0.0.0.0 3541 3673 El Grupo Godó cambia la dirección de su radio y televisión (elplural.com) La “vieja guardia” de CiU, relegada por los malos resultados. El Grupo Godó, editor del diario barcelonés La Vanguardia y propietario de las emisoras de radio RAC 1 y RAC 105 y de la cadena 8TV, ha despedido al director general y al jefe de informativos de sus empresas audiovisuales, Lluís Oliva y Joan Maria Claveguera, respectivamente, y ha prescindido también de los servicios de Josep Puigbó, director y presentador del programa de 8TV “Amics, coneguts i saludats”. Albert Rubio, procedente también de Catalunya Ràdio y TV3, se ha hecho cargo ya de la dirección general de estas empresas del Grupo Godó. Lluís Oliva fue durante muchos años director de Catalunya Ràdio y más tarde lo fue también de TV3, mientras que Joan Maria Claveguera le sucedió en la dirección de Catalunya Ràdio tras haber sido el director de sus Servicios Informativos. Ambos se han alineado siempre en las posiciones del nacionalismo catalán, en concreto en la línea de CiU, y tuvieron dichos cargos durante los sucesivos gobiernos de la Generalitat presididos por Jordi Pujol. Josep Puigbó fue uno de los principales beneficiarios de las concesiones de licencias y frecuencias de emisoras radiofónicas realizadas también por los gobiernos de CiU –fue el fundador y director general de la cadena Ona Catalana, que tras su fracaso fue adquirida por la Cadena SER- y luego fue el presentador de Telediarios de TVE y de otros programas de TVE en los últimos años de gobiernos del PP presididos por José María Aznar. No ha habido explicación ni justificación oficial alguna de estos cambios en el sector audiovisual del Grupo Godó. Aunque desde círculos próximos a los afectados se aducen motivos ideológicos o políticos –un programa de Puigbó sobre la independencia de Cataluña en el que se puso a caldo al Rey y a la Monarquía-, todo apunta a que el conde de Godó ha querido cortar por lo sano con unos directivos que no han conseguido los resultados de audiencia e ingresos económicos previstos. (fuente: http://www2.elplural.com/politica/detail.php?id=15465) 4 2007-11-13T22:12:45Z 2007-11-13T22:08:00Z 56570 2008-06-09T14:32:40Z el-grupo-godo-cambia-direccion-su-radio-y-television 2007-11-13T22:12:45Z 1 1 2008-06-09T14:32:40Z 0.0.0.0 3541 3673 <FONT color=#000000>Zaplana, un superviviente nato: del caso Naseiro a las teorías de la conspiración (S. C.) Un libro recoge la trayectoria del popular, “un ejemplo del triunfo político sin escrúpulos” El libro "Zaplana: El brazo incorrupto del PP", de Alfredo Grimaldos, es una biografía política del actual portavoz del grupo parlamentario popular en el Congreso. Su trayectoria está marcada por la ambición, la capacidad de crear grupos de incondicionales gracias a los favores mutuos y la utilización de cada responsabilidad política como trampolín para una aspiración mayor. Pero sobre todo está marcado por los escándalos: desde las tramas de comisiones ilegales y financiación ilegal del PP en torno al caso Naseiro en sus inicios, a su llegada a la alcaldía de Benidorm gracias a una tránsfuga socialista, los agujeros tras su paso por la Generalitat valenciana o el Ministerio de Trabajo o sus ya más recientes vínculos con el “Pocero”. De todos ha salido indemne: ¿lo hará también del desmoronamiento de las teorías de la conspiración, de la que ha sido uno de los principales jaleadores? Grimaldos establece en el libro un perfil de Zaplana para explicar su trayectoria política: “no es religioso como su compañero Acebes, simpatizante de los Legionarios de Cristo, o Francisco Camps, su sucesor al frente de la Generalitat valenciana, cercano al Opus Dei. Él se caracteriza por no tener muchos