L'illa que mereixem

L'altre dia, vaig anar a casa de la meva mare, que viu a M. Lluïsa Serra. Vaig entrar amb el cotxe al carrer, i tot d'una em va entrar la típica angoixa que entra al conductor des que aquest carrera mantenen els dos carrils, però en un sol sentit: "m'estaré ficant pel carril correcte, per aquell que tindrà algun aparcament buit?". Aquesta angoixa és molt més gran tenint en compte la genial ocurrència d'eliminar l'anterior disposició dels aparcaments (a banda i banda de carril), i posar una sola fila d'aparcaments en semi-bateria, eliminant molítssims llocs i fent gala de l'eficàcia a la que ens tenen acostumats els nostres regidors.

Total, que encara dubtós, vaig entrar al carril... i evidentment em vaig equivocar, doncs mentre arribava a l'Avinguda Menorca vaig veure que a l'altre carril hi havia un lloc buit. Fa cosa d'un any o una mica més, el que hagués hagut de fer amb el cotxe és la següent maniobra:

Però gràcies a una de les últimes grans genialitats del consistori, la maniobra que vaig haver de fer va ser la següent:

Així que gràcies, Ajuntament de Maó, per la vostra eficàcia, per ocupar-vos tant de la nostra comoditat, del nostre temps i del medi ambient (d'aquesta manera gastam molíssima més benzina). No, ara de debò, qui va ser el geni a qui se li va ocòrrer que els carrers Doctor Camps, Pintor Calbó, M. Lluïsa Serra i Bisbe Gonyalons havien de ser de dos carrils de direcció única, i que les dues línies d'aparcaments per direcció havien de ser substituïdes per una en semi-bateria? Tant de temps lliure tenen els nostres regidors que l'han de perdre en modificacions inútils del trànsit com aquesta, el tancament del carrer Sant Josep (mentre la Plaça Constitució es manté oberta als cotxes, cosa que no entenc), el fer l'Avinguda Menorca també d'una sola direcció (amb uns fragments absurds de voreres que ningú utilitza i una disposició dels arbres que no fa més que molestar els balcons i les finestres) o les dues obres seguides que ha patit Josep Anselm Clavé?

Per sort, tenim germanes de regidores que construeixen pàrquins cèntrics i privats i que venen les seves places a preus "assequibles".

Ho reconec. Tenia moltes ganes de publicar aquest post, però volia fer-ho amb calma, quan tingués temps. I ara el tinc.

Volia parlar-vos de “sa llengo baléà” (sí, es veu que s’escriu així, amb dos accents), una “llengo” que té acadèmia i tot (perdó, “acadèmi”). Tot això ve perquè l’altre dia estava a la festa de final de curs de l’escoleta de la meva filla, i vaig sentir un pare i una mare preguntant-se perquè els seus fills havien de ser educats en català, si aquí no es parla català. El pare en qüestió, que devia ser filòleg, va afirmar, sense cap tipus de dubte, que estava demostrat que la gramàtica menorquina era totalment diferent a la catalana. Ja ho dic, devia ser filòleg, perquè jo, essent historiador, mai he sabut discernir aquestes múltiples diferències. El més curiós és que, com que la conversa estava tenint lloc en castellà, no vaig poder veure aquestes diferències gramaticals en viu i en directe, així que vaig decidir-me per esbrinar-les per Internet, la font d’informació universal.

