<?xml version="1.0" encoding="UTF-8"?>
<posts>
  <post>
    <IP type="integer">0.0.0.0</IP>
    <author-id type="integer">12645</author-id>
    <blog-id type="integer">8808</blog-id>
    <body>Club Editor publica les cartes entre Merc&#232; Rodoreda i el seu editor, Joan Sales (Ada Castells - avui.cat)

Per qu&#232; publicar la correspond&#232;ncia entre Merc&#232; Rodoreda i el seu editor, Joan Sales? Aquesta &#233;s la pregunta que es van fer Maria Bohigas, editora de Club Editor i n&#233;ta de Joan Sales, i la bi&#242;grafa Montserrat Casals, curadora de l'obra, quan van tenir el perm&#237;s per publicar les cartes que tot just ahir es presentaven en la col&#183;lecci&#243; La cara fosca de Club editor amb el t&#237;tol Cartes completes.

Feia deu anys que Bohigas anava al darrera d'aquests documents, per&#242; la seva &#224;via preferia mantenir-los en la intimitat perqu&#232; hi ha moltes opinions que l'editor no hauria dit mai en p&#250;blic.

Passat el temps, i amb molts dels qui es podien sentir ferits ja morts, la v&#237;dua Sales va donar perm&#237;s i la pregunta va tornar a rebrotar: quin inter&#232;s pot tenir un epistolari com aquest?

La resposta, un cop llegit, &#233;s que en t&#233; molt, d'inter&#232;s, i no nom&#233;s per als erudits que estudien les obres d'aquests autors sin&#243; que &#233;s una lectura molt reveladora per a qualsevol escriptor, editor, traductor, cr&#237;tic i, naturalment, lector que vulgui saber com s'ha anat construint la nostra literatura, si m&#233;s no, des del 1960 al 1983, per&#237;ode en qu&#232; es mant&#233; aquesta correspond&#232;ncia.

Per Montserrat Casals, que hi ha treballat intensament durant un any, l'objectiu d'editar les cartes ha estat "obtenir una mirada diferent de Merc&#232; Rodoreda ja que ens trobem davant d'unes informacions que fins ara no ten&#237;em. Rodoreda ha patit la construcci&#243; d'un personatge artificial i se n'ha fet, com a m&#237;nim, un mite. Les cartes permeten treure-li l'excepcionalitat i mirar-la com un personatge normal i, potser, despr&#233;s, ja la podrem tornar a convertir en excepcional".

- Florets i espases.

Tal com explica Bohigas, "l'epistolari &#233;s m&#233;s de florets i espases que no de plomes" i alguns noms il&#183;lustres, com Pedrolo, Espin&#224;s, Estanislau Torres... hi surten malparats. Aquest va ser un dels motius que retenia la seva publicaci&#243;, per&#242; tampoc s'hi ha volgut fer sang. De fet, tot i tenir-lo muntat, s'ha prescindit d'un &#237;ndex onom&#224;stic que hauria atret les mirades m&#233;s tafaneres i hauria limitat la visi&#243; de conjunt de l'obra. La pregunta malsana a veure com es carreguen aquell o aquell altre? haur&#224; de comportar certa feina lectora per ser contestada, ja que el llibre t&#233; m&#233;s de 1.000 p&#224;gines. A m&#233;s de les cartes -n'hi ha 567-, Casals ha fet una feina de contextualitzaci&#243; i ha muntat un fil narratiu amb una introducci&#243; per any. Aix&#237; es pot resseguir com es construeix una literatura o, si m&#233;s no, com es forja una de les seves veus m&#233;s importants i totes les dificultats que aix&#242; comporta.

Una de les conclusions que es destil&#183;len "d'aquest doble in&#232;dit Rodoreda-Sales", tal com el defineix Bohigas, &#233;s que, en aquest pa&#237;s, cal molta paci&#232;ncia. Segons Casals, "aquest llibre &#233;s ple de fets petits que s&#243;n essencials per entendre la literatura catalana". Tamb&#233; &#233;s un crit d'alerta que ens arriba des del passat i es fa present: "Ens han anat dient que tot anava b&#233; i que es venien els llibres, per&#242; una autora com Rodoreda mai no havia estat lectura obligat&#242;ria a les escoles. Mirem qui feia els plans d'estudis i ens surten veritats que de vegades ens fan escruixir", comenta Casals.

Bohigas va m&#233;s enll&#224;: "Amb les cartes queda retratada l'actitud mesquina dels qui han constru&#239;t la cultura catalana. Es veu que, quan Rodoreda nom&#233;s tenia publicat La pla&#231;a..., Edicions 62 ja li anava al darrere oferint-li publicar-ne l'obra completa" i, m&#233;s de cara el present, remarca: "Cada cop que sento a parlar del mercat editorial catal&#224; penso que &#233;s una ficci&#243;. El mercat editorial catal&#224; &#233;s picaresc i em sembla molt important que se s&#224;piga, aix&#242; &#233;s veritat avui i fa 40 anys". La clau, segons Casals, &#233;s "interrogar el passat i mirar on hem fallat". En aquest sentit, l'epistolari que avui ja &#233;s a les llibreries &#233;s revelador.

(fuente: http://www.avui.cat/cultura_comunicacio/detail.php?id=45320)</body>
    <closed-comments type="boolean"></closed-comments>
    <closed-trackbacks type="boolean"></closed-trackbacks>
    <comments-count type="integer">0</comments-count>
    <created-at type="datetime">2008-11-05T11:17:02Z</created-at>
    <date type="datetime">2008-11-05T11:14:00Z</date>
    <id type="integer">228374</id>
    <last-comment-date type="datetime"></last-comment-date>
    <myfile-id type="integer"></myfile-id>
    <nicetitle>club-editor-publica-les-cartes-entre-merce-rodoreda-i-seu</nicetitle>
    <published-at type="datetime">2008-11-05T11:17:02Z</published-at>
    <site-id type="integer">1</site-id>
    <status type="integer">1</status>
    <title>Club Editor publica les cartes entre Merc&#232; Rodoreda i el seu editor, Joan Sales</title>
    <updated-at type="datetime">2008-11-05T11:17:02Z</updated-at>
  </post>
  <post>
    <IP type="integer">0.0.0.0</IP>
    <author-id type="integer">18121</author-id>
    <blog-id type="integer">12027</blog-id>
    <body>&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: Arial; FONT-SIZE: 16pt; mso-ansi-language: EN-GB; mso-fareast-font-family: 'Times New Roman'; mso-fareast-language: EN-US; mso-bidi-language: AR-SA"&gt; &lt;DIV style="TEXT-ALIGN: center"&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: Arial; FONT-SIZE: 16pt; mso-ansi-language: EN-GB; mso-fareast-font-family: 'Times New Roman'; mso-fareast-language: EN-US; mso-bidi-language: AR-SA"&gt; &lt;DIV style="TEXT-ALIGN: center"&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: Arial; FONT-SIZE: 16pt; mso-ansi-language: EN-GB; mso-fareast-font-family: 'Times New Roman'; mso-fareast-language: EN-US; mso-bidi-language: AR-SA"&gt; &lt;DIV style="TEXT-ALIGN: center"&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: Arial; FONT-SIZE: 16pt; mso-ansi-language: ES; mso-fareast-font-family: 'Times New Roman'; mso-fareast-language: EN-US; mso-bidi-language: AR-SA" lang=ES&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: Arial; FONT-SIZE: 10pt; mso-ansi-language: EN-GB; mso-bidi-font-size: 16.0pt"&gt;Tants d&#8217;anys has viscut a dins?...I com t&#180;ho feies?, em diuen. T&#180;has de fer els papers. &lt;/SPAN&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: Arial; FONT-SIZE: 10pt; mso-bidi-font-size: 16.0pt" lang=ES&gt;I em miren i pels voltants de la boca els veig com un comen&#231;ament de rialla. Torna, em diuen, torna. Per&#242; quan hi torno s&#180;empipen: vine dem&#224;, encara no sabem res, vine dem&#224; pasta. I un d&#180;ells, el del bigoti, allarga una m&#224; amb els dos primers dits ben junts i la fa anar com si gir&#233;s una clan &lt;SPAN style="mso-spacerun: yes"&gt; &lt;/SPAN&gt;i em diu, clavant-me una mala mirada: si no v&#233;ns a buscar els papers, ja ho saps&#8230; I vinga fer moure la m&#224;&#8230; I jo duc una pena que em mata, per&#242; no ho sap ning&#250;. Va anar aix&#237;, sense testimonis. I no em queixo.&lt;/SPAN&gt;&lt;/SPAN&gt;&lt;/DIV&gt; &lt;DIV style="TEXT-ALIGN: center"&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: Arial; FONT-SIZE: 16pt; mso-ansi-language: ES; mso-fareast-font-family: 'Times New Roman'; mso-fareast-language: EN-US; mso-bidi-language: AR-SA" lang=ES&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: Arial; FONT-SIZE: 10pt; mso-ansi-language: EN-GB; mso-bidi-font-size: 16.0pt"&gt;Tot el mar un gemec i un bufarut i farbalans d&#180;onada i jo agafat i llen&#231;at, llen&#231;at i agafat, escopit i engolit i abra&#231;at al meu taul&#243;. &lt;/SPAN&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: Arial; FONT-SIZE: 10pt; mso-bidi-font-size: 16.0pt" lang=ES&gt;Tot era negre, el mar i la nit, i el Cristina enfonsat, i els crits dels qui es morien per l &#225;igua ja no se sentien, i vaig tenir esma de pensar que nom&#233;s quedava una persona viva i que era jo, per la gran sort de nom&#233;s ser mariner i estar a coberta quan tot va comen&#231;ar a anar malament.&lt;/SPAN&gt;&lt;/SPAN&gt;&lt;/DIV&gt; &lt;DIV style="TEXT-ALIGN: center"&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: Arial; FONT-SIZE: 16pt; mso-ansi-language: ES; mso-fareast-font-family: 'Times New Roman'; mso-fareast-language: EN-US; mso-bidi-language: AR-SA" lang=ES&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: Arial; FONT-SIZE: 10pt; mso-bidi-font-size: 16.0pt" lang=ES&gt; Vaig veure n&#250;vols espessos sense voler-los veure, tot jo estirat dalt d&#180;una onada rabiosa, i aleshores, amb tots aquells n&#250;vols damunt, em vaig sentir xuclat molt endins, m&#233;s endins que les altres vegades. Anava avall, entre remolins i peixos esparverats que em fregaven la galta, avall s&#180;ha dit, endut per una gran rielada d&#180;aigua dintre l&#180;aigua, avall d&#180;un perd&#237;s, i quan&lt;SPAN style="mso-spacerun: yes"&gt;               &lt;/SPAN&gt;l &#180;aigua es va calmar i va&lt;SPAN style="mso-spacerun: yes"&gt;  &lt;/SPAN&gt;anar baixant de mica en mica, una cua de peix m&#233;s gros que els altres em va petar a la cama, i ja no veia els n&#250;vols sin&#243; la fosca m&#233;s fosca que fill d &#180;entranya hagi vist, i el taul&#243; em va salvar perqu&#232; sense el taul&#243; potser hauria anat a parar on havia anat a parar l &#180;aigua engolida &lt;/SPAN&gt;&lt;/SPAN&gt;&lt;/DIV&gt; &lt;DIV style="TEXT-ALIGN: center"&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: Arial; FONT-SIZE: 16pt; mso-ansi-language: ES; mso-fareast-font-family: 'Times New Roman'; mso-fareast-language: EN-US; mso-bidi-language: AR-SA" lang=ES&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: Arial; FONT-SIZE: 10pt; mso-bidi-font-size: 16.0pt" lang=ES&gt; Quan vaig provar d&#180;al&#231;ar-me per caminar el terra relliscava, i tot i que&lt;SPAN style="mso-spacerun: yes"&gt;  &lt;/SPAN&gt;ja em pensava on era vaig estimar-me m&#233;s no pensar, perqu&#232; em vaig recordar del que m&#180;havia dit la meva mare en el seu llit de mort. Jo estava a tocar del llit, molt trist, i la meva mare, que s&#180;ofegava, va tenir la for&#231;a d&#180;aixecar-se de mig cos en amunt, i amb el bra&#231; llarg i sec com un m&#224;nec d&#180;escombra em va ventar la gran plantofada&lt;SPAN style="mso-spacerun: yes"&gt;  &lt;/SPAN&gt;i va cridar, que amb prou feines se l&#180;entenia: no pensis! I va quedar morta. &lt;/SPAN&gt;&lt;/SPAN&gt;&lt;/DIV&gt; &lt;DIV style="TEXT-ALIGN: center"&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: Arial; FONT-SIZE: 16pt; mso-ansi-language: ES; mso-fareast-font-family: 'Times New Roman'; mso-fareast-language: EN-US; mso-bidi-language: AR-SA" lang=ES&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: Arial; FONT-SIZE: 10pt; mso-bidi-font-size: 16.0pt" lang=ES&gt; Em vaig ajupir per tocar el terra amb la m&#224;. Era llefisc&#243;s i mentre el tocava vaig sentir molt a la vora com un gran gemec de trompa que de mica en mica es va anar tornant un bramul. I entre bramuls i gemecs, com una ronquera de pulmons vells i cansats, el terra es va moure enlaire i jo vaig caure assegut abra&#231;at al meu taul&#243;. Mig estabornit, no sabia ben b&#233; qu&#233; passava, nom&#233;s sabia que no havia de deixar el meu taul&#243; fins a la mort, perqu&#232; la fusta &#233;s m&#233;s forta que l&#180;aigua. Damunt d&#180;aigua revolta una fusta plana &#233;s m&#233;s forta que tot. Volia saber ben b&#233; on era, i quan un costat del cervell va comen&#231;ar a fer-me menys mal vaig provar de caminar endavant; tot era de color de tinta de pop espantat, i s&#180;havien acabat els gemecs i nom&#233;s se sentia glu-glu, glu-glu. I el terra sota els peus, perqu&#232; jo ja tornava a estar dret, era de goma tendra, d&#180;aquella que raja tranquil.la de la soca dels arbres, goma recollida, treballada i assecada i despr&#233;s estovada per el calor, encara que all&#224; dintre hi fes fred i les dents em petessin. &lt;/SPAN&gt;&lt;/DIV&gt;&lt;/SPAN&gt;&lt;/SPAN&gt; &lt;DIV style="TEXT-ALIGN: center"&gt;
&lt;/DIV&gt;&lt;IMG id=img_3 class=imgcen src="http://lacomunidad.elpais.com/blogfiles/elhombreperla/mano3.jpg"&gt;  &lt;DIV style="TEXT-ALIGN: center"&gt;&lt;FONT color=#cc6600&gt; &lt;P style="TEXT-ALIGN: justify; LINE-HEIGHT: 150%; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class=MsoNormal&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: 'Berlin Sans FB'; FONT-SIZE: 16pt" lang=ES&gt;&lt;FONT color=#000000&gt;&lt;FONT face="Times New Roman"&gt; &lt;SPAN style="FONT-FAMILY: 'Berlin Sans FB'; FONT-SIZE: 16pt" lang=ES&gt;&lt;FONT color=#000000&gt;&lt;FONT face="Times New Roman"&gt;&lt;SMALL&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: 'Berlin Sans FB'; FONT-SIZE: 16pt" lang=ES&gt;&lt;FONT color=#000000&gt;&lt;FONT face="Times New Roman"&gt;&lt;/FONT&gt;&lt;/FONT&gt;&lt;/SPAN&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: 'Berlin Sans FB'; FONT-SIZE: 16pt" lang=ES&gt;&lt;FONT color=#000000&gt;&lt;FONT face="Times New Roman"&gt;&lt;STRONG&gt; &lt;/STRONG&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: Arial; FONT-SIZE: 10pt; mso-bidi-font-size: 16.0pt" lang=ES&gt; Tot badana em vaig trobar altra vegada assegut a terra amb el taul&#243; travesser damunt de les cames. Vaig estirar un bra&#231; i amb la m&#224; plana vaig tocar la paret i tota la paret es movia amb un treball d&#180;onada sense rep&#242;s, com un neguit molt vell. Vaig agafar el&lt;SPAN style="mso-spacerun: yes"&gt;  &lt;/SPAN&gt;taul&#243; a la paret que es movia, i taul&#243; i jo vam anar enlaire i vam tornar a caure damunt del terra fang&#243;s. A cops de taul&#243; !. El clavava a terra i quan el tenia clavat feia una passa endavant, i aix&#237;, amb penes i treballs, caient i aixecant-me, vaig arribar a un lloc estrany: fosc, i al mateix temps ple de colors&#8230;&lt;/SPAN&gt;&lt;/FONT&gt;&lt;/FONT&gt;&lt;/SPAN&gt;&lt;/SMALL&gt;&lt;/FONT&gt;&lt;/FONT&gt;&lt;/SPAN&gt;&lt;/FONT&gt;&lt;/FONT&gt;&lt;/SPAN&gt;