principios, pero quizá es precisamente ese el secreto de su éxito”. De hecho aparece en la Enciclopedia Británica como ejemplo de político vinculado a oscuras tramas de financiación a raíz del caso Naseiro. - Clientelismo como aval político. A pesar los escándalos, de su indefinición ideológica y de una limitada capacidad intelectual (su único libro está plagiado de una obra de su colaborador Martínez Pujalte), Grimaldos señala la clave de la supervivencia de Zaplana: “la negociación inmediata para repartirse cuotas de poder. Ahí sabe moverse como nadie. Constituye un ejemplo del triunfo del político sin escrúpulos para pactar con unos y con otros, en el contexto de una sociedad desinformada y acrítica”. - Impulso de la mano del suegro. El libro señala la trayectoria de Zaplana. Inicia su carrera política en el Partido Demócrata Liberal, que acaba siendo absorbido por UCD. Pero el principal impulso a su carrera política se produce a raíz de su matrimonio con Rosa Barceló, ya que su familia política, de poderosos hosteleros, le permite acceder a un amplio mundo de contactos y apoyos. Tras el batacazo electoral de UCD empieza a colaborar con AP, y ya reconvertido ésta formación en el ascendente PP, se afilia a los populares en 1988 de la mano del influyente clan de Valladolid, que Aznar privilegió en sus comienzos. - Gallardón, única herida del caso Naseiro. Ya como popular, Zaplana sale indemne del caso Naseiro, unas grabaciones de la policía a raíz de una investigación sobre drogas que descubren una trama de financiación ilegal del partido y de sus dirigentes. El Tribunal Supremo archiva el caso porque considera que las pruebas se consiguieron investigando otra trama. En cualquier caso, las grabaciones dejan una frase mítica de Zaplana a otro popular que actuaba de intermediario en la venta de un solar: “le pides dos millones de pelas o tres (…) lo que te dé y me das la mitad bajo mano”. Este caso le deja una secuela, un enfrentamiento soterrado con Gallardón, que en su momento pidió que se prescindiera en el PP de los implicados en el escándalo. - La Bienpagá de Benidorm. Zaplana accede a la alcaldía de Benidorm gracias al voto de una concejala socialista tránsfuga, Maruja Sánchez, conocida en la localidad valenciana como la “Bienpagá” y que continúa disfutando de un salario a cargo de la Corporación Municipal 16 años después de cambiar su voto. Sánchez ha percibido de las arcas públicas, desde su deserción, más de 100 millones de pesetas, Su familia también se ha beneficiado de cargos públicos. En la alcaldía, Zaplana empieza a promocionarse para su próximo objetivo. Antena 3 cobra 110 millones de pesetas por promocionar la ciudad en 89 anuncios y 30 programas. Zaplana está incluido en el paquete y es entrevistado en varios programas. - Asalto a la Generalitat valenciana. Después de ganarse el apoyo de las diferentes familias del PP valenciano, entre ellas las de Carlos Fabra, el líder del partido en Castellón, y tras sólo tres años en la alcaldía, Zaplana abandona Benidorm para optar a la presidencia de la Generalitat valenciana en 1995. Lo consigue gracias al apoyo del populista partido derechista Unión Valenciana, con cuyo líder, Vicente González Lizondo, cerró un acuerdo conocido como “pacto del pollo” porque se repartían las piezas del poder cómo de si de muslo, pechuga y alas se tratara. - Salto al Ejecutivo. En la Generalitat dejó recuerdos imborrables como la faraónica y ruinosa Terra Mítica, el multimillonario contrato a su amigo Julio Iglesias a cambio de promocionar la comunidad o el recurso de la Canal 9 y otros instrumentos públicos para devolver favores. No sólo sobrevivió a esos casos y otros, sino que fue promocionado al Gobierno central como