Cal dir que el tema ja m’interessava des de feia estona, un any exactament, quan vaig veure a “El Mundo” un debat que s’encetà amb un missatge anomenat “sa nostra llengo”, tambè en castellà, i al qual vaig contestar immediatament. Us deixo l’enllaç:

http://foros.elmundo.es/foros/viewtopic.php?p=802315#802315

Abans de seguir, deixaré clara la meva postura, per si hi ha dubtes. Vaig néixer a Madrid, de mare madrilenya i pare samorà, per la qual cosa sóc espanyol. És un fet. No crec en la independència dels Països Catalans, ni de Catalunya, ni de Balears, i vull que Espanya guanyi el mundial. Això no vol dir que sigui espanyolista: el fet de ser espanyol, com he dit, és un fet, no un sentiment ni quelcom del que hagi d’estar orgullós, entre altres coses perquè, en cas de ser una cosa bona, no seria un mèrit meu. No crec, per tant, en la nació com a ent de pertinença (crec, per exemple, que tinc més en comú amb un pescador del Senegal que no pas amb la família Pons Quintana, amb la qual comparteixo illa i res més). El que de fet m’agradaria és que Espanya i Portugal creessin una República Federal Ibèrica unida, on les llengües i cultures castellana, portuguesa, catalana, basca... fossin tractades per igual. També crec que seria de justícia que es convoqués un referèndum d’autodeterminació a tots els territoris que ho desitgessin: si no volen estar dins Espanya, que no hi estiguin, i des de Madrid no tenen per què dir ni mu al respecte. Un referèndum on jo votaria en contra, perquè no m’agrada la idea de pensar que aquest és un país diferent al dels meus avis, però un referèndum, insisteixo, que hauria de tenir lloc.

I ara seguiré parlant de la llengua (perdó, de “sa llengo”). Resulta que “sa nostra llengo”, la balear, té una acadèmia i tot: “L’Acadèmi de sa Llengo Baléà”, que té pàgina web. És una pena que la pàgina web consti únicament de la portada, i no tengui continguts, però és una pàgina web al cap i a la fi. M’imagino que la filosofia d’aquesta acadèmia (m’he cansat d’escriure entre cometes) serà la mateixa que la seguida per els que publiquen posts a “El Mundo”, és a dir, que la llengua de les balears no té res a veure amb la catalana, i que anomenar català al que es parla a les illes és una espècie d’imperialisme pancatalanista. Dit això, intentaré rebatre cadascuna d’aquestes afirmacions per separat.

La primera és la lingüística. Suposo que deu haver algun andalús que opini que a Andalusia no es parla castellà (o espanyol), sino una llengua totalment diferent, tant parlada com escrita, i que li encanta escriure a les seves cartes coses com “¡Pisha, ereh un malahe, mira lo que mas esho, shavá, mas partío el braso con tu coshe dando marsha atrah!”. Com a acudit està molt bé, però no és seriós, de la mateixa forma que no és seriós escriure coses com “Que, a partí de llevonses qui governà Baléàs vàren essê ets àrabés, però que, tal y com socceía sempre, tant a sa península ibèrica com a n’ets altres llogs a lo llèrg d’es tres estadis de s’Edat Mitja, sa pobblació autòctona continuà emb sas séuas feynas pagesas, continuà emb sas séuas costums, y continuà xerrand sa séua llengo ancestral, a sa qu'apoc apoc li anaren afagind paraulas de s’àrabé”. No m’ho he inventat, això últim, sinó que ho he extret d’una pàgina web, de la qual també us deixo l’enllaç:

Si quan hi ha quelcom que criticar, es critica, crec que és just dir quan les coses es fan bé. Avui, els diaris digitals parlen de la supressió d'una conselleria i cinc direccions insulars per part del Consell Insular. Crec que és una bona forma de predicar amb l'exemple i començar l'"apretada de cinturó" per ells mateixos. Una altra cosa és que es pogués fer molt més (encara queden tres conselleries no electes i vint direccions insulars), però ZP podria imitar l'exemple...

http://www.menorca.info/menorca/132576/consell/pierde/conseller/cinco/directores/insulares

http://www.menorcadiario.net/actualidad/politica/5586-el-consell-unificara-las-consellerias-de-accio-social-y-ciutadania-i-familia-y-elimina-5-direcciones-insulares

http://ultimahora.es/menorca/noticia/noticias/local/el-consell-ultima-una-profunda-remodelacion-de-gobierno-para-suprimir-una-conselleria-y-cinco-direcciones-insulares.html

