Sobre les llengües del món de Joan Francesc Mira

0.0.0.0

14467

18016 <IMG style="-MS-INTERPOLATION-MODE: nearest-neighbor" src="http://www.nationalia.cat/imatge/147-1211306854.jpg" width=853 height=480> Joan F. Mira és escriptor. La seua darrera novel·la “Purgatori” (Proa) va guanyar el Premi Sant Jordi La Bíblia sempre té raó, com sap tothom, i el dia que Jahvè acabà la creació va veure que tot era bo, inclòs l’home que havia fet a última hora, i abans de descansar va fer també la dona. Se suposa que la primera parella, com que eren ja dos i no un, d’alguna manera s’havien de comunicar, a més de servir-se del tacte i dels ulls. Parlaven, doncs, i parlaven la mateixa llengua que el dimoni va usar per temptar-los, la mateixa que Jahvè va emprar amb veu malhumorada per renyar-los i expulsar-los del paradís: la llengua original de tots els mites, aquella Ursprache que els etnòlegs alemanys van buscar tant de temps sense trobar-la mai. Passà el temps, els homes van voler arribar fins al cel fent-se una estranya torre altíssima, i l’amo del cel els va desmuntar l’abominable projecte: en endavant, la confusió de les llengües seria el destí propi de la humanitat. És a dir que, després de Babel, la diversitat començava a ser possible, i les cultures i les civilitzacions. El mite s’havia acabat, la llengua única també, i els humans degueren experimentar un profund desconcert i una profunda alegria: no arribarien al cel (almenys no en la vida mortal, potser en l’altra sí, no se sap mai), però ocuparien la terra sencera. Havien perdut la llengua divina, la llengua d’Adam, la llengua primera, però ja podien inventar totes les llengües del món. Podien, per tant, donar nom a totes les coses i moviments i fenòmens de la natura que anaven descobrint i que, certament, al paradís terrenal no existien i per tant no hi havia paraules per dir-les: a les diverses formes de la neu i del gel, als colors del desert, als terratrèmols, als dolors de l’ànima i del cos, als desenganys i a la nostàlgia, als odis i als amors. I tot això de les més diverses maneres, de maneres infinites, impensables abans de ser pensades, i sobretot abans de ser pensades amb paraules, que segurament és l’única manera que tenim els humans de pensar, i potser l’única manera d’emocionar-nos i sentir. Per això és tan trist comprovar que els idiomes es perden (idíoma, en grec, vol dir caràcter propi, cosa pròpia), que les onze llengües dels pobles sami de l’extrem nord d’Europa desapareixen implacablement, i amb elles els centenars de maneres de parlar de la neu i del gel, dels efectes del fred, dels grans ramats de rens i dels sentiments dels pastors boreals. Ser humà significa sentir i pensar amb paraules, veure el món amb l’idioma, la cosa pròpia: i com menys “coses pròpies” ens queden, menys maneres tenim de ser humans. No vull imaginar el dia que quedem reduïts a una sola llengua universal, i que totes les cultures del món, totes les literatures, per ser comprensibles hagen de ser traduïdes a aquesta única llengua. Els qui de tant en tant traduïm literatura, sabem com és d’empobridora la millor traducció: com perdem, a cada pas, gran part d’allò que Dante volgué expressar en cada vers. <DEL>Quan oblidem totes les llengües, quan tots parlem igual, no serà un retorn al paradís joiós, serà un infern tristíssim. </DEL> Publicat al número 39 de la revista Mètode de la Universitat de València. ------------------------------------------------------------------------- La revista El temps tornava a publicar uns anys més tard la mateixa columna, però l'autor hi introduïa nou text (observeu com la frase tatxada apareix al final) i l'escrit continuava així: ------------------------------------------------------------------------- Fins ací, he recuperat un text que, en primera versió, va ser publicat a la revista Mètode de la Universitat de València, exemple esplèndid de revistes. A les pàgines monogràfiques sota el lema "Del crit a la paraula" hi havia una entrevista amb Noam Chomsky (personatge que encerta en allò que sap i erra sovint en allò que no sap), el qual, quan li pregunten per què la diversitat lingüística és valuosa i mereix ser protegida, respon: "Per la mateixa raó per la qual estic a favor de protegir la ciutat de Venècia de la seua destrucció per les inundacions". La ciutat de Venècia, antiga, petita, poc pràctica, és com la llengua catalana, i més al País Valencià: està en perill permanent d'inundació i de ruïna. Salvar-la per a la vida és car, fer-la habitable és caríssim: veurem què hi fan els nous o vells governs, veurem quants diners hi gasten. Sempre seran massa pocs, per a salvar una llengua del món que és la nostra. perquè quan oblidem totes les llengües, quan tots parlem igual, no serà un retorn al paradís joiós, serà un infern tristíssim. <DIV style="TEXT-ALIGN: right">El temps, 27 d'abril de 2004 Una biblioteca en el desert, pp. 87-89, editorial Bromera, 2009 </DIV>