ministro de Trabajo y Asuntos Sociales en 2002. - Se juega mucho en las próximas elecciones. Desde que el PP pasara a la oposición en 2004, Zaplana es el portavoz parlamentario de su grupo en el Congreso de los Diputados, papel en el que se aventurado en una nueva aventura política, jalear la teoría de la conspiración desde medios que le apoyan incondicionalmente, como El Mundo, Libertad Digital o la COPE. Zaplana se juega mucho en las próximas elecciones, ya que en Valencia mantiene una pésima relación con su sucesor, Francisco Camps, al que el portavoz llamaba Forrest Camps y no tiene buen cartel en el mundo empresarial. Como explica un abogado especializado en operaciones económicas a Grimaldos, con Zaplana “no puedes hablar más que del menudeo, no de cosas importantes (…) comisioncillas (…) los políticos de poca talla sólo son algo cuando tienen el poder, no asumen lo que les pasa al perderlo”. (fuente: http://www2.elplural.com/politica/detail.php?id=15466)</FONT> 2 2007-11-13T22:05:29Z 2007-11-13T22:02:00Z 56565 2007-11-29T21:21:19Z zaplana-superviviente-nato-del-caso-naseiro-las-teorias 2007-11-13T22:05:29Z 1 1 2007-11-29T21:21:20Z 0.0.0.0 3541 3673 La plaça més gran (Andreu Gomila) El TNC estrena avui una espectacular adaptació teatral de ‘La plaça del Diamant’, amb grans dosis de realisme i d’intensitat poètica. <IMG class=imgcen id=img_0 src="http://lacomunidad.elpais.com/blogfiles/habitandoelolvido/plaçadeldiamant.jpg"> Toni Casares i Sergi Belbel s’abracen. Ha acabat el primer acte de La plaça del Diamant i, per primera vegada, els ha sortit tot d’un cop. El director del muntatge sobre la novel·la de Mercè Rodoreda que comença avui la seva singladura al TNC i el director de l’escenari de les Glòries estan emocionats. La posada en escena d’a*questa primera part és extremadament complexa: hi ha espais exteriors i interiors, els edificis de la plaça es mouen, molts personatges s’apleguen damunt l’escena, hi ha música en directe, animals (coloms) i nens. Més difícil, impossible. Vam anar divendres passat a un assaig general de l’obra i la primera impressió és de sorpresa. Potser mai en aquest país no s’havia adaptat un clàssic català amb tanta grandiloqüència. L’escenografia de Jordi Roig és senzillament espectacular. Només cal anotar que la plaça del Diamant que veuran els espectadors és gairebé tan gran com l’original del barri de Gràcia. Però, a més, en la primera de les tres parts de la peça adaptada per Josep Maria Benet i Jornet, l’acció es desenvolupa en altres ambients: la nova llar de la Natàlia Colometa i el Quimet, el Parc Güell, la casa de la mare del Quimet, etc. I tot de mida real. - “Al cor de l’espectador”. El primer acte, de fet, és el més difícil. És, com a la novel·la, una contínua presentació dels personatges i la seva història particular, el lloc concret on es desenvolupa l’obra, el context històric. Els escenaris canvien contínuament, però amb prou fluïdesa perquè l’espectador no es perdi. Són els primers moments d’un relat que es perllongarà durant quatre ho*res, amb dos descansos inclosos. La plaça del Diamant que veuran els espectadors és gairebé tan gran com l’original Més enllà del decorat, tanmateix, hi ha els actors, que són els que duen el pes de l’obra, ja que, com diu Casares, es tracta d’un espectacle que vol arribar “al cor de l’espectador”. I per això hi ha la segona part, la de la Guerra Civil, evidentment la més intensa. La llum del primer acte esdevé fosca, la netedat s’embruta i apareixen la tristor i la por, així com els elements més poètics del muntatge. El Quimet marxa, i tam*bé la Julieta, el Mateu, el Cintet, i la Colometa es veu obligada a abandonar temporalment el seu fill Antoni. Arriben els bombardejos, l’alegria