 &lt;P style="TEXT-ALIGN: justify; LINE-HEIGHT: 150%; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class=MsoNormal&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: 'Berlin Sans FB'; FONT-SIZE: 16pt" lang=ES&gt;&lt;FONT color=#000000&gt;&lt;FONT face="Times New Roman"&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: 'Berlin Sans FB'; FONT-SIZE: 16pt" lang=ES&gt;&lt;FONT color=#000000&gt;&lt;FONT face="Times New Roman"&gt;&lt;SMALL&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: 'Berlin Sans FB'; FONT-SIZE: 16pt" lang=ES&gt;&lt;FONT color=#000000&gt;&lt;FONT face="Times New Roman"&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: Arial; FONT-SIZE: 10pt; mso-bidi-font-size: 16.0pt" lang=ES&gt;&lt;/SPAN&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: Arial; FONT-SIZE: 10pt; mso-bidi-font-size: 16.0pt" lang=ES&gt;Vaig agafar el&lt;SPAN style="mso-spacerun: yes"&gt;  &lt;/SPAN&gt;taul&#243; a la paret que es movia, i taul&#243; i jo vam anar enlaire i vam tornar a caure damunt del terra fang&#243;s. A cops de taul&#243; !. El clavava a terra i quan el tenia clavat feia una passa endavant, i aix&#237;, amb penes i treballs, caient i aixecant-me, vaig arribar a un lloc estrany: fosc, i al mateix temps ple de colors que no eren ben b&#233; colors, fantasmes de colors, enceses i apagaments de blaus i de grocs i de vermells que se m&#180;acostaven i se m&#180;apartaven, colors que no semblaven colors, que eren un foc diferent del foc i que no puc explicar, canviants i fonedissos. &lt;/SPAN&gt;&lt;/FONT&gt;&lt;/FONT&gt;&lt;/SPAN&gt;&lt;/SMALL&gt;&lt;/FONT&gt;&lt;/FONT&gt;&lt;/SPAN&gt;&lt;/FONT&gt;&lt;/FONT&gt;&lt;/SPAN&gt;

 &lt;P style="TEXT-ALIGN: justify; LINE-HEIGHT: 150%; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class=MsoNormal&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: 'Berlin Sans FB'; FONT-SIZE: 16pt" lang=ES&gt;&lt;FONT color=#000000&gt;&lt;FONT face="Times New Roman"&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: 'Berlin Sans FB'; FONT-SIZE: 16pt" lang=ES&gt;&lt;FONT color=#000000&gt;&lt;FONT face="Times New Roman"&gt;&lt;SMALL&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: 'Berlin Sans FB'; FONT-SIZE: 16pt" lang=ES&gt;&lt;FONT color=#000000&gt;&lt;FONT face="Times New Roman"&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: Arial; FONT-SIZE: 10pt; mso-bidi-font-size: 16.0pt" lang=ES&gt;&lt;/SPAN&gt;&lt;I style="mso-bidi-font-style: normal"&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: Arial; FONT-SIZE: 10pt; mso-bidi-font-size: 14.0pt" lang=ES&gt;Venia una mica de claror, una claror tota prima i malalta, i jo m&#180;hi vaig anar acostant i vaig veure la lluna all&#224; fora per entre un reixat de barnilles. Abra&#231;at al meu taul&#243; vaig deixar passar moltes hores. En sembla. Perqu&#232; v&#233;s a saber el temps on s&#180;havia ficat. I quan la lluna va decantar-se els colors es van tornasolar una mica i&lt;/SPAN&gt;&lt;/I&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: Arial; FONT-SIZE: 10pt; mso-bidi-font-size: 16.0pt" lang=ES&gt; aleshores em vaig adonar que no respirava i que em sortia aigua per les orelles, un regalim a cada banda del coll.&lt;SPAN style="mso-spacerun: yes"&gt;  &lt;/SPAN&gt;I no era aigua, sin&#243; que era sang, perqu&#232; es veu que les orelles se m&#180;havien rebentat per dintre, i mentre em passava la punta d&#180;un dit pel coll tebi de sang vaig sentir un sotrac que venia del fons d&#180;all&#224; on jo era i amb el sotrac va pujar una glopada d&#180;aigua amb un baf de peix mal pa&#239;t. I aquella aigua em va cobrir fins arran d&#180;espatlla, i sort vaig tenir que qued&#233;s aturada i que de mica en mica torn&#233;s a baixar, per&#242; tot jo vaig quedar pudent de peix. Per les orelles, ja no m&#180;hi rajava sang: m&#180;hi passava l&#180;aire perqu&#232; el cam&#237; de l&#180;aire se m&#180;havia canviat. Vaig picar fort a terra amb el taul&#243; i no va passar res, ni un gemec ni un sotrac. Vaig anar endavant, abra&#231;at al meu taul&#243;, entre llums de colors que no s&#233; si eren aquelles que ja havia vist o unas altres , per&#243; que s&#180;anaven esllanguint , i per entre el reixat de les barnilles va entrar una claror de matinada que s&#180;enlaira, i vaig sentir la pau de la mar encalmada, una mena de cosa que no puc explicar, com si el meu m&#243;n estigu&#233;s a punt d&#180;esborrar-se, no ho s&#233;&#8230;&lt;/SPAN&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: Arial; FONT-SIZE: 10pt; mso-bidi-font-size: 16.0pt" lang=ES&gt; &lt;?xml:namespace prefix = o ns = "urn:schemas-microsoft-com:office:office" /&gt;&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/SPAN&gt;