M'arriba la notícia, a través d'Internet, que al meu amic Biel Pons no li han publicat un poema, acompanyat d'una fotografia d'Ita Pons, al Diari Menorca, amb l'excusa de que no va a la seva "línia editorial". Evidentment, la cosa nom'estranya, igual que tampoc deu estranyar a en Biel. En tot cas, i digueu-me rebel, si voleu, aquí deix el poema, i la fotografia, encara que només igui per emprenyar la "línia editorial" del Diari Menorca. No he demanat permís a en Biel, ni tampoc a Ita Pons, però segur que me'l donarien...

Vam dir que no ho separava ningú
Ni muntanyes ni tristos déus de grava
Tampoc els trencs que solquen les mans
Home i home i dona i dona i
Aquesta foto no es torna de sèpia

( Biel Pons Pons )Fotografia: Ita Pons

Fa no gaire, crec que durant la campanya electoral de les eleccions municipals i autonòmiques del 2007, Mariano Rajoy assegurava a una multitud d'afiliats i simpatitzants del PP que el que ell volia per a Espanya era un govern com el de Jaume Matas a les Illes. I no sé què és més greu, si que encara no s'hagi penedit públicament del que va dir o la certesa que tinc de que no és només el senyor Rajoy el que pensa que el govern del PP entre els anys 2003 i 2007 va ser modèlic, sinó també la majoria de la població de les Balears.

Encara convençut que el PP serà el vencedor de les eleccions de l'any vinent (no sé si amb majoria absoluta o no), i també, per tant, que tenim la classe política que mereixem (cal recordar que el PP balear té més afiliats que mai, i segueix partint com a favorit a totes les enquestes), l'únic dubte que se'm planteja és fins a on arriba la nostra capacitat com a massoquistes que som: durant els últims anys hem vist com un senyor, molt cristià ell, utilitzava la targeta de crèdit de l'Ajuntament de Palma per visitar clubs d'alterne, com un altre pagava la hipoteca del local de la perruqueria de sa dona amb un lloguer fictici a càrrec de Turisme Jove, una entitat que gastava quatre cops el que pressupostava. I ara, hem vist com desapareixien per art de màgia seixanta milions d'euros en l'obra d'un velòdrom que no serveix, segons l'UCI, perquè les bicicletes hi corrin. I ha canviat en algun punt la nostra intenció de vot? Ni de bon tros.

En casos com aquest, on, si l'actual cúpula del PP tingués el més mínim de dignitat el que hauria de fer és desfer el partit (es pot presentar un partit a unes eleccions si es demostra que la campanya de les eleccions anteriors va ser pagada amb diners públics?), però el que fan en realitat és fer-se enfora d'aquell a qui en el seu dia veneraven, se'm plantegen dues preguntes:

1. Si el PP com a partit surt immune de tot això, què no seran caspaços de fer els hereus de Matas?

2. Què necessita la població de les Illes per deixar de votar al PP?

El Consell Insular redueix el presupost per a cooperació: en concret, de 745.000 a 553.000 € aprox. La crisi, diuen. Molt bé. La mateixa crisi que va estar a punt de deixar als tècnics sense l'augment de sou promès per equiparar els salaris als de Canàries.

La mateixa crisi, però, no ha servit perquè l'equip de govern de l'òrgan insular es plantegi nin per un segon si potser -només potser- sobren als càrrecs (recordem: onze consellers -quatre són no electes-, vint-i-cinc directors insulars i no sé quants gerents d'organismes afins), o si aquests cobren massa. O si hi ha massa viatges, màsters pagats, dinarots, soparots, etc.

És a dir: ens podem permetre el luxe de gastar menys en ajudar els més dèbils, però no en què les gairebé cinquanta persones que governen una illa de 70.000 habitants (no ens enganem: els 30.000 restants estan empadronats aquí per pagar menys en bitllets d'avió, permisos de circulació, etc.) visquin més modestament.