del principi esdevé misèria. Dels coloms del terrat, només en queda un. El segon acte resumeix la història d’aquest país i ens mostra aquella obra sobre la Guerra Civil, La plaça del Diamant, que molts encara no saben que és, amb Incerta glòria, la gran novel·la sobre aquell període que ara sembla tan llunyà. “En aquesta història es parla d’una manera molt subtil i molt profunda de la importància de la memòria i de la incidència de la vida col·lectiva en la vida individual”, explica Casares. - Canvis subtils. La complexitat escènica del principi desemboca, de mica en mica, en la senzillesa. El director juga amb les emocions, amb el relat de Rodoreda. “Aquest rai, aquest surt sol”, diu visiblement satisfet després de la fi de la segona part. El tercer acte comença amb la Colometa desesperada i es desenvolupa gairebé exclusivament dins la botiga casa de l’adroguer, l’Antoni, l’home que farà renéixer la nostra protagonista. Si la primera part té tocs de gran musical de Broadway, aquest és volgudament pinterià. La llar de l’Antoni, el nou context familiar, es despleguen davant l’espectador. La Natàlia ha envellit, i es nota en els vestits. Si abans de la guerra anava de vermell, ara predomina el gris, potser imatge d’una època que la majoria dels que veuran La plaça del Diamant no hauran viscut. Tota una experiència per a la vista, l’oïda i el cor, sí, els sentiments. (fuente: http://www.avui.cat/cultura_comunicacio/detail.php?id=12125) 0 2007-11-13T21:54:54Z 2007-11-13T21:51:00Z 56560 la-plasa-mes-gran 2007-11-13T21:54:54Z 1 1 2007-11-13T21:54:54Z 0.0.0.0 3541 3673 L'àrab d'Al-Jazira, en català (Ada Castells) Enciclopèdia Catalana treu el primer diccionari àrab-català, fruit de deu anys de feina de les traductores Margarida Castells i de la ja desapareguda Dolors Cinca. <IMG class=imgcen id=img_0 src="http://lacomunidad.elpais.com/blogfiles/habitandoelolvido/arabecatalan.jpg"> L’arabista de la Universitat de Barcelona Margarida Castells està convençuda que “és urgent posar paraules sobre la taula per evitar anar cap a la incomprensió entre el món àrab i l’occidental”. N’està convençuda ara i n’estava fa deu anys, quan va iniciar el projecte d’elaboració del primer Diccionari àrab-català amb la seva col·lega Dolors Cinca, morta el 1999. L’arabista de la Universitat de Barcelona Margarida Castells està convençuda que “és urgent posar paraules sobre la taula per evitar anar cap a la incomprensió entre el món àrab i l’occidental”. N’està convençuda ara i n’estava fa deu anys, quan va iniciar el projecte d’elaboració del primer Diccionari àrab-català amb la seva col·lega Dolors Cinca, morta el 1999. Superat aquest malaurat escull, Castells va reprendre la tasca i ahir donava a conèixer la feina feta, editada a Enciclopèdia Catalana. L’àrab és una de les sis llengües oficials a l’ONU i l’únic d’aquests idiomes potents que encara no tenia diccionari en català. La nova eina era esperada en diversos àmbits: “Hi ha hagut un increment de l’interès per l’àrab, tant pels autòctons, ja que per raons polítiques està de moda, com per les noves generacions d’immigrants, que han conservat l’àrab dels seus pares, però també tenen interès per aprendre l’àrab estàndard”. - Àrab estàndard. Una de les decisions inicials del projecte va ser la tria de registre. Castells i Cinca ho van tenir clar: aquest és un diccionari d’àrab estàndard, una llengua que fa anys que es va crear per cohesionar tots els dialectes parlats als 21 països on l’àrab és oficial. Primer va ser rebut amb escepticisme, però darrerament aquesta variant de l’àrab s’ha estès molt, sobretot a través del canal de televisió Al-Jazira. Castells i els seus col·laboradors s’han basat en els mitjans de comunicació a