La Comunidad - Historia

Víctimas y Nuevo Estado

2009-12-03T23:15:44+01:00

Santiago López García y Severiano Delgado Cruz escribieron, "Víctimas y Nuevo Estado. (1936-1940)" en el libro colectivo editado por José Luis Martín y Ricardo Robledo, Historia de Salamanca, Volumen V: Siglo XX, Salamanca, Centro de Estudios Salmantinos, 2001, páginas 219-324, y que podemos consultar en la red:

http://www.scribd.com/doc/18093632/Victimas-y-Nuevo-Estado

Unidades didácticas para la recuperación de la memoria histórica

2009-12-03T23:09:32+01:00

El Foro por la Memoria de León tiene publicado un libro, en colaboración con el Ministerio de la Presidencia, titulado Unidades didácticas para la recuperación de la memoria histórica, cuyos autores son Enrique Javier Díez Gutiérrez y Javier Rodríguez González, profesores de la Universidad de León. El libro tiene más de cien actividades para realizar con alumnos de Segundo de Bachillerato de la materia común de Historia.

Más información sobre este texto destinado a profesores de Secundaria en:

http://foromemorialeon.wordpress.com/2009/02/01/unidades-didacticas-para-la-recuperacion-de-la-memoria-historica/

Recogida de firmas para exigir al parlamento la anulación de todas las sentencias del franquismo

2009-12-03T22:47:42+01:00

Se incluye el manifiesto del Foro por la Memoria de Málaga para exigir al Parlamento la anulación de las sentencias del franquismo, para su conocimiento:

Recogida de firmas para exigir al parlamento la anulación de todas las sentencias del franquismo

23/11/2009

Nuestros Familiares y compañeros llevan 70 años, esperando, que se haga justicia, de esos 70 años más de 30 han sido llamados democráticos, aun hoy sigue pesando la loza de los juicios que les condenó a muerte, les torturó , encarcelo, los depuró profesionalmente y les incauto sus bienes, dejándoles en la miseria o enterrados en una cuneta.

La mal llamada ley de la memoria histórica que no satisface a nadie, excepto a los que la crearon y no a todos, nos ha servido para coartarnos la libertad de poder exigir, que se cumplan las leyes internacionales de derechos humanos , al igual que nos ocurrió con la ley de amnistía; ¿cómo podemos concebir una ley que incumplen a su antojo, la iglesia , los ayuntamientos, las comunidades autónomas, el estado e incluso el poder judicial?, ¿es que la ley no es igual para todos?, pues no en este país, vivimos atados y bien atados como el asesino de franco nos anunció, nos mantienen aborregados influidos por una sociedad de consumo, en el que lo que más interesa es tener un buen coche, una gran casa, en definitiva, nos influencia para que consumamos en su mayoría cosas que no necesitamos y que terminan arrinconadas o en la basura, mientras nos mantienen pegados al televisor, disfrutando de los programas basura, sobre las miserias de los demás ,para que nos sintamos afortunados, de que no son las nuestras, o el futbol donde se hacen fichajes millonarios, cuando millones de personas no tienen que llevarse a la boca.

