MARC RIERA

A primera hora de la nit arribo tard per ser el primer, en dir-te el que t'escric, en posar en els llabis el paper que vola pel teu carrer. A la font de qualsevol ciutat t'espera un record que em construit, la plaça que sempre t'ha esperat, el rellotge que mai ha escrit el minut etern que guarda el teu llit. A la llibreta que s'ha quedat sense pàgines dibuixo la teva silueta, com un espía, dormir i no dormir sense pijames, jo poso la lletra, tu la melodia, jo ...

Quina estació sense tren, quin despertador sense minuts, quin cos que es ven, quines paraules pels muts. Mogrons a les dents, clitoris amb llimona, vena als ulls, carícies sense destí, la teva boca que m'ensabona, els meus dits que no et paren de reseguir. Marc Riera

Un amic meu (no diré el nom per no deixar-lo en evidència) ha tornat a pecar demanant a veure si el podia ajudar amb un poema que estava escribint per la seva nòvia. És a dir, si li podia pasar un poema. A mi m'agrada saber que molts amics meus han aconseguit "copulacions" gràcies a poemes, frases, sms's que jo els hi he proporcionat. Evidentment això té un preu, el de l'amistat. Particularment, penso que són ells qui s'haurien de trencar el cap, ha de ser molt personal, escrit a mida...

Escolto el piano de la veina, no he dormit ni vull dormir, tinc una paraula d'espina per clavar-te el que et vull dir. No trobo la frase ni el paper, ni la força, ni la lletra, ni el balcó on llençar el que somiaré quan m'enfonsi a la teva passió. Intento descansar sota els teus llavis que somio atrapar aquesta nit... Marc Riera

El dia s'acaba i una gata desafia els cotxes a la diagonal, m'entres una parella fa l'amor amb un llit de sal, la teva boca corre per sobre del bé i del mal. El dia s'acaba i uns ulls ploren distàncies a l'aeroport, m'entres un viatger es queda a port, disparo mirades a la teva sort. El dia s'acaba, i una carta d'amor arriba a una altra direcció, m'entres un record ressuscita en una cançó, somio la teva pell nua a les aigues del port de maó. El dia s'acaba, ...

No queda ningú a la plaça, només un paper que vola per la terra humida, un contenidor que guarda la carta que et volia enviar, una veritat que sembla mentida, els petons que et vaig regalar. No queda ningú a la rambla, només un pasadís de paraules escampades, el banc on ens vem conèixer, la font de les nostres trobades, les mirades que vem fer desapareixer. No queda ningú a l'estació, només un rellotge que s'adorm, el tren que ens va enssenyar la llunyania, una pantalla amb ...