l’hora de fer la tria lèxica i en l’edició catalana introdueixen neologismes, com biocombustible, que no són en altres diccionaris: “La majoria provenen del periodisme que els crea a partir de l’anglès i, cada cop més, arabitzant el mot perquè els qui porten la batuta cultural són els països d’Aràbia i el golf Pèrsic, menys oberts a influències”. A més d’estar pendent dels mitjans de comunicació, Castells també ha practicat amb entusiasme el treball de camp. Va viure un parell d’anys a Damasc i ha fet estades a altres indrets del món àrab, com Tunis, el Caire, Tetuan i Amman: “Vaig pels pobles amb la llibreteta a la butxaca, escoltant i apuntant paraules i expressions”. Traduir literatura també li ha servit per enriquir el diccionari. Ella ha traduït al català la poesia de Mahmud Darwix i, amb Manuel Forcano, ha publicat una traducció d’Ibn Battuta. També va fer Les mil i una nits amb Dolors Cinca, feina que els va comportar el premi Ciutat de Barcelona de traducció i el Crítica Serra d’Or. El diccionari era esperat pels traductors, que cada cop són més i tenen molta feina per fer, ja que, segons Castells, al món àrab encara queden molts escriptors per descobrir: “El Nobel a Naguib Mahfuz va ser important per potenciar les traduccions”. A la pregunta de què més s’hauria de traduir, Castells respon, abans que res, amb una evidència clarificadora: “És com si em demanessis què necessitaríem traduir de la literatura hispanoamèricana en cas que no la comprenguéssim. Hi ha tanta feina per fer!, però jo sóc optimista perquè fa trenta anys no hi havia res i ara déu n’hi do. Per exemple, trobo molt lloable la tasca d’Edicions 1984 i Club Editor, que en poc temps han tret l’Edifici Iaqubian, d’Alaa Al Aswani, i La cova del sol, d’Elias Khoury. La producció actual és molt interessant: en els països del Magrib, arran de Mohamed Xukri han aparegut moltes veus que opten per l’àrab en lloc del francès, com l’algeriana Ahlam Mostaganemi. Ja no només es coneixen Tahar Ben Jelloun o Amin Malouf, d’expressió francesa. Xukri va ser descobert gràcies a la traducció anglesa de Paul Bowles. Els traductors estem per això, ja que la literatura és una eina bàsica per comunicar-se i, tal com està el panorama polític, en aquest cas és especialment urgent”. També hi ha un increment de l’interès en la direcció contrària: “El 2004 vaig participar a la Universitat del Caire en un congrés internacional de traducció i vaig veure que hi havia molta curiositat per la literatura catalana, ja que és també una cultura del mediterrani i hi ha lligams històrics. Crec que la gràcia és que aquest diccionari es distribueixi també al món àrab”. En aquella trobada, els col·legues àrabs ja van demanar a Castells si existia el diccionari, una eina esperada. L’arabista els va haver de respondre que l’estaven fent. Finalment, ara podrà tornar amb un sí. (fuente: http://www.avui.cat/cultura_comunicacio/detail.php?id=12134) 0 2007-11-13T21:47:04Z 2007-11-13T21:42:00Z 56554 l-arab-d-al-jazira-catala 2007-11-13T21:47:04Z 1 1 2007-11-13T21:47:04Z 0.0.0.0 3541 3673 Danilo Türk, de centre-esquerra, guanya les eleccions d'Eslovènia (EFE) L'exdiplomàtic Danilo Türk, recolzat pel centre-esquerra, ha guanyat les eleccions presidencials d'Eslovènia de diumenge amb el 68% dels vots, davant del 32% del seu rival, el conservador exprimer ministre Lojze Peterle. L'exdiplomàtic Danilo Türk, recolzat pel centre-esquerra, ha guanyat les eleccions presidencials d'Eslovènia de diumenge amb el 68% dels vots, davant del 32% del seu rival, el conservador exprimer ministre Lojze Peterle. La participació de l'1,7 milions d'eslovens amb dret a vot va ser del 58%, ha afegit la Comissió Electoral. El nou cap d'Estat, el tercer des de la