El régimen y la posterior democracia, nos han aborregado de tal manera que no somos capaces de ver, que no tenemos libertad, que dependemos del consumo ilimitado, pero no nos desviemos del tema, la ley de la memoria o de la desmemoria, que sería su nombre , nos cierra todas las puertas, para exigir verdad ,justicia y reparación , para todas las víctimas del franquismo, pensemos un minuto como nos escandalizamos y solidarizamos cuando un terrorista pone una bomba, pero no nos escandalizamos cuando vemos las fotografías de las ciudades o la población civil bombardeadas por la aviación franquista,¿ es que los últimos no fueron terroristas?, ¿por qué no se les aplica la misma vara de medir?,¿ por qué debemos solicitar revisión de las causas?, para poder anular los juicios al que el franquismo sometió a nuestros seres queridos, es que acaso deben ser juzgados de nuevo o quizás quieran que reconozcamos la legalidad de esos tribunales, ya que fueron ilegales , al imponerse tras un golpe de estado, contra el gobierno democrático y la represión y exterminio masivo de sus defensores, extendido en el tiempo más allá de la muerte del dictador y no ilegítimos como los han declarado, no deben ser revisados, sino anulados, ¿qué ocurre actualmente cuando por un defecto de forma o error judicial, sale un delincuente a la calle? Nos escandalizamos, pero no hacemos nada, cuando nos venden una ley hecha a la medida de los interesados, que sigue manteniendo a nuestros seres queridos como delincuentes, y ya van más de 70 años ¿Cuánto más tendrán que esperar? O quizás lo olvidaremos para siempre conformándonos con las migajas, que quieran darnos, para mantenernos en silencio, mientras van apareciendo normativas que nos coartan cada día mas en nuestras comunidades autónomas, basta ver el nuevo protocolo de exhumaciones de la Junta de Andalucía.

Yo os llamo a la insurrección contra la ley de la desmemoria, ya que si los demás pueden incumplirla, ¿por qué nosotros no?, debemos exigir al parlamento la anulación de todos y cada uno de los actos jurídicos represivos del franquismo incluidos todos los procedimientos sumariales tanto civiles como militares y administrativos , como fueron las depuraciones o incautaciones de bienes, instruidos sobre los opositores políticos del régimen al igual que la aplicación de las leyes internacionales, desde aquí queremos lanzar una campaña de recogidas de firmas para exigir a nuestro gobierno, que de una vez por todas, se hagan realidad los derechos que hemos ido consiguiendo con nuestra lucha a lo largo del tiempo.

FORO POR LA MEMORIA DE MALAGA.

http://www.memoriahistoricamalaga.org/noticias_detalle.php?id=317

Mausoleo en Candeleda

2009-12-03T20:40:47+01:00

Entre los proyectos de memoria histórica que recibirán dinero público para el próximo ejercicio económico está el del Mausoleo de Candeleda a las víctimas de la guerra civil.

La información en:

http://www.aviladigital.com/subseccion/subseccion2/fichaNoticia.aspx?IdNoticia=103432

Franco i el seu règim, va ser criminal des del principi a la fi

2009-12-03T20:28:42+01:00

El centenar de membres del FRAP que van ser detinguts i torturats en agost de 1975 eren del segon tipus d’oposició. El que vaig a relatar no te cap mèrit per la meua part.

Víctor Baetas | Anna Notícies |

Una història concreta de la humanitat, si l’haguera, hauria de ser la història de tots els homes. Hauria de ser la història de totes les esperances, lluites i patiments humans.

Karl R. Popper

La col·laboració Melones todo el año de Josep- Vicent Marques sobre Los de Alaquàs (Levante-EMV 28-06-00) i la convicció de que no acabaré el·llibre autobiogràfic que tinc encetat des de fa anys, m’anima a escriure sobre altres històries que van succeir en els mateixos mesos en que foren detinguts i soltats els 10 d’Alaquàs. També m’anima a escriure una certa sensació que estic reben -i que les noves generacions també poden endur-se-, de creure que aquells mesos, si bé eren de dictadura, aquesta era ja prou blaneta i que “la inminente transición política” estava ja a la volta de la cantonada. A bou passat, quan la història es conta, algunes interpretacions poden portar a engany. A l‘estiu del 75 ningú sabia que Franco moriria al novembre d’una malaltia que es va fer evident a partir d’octubre. I van ser precisament eixos darrers mesos d’agost i setembre, quan la dictadura va mantenir intacta la seua repressió ferotge. Una tia meua aragonesa ho va descriure molt bé fent referència a la relació de Franco amb la meua família, va dir “Hay que ver este hombre, nos hizo mal cuando llegó i nos hace mal cuando se va”.

