MARC RIERA

Entre la pudor de les clavegueres, del fum dels motors,
de la contaminació d'aquest carrer, del trànsit de gent sense dutxar,
de la calor...
Puc sentir la teva olor quan mossego els teus mugrons.

Entre el soroll de les motos trucades, del trànsit de cotxes,
mòbils que no paren de sonar, crits de parelles, crits de tothom,
sirenes, músiques que no són músiques de les botigues...
Puc sentir el silenci de la teva pell quan et descordo la camiseta.

Marc Riera

Ha entrar un noi amb una guitarra, s'ha posat a cantar la mateixa cançó que va sonar quan ens vem dir "fins aviat".
Un home li diu a un nen que vigili amb les noies, que no totes són tant bones com semblen. I penso en aquella vegada que em vas clavar una bufetada perquè jo havia fingit desmaiar-me enmig de la plaça Catalunya.

Una nena ha començat a dibuixar en el vidre amb els dits alguna cosa així com una casa amb barret (que no una casa de barrets). Després ha continuat amb paper de quadricula i amb llapis de punta, només dibuixant ombres. I semblaven les mateixes que et van absorbir.

Una dona s'ha assegut al meu costat a la penúltima estació. M'ha fet pensar amb tu ja que portava el mateix perfum. La pròxima parada era l'última, la mateixa que la que vas marxar.

PD: I' executiva agressiva es descorda un botó i se li endevina una camiseta que a tu et quedaria millor.

Marc Riera

Quan li van donar la notícia va mirar per la finestra els gratacels més alts de la ciutat, es va acomiadar donar les gràcies i es va presentar segur d'ocupar aquell lloc que estava fet per ell.

Marc Riera

El parc d'atraccions on passejaves
els sentiments ha tancat,
els llums s'han apagat dins teu
i els paisatge són un dibuix del passat.

El piano ha deixat de tocar i
només sona la melodia que es va deixar,
la font de la plaça s'ha oxidat
i és un passadís de pisos que mai podràs entrar.

La llunyania que creies recordar
s'ha oblidat de les carreteres,
i el temps és un rellotge que ha fet tard,
una pell sense carícies ni moviments.

Marc Riera

Estava jugant a les caniques, un matí d'esbarjo es va adonar que només volia jugar amb nenes, després va descobrir que el millor joc era col-locar les caniques entres les cames, dins les faldes d'elles.

Marc Riera

Això que diuen els estimables enamorats a les seves (o seus) respectives parelles de "cada dia t'estimo més" és una trampa. Perquè si "cada dia t'estimo més", ahir no t'estimava tant, i abans d'ahir menys, i ara que t'ho dic t'estimo una mica, però demà més i no del tot perquè sempre et podré estimar més, per tant, sempre t'estaré estimant poc.

Les floretes, com gairebé sempre, imprecises i incertes.

Marc Riera Margarit

Quan el vaig conèixer, ell tenia 23 anys. Des dels 19 que estalviava per tenir prous diners per editar-se el seu llibre de poemes. Evidentment que va enviar manuscrits a les editorials, però no hi va haver sort. Per tant, es va autopublicar el seu llibre de poemes.

Vaig conèixer aquesta història quan vaig entrar a treballar a la llibreria del meu barri. Ja em van avisar, cada dimecres venia el poeta a veure els llibres que s’han venut.
I, així va ser, el dimecres apunt de tancar la llibreria va venir a veure els resultats. Es va posar molt content perquè n’havia venut tres en una setmana.
Se’m va posar a parlar ja que va veure que era nova. Ja teníem la reixa mig abaixada perquè no entrés ningú més, per tant, vem sortir tots junts. Ell també tirava avall com jo, i em va convidar a prendre algo. Primer li vaig dir que no, però em va insistir dient-me que era un pobre poeta que aquell vespre estava content perquè havia venut el que no venia durant setmanes, i ho volia celebrar amb una llibretera preciosa.
Hem va convèncer ràpid.
Vem anar en un bar a prendre una copa, i després algunes moltes que no vaig arribar a poder contar. Hem va portar a casa. Jo anava fatal i no recordo res més que em va portar fins el llit i entre la manta i va deixar un poema que va escriure la mateixa nit, amb una nota que deia que feia entendre que amb aquest estat ell no volia res. Es veu que jo mi vaig tirar a sobre...

Hem vaig llegir el poema en un matí que semblava nit.
Feia tard a la llibreria, però no sabia si corria per arribar d’hora o per les ganes que tenia de llegir-me els poemes del jove poeta.

Aquell dissabte estava pleníssima i els encarregats em van fer mala cara. Hi havia molta feina, i jo, només mirant des del mostrador, la prestatgeria on hi havia el llibre.
Només tenia ganes de que tothom marxés i tingués un moment, encara que fos per llegir-me’n un.

Un client molt enfadat em va demanar un llibre que fa temps havia encarregat. Jo li vaig dir que es calmés que ara li anava a mirar. Però es va posar encara més furiós i m’anava cridant dient que, com que era nova, no sabia on eren les coses i no trobava res.
Li vaig trobar el seu maleït llibre i li vaig tirar amb mala llet al mostrador. No li va agradar. Es veu que era un client molt important de la llibreria.
El jefe va veure l’acció i em va fotre fora al carrer de pet.

A mi m’era igual que m’haguessin fotut fora. Volia llegir tan sols, encara que fos un poema. No sabia res d’aquell noi. Només que aquesta, és l’única llibreria on es podia trobar el seu llibre.

És tard, són les quatre de la matinada. M’acabo de llegir el llibre. Estaà dormint després d’una nit de “algo més que sexe”.

Aquest vespre el timbre a sonat inesperadament amb un llibre a la porta i un jove poeta mirant els ulls... d’una manera... diferent, especial.

Marc Riera Margarit

-Acariciar d'amagat la primera fotografia que vas tenir d'una noia i veure els anys en el marc.

- Pensar les paraules que més t'agrada sentir, després les que menys t'agrada que et diguin i dir el que vulguis...

- Decorar tota l'habitació que has deixat buida de casa els teus pares amb els vinils que ells escoltaven, il-luminar-la amb llums de neó, convidar-los i que es queixin els de la discoteca de sota.

Marc Riera Margarit

Que estigui lluny
la llunyania,
que els avions
facin volar les carícies,
que no s'adormi el dia
i la nit sigui la veu de les teves notícies.

Que siguin
més curtes les carreteres,
que s'allarguin i les abraçades
en les esperes de les meves tornades.

Marc Riera

Hi han vegades que les paraules es bloquegen,
els llavis es queden tremolant,
les lletres no aconsegueixen unir-se,
i les frases precises queden més lluny que mai.

La boca es queda seca, només hi ha silenci,
les paraules són transparents,
i la llengua és el petó entre dos lletres,
el punt i a part d'una conversa que neix.

Marc Riera