independència aconseguida el 1991, serà investit el 22 de desembre que ve, quan expiri el mandat de Janez Drnovsek. - "President diplomàtic". Per la seva experiència d'alt funcionari a l'ONU, que afirma conèixer personalment un centenar de mandataris del món i per les seves maneres, comentaristes eslovens vaticinen la seva futura actuació com la d'un "president diplomàtic". Türk, professor del Dret internacional a la Universitat de Liubliana, va ser el primer ambaixador eslovè davant l'ONU entre 1992 i 2000, i adjunt del secretari general de l'ONU Kofi Annan entre 2000 i 2005. El nou cap d'Estat, càrrec que a Eslovènia és més aviat protocol·lari, ha mostrat durant la seva carrera docent i diplomàtica un interès especial pels assumptes relacionats amb els drets humans i les minories. (fuente: http://www.avui.cat/mon_politica/detail.php?id=12004) 0 2007-11-13T21:08:31Z 2007-11-13T21:05:00Z 56546 danilo-turk-centre-esquerra-guanya-les-eleccions-d 2007-11-13T21:08:31Z 1 1 2007-11-13T21:08:31Z 0.0.0.0 3541 3673 Barcelona a Amsterdam (Enric Vila) Si aneu a Amsterdam aquest hivern, deixeu-vos fer petons vora els canals, encara que us peleu de fred. Recolzeu-vos a la barana d’un pont, i badeu. La lluna tremola dins l’aigua negra. Un negre us ofereix coca amb els ulls en blanc. Hi ha pubs petitíssims plens d’homes panxuts, ideals per bufar-se de cerveses, i cafès grans on serveixen plats de tot el món. Podeu triar entre la bicicleta i el tramvia, tot i que la barca és el transport més elegant. També és amè seure al Vondelpark i admirar l’encatifat de fulles seques. Però les millors postals les trobareu a la Biblioteca Nacional: des de la terrassa del setè pis es veu el port i la ciutat i els vaixells que trafiquegen davant les cases velles, que van de tort com una colla de mariners tocats pel rom, sortint de la taverna. Amsterdam té un discurs cosmopolita però també té un fons populatxer. Sota l’enorme cel blanc holandès, que sembla fet de cotó fluix perquè en puguis prendre un tros, la ciutat agafa un aire de joguina, de miniatura, de conte de Nadal. I com que és una ciutat encantadora, que només dóna facilitats, sempre hi ha alguna cosa que et distreu. Al Barri Roig, les noies t’ensenyen les cames, i al Museu Van Gogh, aquest hivern, hi fan una exposició sobre Modernisme català (Barcelona 1900) a la qual no es pot deixar d’anar. Teresa M. Sala, la comissària, ha fet una feina magnífica. La didàctica, el ritme, la selecció de fotos i objectes, l’escenografia, tot està molt ben pensat. A mi, que les exposicions em provoquen son i mal de peus, em va fer disfrutar com un cavall. Després de la seva exposició, vaig trobar que els quadres de Van Gogh estaven mal penjats: massa llum a les sales, i l’acumulació d’obres, excessiva. Igual que els Rembrandt, els Vermeer i els Franz Hals que hi ha, no gaire lluny, al Rijksmuseum. Consti que la pintura holandesa del segle XVII m’agrada molt. Hi trobo la màgia de les tensions ben resoltes, és a dir, resoltes per elevació. Hi veig Andalusia explicada als calvinistes, una adaptació del Tío Pepe als climes freds: els mateixos silencis abismals i les reunions tumultuoses, les dones resignades i els homes bruts, de nas vermell. Si a Holanda s’haguessin pres a broma el poble baix, com a Anglaterra, no els hauria anat tan bé. Els personatges de Rembrandt no farien venir picor; els retrats de Hals no mostrarien l’ànima tan descarnada, ni Vermeer hauria fet, amb la tristesa de la vida, atmosferes tan sedants. Tot això ho trobes, al Rijksmuseum. Però potser perquè hi ha sales tancades per reformes, la visita es precipita i ho veus tot massa de cop. En canvi, l’exposicíó ‘Barcelona 1900’ és una delícia. Sala hi explica molt bé el nostre