Franco i el seu règim, va ser criminal des del principi a la fi, i ho va ser, en cada moment històric, contra aquells que lluitaven sense concessions contra la dictadura, aplicant detencions amb tortures, presó i afusellaments, ja foren maquis com Quico Savater, comunistes com Julian Grimau, anarquistes com Puig Antich o simplement demòcrates i republicans com Lluís Companys.

En els darrers anys ho va ser envers aquells que no estàvem disposats a pactar una nova restauració monàrquica que posteriorment seria legitimada per la Constitució de 1978, aquella que ara ens refreguen constantment per la cara i que Jordi Solé Tura va deixar escrit sota que pressions es va consensuar, en el seu llibre ‘Nacionalidades i nacionalismos en España’ (Alianza Editorial 1985); per a que ara l’Aznar ens sentenciés, respecte al tema d’Euskadi, fa uns mesos: “cap negociació sota l’amenaça de la violència” i fins i tot Francisco Mora (La historia como fue. Levante-EMV 26-06-00) puga escriure “Nadie chantajeó a Carrillo para que diera los pasos que dio hacia la confluencia con las fuerzas democràticas (sic) que trabajaban por la reforma pactada” Sobre Carrillo no ho sé, però sobre el conjunt de la població que era testimoni de com tractava la dictadura a aquells que no estaven per la reforma pactada i ho feien palès, el·lector jutjarà després de llegir el que a continuació descriuré.

En agost de 1975 eren detinguts al País Valencià més d’un centenar d’antifeixistes republicans organitzats en el FRAP organització que havia fundat el 6 de gener de 1974, el socialista i darrer ministre d’Estat de la República, Julio Alvarez del Vayo. Va ser la culminació d’un procés que s’havia encetat en 1971 i en oposició a la línia de “reconciliació i pacte amb el feixisme” que certs sectors dugueren després del Procés de Burgos.

El FRAP al País Valencià va ser una força molt arrelada i amb presència en molts pobles, dels que ara se me’n venen a la memòria: Alcalà de Xivert, Castelló de la Plana, Xilxes, la Vall d’Uixó, Almenara, Faura, Sagunt, El Puig, Alboraia, Bunyol, Requena, València, Cullera, Sueca, Alzira, Xàtiva, Dénia,...formaven part d’ell persones de tots els estaments: llauradors, obrers, professionals, estudiants, professors, artistes i, fins i tot, algun empresari; l’organització contava amb l’ajuda i simpatia, entre d’altres, de Joan Fuster, de M.Sanchis Guarner i de Vicent Andrés Estellés. Totes aquestes persones tenien en comú una decidida, conseqüent i frontal lluita contra la dictadura que, d’alguna manera, feia nosa als sectors proclius al pacte amb part del franquisme. Després de 1969 amb la detenció i tortura d’Antonio Palomares, responsable del PCE al País Valencià, es pot dir que, al pas per les dependències policials, el tractament va ser distint segons el tipus d’oposició. Segons es propugnés “la reconciliació nacional” amb algun tipus de reforma pactada o es lluités contra la dictadura sense cap concessió.

El centenar de membres del FRAP que van ser detinguts i torturats en agost de 1975 eren del segon tipus d’oposició. El que vaig a relatar no te cap mèrit per la meua part, ni per la dels meus companys, perquè va ser tot fet en contra de la nostra voluntat, però pense que les noves generacions han de conèixer aquesta part de la història que s’insinua però no es conta.