2009-06-27T21:16:56Z

2009-06-27T09:00:00Z 342435

sobre-les-llengues-del-mon-joan-francesc-mira

2009-06-27T21:16:56Z

1 Sobre les llengües del món de Joan Francesc Mira

2009-06-28T00:05:28Z

0.0.0.0

14467

18016 Hui us propose un comentari sobre un altre text del professor i <A id=link_2 title=http://images.google.es/imgres?imgurl=http://www.pencatala.cat/ctdl/images/fotos/joan_francesc_mira.jpg&imgrefurl=http://www.pencatala.cat/ctdl/autors_catalans/joan_francesc_mira/ressenyes/ressenyes_a_catalunya.php&usg=__ky7tnbT1b01pgQlRNSHMx1PGMzM=&h=305&w=282&sz=38&hl=es&start=1&um=1&tbnid=Vf-wyK8TFphdvM:&tbnh=116&tbnw=107&prev=/images%3Fq%3DJoan%2BFrancesc%2BMira%26ndsp%3D20%26hl%3Des%26rlz%3D1T4GGLJ_esES301ES301%26sa%3DN%26um%3D1 href="http://images.google.es/imgres?imgurl=http://www.pencatala.cat/ctdl/images/fotos/joan_francesc_mira.jpg&imgrefurl=http://www.pencatala.cat/ctdl/autors_catalans/joan_francesc_mira/ressenyes/ressenyes_a_catalunya.php&usg=__ky7tnbT1b01pgQlRNSHMx1PGMzM=&h=305&w=282&sz=38&hl=es&start=1&um=1&tbnid=Vf-wyK8TFphdvM:&tbnh=116&tbnw=107&prev=/images%3Fq%3DJoan%2BFrancesc%2BMira%26ndsp%3D20%26hl%3Des%26rlz%3D1T4GGLJ_esES301ES301%26sa%3DN%26um%3D1">escriptor </A><A id=link_1 title=http://images.google.es/imgres?imgurl=http://www.escriptors.com/autors/mirajf/miracoberta.jpg&imgrefurl=http://www.escriptors.com/autors/mirajf/&usg=__Eux8TWIDuJAYse2wwVre0uJwacY=&h=300&w=410&sz=53&hl=es&start=5&um=1&tbnid=cjR3LhkyTPRR3M:&tbnh=91&tbnw=125&prev=/images%3Fq%3DJoan%2BFrancesc%2BMira%26hl%3Des%26rlz%3D1T4GGLJ_esES301ES301%26sa%3DN%26um%3D1 href="http://images.google.es/imgres?imgurl=http://www.escriptors.com/autors/mirajf/miracoberta.jpg&imgrefurl=http://www.escriptors.com/autors/mirajf/&usg=__Eux8TWIDuJAYse2wwVre0uJwacY=&h=300&w=410&sz=53&hl=es&start=5&um=1&tbnid=cjR3LhkyTPRR3M:&tbnh=91&tbnw=125&prev=/images%3Fq%3DJoan%2BFrancesc%2BMira%26hl%3Des%26rlz%3D1T4GGLJ_esES301ES301%26sa%3DN%26um%3D1">Joan Francesc Mira</A>, publicat l'any 1996: 'Suïssa, per exemple'. El text us permet reflexionar i introduir conclusions sobre els conceptes de llengües en contacte, conflicte lingüístic o normalització lingüística, que hem vist al llarg del curs. Ha estat inclós també als llibres <A id=link_0 title=http://www.joanfmira.info/general/portades.php?arxiu=150_ht1a.gif href="http://www.joanfmira.info/general/portades.php?arxiu=150_ht1a.gif">Cap d'any a Houston, Texas, i altres notes de viatge</A>, publicat el 1998 per l'Editorial Tres i Quatre, i Una biblioteca en el desert, publicat el 2009 per l'Editorial Bromera. Si voleu conéixer més detalls, per arrodonir la conclusió personal del vostre comentari, sobre el cas de Suïssa podeu visitar altes webs, com per exemple, el treball publicat per Paul Beaud, professor de la Univertsitat de Lausana i membre de l'Institut de sociologia de comunicació de masses, <A href="http://ddd.uab.cat/pub/analisi/02112175n21p265.pdf">http://ddd.uab.cat/pub/analisi/02112175n21p265.pdf</A> <IMG style="WIDTH: 230px; HEIGHT: 318px" src="http://joanmolar.files.wordpress.com/2009/04/lucerna1.jpg" width=358 height=480> <IMG style="WIDTH: 272px; HEIGHT: 