Modernisme, aquella ciutat que va passar de la tartana a l’avió. L’explica a través del cartellisme de Ramon Casas, perquè el Modernisme és, primer de tot, una dona que fuma; o que llegeix, o que va en bicicleta, o que beu i ensenya la cuixa, per fer-se la interessant. L’explica a través dels retrats de Picasso als Quatre Gats, perquè el Modernisme també és un home que arriba tard a casa i fa tertúlia. L’explica a través de les publicacions de L’Avenç i Pèl i Ploma perquè el Modernisme va donar-nos els primers escriptors valents i populars. L’explica a través de l’urbanisme i dels arquitectes visionaris, i de les pintures bohèmies de Pitxot o Rusiñol, perquè ningú no ha explicat París tan bé al món com els catalans. També hi trobaran el mobiliari de grans senyors com ara els Güell o els Ametller, i peces de joieria i sastreria, perquè no hauríem fet res sense famílies disposades a gastar-se molts diners. Gaudí i Joan Maragall són les referències sentimentals de la mostra, perquè tot moviment necessita cors com una casa i molta bona fe. Hi ha una filmació d’aquella Barcelona a mig coure, on el passeig de Gràcia era encara un gran passeig, que agrada molt als holandesos. Una altra peça important de la mostra és la bomba del Liceu; el Modernisme també s’explica a través de la dialèctica entre les senyores que anaven a l’òpera a criticar les amants dels seus marits i les gitanes de Nonell. Sala té el gust de no abusar del Cau Ferrat, que és una horterada, i d’utilitzar Wagner de banda sonora a un volum que no molesta. L’exposició s’acaba amb les imatges de la Setmana Tràgica, que deixen un regust de somni interromput. Fa pena pensar com seria avui Barcelona si el tribalisme no ens hagués portat a aniquilar aquell món en comptes de superar-lo, deixant en pau tot el que tenia de bo. Suposo que Loewe no s’hauria atrevit a destruir els baixos de la Casa Lleó Morera per fer-hi un aparador i que Barcelona podria competir amb Amsterdam, fora de les sales d’exposicions. Que bonica seria Holanda, al Mediterrani! (fuente: http://www.avui.cat/opinio/detail.php?id=12118) 0 2007-11-13T20:48:52Z 2007-11-13T20:43:00Z 56533 barcelona-amsterdam 2007-11-13T20:48:52Z 1 1 2007-11-13T20:48:52Z 0.0.0.0 3541 3673 Missatges en un cantir (Salvador Cot) Caram, tu. Sempre havíem sentit a dir que el principal valor de la monarquia espanyola era el d’una activitat diplomàtica sostinguda –subtilíssima i prestigiosa–, dotada d’un gran prestigi internacional. Bé, doncs només amb un cop d’ull al YouTube podem comprovar que això de la diplomàcia no és tan difícil. De fet, ni tan sols sembla tan diplomàtic. On sí que hem de reconèixer una certa inferioritat és en la capacitat fabulosa que té la sempre admirada llengua de Cervantes per destil·lar, en poques síl·labes, l’essència d’un moment històric. Val per a tots els períodes: Carles I només va necessitar una frase curta per descriure la immensitat d’un imperi on, efectivament, no es ponia mai el sol. Felip II en va tenir prou amb dotze paraules per justificar una derrota naval (segons ell, contra els elements; en qualsevol cas, favorable a Anglaterra) que va fer declinar un imperi per impulsar-ne un altre. Hi ha expressions d’atac (“Santiago y cierra España”) i de defensa (“No pasarán”). Gairebé sempre curtes, gairebé sempre metàl·liques. Però el que ha quedat més ben enllaunat en unes frases és aquella etapa que, convencionalment, algú va anomenar Transició. Un espai de temps en què les esperances van néixer amb “Españoles: Franco ha muerto” i, almenys per a nosaltres, es van tancar amb “Se sienten, ¡coño!”