Vaig ser detingut, com la majoria dels meus companys, a punta de pistola, tres mesos abans de morir Franco, en front de ma casa, en el mateix carrer on continue vivint, a les 7.30 del matí quan anava a treballar, un dia d’agost del 75, quan el meu cotxe va ser rodejat per membres de la BPS (Brigada Político Social) que no es van identificar. Moments abans un veí havia sigut apallissat al ser confós amb mi i oferir-les resistència; aquest veí encara pateix les conseqüències d’aquella pallissa. Emmanillat, encara vaig poder cridar a un amic botiguer que alertés a la meua dona que se me’n portaven. En arribar a les dependències policials de Gran Via Ferran el Catòlic i pretendre destruir un paper on hi havia una cita se’n tiraren damunt i vaig rodar per terra. Va ser la primera pallissa, però les veritables tortures encara no havien començat. Vaig ser conscient que estava en mans de malaltissos mentals, quan aquella mateixa vesprada, mentre estava segut i sempre emmanillat, se’n va acostar un secreta i sense cap explicació amb un mena de porra amb uns elèctrodes en la punta en va donar una descàrrega elèctrica en el braç, un altre que ho va veure va venir d’una correguda per a que li ensenyés l’artefacte, pel que semblava ho estaven estrenant amb nosaltres, i com si foren dos xiquets se’n anaren jugant i rient amb ell. Vaig pensar, Mare de Deu, estic en mans de degenerats. L’interrogatori va començar aquella nit. La meua activitat en el FRAP era la d’enllaç entre la gent que estava en la presó des del 73, els familiars, els advocats i l’organització.

L’advocat Alberto Garcia Esteve, m’havia alliçonat de com comportar-me davant de la BPS, “no les facilites la tortura, fes-los treballar” m’havia dit, i efectivament quan aquella nit, i com aperitiu, en van dir que comencés a fer el pato, caminar emponnat i totalment nu, jo em vaig negar i el vaig obligar a que vingueren darrera meu amb un encenedor encès que m’aplicaven al darrere. El seu objectiu era que reconegués a Daniel N. Panisello un navarrès que treballava de fuster a La Telefònica, era tan curt de vista que portava unes ulleres amb cristalls que semblaven un cul de got. Era acusat d’accions terribles. Per aquells grans professionals el seu mètode d’investigació era prou primitiu: la tortura física. Aquella nit van començar a aplicar-me descàrregues elèctriques per tot el cos amb l’artefacte que havien estrenat. Per converses posteriors ens assabentarem que els companys que van caure aquells dies en mans de la Guàrdia Civil van ser torturats amb mètodes més rudimentaris, els elèctrodes anaven per separat i les descàrregues eren menys controlades. Com no estava disposat a fer-me el valent, a cada descàrrega donava uns crits que es tindrien que escoltar des de la Gran Via; per apaivagar-lo em tapaven la cara amb un coixí fins ofegar-me. Descàrrega al cos nu i coixí a la cara. Tal vegada si el que volien haguera sigut que m’inculpés, de segur que ràpidament l’haguera fet, però com el que volien era que a més inculpés al company allò va ser el que, ara ell ara jo, ens tingueren més de dues setmanes interrogant-nos i quasi un mes fins que es van anar els rastres de la tortura i entraren en la presó com si fos un alliberament. Amb tot aquella primera nit quan després del primer interrogatori no havien tret res de mi, en tancar-se la porta del calabós, vaig començar a fer exercicis gimnàstics i vaig somriure d’alegria. Allò que sempre havies pensat de com te comportaries davant d’una situació límit com aquella havia passat i l’havia aprovat. En tot el pitjor era quant des del calabós es sentia allò de “puerta”, significava que demanaven al gris que estava en el corredor que obrís la reixa del passadís i podia ser que vingueren una altra vegada a per tu. Van ser un fum les sessions a que en van sotmetre aquells professionals de la investigació, amb variants diverses, en una d’elles Benjamín Solsona, és una pena que no sàpiga més noms d’aquests grans professionals, va començar a colpejar-me amb una petita porra per tot el cap i a cada cop cantava FUDE-FRAP, FUDE-FRAP,...fent referència a l’organització dels estudiants. Aquella nit ja no vaig fer exercicis gimnàstics, després de la sessió elèctrica, del coixí i de la porra, ja em portaven en volades.

En el calabós gràcies a un mocador que encara portava, el vaig poder posar delicadament entre bony i bony dels que m’havia fet el Solsona al cap i vaig intentar descansar, estirat damunt de la bancada de pedra.

