MARC RIERA

Ets feliç?
Seràs feliç?
Tens la felicitat completa?
No creus que la felicitat és momentània?
Qui et fa feliç?
Què et fa feliç?
Quan ets feliç?
Quin és el moment del dia més feliç?
Vius feliçment?
Ets feliç així?
No series més feliç si....?
Segur que ets feliç?

I vostè, Sr. Interrogant, és feliç?

Marc Riera

T’imagines que els avions circulessin pels carrers de la ciutat i els cotxes volessin d’un País a un altre?

A vegades les coses són així, sentim coses que no sabem perquè les sentim, però les sentim així. Sovint hi ha més cotxes que volen i avions que van pel carrer, perquè hi han moltes coses que no entenem ni entendrem mai, perquè els sentiments són com els carrers que fan circular avions i com els cels que fan volar cotxes i alguna que altra moto.

M’estàs entenen? És igual si no m’entens però t’agrada el que escoltes en aquestes lletres. Això passa molt, que no ho entens però t’agrada.

Un amic meu li agrada molt anar a les exposicions dels quadres més estranys i a les pel·lícules en versió original. N’hi és entès en quadres, ni sap cap altra llengua que no sigui el català i una mica de castellà. Però no l’importa no entendre res, el que l’importa és que l’hi agradin les coses que veu, com més estranyes millor, com més lluny les senti millor, perquè diu que el transporten en altres mons...

A vegades és millor no entendre res, perquè quan ho entens, vols marxar ben lluny perquè et sents enganyat i vols tornar a ser un nen de quatre anys i no saber res de res. Per això, sovint creus que és millor no preguntar i saber que sempre, per molt que preguntis, sempre seràs innocent, però val fer-se d’innocent que no pas ser-ho. Potser el que estar convençut de què és el menys innocent, és el que ho és més.

Tinc un altra amic que ho pregunta tot i que sap moltes coses, però és el que sempre es queixa i pateix més. Sempre ens estar avisant que en qualsevol moment pot passar no sé quina desgràcia... Un dia m’estava ajudant a ordenar uns documents i es va grapar el dit gros.

No sé si has entès alguna de les paraules que llegeixes o que et llegeixen, però com té dit, és igual, i que m’és dona, el més important és que t’agradi el que estàs escoltant!

Marc Riera Margarit

El Joel va recollir a un home d'uns quaranta i pocs a Diagonal amb Via Augusta, aspecte d'empresari, anava amb dues maletes de viatge i un maletí de mà.
Només pujar, després d'acomodar les maletes, va treure un bitllet de 500€ i li va dir que seria un viatge llarg, que de moment sortís de Barcelona i es dirigís per anar a Andalusia.

Durant el viatge, l'executiu no parava de parlar pel mòbil. Però no eren converses qualsevols: a tothom que trucava els comunicava que l'empresa havia fallit. Que ell marxava de Catalunya i no li veurien més el pèl. Ho havía deixat tot preparat, els diners dels empleats, els dels socis, els dels gestors, tot ho tenia controlat, tot menys el destí del viatge.

El Joel li va oferir un cigarro, el nivell de converses que compartien de manera obligada ja havia establert una confiança entre taxista i client. Però va ser quan ja portaven una hora de viatge quan l'empresari (o ex-empresari) va fer la trucada més impactant: a la seva parella, li va dir que ho deixaven estar, que l'empresa havia fallit i ell també, que necessitava estar lluny de tot i de tothom.
Tenia més llàgrimes el Joel que el client.

Després d'hores de carretera, van arribar a un poblet, prop de Granada. El taxista encara no sap el perquè el va fer aturar allà, però qui paga mana.
Tornant, a un servei estació, descansant al cotxe, va trobar un sobre al seient del darrera amb 10 bitllets de 500€. Aquests 5000€ potser era tot el que tenia el senyor que acabava de deixar. Va tornar al poblet perdut i li va donar el sobre que s'havia descuidat. Efectivament, era tot el que li quedava.

Marc Riera Margarit

Avui no és ahir ni demà,
avui és un carrer sense sortida,
l'entrada del que no sé que passarà,
una veritat que sembla mentida.

Avui fumo moments, miro presents,
ganes de tenir ganes de tu,
un ram de sentiments
a les mans de ningú.

Avui que em miro el mirall,
que ploro les teves llàgrimes,
que acaricio cada detall,
que escric i s'acaben les pàgines.

Avui que tanco la porta al passat,
que no tinc més finestres que les teves mirades,
que cauen núvols a la ciutat
i m'aturo a totes les parades.

Avui que s'acaba i encara no ha començat,
avui que els rellotges corren al revés,
avui que les hores s'han aturat
i un que es mira, ja no és el que és.

Avui que la melodia són els teus llavis,
que em faig vell sense saviesa,
que guardo llàgrimes en els armaris
i escric cada detall de la teva bellesa.

Avui que es fa de nit sense haver sortit el sol,
un viatge sense recorregut,
un mocador com ha consol,
una que pena deixa cec a un mut.

Avui que acabo aquest vers,
que ressuscito sense llit,
despert i pervers,
pujo la falda a la nit.

Marc Riera Margarit

Són com els silencis, que tenen la raó, que diuen el que senten i ho fan a la cara. T'expliquen allò que és invisible en el dia a dia, però que és tant important. T'obren els ulls i el quadre és més ampli i el paisatge amb més colors per poder veure-hi tots els matisos.