 &lt;P style="TEXT-ALIGN: justify; LINE-HEIGHT: 200%; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class=MsoNormal&gt;&lt;I style="mso-bidi-font-style: normal"&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: Arial; FONT-SIZE: 10pt; mso-bidi-font-size: 14.0pt" lang=ES&gt; Em vaig aturar i a trav&#233;s de l &#180;aire que m&#180;entrava i sortia per les orelles vaig sentir un respir molt ample entre clapoteigs d&#180;aigua. Despr&#233;s em va semblar que trepitjava tot de pedres, per&#242; eren els grans d&#180;una llengua, i tot d&#180;una taul&#243; i jo vam quedar enlaire i vaig sentir com si em fessin una gran abra&#231;ada. D&#180;aquelles que et deixen sense respirar. Havia mig sortit amb molta aigua pel forat ruixador d&#180;una balena, i el taul&#243; m&#180;havia salvat de sortir del tot, llan&#231;at com una bala. I vaig veure coses que ja havia vist moltes vegades, per&#242; des de quin lloc m&#233;s diferent! Era la balena m&#233;s grossa de tots els mars, la m&#233;s lluent, la m&#233;s antiga. Jo havia passat &lt;SPAN style="mso-spacerun: yes"&gt; &lt;/SPAN&gt;tota la nit a dintre. Clarejava amb pausa i, penjat en el forat ruixador per les barres, que ja comen&#231;ava a tenir adolorides, abra&#231;at al meu taul&#243; a&lt;SPAN style="mso-spacerun: yes"&gt;  &lt;/SPAN&gt;l&#180;altra banda del forat, amb els peus pengim-penjam, vaig veure dos rius que s&#180;ajuntaven amb el mar, molt diferents l &#180;un de l&#180;altre. &lt;SPAN style="mso-spacerun: yes"&gt; &lt;/SPAN&gt;Les aig&#252;es d&#180;aquells rius tenien dos colors&#8230;&#8221; &#8220; &#8230; I mentre mirava va sortir el sol, el forat es va eixamplar i jo vaig caure com un roc.&lt;/SPAN&gt;&lt;/I&gt;

 &lt;P style="TEXT-ALIGN: justify; LINE-HEIGHT: 200%; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class=MsoNormal&gt;&lt;I style="mso-bidi-font-style: normal"&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: Arial; FONT-SIZE: 10pt; mso-bidi-font-size: 14.0pt" lang=ES&gt;&lt;/SPAN&gt;&lt;/I&gt;&lt;I style="mso-bidi-font-style: normal"&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: Arial; FONT-SIZE: 10pt; mso-bidi-font-size: 14.0pt" lang=ES&gt;Aleshores vaig poder veure el que hi havia dintre. Als peus, gronxat per l&#180;aigua i la saliva, hi tenia un mariner. Pla damunt de la llengua, a tocar, amb la corbata lligada amb un cordonets, l&#180;&#224;ncora a la m&#224;niga, els pantalons encastats a les cames, la cara morada, els ulls oberts i buits. Tres peixos se li estaven menjant una m&#224;. Els vaig espantar i van anar-se&#180;n, per&#243; van tornar encegats. Jo tamb&#233; tenia gana, me la vaig aguantar, i abra&#231;at al meu taul&#243;, vaig saludar la mort i vaig cantar l&#180;himne. Vaig passar tres dies empaitant peixos&lt;SPAN style="mso-spacerun: yes"&gt;  &lt;/SPAN&gt;i anant d&#180;una banda a l&#180;altra i de tant en tant un cop de llengua m &#180;estampia a la galta. Fins que&#8230; em fa mal dir-ho&#8230; Vaig passar aquells tres dies provant de treure el mariner a fora. Ella estrenyia les barnilles i jo estrenyia les dents i m&#180; estrenyia el cintur&#243; per poder fer m&#233;s for&#231;a. De tant estrenyer el cintur&#243; se&#180;m va espavilar la gana i em vaig comen&#231;ar a menjar a miques el mariner. Era dur i estell&#243;s. Molt nervi. Em vaig estimar m&#233;s haver de menjar un mariner que no conexilla que no pas haver-me&#180;n&lt;SPAN style="mso-spacerun: yes"&gt;  &lt;/SPAN&gt;de menjar un de conegut. Algun peixarrot l &#180;havia buidat quan encara voltava per l&#180;aigua. Hi era tot menys els ulls i les bosses tristes del ventre. Aix&#243; el va anar conservant i el vaig poder fer durar m&#233;s dies. Llen&#231;&#225;va els ossos m&#233;s petits per entre les barnilles, per&#242; els m&#233;s grossos me&#180;ls vaig quedar. Les barnilles de la banda dreta eren escatades, netes. Les de la banda esquerra eren un penjaroll d &#180;herba de mar i de petxines i de musclos. Per no menjar sempre mariner, de vegades mengava marisc. El pitjor era la set. Per&#243; tot s&#180;adoba. &lt;/SPAN&gt;&lt;/I&gt;

 &lt;P style="TEXT-ALIGN: justify; LINE-HEIGHT: 200%; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class=MsoNormal&gt;&lt;I style="mso-bidi-font-style: normal"&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: Arial; FONT-SIZE: 10pt; mso-bidi-font-size: 14.0pt" lang=ES&gt;I un d&#237;a, per miracle, va entrar un cassonet. De seguida vaig pensar en els arbres de la goma i d&#180;una embranzida, sense pietat, vaig clavar el cassonet pel m&#224;nec a la galta de la balena. L&#180;endem&#224; era ple de suc i vaig poder beure. L&#180;aigua de mar, salada, fa la carn dels peixos dol&#231;a. Vaig tornar a clavar el cassonet. Sempre havia de fer forats nous perqu&#232; les ferides fetes amb el m&#224;nec es tancaven de seguida. De tant en tant, si em distreia, ella m&#180;estampia amb la llengua contra la galta i m&#180;hi tenia hores i hores. Naveg&#224;vem a poc a poc. Ja havia fet set ratlles a una de les barnilles amb la punta del gavinet. Set dies. Un mat&#237; vaig pegar falc&#243;nada a les barnilles per veure si obria bretxa i tot va comen&#231;ar a giravoltar i jo anava amunt i avall, tan aviat damunt de la llenga com a sota, tan aviat en un costat com a dalt de tot. I, encastat al paladar, vaig tenir esma de fer un crit: atura&#180;t, Cristina!... Em vaig trobar assegut amb el meu taul&#243; travesser damunt el pit. I en aquell moment, sense adonar-me&#180;n, la vaig batejar. &lt;/SPAN&gt;&lt;/I&gt;

 &lt;P style="TEXT-ALIGN: justify; LINE-HEIGHT: 200%; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class=MsoNormal&gt;&lt;I style="mso-bidi-font-style: normal"&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: Arial; FONT-SIZE: 10pt; mso-bidi-font-size: 14.0pt" lang=ES&gt;&lt;/SPAN&gt;&lt;/I&gt;&lt;I style="mso-bidi-font-style: normal"&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: Arial; FONT-SIZE: 10pt; mso-bidi-font-size: 14.0pt" lang=ES&gt;El temps passava, amb els seus d&#237;es, els seus mesos i els seus anys, i nosaltres sempre endavant perqu&#232; al fons d&#180;alguna entranya fosca sent&#237;em que en un indret que mai no encert&#224;vem a trobar ens hi esperava qui sap si el darrer floc&lt;SPAN style="mso-spacerun: yes"&gt;  &lt;/SPAN&gt;de llum damunt l&#180;ombra, o aquella mena de mem&#242;ria prima que deixen les coses quan se&#180;n van. &lt;/SPAN&gt;&lt;/I&gt;

 &lt;P style="TEXT-ALIGN: justify; LINE-HEIGHT: 200%; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class=MsoNormal&gt;&lt;I style="mso-bidi-font-style: normal"&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: Arial; FONT-SIZE: 10pt; mso-bidi-font-size: 14.0pt" lang=ES&gt;&lt;/SPAN&gt;&lt;/I&gt;&lt;I style="mso-bidi-font-style: normal"&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: Arial; FONT-SIZE: 10pt; mso-bidi-font-size: 14.0pt" lang=ES&gt;Vivia arraconat en un buit de la galta, i ella m&#180;hi guardava estrenyent-m&#180;hi una mica amb la llengua i jo sentia com si m&#180;acarton&#233;s i &#233;s que ella, amb la seva bava, m&#180;anava vestint de crosta. I ni ella ni jo no sab&#237;em per quines mars naveg&#224;vem fins que una nit es va quedar encallada al damunt d&#180;una roca i en aquella roca va morir, tota marcada per dientre. La platja no era lluny: mitja hora de rem, a penes. Vaig voler obrir les barnilles a cops de taul&#243; i no vaig poder perqu&#233; el taul&#243; ja estava tot repodrit del cantells i s&#180;havia escur&#231;at i aprimat. Amb un gran sofriment vaig sortit pel ruixador i quan vaig ser fora em vaig deixar relliscar per la gran corba que li feia l&#180;esquena, fins a l&#180;aigua, per&#242; no vaig sentir res perqu&#232; h&#224;via anat a parar a una mena de m&#243;n que devia ser el m&#243;n dels llimbs. La mar em va llen&#231;ar damunt la sorra i all&#237; en vam recollir. &lt;/SPAN&gt;&lt;/I&gt;

 &lt;P style="TEXT-ALIGN: justify; LINE-HEIGHT: 200%; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class=MsoNormal&gt;&lt;I style="mso-bidi-font-style: normal"&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: Arial; FONT-SIZE: 10pt; mso-bidi-font-size: 14.0pt" lang=ES&gt;&lt;/SPAN&gt;&lt;/I&gt;&lt;I style="mso-bidi-font-style: normal"&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: Arial; FONT-SIZE: 10pt; mso-bidi-font-size: 14.0pt" lang=ES&gt;Quan em vaig despertar em trobava a l&#180;hospital i una monja em feia beure llet acabada de munyir, i jo no me la podia empassar perqu&#232; tenia la llengua i la gola com si fossin de pedra. I un altra monja, amb un martellet de fusta, que despr&#233;s em va explicar l&#180;havien hagut de fer expr&#233;s, em picava la crosta, que era de perla, i aix&#237; m l &#180;anava arrencant. De primer, la crosta, amb els cops del martellet, s&#180;estrellava. I al cap d&#180;uns quanta dies es desenganxava a bocins perqu&#232; la monja l&#180;anava regant amb un porr&#243; d&#180;aigua preparada. I la monja feia la seva feina amb una gran resignaci&#243; i em deia: senyor, la pell de sota la crosta sembla la d&#180;un cuc de terra. I quan ja tenia gaireb&#233; tota la crosta arrencada i nom&#233;s me&#180;n quedava a la galta dreta i a mig costat del cap, la monja em va donar uns pantalons de fil i em va dir que havia de presentar- me perqu&#232; em fessin els papers. I em vaig presentar i de seguida em va dir all&#242; de com m&#180;ho feia per viure, tants anys, i de si em pensava que els enganyava&#8230; I el vent i el sol que planten i maduren m&#180;anaven fent una pell tendra, i sort en tenia perqu&#232; tot jo era com un buit de la galta de la Cristina. I quan ja havia voltat prou tornava a l&#180;hospital i la monja em preguntava si la pell em feia mal al carrer, tan prima, i jo li deia que la pell nom&#233;s em feia mal, i molt, quan ella em picava la crosta amb el martellet i me la regava amb aquella aigua preparada que bullia una mica quan es barrejava amb mi. Despr&#233;s em ficava al llit amb molt de compte i dormia malament. Un dia, &#233;s clar, em van treure de l&#180;hospital i em van dir que ja estava curat. &lt;/SPAN&gt;&lt;/I&gt;