227px" src="http://deviatge.com/ima/berna.jpg" width=380 height=276> <H2><A title="Enllaç permanent a Suïssa, per exemple" href="http://www.blaiserver.net/archives/2350" rel=bookmark>Suïssa, per exemple</A></H2> <DIV class=entrybody>Aprofitant que ens han encolomat una ministra de [In]Cultura que subscriu el Manifiesto por la lengua común aquell, copiaré ací íntegrament (espere que ni a l’editor ni a l’autor no els sàpiga greu) un article que publicà Joan Francesc Mira allà pel març de 1996 i que inclogué en el recull <A title="Cap d'any a Houston, Texas" href="http://www.joanfmira.info/general/portades.php?arxiu=150_ht1a.gif" target=_blank>Cap d’any a Houston, Texas</A>. L’article, que duu per títol Suïssa, per exemple, parla del plurilingüisme helvètic, un model que no ens vindria mal seguir. Ací el teniu: <BLOCKQUOTE>«La primera vegada que vaig passar per Suïssa jo venia d’Itàlia i vaig entrar per Lugano. Vaig fer autoestop inútilment moltes hores a la carretera (jo tenia poc més de vint anys), els suïssos passaven amb aquell aire seu d’indiferència impàvida, i finalment vaig pujar al tren, derrotat. El revisor, a l’eixida de Lugano demanava els bitllets en italià, Signore e signori, biglietti prego. La segona vegada que passà deia Meine Damen und Herren, Fahrkarte bitte, i la tercera vegada deia Mesdames et messieurs, billets s’il vous plait. Era el mateix revisor: simplement havíem anat de la Suïssa italiana a la francesa, passant per l’alemanya. La senyora del carret de les begudes també deia primer birra, després Bier i al final bière. D’això, crec, se’n diu territorialitat, normalitat i respecte. Més o menys com fan ací els revisors de la Renfe i els cambrers de les cafeteries de l’Intercity. Curiosament, els suïssos no tenen escrit aquest principi a la constitució federal: és cosa dels cantons sobirans, que ja s’encarreguen d’aplicar-ho fins a les últimes conseqüències. A primeries dels anys 70, el Jura es va separar del cantó de Berna, després d’un llarg i violent conflicte, justament per mantenir la llengua francesa fora de l’abast de l’alemany. Ara, com que tenen un problema al cantó dels Grisons, que és trilingüe (alemany, italià i retoromànic o romanx), i com que el romanx especialment està en perill, sí que volen introduir una novetat constitucional: el 10 de març votaran per aprovar un article que reconeix al romanx caràcter d’oficialitat no sols al seu cantó —on ja és oficial, evidentment— sinó a nivell federal, i un nou text que afavorirà i subvencionarà el coneixement mutu de les diferents àrees lingüístiques: intercanvis entre estudiants, periodistes, treballadors, etc. A partir del 10 de març, doncs, si tot va bé, el romanx serà llengua oficial per a les relacions entre els ciutadans que el parlen i la Confederació. Fins ara, només era llengua nacional: nacional de Suïssa. Supose que tots recorden les xifres: el romanx és parlat només en una part del cantó dels Grisons, i només per unes seixanta mil o setanta mil persones. I a més està dividit en cinc variants escrites. Doncs bé, és una de les llengües nacionals de Suïssa, i serà una de les llengües