D'això se'n diu un govern d'esquerres.

La sort (o la desgràcia) de viure a Menorca és que tot d'una els mitjans de comunicació et fan cas. Avui, li dediquen una pàgina sencera a la meva estimada germaneta, que viu a Toulouse. Vull aprofitar l'ocasió per recordar públicament quant l'estim, quant la trob a faltar i com n'estic d'orgullós.

http://www.menorca.info/menorca/051172/recordar/donde/venimos/recarga/pilas/ayuda/donde

Un destí confidencial. Allà és on han anat a parar els 150.000 euros desviats de la caixa del Vive Menorca. Un destí confidencial en benefici de l'entitat, sense factures justificatives. L'explicació de l'anterior president sembla que ha satisfet l'actual, una explicació en privat on s'ha afegit, evidentment, el destí real d'aquests 150.000 euros.

Molt bé, sembla que el tal Sintes (no me'n record del seu nom ni em fa falta), l'anterior president, té tot el dret de no explicar a ningú (a l'afició, al Consell Insular, a l'Ajuntament de Maó, al Govern Balear, a la ciutadania menorquina en general... en definitiva, a aquells que amb els nostres diners donam sustent a l'entitat) el destí de 150.000 euros no justificats, cosa que, per cert, va esdevenir en la seva dimissió. Doncs per la mateixa regla de tres, i tenint en compte que a les tres primeres temporades en què el club va romandre a ACB va ser sempre a l'última jornada i mercès a alguna que altra carambola, els ciutadans de Menorca, dels imposts dels quals surt bona part del pressupost del Vive Menorca, tenim dret a pensar el pitjor. I a plantejar-nos si hem de tol·lerar que per tal de tenir un equip illenc a la màxima categoria del bàsquet espanyol a canvi de perdre altres serveis (perquè, no ens enganyem, els més de 200.000 euros que dóna el Consell, els més de 100.000 de l'Ajuntament i el gairebé milió d'euros del Govern ens els treuen d'altres serveis a la ciutadania) s'hagi de permetre tot, fins i tot possibles trampes.

Per altra banda, em sorprèn que des del Consell Insular no s'hagi dit res fins a la data, perquè he treballat allà i us puc assegurar que com paguis de la teva butxaca un burofax o un rotlle de celo del Consell i no ho justifiquis amb factura o tiquet, et quedes sense els diners, cosa que em sembla molt bé. Però molt millor em semblaria si els clubs que reben ingents quantitats de diners en subvencions justifiquessin euro per euro les seves despeses.

Però, esclar, qui necessita justificacions quan tal vegada la temporada que ve tornem a tenir el Menorca Bàsquet a ACB...

El setembre vaig trobar la feina que somiava, una feina de professor. Després de quedar-me a quatre dècimes a les oposicions de 2008, després d'esperar tot el curs 2008-2009 a que em cridessin de les llistes d'interins... a la fi, el mes de juny, i després de tres anys d'estudiar, em vaig treure el certificat de nivell avançat d'anglès de l'Escola Oficial d'Idiomes. Resulta que segons la normativa, si téns una carrera de la branca d'Humanitats i el certificat de nivell superior d'un idioma, pots donar classes d'aquell idioma tant a instituts com a la pròpia Escola Oficial, així que abans que es tanqués el termini per presentar-se a les llistes d'interins, vaig pensar... ostres! Per què no...?

La sorpresa va arribar a finals del mes de juliol, quan m'envien un SMS des de la Conselleria dient que m'havien atorgat una plaça d'interí... com a professor d'anglès a l'Escola Oficial d'Idiomes. Allà va! Al principi, vaig esperar a veure si sortia res de Ciències Socials, però la cosa està impossible, així que al cap d'uns dies em van confirmar que la plaça que em corresponia era la d'anglès. Ala fi tenia una feina de professor!!