 &lt;P style="TEXT-ALIGN: justify; LINE-HEIGHT: 200%; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class=MsoNormal&gt;&lt;I style="mso-bidi-font-style: normal"&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: Arial; FONT-SIZE: 10pt; mso-bidi-font-size: 14.0pt" lang=ES&gt;Em van donar un bon plat de sopa calenta en comptes de la llet acabada de munyir, i a la primera cullerada vaig arencar a xisclar i a c&#243;rrer perqu&#232; tenia el dintre com una nafra viva, resegat i podrit per tota la carn malalta que havia menjat de la meva Cristina.&lt;/SPAN&gt;&lt;/I&gt;

 &lt;P style="TEXT-ALIGN: justify; LINE-HEIGHT: 200%; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class=MsoNormal&gt;&lt;I style="mso-bidi-font-style: normal"&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: Arial; FONT-SIZE: 10pt; mso-bidi-font-size: 14.0pt" lang=ES&gt;&lt;/SPAN&gt;&lt;/I&gt;&lt;I style="mso-bidi-font-style: normal"&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: Arial; FONT-SIZE: 10pt; mso-bidi-font-size: 14.0pt" lang=ES&gt;Vaig sortir al carrer, encara xisclant, en el punt que les criaturas se n&#180;anaven de l&#180;escola i un noiet, mig espantat perqu&#232; jo me&#180;l mirava, em va assenyalar amb el dit i va dir baixet als altres: &#233;s la perla. Les mans encara em brillaven amb aquelles miques de colors que les petxines tenen a la banda llisa&#8230; i veia els ulls de les criatures, un ramat d&#180;ulls negres i blaus que em seguien i no em deixaven com si s&#180;aguantessin a mig aire sense res al voltant i anessin nom&#233;s a la seva&#8230; Em vaig aturar, amb la galta i el mig cap de crosta de perla, tan ben enganxada, tan ben casada amb la meva carn, que mai el martellet no l&#180;havia poguda trencar. I vaig estar quiet fins que les criatures es van cansar de mirar-me&#8230;&lt;/SPAN&gt;&lt;/I&gt;

 &lt;P style="TEXT-ALIGN: justify; LINE-HEIGHT: 200%; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class=MsoNormal&gt;&lt;I style="mso-bidi-font-style: normal"&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: Arial; FONT-SIZE: 10pt; mso-bidi-font-size: 14.0pt" lang=ES&gt;&lt;/SPAN&gt;&lt;/I&gt;&lt;I style="mso-bidi-font-style: normal"&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: Arial; FONT-SIZE: 10pt; mso-bidi-font-size: 14.0pt" lang=ES&gt;Em vaig aixecar, marejat per la crid&#242;ria, i el mar era llis com una teulada, i vaig comen&#231;ar a baixar cap al poble i quan vaig ser a tocar les primeres cases una dona bruta i escabellada va sortir d&#180;una entrada i se&#180;m va tirar a sobre, i gemegava, i em picava el pit amb els punys, i cridava: ets el meu home, ets el meu home, i em vas deixar&#8230; I juro que no era veritat, perqu&#232; jo no havia estat mai en aquell poble i si hagu&#233;s vist alguna vegada a quella dona me n&#180;hauria recordat perqu&#232; tenia les dents de dalt que li penjaven damunt el llavi de baix. La vaig apartar amb el bra&#231;, i va caure a terra, i d&#180;un cop de peu la vaig enretirar amb compte perqu&#232; una&lt;SPAN style="mso-spacerun: yes"&gt;  &lt;/SPAN&gt;criatura em mirava des d&#180;una finestra. I vaig anar altra vegada all&#224; on em feien els papers. Estaven celebrant alguna cosa que no s&#233; qu&#232; era, per&#242; tots bevien vi daurat amb unes copes petites. &lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/SPAN&gt;&lt;/I&gt;

 &lt;P style="TEXT-ALIGN: justify; LINE-HEIGHT: 200%; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class=MsoNormal&gt;&lt;I style="mso-bidi-font-style: normal"&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: Arial; FONT-SIZE: 10pt; mso-bidi-font-size: 14.0pt" lang=ES&gt;Estaven drets i el del bigoti em va veure de seguida, i se&#180;m va acostar amb cara de no voler noses, i en vaig veure un altre, amb maneguins, que parlava baix a l&#180;orella d&#180;un que no tenia&lt;SPAN style="mso-spacerun: yes"&gt;  &lt;/SPAN&gt;cabells, i pel moviment dels llavis vaig adivinar que li deia: la perla. I tots es van posar a mirar-me i el qui se m&#180;havia acostat en va tornar a dir: dem&#224;; i em va acompanyar fins a la porta, i gaireb&#233; em va treure a fora, i anava dient: dem&#224;, dem&#224; &#8211; com una can&#231;&#243;.&lt;/SPAN&gt;&lt;/I&gt;&lt;/FONT&gt;&lt;/FONT&gt;&lt;/SPAN&gt;&lt;/SMALL&gt;&lt;/FONT&gt;&lt;/FONT&gt;&lt;/SPAN&gt;&lt;/FONT&gt;&lt;/FONT&gt;&lt;/SPAN&gt;&lt;/FONT&gt;

&lt;/DIV&gt; &lt;DIV style="TEXT-ALIGN: center"&gt;&lt;FONT color=#cc6600&gt;Texto de Merc&#233; Rodoreda.&lt;/FONT&gt;&lt;/DIV&gt; &lt;DIV style="TEXT-ALIGN: center"&gt;&lt;FONT color=#cc6600&gt;Dibujos de Manuel Asensio.&lt;/FONT&gt;&lt;/DIV&gt; &lt;DIV style="TEXT-ALIGN: center"&gt;&lt;FONT color=#cc6600&gt;&lt;/FONT&gt;&lt;/DIV&gt;&lt;/DIV&gt;&lt;/SPAN&gt;&lt;/DIV&gt;&lt;/SPAN&gt;</body>
    <closed-comments type="boolean"></closed-comments>
    <closed-trackbacks type="boolean"></closed-trackbacks>
    <comments-count type="integer">0</comments-count>
    <created-at type="datetime">2008-03-27T16:54:03Z</created-at>
    <date type="datetime">2008-03-27T17:54:00Z</date>
    <id type="integer">119586</id>
    <last-comment-date type="datetime"></last-comment-date>
    <myfile-id type="integer"></myfile-id>
    <nicetitle>la-meva-cristina-texto-catalan-</nicetitle>
    <published-at type="datetime">2008-04-03T14:45:31Z</published-at>
    <site-id type="integer">1</site-id>
    <status type="integer">1</status>
    <title>La meva Cristina (Texto en Catal&#225;n)</title>
    <updated-at type="datetime">2009-08-11T17:29:42Z</updated-at>
  </post>
  <post>
    <IP type="integer">0.0.0.0</IP>
    <author-id type="integer">18121</author-id>
    <blog-id type="integer">12027</blog-id>
    <body>&lt;DIV style="TEXT-ALIGN: center"&gt; &lt;DIV style="TEXT-ALIGN: center"&gt;&lt;SMALL&gt; &lt;DIV style="TEXT-ALIGN: center"&gt; &lt;DIV style="TEXT-ALIGN: center"&gt;&lt;EMBED height=0 type=application/x-shockwave-flash width=0 src=http://counters.gigya.com/wildfire/CIMP/Jmx*PTEyMDcyMzU*NTYzMjMmcHQ9MTIwNzIzNTc5MTA5NiZwPTcwNzUxJmQ9Jm49.swf flashvars=""&gt;&lt;/EMBED&gt;&lt;/DIV&gt;&lt;/DIV&gt; &lt;P style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class=MsoNormal&gt;&lt;I style="mso-bidi-font-style: normal"&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: Arial" lang=ES&gt;&lt;FONT size=3&gt; &lt;/FONT&gt;&lt;/SPAN&gt;&lt;/I&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: Arial; FONT-SIZE: 20pt; mso-bidi-font-size: 12.0pt; text-shadow: auto" lang=ES&gt;&lt;EM&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: Arial; FONT-SIZE: 20pt; mso-bidi-font-size: 12.0pt; text-shadow: auto" lang=ES&gt;&lt;EM&gt;Mi Cristina&lt;SPAN style="mso-spacerun: yes"&gt;  &lt;/SPAN&gt;&lt;?xml:namespace prefix = o ns = "urn:schemas-microsoft-com:office:office" /&gt;&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/EM&gt;&lt;/SPAN&gt;

 &lt;H3 style="TEXT-ALIGN: justify; TEXT-INDENT: 35.4pt; MARGIN: 0cm 0cm 0pt 141.6pt"&gt; &lt;DIV style="TEXT-ALIGN: right"&gt; &lt;H4 style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt 141.6pt"&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: Arial" lang=ES&gt;&lt;EM&gt;&lt;FONT size=5&gt;Merc&#233; Rodoreda&lt;/FONT&gt;&lt;/EM&gt;&lt;/SPAN&gt;&lt;/H4&gt;&lt;/DIV&gt;&lt;/EM&gt;&lt;/SPAN&gt;&lt;/H3&gt; &lt;P style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class=MsoNormal&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: Arial" lang=ES&gt;&lt;EM&gt;&lt;FONT size=3&gt;&lt;SMALL&gt; 

 &lt;P style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class=MsoNormal&gt;

 &lt;P style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class=MsoNormal&gt;&lt;FONT size=3&gt;&lt;I style="mso-bidi-font-style: normal"&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: Arial" lang=ES&gt;&#191;Tantos a&#241;os has vivido dentro?...&#191;Y c&#243;mo te las arreglabas?,&lt;/SPAN&gt;&lt;/I&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: Arial" lang=ES&gt; me dicen. &lt;I style="mso-bidi-font-style: normal"&gt;Tienes que ir a hacerte los papeles&lt;/I&gt;. Y me miran y en las comisuras de los labios les veo un principio de risa. &lt;I style="mso-bidi-font-style: normal"&gt;Vuelve&lt;/I&gt;, me dicen, &lt;I style="mso-bidi-font-style: normal"&gt;vuelve&lt;/I&gt;. Pero cuando vuelvo se mosquean: &lt;I style="mso-bidi-font-style: normal"&gt;ven ma&#241;ana, a&#250;n no sabemos nada, ven pasado ma&#241;ana&lt;/I&gt;. Y uno de ellos, el del bigote, estira una mano con los dos primeros dedos bien juntos y hace como si le diese vuelta a una llave y me dice, clav&#225;ndome una mala mirada: &lt;I style="mso-bidi-font-style: normal"&gt;si no vienes a buscar los papeles, ya lo sabes...&lt;/I&gt;y venga a mover la mano...y yo llevo dentro una pena que me mata, pero nadie lo sabe. As&#237; ocurri&#243;, y sin testigos. Y no me quejo.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/SPAN&gt;&lt;/FONT&gt;