Les distàncies t'ensenyen a allunyar allò que ha d'esta lluny, i t'ensenyen a tenir a prop el que realment necessites. Sempre he pensat que una persona és important si la trobes a faltar quan marxes en un viatge que tens ganes de fer.

Jo estic en un viatge atractiu professionalment, però atractiu. Però hi ha una personeta que especialment trobo a faltar. Sé que hi hauran més viatges i que molts seran amb ella, de moment, hauria de saber (a la senyoreta que em refereixo) que al seu costat tinc els viatges als destins més desitjats.

PD: D'Aquí mitja hora surt l'avió cap a Galícia, tinc moltes ganes de sentir el seu accent, intentaré impregnar-me per poder-lo imitat. Hi ha una dona que està dormint i ronca molt, tothom la mira però ningú s'atreveix a tocar-la, algú s'atrevirà a despertar-la quan surti el seu avió?

Marc Riera Margarit

Alguna nit...
podríem pintar petons en les façanes de les esglésies de la ciutat, després deixem una nota on informem que nosaltres (encantats de la vida) ja pequem per ells que no poden.

Marc Riera Margarit

Ben Mirat és una productora audiovisual, és a dir, una factoria que porta a terme certes idees en imatge i so. Perquè en imatge i so? perquè és la manera més real de dibuixar somnis, aquells que somiem els que no ens deixa dormir les ganes d'escriure un guió per intentar oferir un entreteniment de qualitat.

Ben Mirat mira gràcies a gent que tenim els ulls per filtrar la realitat, enregistrar-la i explicar-la a la nostra manera. A vegades amb projectes purament empresarials, d'altres molt creatius, però també amb la manera que tenim de treballar i la filosofia que utilitzem per mirar cada cop millor.

Amb un espai molt curt de temps, la productora ha assolit projectes realment importants, però no és la meva intenció escriuré el currículum. Només volia, per aquells que no ho sabien, explicar què és Ben Mirat.

www.benmirat.net

Marc Riera

La germana de l'amic de l'amic que acaba de pujar al tren li agrada tancar els ulls i fer veure que dorm i que la seva parella li tapi les orelles pel soroll del tren. L'amiga de l'amiga que acaba de seure fa nits que plora davant del mirall per somriure tot el dia.
La psicòloga amiga de la psicòloga que acaba de perdre el tren guarda una capsa de fotografies robades dels seus avis fent-se un petó.
El nen que agafa per primer dia el tren sol, mira l'home gran (que porta el bastó per primera vegada) que s'ha adormit amb la boina que li tapa els ulls i pensa que podria ser el seu bastó ja que és del seu mateix tamany i li podria explicar històries de quan era jove.
L'adolescent que amaga una fotografia del noi que li agrada a la carpeta de l'escola, descobreix una nova mirada per posar a una nova carpeta i tirar l'antiga. L'amiga de l'adolescent que acaba de baixar a l'estació, recull la carpeta de la seva amiga i truca el noi de la fotografia per anar al cinema. El noi de la fotografia agafa el tren dues parades més endavant, s'adorm a l'última estació i es desperta a la parada que ha agafat al tren, allà hi ha l'amiga de l'adolescent que l'està esperant foto amb ma.

Marc Riera Margarit

Era rossa, o morena, com vosaltres preferiu. Va entrar en aquella botiga on sempre havia volgut entrar, la més cara de la gran ciutat. Després de tocar-li 2 millons de les antigues peles, es va decidir a comprar-se un vestit negre per un sopar, aquell que segur arribaria.

Va entrar en els provadors amb 4 vestits de nit, no volia que ningú l'ajudés, però quan va veure la dependenta va decidir deixar que opini sobre com li queda el seu com amb segons quina tela. el joc de provocació que clienta i botiguera van provocar, feia que els vestits tinguesin moviments més suaus, focin més negres, amb un escot perfecte, en el punt per no deixar veure els mogrons. Però va ser en un moviment, mirant les dues al mirall, quan se li va escapar un pit pel costat del vestit. No li van fer cas, i ella va seguir provocant moviments que feien entreveure unes cuixes infinites, un tanga vermell que semblava expresament per aquella situació.

El joc va arribar a un moment on la dependenta li va dir a la clienta si volia canviar els papers. I aixi va ser, la dependenta es va provar els mateixos vestits que la nostra amiga, i la clienta li deia quin li quedava més bé.

I, el vestit que més els hi va agradar a les dues estava estripat, tapant les parts del cos que sempre tenim a la vista i deixen les més íntimes davant del mirall, per ser admirades per les dos.

I la persiana es va baixar sola, i el cartell d'obert es va girar a tancat, i els moviments van agafar el vol, i les mans van resseguir el cos d'una i de l'altra, i les espelmes es van encendre en un restaurant on amb dues dones que s'acabaven de conèixer i que van començar la nit amb dos vestit negres iguals, i la van acabar descobrint el disseny de la pell refregant la pell.

Marc Riera Margarit

A primera hora de la nit
arribo tard per ser el primer,
en dir-te el que t'escric,
en posar en els llabis el paper
que vola pel teu carrer.

A la font de qualsevol ciutat
t'espera un record que em construit,
la plaça que sempre t'ha esperat,
el rellotge que mai ha escrit
el minut etern que guarda el teu llit.

A la llibreta que s'ha quedat sense pàgines
dibuixo la teva silueta, com un espía,
dormir i no dormir sense pijames,
jo poso la lletra, tu la melodia,
jo tanco la nit, tu obres el dia.

Marc Riera