oblit de tot el que no s'ha d'oblidar s'allunya.

Marc Riera Margarit
marcriera@benmirat.net

Et miro
i t'explico tot el present
en una abraçada,
i ofeguem les aigües
que ens ofeguen,
i obrim la mirada
d'aquella finestra
que ens porta un somni
cada vegada que s'adorm la cala.

Marc Riera Margarit
marcriera@benmirat.net