 &lt;P style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class=MsoNormal&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: Arial" lang=ES&gt;&lt;FONT size=3&gt;El mar entero era un gemido y una r&#225;faga y volantes de olas y yo atrapado y arrojado, y atrapado, escupido y engullido y abrazado a mi tabl&#243;n. Todo estaba negro, el mar y la noche, y el Cristina hundido, y los gritos de los que mor&#237;an en el agua ya no se escuchaban, y atin&#233; a pensar que s&#243;lo quedaba una persona con vida y que era yo, gracias a la suerte de ser s&#243;lo marinero y estar en cubierta cuando todo empez&#243; a ir mal. Vi espesas nubes sin querer verlas, tendido por entero sobre una ola furiosa, y entonces, con todas aquellas nubes encima, me sent&#237; chupado hasta muy adentro, m&#225;s adentro que las otras veces. Descend&#237;a, entre remolinos y peces alarmados que me rozaban las mejillas, y venga a descender, llevado por un torrente de agua dentro del agua, bajando por un acantilado, y cuando el agua se calm&#243; y fue bajando poco a poco, la cola de un pescado m&#225;s grande que los dem&#225;s me golpe&#243; en la pierna, y ya no ve&#237;a las nubes sino la oscuridad m&#225;s oscura que haya visto hijo parido de mujer, y el tabl&#243;n me salv&#243; porque sin &#233;l quiz&#225; hubiera ido a parar donde hab&#237;a ido a parar el agua engullida. Cuando intent&#233; levantarme para andar por el suelo, resbalaba, y aunque ya me figuraba d&#243;nde estaba, prefer&#237; no pensar, pues me acord&#233; de lo que mi madre me hab&#237;a dicho en su lecho de muerte. Yo estaba a su lado, muy triste, y mi madre, que se ahogaba, tuvo fuerzas para levantarse de medio cuerpo para arriba y con el brazo largo, largo y seco como un mango de escoba, me peg&#243; un tremendo guantazo y me grit&#243; aunque apenas se la entend&#237;a:&lt;I style="mso-bidi-font-style: normal"&gt;!no pienses! &lt;/I&gt;Y muri&#243;.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/FONT&gt;&lt;/SPAN&gt;

 &lt;P style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class=MsoNormal&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: Arial" lang=ES&gt;&lt;FONT size=3&gt;Me agach&#233; para tocar el suelo con las manos. Estaba resbaloso y mientras lo tocaba escuch&#233; muy cerca de m&#237; como un enorme gemido de trompa, que poco a poco se convirti&#243; en un bramido. Y entre bramidos y gemidos, como la ronquera de unos pulmones viejos y cansados, la tierra se movi&#243; hacia arriba y yo ca&#237; abrazado a mi tabl&#243;n. Medio atontado, no sab&#237;a qu&#233; pasaba exactamente, s&#243;lo sab&#237;a que no ten&#237;a que dejar el tabl&#243;n en la vida, porque la madera es m&#225;s fuerte que el agua. Sobre el agua revuelta una madera llana es m&#225;s fuerte que todas las cosas del mundo. Quer&#237;a saber d&#243;nde estaba exactamente, y cuando una parte del cerebro empez&#243; a dolerme menos intent&#233; andar hacia delante, y todo lo ve&#237;a color tinta de pulpo asustado, y se hab&#237;an terminado los gemidos y s&#243;lo escuchaba glu-glu, glu-glu. Y el suelo, bajo los pies, pues volv&#237;a a estar en pie, era de goma tierna, como aquella que chorrea tranquila de los troncos de los &#225;rboles, goma recogida, trabajada y secada y despu&#233;s ablandada por el calor, aunque all&#237; dentro hiciese fr&#237;o y los dientes me casta&#241;eteasen. Distra&#237;do, me encontr&#233; de nuevo sentado en el suelo con el tabl&#243;n atravesado entre las piernas. Estir&#233; un brazo y con la palma de la mano toqu&#233; la pared y toda la pared se mov&#237;a como si fuese una ola incesante, como un desasosiego muy antiguo. Cog&#237; el tabl&#243;n tal estaba, de trav&#233;s, y embest&#237; la pared que se mov&#237;a, y el tabl&#243;n y yo volamos por los aires y volvimos a caer encima del suelo fangoso. &#161;A golpes de tabl&#243;n! Lo clavaba en el suelo y cuando lo ten&#237;a clavado, daba un paso adelante, y as&#237;, con penas y fatigas, cay&#233;ndome y levant&#225;ndome, llegu&#233; a un lugar extra&#241;o, oscuro, y al propio tiempo lleno de colores que no lo eran exactamente, fantasmas de colores, encendidos y apagones de azules y de amarillos y de rojos que se acercaban y se alejaban, colores que no parec&#237;an tales, que eran un fuego distinto del fuego y que no podr&#237;a explicar, cambiantes y escurridizos. Llegaba un poco de claridad, una claridad delgada y enfermiza, y me acerqu&#233; a ella y vi la luna all&#225; fuera por entre un enrejado de varillas. Abrazado a mi tabl&#243;n dej&#233; pasar muchas horas. Me parece. Porque cualquiera sabe d&#243;nde se hab&#237;a metido el tiempo. Y cuando la luna fue descendiendo, los colores se tornasolaron un poco y entonces me di cuenta de que no respiraba y de que me sal&#237;a agua por los o&#237;dos, un chorrito por cada lado. Y no era agua, sino sangre, pues los o&#237;dos se me deb&#237;an haber roto por dentro, y mientras me pasaba la punta de un dedo por el cuello tibio de sangre, sent&#237; una sacudida que ven&#237;a de lo hondo de donde yo estaba y con la sacudida subi&#243; un chorro de agua que apestaba a pescado vomitado. Y aquel agua me cubri&#243; hasta los hombros, y suerte tuve que quedase quieta y que poco a poco volviese a bajar, aunque qued&#233; apestando a pescado. Ya no me sal&#237;a sangre por los o&#237;dos: pasaba el aire por ellos, pues el camino del aire se hab&#237;a modificado. Golpe&#233; fuerte con el tabl&#243;n en el suelo y no pas&#243; nada, ni un gemido, ni una sacudida. Fui hacia delante, abrazado a mi tabl&#243;n, entre luces de colores que no sab&#237;a si eran las mismas que ya hab&#237;a visto o bien otras, pues iban apag&#225;ndose, y por entre el enrejado de varillas entr&#243; la luz del amanecer que se levantaba, y sent&#237; la paz de la mar en calma, algo que no puedo explicar, como si mi mundo estuviese a punto de borrarse, no s&#233;...Me detuve, y a trav&#233;s del aire que me entraba y me sal&#237;a por los o&#237;dos o&#237; una respiraci&#243;n muy fuerte entre el chapoteo del agua. Luego me pareci&#243; pisar un pedregal, pero eran los granos de una lengua, y de repente, tabl&#243;n y yo, fuimos de nuevo por los aires, y me pareci&#243; que me abrazaban fuertemente. Un abrazo de esos que te dejan sin respiraci&#243;n. Casi hab&#237;a salido, junto con el agua, por el agujero rociador de una ballena y el tabl&#243;n me hab&#237;a salvado de salir del todo, disparado como una bala. Y vi cosas que hab&#237;a visto ya muchas veces, pero &#161;desde qu&#233; lugar tan distinto! Era la ballena m&#225;s grande de todos los mares, la m&#225;s brillante, la m&#225;s antigua. Yo hab&#237;a pasado toda la noche dentro de ella. Clareaba pausadamente y, colgado del agujero rociador por las mand&#237;bulas, que ya empezaban a dolerme, abrazado a mi tabl&#243;n al otro lado del agujero, con los pies balance&#225;ndoseme, vi dos r&#237;os que se juntaban con el mar, muy distintos entre s&#237;. Las aguas de aquellos r&#237;os ten&#237;an dos colores: colorado de tierra roja, uno; verde de algas, el otro. Y aquellos dos colores bailaban una lent&#237;sima danza de mezcla y separaci&#243;n. Danza y danza la danza de los colores. Yo soy colorada, yo soy verde. Ahora te pongo el colorado, ahora escurro el color verde. El verde penetra por debajo, ahora por debajo se esconde el colorado...Y mientras miraba sali&#243; el sol, el agujero se ensanch&#243; y yo ca&#237; como una piedra. Entonces pude ver lo que hab&#237;a dentro. A los pies, mecido por el agua y la saliva, hab&#237;a un marinero. Extendido sobre la lengua, a mi alcance, con la corbata atada con un cordoncillo, el &#225;ncora en la manga, los pantalones pegados a las piernas, la cara morada, los ojos abiertos y vac&#237;os. Tres peces se le estaban comiendo una mano. Los asust&#233; y se fueron, pero volvieron al punto, cegados. Yo tambi&#233;n ten&#237;a hambre, pero me la aguant&#233;, y abrazado a mi tabl&#243;n, salud&#233; a la muerte y cant&#233; su himno. Pas&#233; tres d&#237;as persiguiendo peces y yendo de un lado para otro y de vez en cuando un golpe de lengua me estampaba en su mejilla. Hasta que..., me duele el decirlo...,pas&#233; aquellos tres d&#237;as intentando sacar al marinero fuera. Ella apretaba las varillas y yo los dientes, y me apretaba tambi&#233;n el cintur&#243;n para poder hacer m&#225;s fuerza. De tanto apretarme el cintur&#243;n, se me despert&#243; m&#225;s el hambre, y empec&#233; a comerme al marinero, a pedacitos. Estaba duro y lleno de nervios, muchos nervios. Con todo, prefer&#237;a comerme a un marinero que no conoc&#237;a a comerme a un marinero conocido. Alg&#250;n pescado lo hab&#237;a vaciado cuando a&#250;n vagaba por el agua. Estaba entero, excepto los ojos y las entra&#241;as. Esto hizo que se conservase y pude hacerlo durar m&#225;s d&#237;as. Tiraba los huesos m&#225;s peque&#241;os por entre las varillas, pero los m&#225;s grandes me los qued&#233;. Las varillas del lado derecho estaban limpias y raspadas. Las del lado izquierdo eran una mezcla de algas, conchas y moluscos. Para no comer siempre marinero, a veces com&#237;a mariscos. Lo peor era la sed. Pero todo tiene arreglo. Un d&#237;a, de milagro, entr&#243; un cazo. En seguida pens&#233; en los &#225;rboles de la goma y de un solo golpe, sin piedad, clav&#233; el cazo por el mango en el cielo de la boca de la ballena. Al d&#237;a siguiente estaba lleno de jugo y pude beber. El agua del mar, salada, hace que la carne de los peces sea dulce. Volv&#237; a clavar el cazo. Siempre ten&#237;a que hacer agujeros nuevos, porque las heridas causadas con el mango cicatrizaban enseguida. De vez en cuando, si&lt;SPAN style="mso-spacerun: yes"&gt;  &lt;/SPAN&gt;me descuidaba, me atizaba con la lengua contra el paladar y all&#237; me ten&#237;a durante horas. Naveg&#225;bamos despacio. Ya hab&#237;a marcado siete rayas con la punta del cuchillo en una de las varillas. Siete d&#237;as. Una ma&#241;ana, embest&#237; las varillas para ver si abr&#237;a brecha y todo empez&#243; a dar vueltas y yo iba arriba y abajo, tan pronto encima de la lengua como debajo, tan pronto a un lado como arriba del todo y, pagado al paladar, tuve el acierto de pegar un grito: &lt;I style="mso-bidi-font-style: normal"&gt;&#161;p&#225;rate, Cristina!...&lt;/I&gt;Me encontr&#233; sentado con mi tabl&#243;n atravesado encima del pecho. En aquel momento, sin advertirlo, la bautic&#233;.&lt;o:p&gt;&lt;/o:p&gt;&lt;/FONT&gt;&lt;/SPAN&gt;