oficials de la Confederació. Una broma? No senyor: un principi, i una cosa que es paga amb diners. He fet el càlcul comparatiu dels diners que es gasta el govern federal en el suport a les llengües minoritàries (italià i romanx), i convertit en pessetes de govern espanyol representa que de Madrid haurien d’arribar anualment uns 8.000 milions a Catalunya, 5.000 al País Valencià i 1.000 a les Illes. De suport ‹federal› a la llengua. Sense comptar el que gasta l’administració cantonal, que ací seria l’autonòmica. A propòsit, qui s’oposa a la nova llei de relacions lingüístiques? La dreta dura alemànica, evidentment, i el partit que abans es deia ‹dels automobilistes›, els extremistes liberals. No volen que es mantinga el principi territorial, sinó que s’impose la ‹llibertat individual›: volen, sobretot, que la gent puga triar allà on va la llengua escolar, i que per tant no hagen d’enviar els seus fills, com ara, a una escola en la llengua del territori. Molt hàbils. En la pràctica, vol dir llibertat d’expansió per als alemanys, que és del que es tracta: els recorda alguna cosa, això? Ara mateix a Friburg, que és prop de Berna, tenen un greu conflicte: si creen una entitat metropolitana friburguesa, un Gran Friburg, serà difícil mantenir el monolingüisme de cada població. Al cantó friburgués hi ha una majoria de municipis francòfons i alguns germanòfons, i es tracta que continuen tal qual: no de formar un espai metropolità bilingüe. El senyor Denis Clerc, socialista i antic conseller d’Estat, o siga ministre, insisteix: ‹Una llengua, un territori. La idea d’un municipi bilingüe és aberrant›. I més encara: ‹Nosaltres fixem i delimiten el territori quasi fins al metre quadrat: després, cadascú és molt lliure d’instal·lar-se allà on vol, i d’assimilar-s’hi›. És a dir: per ací passa la ratlla, i si vostè viu o vol viure en aquesta banda, ja sap que l’escola, el correu, els rebuts, l’administració, la policia i la justícia, funcionen en francès i només en francès, i a l’altra banda en alemany i només en alemany. És cosa, ja se sap, de països primitius i antiquats, poc moderns i que no entenen res de la vida internacional. No saben ni què és un banc ni una societat anònima. Una cosa com a Bèlgica —ací francès, allà neerlandès, i que no maregen—, que també són bàrbars i rústics i no saben què és Europa. Els espanyols sí que són internacionals, europeus i moderns. I apliquen amb coherència tots els principis del cas. Principi territorial: Espanya és un sol territori. Principi personal: tota persona té dret a usar l’espanyol en tota circumstància. Ni llengües nacionals (?) d’Espanya, en plural, ni llengües de la federació. Ni drets iguals d’unes i altres, ni solidaritat confederal en favor de les més dèbils. Ni revisors multilingües a la Renfe. Ni un duro de l’estat. Són moderns de l’única manera que van aprendre dels borbons i dels jacobins, i els interessa pensar que és l’única possible.» </BLOCKQUOTE></DIV> <DIV style="TEXT-ALIGN: center"> <IMG src="http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/thumb/e/ea/Swiss_cantons_brown.png/400px-Swiss_cantons_brown.png"> </DIV>