Aniré resumint perquè dues setmanes allí donen per a molt, acabaré amb allò que per a mi va ser el pitjor moment. Una de les nits va arribar el que, podíem dir, va ser el clímax. Eren quatre, un em va agafar per el coll i en tirava el cap contra la paret, un altre per la dreta en donava cops als ronyons i a la panxa, un altre per l’esquerra als testicles i un per darrera m’aplicava descàrregues elèctriques a les manilles. Allò no es podia suportar. Desitjava desmaiar-me però físicament estava molt fort. I com no estava disposat a reconèixer a Panisello vaig inventar-me una boutade, aprofitant-me dels meus orígens aragonesos i de que els meus pares als cinc mesos me van portar de Barcelona a Saragossa per a passar-me pel mant de la Verge del Pilar, vaig començar a implorar a la Pilarica i a cada pregunta, cop i descàrrega jo cridava Virgen del Pilar! Va resultar. Un d’ells que era de Xàtiva, em va agafar pel coll, nu com estava, i ofegant-me em va dir “no me engañas, tu eres un ateo comunista que no crees ni en Dios ni en la Virgen, cabrón”. Solsona li deia: “no le dejes huellas , no le dejes huellas” i ho deia amb accent argentí. Només una variant no van utilitzar amb mi i que si la van utilitzar amb Josep Garés d’Alzira, cops amb una barra a la planta dels peus.

Ja en la presó, alliberats dels professionals de la Gran Via, ens comunicaven que Franco signava, i amb ell tot el consell de ministres, l’afusellament de tres membres del FRAP i dos d’ETA. El 27 de setembre de 1975, a Cerdanyola era segada la vida del basc d’origen extremeny Juan Paredes Manot “Txiqui”, que va morir cantant l’himne guerriller basc, de matinada a Burgos l’escamot d’afusellament segà la vida del basc Àngel Otaegui i en Hoyo de Manzanares, en el camp de tir de Motalagraje, sonaren tres descàrregues de fusells: a les 9.20, a les 9.30 i a les 10 del matí, eren segades les vides del gallec José Humberto Baena Alonso, de l’aragonès Ramón Garcia Sanz i del murcià José Luis Sanchez Bravo.

L’altre dia no vaig assistir a l’homenatge dels 10 d’Alaquàs. No dic que no s’ho mereixen, per suposat que sí, com tants i tants altres, però en portaven massa records. En aquells temps qui més qui menys, anaven assumint, en la mesura de cadascú, el compromís que, de vegades, de manera casual, passava per davant nostre. Tal vegada un dia algú picava a la porta demanant una ajuda per algú que fugia i calia amagar-lo. La dignitat en un mateix era la mesura de la resposta. Hi hagué de tot. Cap rancor. El FRAP, però, no ha tingut el seu homenatge. No hagué ruptura. Vam perdre. Som els vençuts. Per ara, perquè res és etern.

Víctor Baeta i Subias

Publicat a LEVANTE-EMV el i de juliol del 2000

http://www.annanoticies.com/

Los problemas con los símbolos franquistas en Valencia

2009-12-03T20:24:36+01:00

Si hace no mucho tiempo nos acercamos al problema de la estatua ecuestre valenciana de Franco, en este mes de noviembre, que ha terminado, nos llega la noticia de un símbolo franquista repuesto y reubicado, y que ha tenido que ser retirado en cumplimiento de la ley de la memoria histórica. Esta es la historia que nos cuenta el diario "El País":

Al parecer, una cruz de término con la inscripción: "Con esta señal vencerás. Este vecindario al divino redentor en reparación y acción de gracias. Valencia, 11 de junio de 1939. Año de la victoria", se colocó en medio del PAI del Camino de Moncada, cuya reurbanización ha inaugurado la alcaldesa Rita Barberá. Tuvo que denunciar el hecho el concejal socialista Juan Soto para que fuera retirada. El ayuntamiento alude a un descuido o desconocimiento. El PP acusa a los socialistas de que esta cruz llevaba mucho tiempo en este lugar y no se quitó cuando gobernaban. Soto, por su parte, se mostró perplejo porque dicha cruz hubiera sido restaurada y que en el consistorio nada se supiera de todo esto.