 &lt;P style="TEXT-ALIGN: justify; MARGIN: 0cm 0cm 0pt" class=MsoNormal&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: Arial" lang=ES&gt;&lt;FONT size=3&gt;Por entre las varillas vi mares de todas las clases. De distintos azules y color vino, lo que quieras, con olas doradas y monta&#241;as de hielo y nieblas al amanecer. Y yo temblando y sufriendo. Me dec&#237;a: todas las l&#225;grimas de la tierra van a parar al mar. Y la ropa se me deshac&#237;a, podrida. Primero se me deshilacharon los bajos de los pantalones, despu&#233;s la marinera, la ropa se fue no s&#233; c&#243;mo y me qued&#233; s&#243;lo con la correa de cuero y el cuchillo, que ten&#237;a el mango de n&#225;car, cruzado bajo la correa. Pronto tuve que hacerle nuevos agujeros. A veces, si me dorm&#237;a durante un rato, so&#241;aba que apretaba el cintur&#243;n y que dentro del cintur&#243;n ya no quedaba nada...&#161;Costas verdes! Cuando vi aquellas costas me puse a rezar. Volv&#237; a jugarme la vida y volv&#237; a pegar empellones con el tabl&#243;n. Cristina se sumergi&#243;. Estuvimos mucho rato dentro del agua. Cuando salimos mis o&#237;dos respiraban enloquecidos pero las varillas se hab&#237;an abierto como la puerta de una presa y yo me fui hacia el bendito mar de Dios, que ya no parec&#237;a hecho de l&#225;grimas, sino de las risas de todas las fuentes del mundo. Y el tabl&#243;n y yo &#237;bamos as&#237;, mecidos, hacia la tierra verde. Hab&#237;a p&#225;jaros que chillaban junto a la orilla y me pareci&#243; que la brisa tra&#237;a el aroma de espigas y de pinos. Pero de repente la o&#237; llegar, sin siquiera volverme, su sombra me cay&#243; encima y por la boca envarillada volvi&#243; a meterme dentro de ella. Y empez&#243; la mala vida. Seis meses; todas las noches peg&#225;ndole golpes de tabl&#243;n por dentro, solt&#225;ndole garrotazos en la lengua con el hueso de la pierna del marinero, que cualquiera sabe d&#243;nde hab&#237;a ido a parar. Con el cuchillo le hac&#237;a cruces en el costado del paladar y debajo de la lengua. Le hund&#237;a el cazo, que ya estaba mohoso, para que la envenenase, la pinchaba con la hebilla de la correa. Al final, ya no navegaba: iba sin tino por encima del agua, un poco escorada. Le marcaba los d&#237;as hundi&#233;ndole la hoja del cuchillo en el paladar que temblaba como si fuese gelatina, y de las se&#241;ales le chorreaba sangre blanca y sangre roja. Cuando tuve todo un lado del paladar hecho trizas, empec&#233; a marcarle el otro. Un d&#237;a le cort&#233; un grano de la lengua y o&#237; un bramido que parec&#237;a el &#243;rgano del d&#237;a de difuntos. Por las noches le sal&#237;a, desde muy adentro, un gemido, como si todas las campanas de los campanarios del mar doblasen al mismo tiempo, ahogadas por el peso del agua y de la sal. Cristina se mec&#237;a lo mismo que una cuna y me mec&#237;a para dormirme, pero siempre desconfi&#233; de ello. Empec&#233; a com&#233;rmela. Marcaba una cruz y despu&#233;s cortaba la carne por debajo y me la com&#237;a masticando bien, como hab&#237;a hecho con el marinero. Un d&#237;a, los gemidos parecieron gemidos humanos y Cristina se sumergi&#243; y pas&#243; much&#237;simo tiempo dentro del mar. Aunque yo respiraba por los o&#237;dos, cuando volvimos a la superficie fue como si volvi&#233;semos del infierno del agua. Le cortaba la campanilla, le dejaba el tabl&#243;n apuntalado en la entrada de la garganta y le rayaba la lengua a cuchillazos. Cruces y m&#225;s cruces, d&#237;as y m&#225;s d&#237;as. A veces le zumbaba un golpe de tabl&#243;n en el paladar all&#237; donde lo ten&#237;a m&#225;s vac&#237;o de carne. Sin cesar. La lengua estaba demasiado dura; s&#243;lo me com&#237;a el paladar y la carne volv&#237;a a brotar y yo la ve&#237;a crecer como si fuese hierba de primavera. Cuando le pon&#237;a el hueso de la pierna del marinero debajo de la lengua se me volv&#237;a loca como un conejo. Pero as&#237; que la dejaba tranquila, volv&#237;a a navegar, un poco escorada, despacio, como si de repente el agua del mar, cansada de brincar y gritar, se hubiese vuelto espesa y dif&#237;cil. Pasaba el tiempo, con sus d&#237;as, sus meses y sus a&#241;os, y nosotros siempre adelante porque en el fondo de una extra&#241;a oscuridad sent&#237;amos que en un lugar que nunca acert&#225;bamos a encontrar, nos esperaba qui&#233;n sabe si el &#250;ltimo haz de luz sobre la sombra, o aquella especie de recuerdo delgado que dejan las cosas cuando se van para siempre. Al final me cans&#233;. Viv&#237;a arrinconado en un hueco del paladar, y ella me guardaba abrig&#225;ndome con la lengua y yo sent&#237;a como si me acartonase, y es que ella, con su baba, me iba cubriendo de costra. Y ni ella ni yo sab&#237;amos qu&#233; mares naveg&#225;bamos, hasta que una noche se qued&#243; encallada sobre una roca y en aquella roca muri&#243;, toda marcada por dentro. La playa no estaba lejos: media hora de remo, apenas. Quise abrir las varillas a golpes de tabl&#243;n, pero no pude porque el tabl&#243;n ya estaba medio podrido por los cantos y se hab&#237;a cortado y adelgazado. Con un enorme trabajo sal&#237; por el rociador y cuando estuve fuera me dej&#233; caer desliz&#225;ndome por la gran curva de su lomo hasta el agua, pero no sent&#237; nada porque deb&#237;a haber ido a parar a una especie de mundo que deb&#237;a de ser el mundo de los limbos. El mar me lanz&#243; sobre la arena y all&#237; me recogieron. Al despertar, me encontr&#233; en un hospital y una monja me daba de beber leche reci&#233;n orde&#241;ada, y yo no pod&#237;a tragar porque ten&#237;a la lengua y la garganta como si fuesen de piedra. Y otra monja, con un martillito de madera, que luego me explic&#243; hab&#237;an hecho expresamente, iba golpe&#225;ndome la costra, que era de perla, y de este modo iba arranc&#225;ndomela. Al principio, la costra con los golpes del martillito se estrellaba. Y al cabo de unos cuantos d&#237;as se despegaba a miajitas, pues la monja la iba regando con un porr&#243;n de agua preparada. Y la monja hac&#237;a su trabajo con resignaci&#243;n y dec&#237;a: &#8220;Se&#241;or, la piel de debajo de la costra parece la de una lombriz de tierra&#8221;. Y cuando ya ten&#237;a casi toda la costra arrancada y s&#243;lo me quedaba en la mejilla derecha y en medio lado de la cabeza, la monja me dio unos pantalones de hilo y me dijo que ten&#237;a que presentarme para que me hiciesen los papeles. Y me present&#233; y en seguida me dijeron aquello de que c&#243;mo me las hab&#237;a arreglado para vivir, durante tantos a&#241;os, y de que si cre&#237;a que les iba a tomar el pelo...Y el viento y el sol que siembran y maduran me iban haciendo una piel tierna, y suerte de ello porque todo yo estaba tan vac&#237;o como el paladar de Cristina. Y cuando ya hube vagado bastante, volv&#237; al hospital y la monja me pregunt&#243; si la piel me dol&#237;a cuando sal&#237;a a la calle, tan delgada, y yo le contest&#233; que la piel s&#243;lo me dol&#237;a, y mucho, cuando ella me golpeaba con el martillito la costra y me la regaba con aquella agua preparada que herv&#237;a un poco en contacto conmigo. Despu&#233;s me met&#237;a en la cama con mucho cuidado y dorm&#237;a muy mal. Un d&#237;a, claro, me echaron del hospital y me dijeron que ya estaba curado. Me dieron un buen plato de sopa caliente en vez de leche reci&#233;n orde&#241;ada, y a la primera cucharada arranqu&#233; a gritar y a correr porque mis entra&#241;as estaban en llaga viva, y mordidas y podridas por toda la carne enferma que hab&#237;a comido de mi Cristina. Sal&#237; a la calle gritando a&#250;n, en el momento en que los ni&#241;os iban a la escuela y un muchachito, casi asustado porque yo lo miraba, me se&#241;al&#243; con el dedo y dijo en voz baja a los otros: es de perla. Las manos me brillaban todav&#237;a con aquellos trocitos de colores que las conchas tienen en el lado liso...Y ve&#237;a los ojos de los ni&#241;os, un reba&#241;o de ojos azules y negros que me segu&#237;an y no me dejaban como si se sostuviesen a media altura sin nada alrededor y s&#243;lo fuesen a lo suyo...Me detuve, con la mejilla y media cabeza de costra de perla, tan bien pegada, tan bien casada con la carne, que el martillito nunca pudo romperla. Y me estuve quieto hasta que los ni&#241;os se cansaron de mirarme, y entonces fui hasta todo lo alto de los acantilados, fuera del pueblo, a todo lo alto, all&#237; donde hacen el nido los p&#225;jaros de agua y donde mueren las mariposas en oto&#241;o. Y con el coraz&#243;n lleno de cosas que temblaban como las estrellas en la noche me qued&#233; mirando al mar y a la oscuridad que lo iba cubriendo. Por el lado en que el sol se ocult&#243;, se arrastraba a&#250;n un poco de luz que se iba esfumando, y no bien estuvo todo negro, de parte a parte del mar surgi&#243; una carretera de luz ancha y quieta, y por aquella carretera de luz ancha y quieta pasaba mi Cristina con el rociador en marcha y yo iba encima de su lomo abrazado a mi tabl&#243;n, como antes, cantando el himno de la mariner&#237;a. Y desde donde estaba, desde todo lo alto de los acantilados, lo escuchaba muy claramente, all&#225; abajo, cantado por m&#237; en medio de toda aquella extensi&#243;n de agua, carretera adelante, sobre mi Cristina, que dejaba un rastro de sangre. Termin&#233; de cantar y Cristina se detuvo y yo me qued&#233; sin respiraci&#243;n, como si todo se me hubiera ido por la vista, hasta que mi Cristina, y yo encima suyo, saludando y callados, nos perdimos hacia el lado donde el mar da la vuelta para ir a&#250;n m&#225;s lejos...Me sent&#233; en el suelo con las piernas dobladas y me dorm&#237; con los brazos encima de las piernas y la cabeza encima de los brazos. Y deb&#237;a de estar muy cansado porque me despert&#243; la luz del amanecer con los gritos de los p&#225;jaros que no saben cantar. Sal&#237;an blanqu&#237;simos, de los agujeros de las rocas en grandes vuelos, en compa&#241;&#237;a, haciendo chasquear las alas, y se tiraban en picado al agua y volv&#237;an a subir raudos con peces en el pico que daban a sus peque&#241;uelos, y hab&#237;a otros que en lugar de peces tra&#237;an ramitas y briznas de hierbas, para construir sus nidos. Me levant&#233;, mareado por el griter&#237;o, y el mar estaba liso como un tejado, y empec&#233; a bajar hacia el pueblo y cuando estuve cerca de las primeras casas una mujer sucia y despeinada sali&#243; de un portal y se me tir&#243; encima, y gem&#237;a, y me golpeaba en el pecho con los pu&#241;os, y y gritaba, eres mi marido, eres mi marido, y me abandonaste...Y juro que no era verdad, porque yo nunca hab&#237;a estado en aquel pueblo, y si hubiese visto alguna vez a aquella mujer me hubiese acordado porque ten&#237;a los dientes de la parte de arriba colg&#225;ndole sobre el labio inferior. La apart&#233; con el brazo y cay&#243; al suelo, y con el pie la empuj&#233; y separ&#233; de m&#237; con cuidado, pues un ni&#241;o nos estaba mirando desde una ventana. Y fui de nuevo all&#225; donde hac&#237;an los papeles. Estaban celebrando algo que no sab&#237;a qu&#233; pod&#237;a ser. El caso es que todos estaban bebiendo vino dorado en unas copas peque&#241;as. Estaban de pie y el del bigote me vio en seguida y se me acerc&#243; con cara de no querer estorbos, y vi a otro, con manguitos, que hablaba al o&#237;do de uno que no ten&#237;a ni un pelo, y por el movimiento de los labios adivin&#233; lo que le estaba diciendo: la perla. Y todos se volvieron a mirarme y el que se me hab&#237;a acercado volvi&#243; a decirme: ma&#241;ana; y me acompa&#241;&#243; hasta la puerta, y casi me ech&#243; a la calle, mientras iba diciendo, como una canci&#243;n: ma&#241;ana, ma&#241;ana...&lt;/FONT&gt;&lt;/SPAN&gt;