Dia 1 de setembre vaig presentar-m'hi tot content, però l'alegria em va durar poc. La persona que m'havia de rebre, el primer que em va dir va ser que estava molt contenta per mi, però que no li semblava bé que una persona que no era filòloga donés classes d'anglès. "Molt bé", vaig pensar, "doncs que canviïn la llei". Després em vaig enterar que dels 15 professors de l'EOI, com a mínim 6 no són filòlegs, però jo vaig ser l'únic que vaig rebre la reprimenda.

La segona cosa que em va dir aquesta persona va ser que ja em podia espavilar, dons "m'havia tocat" donar classes als grups de nivell Avançat II. Imagineu-vos quina gràcia: l'any passat érem 28 alumnes d'aquest nivell, i que jo sàpiga vam aprovar 4, o sigui que em tocava el paper de donar classe probablement a 24 ex-companys que no havien aprovat un examen que jo sí. Genial! Ingenuu de mi, però, vaig pensar que hi havia gairebé un mes per solucionar el tema, que segur que algun dels meus companys, més preparats que jo, estarien encantats de canviar-me els grups i donar les classes de nivell avançat. Després de tot, el que comptava era els alumnes i el prestigi de l'escola, no? A més a mes, què volia dir que m'havia tocat? No es suposa que són els propis professors els que es posen d'acord a l'hora de distribuir-se els grups?

Però ni una cosa ni l'altra: la veritat és que alguns professors elegeixen els grups als quals donaran classe, i també els de la resta de professors, i per altra banda ningú no va voler fer-se càrrec de les classes de nivell més alt. Us podeu imaginar com es presenta el final d'aquesta història, no?

Ressignat, vaig preparar-me les classes amb tota la il·lusió del món. Jur que mes les preparava a conciència, i que no vaig deixar detall sense preveure. Intentava fer classes dinàmiques, amb molts contoinguts audiovisuals, etc. És cert, però, que vaig notar certa devallada en l'assistència, la qual cosa vaig torbar estranya. De fet, de la resta de grups m'arribaven notícies que els alumnes estaven contents... però a la tercera setmana de classe la direcció del centre em va cridar per dir-me que havia hagut queixes de l'alumnat sobre el meu nivell d'anglès. La tercera setmana vol dir que havia donat quatre classes, i se suposa que en quatre classes ja s'havien fet una idea del meu nivell. Genial.

La queixa va arribar a Direcció, i d'aquí a Inspecció, passant per una sèrie d'esglaons que m'estim més no citar. Despres d'un parell de xerrades, i quan semblava que el tema es podia solucionar amb un canvi de grups que s'hauria d'haver produit un mes abans, patapam! Notícia a la premsa local, amb titular de portada inclós. Es veu que algú (algú dels alumnes que havien protestat, supòs) havia anat a un diari local a traslladar aquesta queixa, donant a entendre al diari que no tenia la titulació exigida per donar classes d'anglès i també que no havia superat cap procés selectiu, és a dir, que no m'havia presentat a llistes sinó que l'Escola Oficial d'Idiomes m'havia "endollat".

Durant dos o tres dies, la meva vida va ser un infern? Què havia fet? I sobretot, per què un diari de prestigi publicava una notícia promoguda per una clara intenció de fer mal sense ni tansols contrastar la informació (el diari en qüestió té el meu e-mail i el meu telèfon)? Per què el temps passava i ni la Conselleria ni l'Escola desmentien aquestes injúries, que també les deixaven en molt mal lloc?

En fi, ha passat més d'un mes des de la publicació de la notícia i he pensat que ja era el moment d'aclarir-ho tot. El diari fa uns dies que va rectificar, la qual cosa l'honra, i "las aguas han vuelto a su cauce".

Conclusió: m'encanta la meva feina i tenim l'illa que mereixem. En aquest cas, la premsa que mereixem.