¿Malentendido? Al menos, se ha retirado.

Ver:

http://www.elpais.com/articulo/Comunidad/Valenciana/Barbera/retira/simbolo/franquista/recien/repuesto/elpepiespval/20091118elpval_8/Tes

De Jaca a Gurs

2009-12-03T19:24:34+01:00

Durante unos días se ha podido visitar la exposición "Desde la proclamación de la República en Jaca al Campo de Gurs" en el Palacio de Congresos de Jaca. Esta muestra ha sido organizada por el Círculo Republicano Galán y García y la Asociación francesa de Amigos del Campo de Gurs.

Se ha pretendido dar a conocer el Campo de Gurs en Jaca, además de resucitar la memoria y una parte muy importante del mismo es el exilio. Además, tenemos que tener en cuenta que este año se ha cumplido el 70 aniversario de la apertura del Campo de Gurs en Francia. En dicho campo estuvieron 32.285 españoles en 1939 para luego ser campo donde se internaron a los judíos. En este blog hemos tratado de este lugar.

La información en:

http://www.radiohuesca.com/Hemeroteca/Noticia.aspx?codigo=465197

El mausoleo nazi de San Amaro

2009-12-03T18:27:06+01:00

En el cementerio de San Amaro de A Coruña hay un mausoleo nazi aunque algo escondido por la maleza. La Comisión pola Recuperación da Memoria Histórica ha relevado este hecho y, por lo que cuenta la noticia, ha sorprendido a las fuerzas políticas gallegas.

La noticia en:

http://www.lavozdegalicia.es/coruna/2009/11/24/0003_8127573.htm

Norman Bethune

2009-12-03T18:10:54+01:00

Recientemente, se ha celebrado un homenaje en Benalmádena al médico canadiense Norman Bethune en el 70 aniversario de su muerte. Bethune fue un personaje excepcional. Era jefe de servicio del Hospital Sacré Cor de Montreal cuando estalló la guerra civil española. Marchó como brigadista a nuestro país en noviembre de 1936. Bethune era un destacado miembro del Partido Comunista Canadiense. En la guerra fue testigo de uno de los hechos más terribles de la misma, aunque esto es difícil de decir. Se trata del crimen de la carretera de Málaga a Almería con el calvario de los cien mil refugiados de la primera ciudad, casi todos niños, ancianos y mujeres. Bethune era responsable de una unidad móvil de transfusiones de sangre, pero en aquella tesitura tuvo que transformarla en una ambulancia para llevar heridos. De esta barbarie Bethune realizó un reportaje fotográfico.

Al salir las Brigadas Internacionales de España en el año 1938 nuestro protagonista se traslada a China para atender a las tropas de Mao en su lucha contra los invasores japoneses. Morirá el 12 de noviembre de septicemia cuando una herida se le infectó.

Podemos consultar estos enlaces:

http://www.foroporlamemoria.info/2009/11/norman-bethune-un-canadiense-en-tierra-de-nadie/

http://www.foroporlamemoria.info/2009/11/exposicion-fotografica-dedicada-al-dr-canadiense-norman-bethune/

http://www.hour.ca/news/explainer.aspx?iIDArticle=18774

Vidal i Barraquer

2009-12-03T17:36:54+01:00

En la red hay una biografía del cardenal Francesc Vidal i Barraquer sacada de un texto de Miquel Batllori de la entrada de la Gran Enciclopèdia Catalana. El enlace:

http://www.lsi.upc.edu/~ibarz/fvidalCs.html

Y bibliografía sobre este importante personaje de la iglesia catalana del siglo XX:

http://www.lsi.upc.es/~ibarz/fvidal.html