&lt;/SMALL&gt;&lt;/FONT&gt;&lt;/EM&gt;&lt;/SPAN&gt;&lt;/SMALL&gt;&lt;SPAN style="FONT-FAMILY: Arial" lang=ES&gt;&lt;EM&gt;&lt;FONT size=3&gt;&lt;SMALL&gt;&lt;/DIV&gt;&lt;/DIV&gt;&lt;/SMALL&gt;&lt;/FONT&gt;&lt;/EM&gt;&lt;/SPAN&gt;</body>
    <closed-comments type="boolean"></closed-comments>
    <closed-trackbacks type="boolean"></closed-trackbacks>
    <comments-count type="integer">0</comments-count>
    <created-at type="datetime">2008-03-27T16:24:36Z</created-at>
    <date type="datetime">2008-03-27T16:24:00Z</date>
    <id type="integer">119568</id>
    <last-comment-date type="datetime"></last-comment-date>
    <myfile-id type="integer"></myfile-id>
    <nicetitle>el-cuento-version-castellano-</nicetitle>
    <published-at type="datetime">2008-03-27T16:24:36Z</published-at>
    <site-id type="integer">1</site-id>
    <status type="integer">1</status>
    <title>el cuento (versi&#243;n en Castellano)</title>
    <updated-at type="datetime">2009-08-11T17:17:46Z</updated-at>
  </post>
  <post>
    <IP type="integer">0.0.0.0</IP>
    <author-id type="integer">18121</author-id>
    <blog-id type="integer">12027</blog-id>
    <body>&lt;B&gt; &lt;DIV style="TEXT-ALIGN: center"&gt;&lt;B&gt;&lt;IMG id=img_0 class=imgcen src="http://lacomunidad.elpais.com/blogfiles/elhombreperla/Dibujo.jpg"&gt;Merc&#232; Rodoreda i Gurgu&#237;&lt;/B&gt; naci&#243; en Barcelona el 10 de octubre de 1908.

Fue una escritora catalana y catalanista, que queria engrandecer el prestigio de su naci&#243;n a trav&#233;s de la calidad de su obra en lengua catalana. 

Considerada por muchos como la escritora m&#225;s universal de la narrativa contempor&#225;nea catalana, su obra se ha traducido a 27 idiomas.

La obra de Merc&#232; Rodoreda se ha comparado a veces, por su estilo y su capacidad descriptiva, con la de Virginia Woolf, escritora a la que la catalana admiraba. Algunas de las caracter&#237;sticas que se repiten en la obra de Rodoreda son una tem&#225;tica b&#225;sicamente femenina y protagonizada por una mujer, as&#237; como un estilo narrativo po&#233;tico y cargado de simbolismo. 

Esta poes&#237;a y simbolismo se ven reflejados muy bien en el cuento de "Mi Cristina". &lt;/DIV&gt; &lt;DIV style="TEXT-ALIGN: center"&gt;&lt;/DIV&gt; &lt;DIV style="TEXT-ALIGN: center"&gt;Jer&#243;nimo Arenal, el actor que ha puesto en pi&#233; este proyecto, se enamor&#243; de &#233;l cuando lo ley&#243; por primera vez. &lt;/DIV&gt; &lt;DIV style="TEXT-ALIGN: center"&gt;Siempre ha tenido muy clara la idea de llevarlo a escena y he aqu&#237; el resultado de su empe&#241;o.
&lt;/DIV&gt;&lt;/B&gt;
&lt;SPAN class=mw-headline&gt;Principales obras de la Autora:&lt;/SPAN&gt;

 &lt;UL&gt; &lt;LI&gt;&lt;I&gt;Aloma&lt;/I&gt;, 1938.  &lt;LI&gt;&lt;I&gt;La pla&#231;a del diamant&lt;/I&gt; (&lt;I&gt;La plaza del diamante&lt;/I&gt;), 1960.  &lt;LI&gt;&lt;I&gt;El carrer de les cam&#232;lies&lt;/I&gt; (&lt;I&gt;La calle de las camelias&lt;/I&gt;), 1966.  &lt;LI&gt;&lt;I&gt;Jard&#237; vora el mar&lt;/I&gt; (&lt;I&gt;Jard&#237;n cerca del mar&lt;/I&gt;), 1967.  &lt;LI&gt;&lt;I&gt;La meva Cristina i altres contes&lt;/I&gt; (Mi Cristina y otros cuentos&lt;I&gt;), 1967.&lt;/I&gt;  &lt;LI&gt;&lt;I&gt;Mirall trencat&lt;/I&gt; (&lt;I&gt;Espejo roto&lt;/I&gt;), 1974.  &lt;LI&gt;&lt;I&gt;Semblava de seda i altres contes&lt;/I&gt; (&lt;I&gt;Parec&#237;a de seda y otros cuentos&lt;/I&gt;), 1978.  &lt;LI&gt;&lt;I&gt;Quanta, quanta guerra...&lt;/I&gt; (&lt;I&gt;Cuanta, cuanta guerra...&lt;/I&gt;), 1980.  &lt;LI&gt;&lt;I&gt;La mort i la primavera&lt;/I&gt; (&lt;I&gt;La muerte y la primavera&lt;/I&gt;), novela p&#243;stuma 1986. &lt;/LI&gt;&lt;/UL&gt;</body>
    <closed-comments type="boolean"></closed-comments>
    <closed-trackbacks type="boolean"></closed-trackbacks>
    <comments-count type="integer">2</comments-count>
    <created-at type="datetime">2008-03-26T21:07:59Z</created-at>
    <date type="datetime">2008-03-26T20:09:00Z</date>
    <id type="integer">119229</id>
    <last-comment-date type="datetime">2008-03-26T22:23:31Z</last-comment-date>
    <myfile-id type="integer"></myfile-id>
    <nicetitle>merce-rodoreda-</nicetitle>
    <published-at type="datetime">2008-03-26T21:07:59Z</published-at>
    <site-id type="integer">1</site-id>
    <status type="integer">1</status>
    <title>Merc&#233; Rodoreda...</title>
    <updated-at type="datetime">2009-08-11T17:32:31Z</updated-at>
  </post>
  <post>
    <IP type="integer">0.0.0.0</IP>
    <author-id type="integer">399</author-id>
    <blog-id type="integer">410</blog-id>
    <body>&lt;P class=MsoNormal style="MARGIN: 0cm 0cm 0pt"&gt;&lt;FONT face=Arial color=#ff9900 size=3&gt;&lt;IMG class=imgizqda id=img_1 src="http://lacomunidad.elpais.com/blogfiles/diasylibros/mercerodoreda300.jpg"&gt;&lt;IMG class=imgizqda id=img_0 src="http://lacomunidad.elpais.com/blogfiles/diasylibros/1000672_3_3336rodobracos.jpg"&gt;Una mujer que decidi&#243; vivir su vida. Que pag&#243; el precio por ello. Que decidi&#243; dedicarse a la literatura. Que lo hizo. Que ha sido valorada por autores como Garc&#237;a M&#225;rquez como una de las mejores escritoras del siglo XX. Y que sin embargo, muy pocos, fuera de Catalunya han le&#237;do. Una verdadera pena. Para los lectores sobre todo que se han perdido un gozoso descubriento. Mi recomendaci&#243;n: Espejo Roto y sus cuentos.&lt;/FONT&gt;

 &lt;P class=MsoNormal style="MARGIN: 0cm 0cm 0pt"&gt;&lt;FONT face=Arial color=#ff9900 size=3&gt;&lt;/FONT&gt;

 &lt;P class=MsoNormal style="MARGIN: 0cm 0cm 0pt"&gt;&lt;FONT face=Arial color=#ff9900 size=3&gt;En 2008 se cumplen 100 a&#241;os de su nacimiento y estas fechas, parafernalias aparte, sirven para descubrir, a veces, joyas.&lt;/FONT&gt;

 &lt;P class=MsoNormal style="MARGIN: 0cm 0cm 0pt"&gt;&lt;FONT face=Arial color=#ff9900 size=3&gt;&lt;/FONT&gt;

 &lt;P class=MsoNormal style="MARGIN: 0cm 0cm 0pt"&gt;&lt;FONT face=Arial color=#ff9900 size=3&gt;&#191;Hab&#233;is visto qu&#233; mujer anciana m&#225;s hermosa?&lt;/FONT&gt;