Fa no gaire, en la meva anterior feina, em van passar una carta per enviar a una adreça de Maó. En veure-la, em vaig estranyar, però vaig aribuir l'error a una manca de concentració o a la inèrcia. L'adreça era a un carrer dedicat a un tal "Pau" Picasso. L'altre dia, però, passava per la zona i vaig decidir atracar-me al carrer en qüestió, i em vaig trobar amb una sorpresa, per al meu gust desagradable: la placa de la fotografia feia oficial el que jo seguia considerant un error: el carrer es diu realment Pau Picasso.

Em crida l'atenció com, tenint en compte la que va armar Carod Rovira (i amb tota la raó, per cert) a un programa de Televisió Espanyola perquè el diguessin Josep Lluís, i no "José Luis", l'Ajuntament de Maó mostra tal manca de respecte cap a l'universal pintor malagueny, de nom Pablo, i no "Pau". Per al meu gust, rebatejar Picasso amb el nom de Pau és l'equivalent de dir que els anteriors Presidents de la Generalitat i dels Estats Units es deien ambdós Jorge, o que el rei del pop mort recentment era de nom Miquel (o Miguel) Jackson. Impensable, no? Així doncs, perquè dir al carrer en qüestió "Pau Picasso"? De qui ha sortit la idea?

Crec que aquest és el moment idoni per fer un parèntesi, per si no m'he explicat bé fins ara o algú no m'ha entès o no m'ha volgut entendre: sóc menorquí, i per tant la meva llengua és la catalana. M'estimo la llengua catalana, la utilitzo per parlar a la meva filleta, a la qual tinc escolaritzada en catalá, i la defensaré sempre, vagi allà on vagi. Qui em coneix ho sap de més, això, però precisament per això no m'agrada que els intransigents provoquin que aquesta llengua, la meva, tingui cada dia més enemics. I si el que es vol és tenir menys enemics i més amics, el primer que s'ha de fer és tractar amb respecte la resta, no només la resta de llengües, sinó també la resta de persones.

La normativa és bastant clara al respecte: s'ha de respectar el nom original de les persones, encara que siguin famoses, a no ser que es tracti d'un personatge històric el nom del qual sigui alhora un títol. Per tant, es diu William Shakespeare (i no Guillem), però Joan Carles I, o Joan Pau II. En definitiva, que el que ofèn a la nostra llengua, la catalana, no sóc jo, sinó qui va decidir canviar-li el nom a l'autor del "Gernika", ja que és aquesta persona (o persones) qui ha infringit les normes.

La cosa no es queda aquí, però. Tampoc entenc gaire que quan parlem en català poguem dir tranquilament "Osca", "Lleó" o "Londres", mentre que si ho fem en castellà sí que poguem dir "Londres" (i no "London", el seu nom oficial), però haguem de dir "Girona" o "Maó". Tampoc entenc que en castellà hagi de dir "Lleida", però que quan els independentistes pengen pancartes al Camp Nou hi posi "Catalonia" (i no "Catalunya") perquè ho entenguin arreu del món. La meva opinió al respecte és que si un idioma té un nom per a una ciutat és precisament per respecte, és a dir, perquè li està donant importància a la ciutat (o país, o regió) en qüestió. És per això que quan parli en català seguiré dient "Cadis" i "Moscou", però, això sí, quan ho faci en castellà diré "Lérida", "Ciudadela" i "Moscú". La raó és ben senzilla: normalització sí, però des de la igualtat, i sense caure en agravis comparatius absurds que no fan més que crear enemics a la llengua catalana.

Ja que tinc un blog on posar-hi el que em doni la gana, també m'agradaria posar en dubte la relació que hi ha entre normalització i defensa del català i el fet que un professor hagi de tenir el nivell C d'aquesta llengua per donar classes de castellà, anglès, francès o alemany a un institut o a una escola oficial d'idiomes, però crec que per avui ja he cobert el "cupo" de polèmica, així que deixaré el tema per a una altra entrada...

Ah, sí! La foto: "a las pruebas me remito"...