2009-06-27T20:18:31Z

2009-06-26T10:00:00Z 342413

suissa-per-exemple

2009-06-27T20:21:54Z

1 Suïssa, per exemple

2009-08-10T09:13:55Z

0.0.0.0

14467

18016 Hui us propose un comentari sobre un text que el professor i <A id=link_2 title=http://images.google.es/imgres?imgurl=http://www.pencatala.cat/ctdl/images/fotos/joan_francesc_mira.jpg&imgrefurl=http://www.pencatala.cat/ctdl/autors_catalans/joan_francesc_mira/ressenyes/ressenyes_a_catalunya.php&usg=__ky7tnbT1b01pgQlRNSHMx1PGMzM=&h=305&w=282&sz=38&hl=es&start=1&um=1&tbnid=Vf-wyK8TFphdvM:&tbnh=116&tbnw=107&prev=/images%3Fq%3DJoan%2BFrancesc%2BMira%26ndsp%3D20%26hl%3Des%26rlz%3D1T4GGLJ_esES301ES301%26sa%3DN%26um%3D1 href="http://images.google.es/imgres?imgurl=http://www.pencatala.cat/ctdl/images/fotos/joan_francesc_mira.jpg&imgrefurl=http://www.pencatala.cat/ctdl/autors_catalans/joan_francesc_mira/ressenyes/ressenyes_a_catalunya.php&usg=__ky7tnbT1b01pgQlRNSHMx1PGMzM=&h=305&w=282&sz=38&hl=es&start=1&um=1&tbnid=Vf-wyK8TFphdvM:&tbnh=116&tbnw=107&prev=/images%3Fq%3DJoan%2BFrancesc%2BMira%26ndsp%3D20%26hl%3Des%26rlz%3D1T4GGLJ_esES301ES301%26sa%3DN%26um%3D1">escriptor </A><A id=link_1 title=http://images.google.es/imgres?imgurl=http://www.escriptors.com/autors/mirajf/miracoberta.jpg&imgrefurl=http://www.escriptors.com/autors/mirajf/&usg=__Eux8TWIDuJAYse2wwVre0uJwacY=&h=300&w=410&sz=53&hl=es&start=5&um=1&tbnid=cjR3LhkyTPRR3M:&tbnh=91&tbnw=125&prev=/images%3Fq%3DJoan%2BFrancesc%2BMira%26hl%3Des%26rlz%3D1T4GGLJ_esES301ES301%26sa%3DN%26um%3D1 href="http://images.google.es/imgres?imgurl=http://www.escriptors.com/autors/mirajf/miracoberta.jpg&imgrefurl=http://www.escriptors.com/autors/mirajf/&usg=__Eux8TWIDuJAYse2wwVre0uJwacY=&h=300&w=410&sz=53&hl=es&start=5&um=1&tbnid=cjR3LhkyTPRR3M:&tbnh=91&tbnw=125&prev=/images%3Fq%3DJoan%2BFrancesc%2BMira%26hl%3Des%26rlz%3D1T4GGLJ_esES301ES301%26sa%3DN%26um%3D1">Joan Francesc Mira</A> va publicar, en la revista El temps, l'any 1987: <A id=link_0 title=http://www.joanfmira.info/general/calaix.php?id=239 href="http://www.joanfmira.info/general/calaix.php?id=239">'Un assassí al meu hort'</A>. El text us permet reflexionar i introduir conclusions sobre la vida als afores d'una ciutat o al camp i a la ciutat alhora; o sobre la delinqüència i el respecte a la vida (el poc respecte d'alguns) i també sobre l'estil literari que li donava Mira als escrits que publicava aleshores en la seua columna setmanal. Va ser reproduït en el llibre <A id=link_0 title=http://www.joanfmira.info/general/portades.php?arxiu=150_ht1a.gif href="http://www.joanfmira.info/general/portades.php?arxiu=150_ht1a.gif">Cap d'any a Houston, Texas, i altres notes de viatge</A>, publicat el 1998 per l'Editorial Tres i Quatre. <IMG style="WIDTH: 292px; HEIGHT: 322px" title="Joan Francesc Mira" alt="Joan Francesc Mira" src="http://www.pencatala.cat/ctdl/images/fotos/joan_francesc_mira.jpg" width=282 height=305> <IMG style="WIDTH: 213px; HEIGHT: 323px" src="http://multimedia.avui.cat/redaccio/08/11/081126_091002_4486.jpg" width=233 height=386> Es tracta d'un d'aquells textos dels quals en guardava el retall de premsa i que, ara, l'editorial Bromera ha aplegat també en el volum número 56 de la col·lecció Els nostres Autors, dins la Biblioteca Joan Francesc Mira. Aquest text i uns altres, publicats per l'autor en diferents mitjans de comunicació, fan del llibre Una biblioteca en el desert una lectura molt recomanable per a l'estiu. La tria dels textos i la introducció corren a càrrec de Joan Josep Isern. <IMG style="WIDTH: 550px; HEIGHT: 375px" src="http://farm1.static.flickr.com/204/503769863_0ee9f6040b.jpg?v=0" width=529 height=375> Un assassí al meu hort<?xml:namespace prefix = o ns = "urn:schemas-microsoft-com:office:office" /><o:p></o:p> <o:p></o:p> Joan F. Mira<o:p></o:p> <o:p></o:p> A casa tenim un jardí a la part de davant, i un hortet de tarongers a la part de darrere. No pensen que és cap gran possessió, ni el jardí ni l’hortet, però van fent la vida més agradable. I, arribat el cas, poden ser motiu i escenari d’experiències que la vida en un pis no donaria mai. Com per exemple l’observació de com els gats es multipliquen de manera incessant i alhora mantenen una població estable al jardí, l’enfrontament entre un gat i una rata amb gran eriçament de pèls de tots dos animals i retirada final del gat, o la presència d’un assassí entre els tarongers. Un assassí autèntic, no fals ni fingit. Un assassí comprovat. Un assassí recent i actiu, no un assassí jubilat. De vegades, no cal viatjar a terres llunyanes per a ser testimoni d’històries insòlites o curioses, no cal eixir de casa per a viure, des de la finestra, alguna petita aventura.<o:p></o:p> <o:p></o:p> Era el cas que transportaven un pres en un furgó cel·lular i que un nebot del pres el va voler alliberar expeditivament, sembla que per lleialtat al llinatge. Tan expeditivament, que li va ficar una bala dins del cap a un dels guàrdies del furgó. Molt mal fet. L’autor de la desgràcia, pistola en mà, no degué veure clar el resultat final de la maniobra, de manera que va arrancar a córrer, ja perseguit pels sempre eficaços efectius de la guàrdia civil, i com que la cosa passava prop de casa meua tingué el pensament de saltar la tanca de l’hort i amagar-se entre els arbres. Ja se sap que els arbres, de temps immemorial, són molt atractius com a amagatall de perseguits. No era tanmateix un bosc espès, eren quatre dotzenes de tarongers tirant a vells i esclarissats: la idea no era bona. <o:p></o:p> <o:p></o:p> I allà hauríeu vist els guàrdies civils foradant la tanca, entrant en tromba amb gran còpia de metralletes i pistoles, l’assassí sense eixida, el desplegament tàctic de les forces, la detenció, l’emmanillament, la conducció, les coses que solen passar en casos com aquest. En fi, com en les pel·lícules, si fa no fa, però justament al meu hort. En algun lloc havia de ser. Ara, si alguna vegada vostès tenen un assassí armat a l’hort de casa i la policia practica l’assalt corresponent, no pensen que l’espectacle haja de ser particularment instructiu ni emocionant. És, més aviat, un número bastant trist i banal, d’un interès relatiu. Ni comparació amb el dia que la rata estarrufava els pèls del bigot i feia recular a poc a poc el gat. <o:p></o:p> <o:p></o:p> <o:p></o:p> Reproduït a Cap d’any a Houston, Texas, i altres notes de viatge (València: Tres i Quatre, 1998), pàg. 13-14 <IMG src="http://fotos.gatitos.org/wp-content/uploads/2008/01/gato144.jpg" width=536 height=389> Foto: <A href="http://images.google.es/imgres?imgurl=http://fotos.gatitos.org/wp-content/uploads/2008/01/gato144.jpg&imgrefurl=http://fotos.gatitos.org/%3Fm%3D200801%26paged%3D2&usg=__SQHmaAiOo-xBX7dHOFtNchsDUyI=&h=389&w=460&sz=31&hl=es&start=2&um=1&tbnid=KJnJj_bg_NLqJM:&tbnh=108&tbnw=128&prev=/images%3Fq%3Dgato%2By%2Brata%26hl%3Des%26rlz%3D1T4GGLJ_esES301ES301%26um%3D1">http://images.google.es/imgres?imgurl=http://fotos.gatitos.org/wp-content/uploads/2008/01/gato144.jpg&imgrefurl=http://fotos.gatitos.org/%3Fm%3D200801%26paged%3D2&usg=__SQHmaAiOo-xBX7dHOFtNchsDUyI=&h=389&w=460&sz=31&hl=es&start=2&um=1&tbnid=KJnJj_bg_NLqJM:&tbnh=108&tbnw=128&prev=/images%3Fq%3Dgato%2By%2Brata%26hl%3Des%26rlz%3D1T4GGLJ_esES301ES301%26um%3D1</A>

2009-06-27T19:33:31Z

2009-06-25T18:58:00Z 342397

un-assassi-al-meu-hort-joan-francesc-mira

2009-06-27T19:33:31Z

1 Un assassí al meu hort de Joan Francesc Mira

2009-06-27T20:03:09Z