 &lt;P class=MsoNormal style="MARGIN: 0cm 0cm 0pt"&gt;&lt;FONT face=Arial size=3&gt;&lt;/FONT&gt;

 &lt;P class=MsoNormal style="MARGIN: 0cm 0cm 0pt"&gt;&lt;FONT face=Arial size=3&gt;&lt;/FONT&gt;

 &lt;P class=MsoNormal style="MARGIN: 0cm 0cm 0pt"&gt;&lt;FONT face=Arial size=3&gt;&lt;/FONT&gt;

 &lt;P class=MsoNormal style="MARGIN: 0cm 0cm 0pt"&gt;&lt;FONT face=Arial size=3&gt;He cultivado el olvido de todo lo que me ha parecido nocivo para mi alma y he cultivado la admiraci&#243;n por las cosas que me hacen bien: por el quieto poder de las flores que me procuran momentos inefables, por la lenta paciencia de las piedras preciosas, m&#225;xima purezade la terra, por los abismos de este cielo tan cercano y tan lejano al mismo tiempo, donde brillan y tiemblan todas las constelaciones. Esto&lt;SPAN style="mso-spacerun: yes"&gt; &lt;/SPAN&gt;ha hecho que haya pasado tiempos rudos y rudezas de todo tipo sin que me hayan marcado profundamente. No quiero decir que la maldad y la perversidad no me aflijan vivamente: suscribo la frase c&#233;lebre:&#8221;nada de lo que es humano me es extra&#241;o&#8221; Pero la inocencia, porque armoniza con una parte importante de mi temperamento, me desarma y me enamora. Los personajes literarios inocentes desvelan toda mi ternura y me hacen sentir bien a su lado, son mis grandes amigos. Los h&#233;roes de algunos cuentos de Hemingway, los sirvientes negros de las novelas de Faulkner, la chica de &lt;I style="mso-bidi-font-style: normal"&gt;Luz de agosto &lt;/I&gt;&lt;SPAN style="mso-spacerun: yes"&gt;&lt;/SPAN&gt;que atraviesa media norteam&#233;rica a pie o subida en camiones en busca de un obrero agr&#237;cola que la dej&#243; embarazada, al que quiere y que no sabe d&#243;nde est&#225;.&lt;/FONT&gt;

 &lt;P class=MsoNormal style="MARGIN: 0cm 0cm 0pt"&gt;&lt;?xml:namespace prefix = o ns = "urn:schemas-microsoft-com:office:office" /&gt;&lt;o:p&gt;&lt;FONT face=Arial size=3&gt;&lt;/FONT&gt;&lt;/o:p&gt;

 &lt;P class=MsoNormal style="MARGIN: 0cm 0cm 0pt"&gt;&lt;FONT face=Arial size=3&gt;(...)Si no pareciera exagerado dir&#237;a que escribo para gustarme a m&#237;. Si de paso lo que escribo gusta a los otros, mejor. Quiz&#225; es m&#225;s profundo. Quiz&#225; escribo para afirmarme. Para sentir que soy. Y acabo. He hablado de m&#237; y de cosas esenciales en mi vida, con una cierta falta de mesura. Y la desmesura siempre me ha dado mucho miedo.&lt;/FONT&gt;

 &lt;P class=MsoNormal style="MARGIN: 0cm 0cm 0pt"&gt;&lt;o:p&gt;&lt;FONT face=Arial size=3&gt;&lt;/FONT&gt;&lt;/o:p&gt;

 &lt;P class=MsoNormal style="MARGIN: 0cm 0cm 0pt"&gt;&lt;FONT face=Arial size=3&gt;Merc&#232; Rodoreda. Pr&#243;logo a &#8220;Espejo Roto&#8221; Ed. Seix Barral&lt;/FONT&gt;







</body>
    <closed-comments type="boolean"></closed-comments>
    <closed-trackbacks type="boolean"></closed-trackbacks>
    <comments-count type="integer">7</comments-count>
    <created-at type="datetime">2008-01-30T18:40:29Z</created-at>
    <date type="datetime">2008-01-30T18:30:00Z</date>
    <id type="integer">90453</id>
    <last-comment-date type="datetime">2008-02-02T22:00:48Z</last-comment-date>
    <myfile-id type="integer"></myfile-id>
    <nicetitle>una-mujer-escritora-tiempo-obra-descubrimiento</nicetitle>
    <published-at type="datetime">2008-01-30T18:40:29Z</published-at>
    <site-id type="integer">1</site-id>
    <status type="integer">1</status>
    <title>Una mujer. Una escritora. Un tiempo. Una obra. Un descubrimiento</title>
    <updated-at type="datetime">2008-02-02T22:00:48Z</updated-at>
  </post>
  <post>
    <IP type="integer">0.0.0.0</IP>
    <author-id type="integer">3541</author-id>
    <blog-id type="integer">3673</blog-id>
    <body>La pla&#231;a m&#233;s gran (Andreu Gomila)

El TNC estrena avui una espectacular adaptaci&#243; teatral de &#8216;La pla&#231;a del Diamant&#8217;, amb grans dosis de realisme i d&#8217;intensitat po&#232;tica.

&lt;IMG class=imgcen id=img_0 src="http://lacomunidad.elpais.com/blogfiles/habitandoelolvido/pla&#231;adeldiamant.jpg"&gt;

Toni Casares i Sergi Belbel s&#8217;abracen. Ha acabat el primer acte de La pla&#231;a del Diamant i, per primera vegada, els ha sortit tot d&#8217;un cop. El director del muntatge sobre la novel&#183;la de Merc&#232; Rodoreda que comen&#231;a avui la seva singladura al TNC i el director de l&#8217;escenari de les Gl&#242;ries estan emocionats. La posada en escena d&#8217;a*questa primera part &#233;s extremadament complexa: hi ha espais exteriors i interiors, els edificis de la pla&#231;a es mouen, molts personatges s&#8217;apleguen damunt l&#8217;escena, hi ha m&#250;sica en directe, animals (coloms) i nens. M&#233;s dif&#237;cil, impossible. 

Vam anar divendres passat a un assaig general de l&#8217;obra i la primera impressi&#243; &#233;s de sorpresa. Potser mai en aquest pa&#237;s no s&#8217;havia adaptat un cl&#224;ssic catal&#224; amb tanta grandiloq&#252;&#232;ncia. L&#8217;escenografia de Jordi Roig &#233;s senzillament espectacular. Nom&#233;s cal anotar que la pla&#231;a del Diamant que veuran els espectadors &#233;s gaireb&#233; tan gran com l&#8217;original del barri de Gr&#224;cia. Per&#242;, a m&#233;s, en la primera de les tres parts de la pe&#231;a adaptada per Josep Maria Benet i Jornet, l&#8217;acci&#243; es desenvolupa en altres ambients: la nova llar de la Nat&#224;lia Colometa i el Quimet, el Parc G&#252;ell, la casa de la mare del Quimet, etc. I tot de mida real.

- &#8220;Al cor de l&#8217;espectador&#8221;.

El primer acte, de fet, &#233;s el m&#233;s dif&#237;cil. &#201;s, com a la novel&#183;la, una cont&#237;nua presentaci&#243; dels personatges i la seva hist&#242;ria particular, el lloc concret on es desenvolupa l&#8217;obra, el context hist&#242;ric. Els escenaris canvien cont&#237;nuament, per&#242; amb prou flu&#239;desa perqu&#232; l&#8217;espectador no es perdi. S&#243;n els primers moments d&#8217;un relat que es perllongar&#224; durant quatre ho*res, amb dos descansos inclosos. 

La pla&#231;a del Diamant que veuran els espectadors &#233;s gaireb&#233; tan gran com l&#8217;original
M&#233;s enll&#224; del decorat, tanmateix, hi ha els actors, que s&#243;n els que duen el pes de l&#8217;obra, ja que, com diu Casares, es tracta d&#8217;un espectacle que vol arribar &#8220;al cor de l&#8217;espectador&#8221;. I per aix&#242; hi ha la segona part, la de la Guerra Civil, evidentment la m&#233;s intensa. La llum del primer acte esdev&#233; fosca, la netedat s&#8217;embruta i apareixen la tristor i la por, aix&#237; com els elements m&#233;s po&#232;tics del muntatge. El Quimet marxa, i tam*b&#233; la Julieta, el Mateu, el Cintet, i la Colometa es veu obligada a abandonar temporalment el seu fill Antoni. Arriben els bombardejos, l&#8217;alegria del principi esdev&#233; mis&#232;ria. Dels coloms del terrat, nom&#233;s en queda un. 

El segon acte resumeix la hist&#242;ria d&#8217;aquest pa&#237;s i ens mostra aquella obra sobre la Guerra Civil, La pla&#231;a del Diamant, que molts encara no saben que &#233;s, amb Incerta gl&#242;ria, la gran novel&#183;la sobre aquell per&#237;ode que ara sembla tan lluny&#224;. &#8220;En aquesta hist&#242;ria es parla d&#8217;una manera molt subtil i molt profunda de la import&#224;ncia de la mem&#242;ria i de la incid&#232;ncia de la vida col&#183;lectiva en la vida individual&#8221;, explica Casares.

- Canvis subtils.

La complexitat esc&#232;nica del principi desemboca, de mica en mica, en la senzillesa. El director juga amb les emocions, amb el relat de Rodoreda. &#8220;Aquest rai, aquest surt sol&#8221;, diu visiblement satisfet despr&#233;s de la fi de la segona part. El tercer acte comen&#231;a amb la Colometa desesperada i es desenvolupa gaireb&#233; exclusivament dins la botiga casa de l&#8217;adroguer, l&#8217;Antoni, l&#8217;home que far&#224; ren&#233;ixer la nostra protagonista. Si la primera part t&#233; tocs de gran musical de Broadway, aquest &#233;s volgudament pinteri&#224;. La llar de l&#8217;Antoni, el nou context familiar, es despleguen davant l&#8217;espectador. La Nat&#224;lia ha envellit, i es nota en els vestits. Si abans de la guerra anava de vermell, ara predomina el gris, potser imatge d&#8217;una &#232;poca que la majoria dels que veuran La pla&#231;a del Diamant no hauran viscut. Tota una experi&#232;ncia per a la vista, l&#8217;o&#239;da i el cor, s&#237;, els sentiments.

(fuente: http://www.avui.cat/cultura_comunicacio/detail.php?id=12125)</body>
    <closed-comments type="boolean"></closed-comments>
    <closed-trackbacks type="boolean"></closed-trackbacks>
    <comments-count type="integer">0</comments-count>
    <created-at type="datetime">2007-11-13T21:54:54Z</created-at>
    <date type="datetime">2007-11-13T21:51:00Z</date>
    <id type="integer">56560</id>
    <last-comment-date type="datetime"></last-comment-date>
    <myfile-id type="integer"></myfile-id>
    <nicetitle>la-plasa-mes-gran</nicetitle>
    <published-at type="datetime">2007-11-13T21:54:54Z</published-at>
    <site-id type="integer">1</site-id>
    <status type="integer">1</status>
    <title>La pla&#231;a m&#233;s gran</title>
    <updated-at type="datetime">2007-11-13T21:54:54Z</updated-at>
  </post>
</posts>