. Allà es va acabar un alè polític, però va començar la gran festa financera espanyola. Aquella del pelotazo i de la beautiful people que es va tallar, de cop, amb un “Que te pego, leche” ben ibèric. L’especulació de tradició estraperlista donava pas a la multinacional madrilenya. I allà va prendre impuls un segon imperi espanyol, on els diners, daurats, tampoc no es ponien mai. Una represa lluent i rampant. Que, per cert, també es condensa, règiament, en una sola frase: “¡Por qué no te callas!”. Clar i castellà. Manant. (fuente: http://www.avui.cat/opinio/detail.php?id=12135) 0 2007-11-13T20:31:30Z 2007-11-13T20:21:00Z 56523 missatges-un-cantir 2007-11-13T20:31:30Z 1 1 2007-11-13T20:31:30Z 0.0.0.0 3541 3673 Tres anys sense Arafat (avui.cat) La primera gran concentració de partidaris de Fatah a Gaza des que Hamàs va prendre’n el poder per la força ha causat almenys set morts i un centenar de ferits. Com és habitual en les concentracions palestines dels últims temps, el que havia de ser un homenatge al líder desaparegut fa tres anys s’ha convertit en un monumental aldarull amb trets i corredisses. Iàsser Arafat va morir l’11 de novembre del 2004, a París, i continua sent una de les poques figures de referència per a tots els palestins. Per això, la invocació al líder històric ha servit de coartada per una manifestació del seu partit, Fatah, destinada a posar a prova el ferri control que mantenen els islamistes de Hamàs a Gaza. Fatah i Hamàs estan enfrontats durament des que els islamistes van guanyar les eleccions legislatives de gener del 2006. El boicot internacional al govern de Hamàs i la tensió entre tots dos grups per controlar les forces de seguretat van acabar en una guerra oberta el juny passat que allunya encara més un acord entre els palestins, indispensable per iniciar negociacions de pau amb els veïns, Israel. Durant dècades, bona part de la comunitat internacional creia que Iàsser Arafat era el problema. O, com a mínim, que en cap cas podia ser la solució del conflicte. També molts palestins estaven cansats dels seus discursos abrandats, però sense resultats, i la corrupció generalitzada de l’Autoritat Nacional Palestina que havia creat i engreixat amb els diners de la comunitat internacional. Tres anys després de la seva mort, el poble palestí no ha trobat una figura amb prou carisma i legitimitat per substituir el vell Arafat. El president Mahmud Abbas és la cara més presentable internacionalment i l’únic capaç d’aconseguir que els diners que fins fa poc arribaven de l’exterior –principalment de la Unió Europea– tornin a greixar la rovellada maquinària de l’Autoritat Nacional Palestina. Però els palestins no van votar-lo a les eleccions. Van preferir l’islamista Ismail Haniyeh, de Hamàs, i van posar-se d’aquesta manera en un carreró sense sortida. La situació és desesperada als camps de refugiats, i continua empitjorant. La falta d’aliments, atenció mèdica o, fins i tot, aigua potable fa que la vida a Gaza i Cisjordània sigui avui encara més difícil del que es podien imaginar en temps d’Arafat. (fuente: http://www.avui.cat/opinio/detail.php?id=12136) 1 2007-11-13T20:13:14Z 2007-11-13T20:07:00Z 56520 2007-11-13T20:27:23Z tres-anys-sense-arafat 2007-11-13T20:13:14Z 1 1 2007-11-13T20:27:25Z 0.0.0.0 3541 3673 'El pito del sereno' (Marta Lasaras) Josep-Lluís Carod-Rovira s’ha declarat sorprès que a Espanya gairebé ningú digués ni ase ni bèstia davant l’anunci del president José Montilla que l’independentisme avança atiat pel cabreig dels catalans. En realitat, però, el que és sorprenent és que fins ara no s’hagi adonat que a l’Estat ningú ja no detecta perills a Catalunya. L’únic que fa reaccionar Espanya és quan Catalunya reclama més diners. Aleshores sí, es disparen totes les alarmes. La resta, res. La credibilitat de les aspiracions polítiques de Catalunya és zero. ¿No es va sorprendre el senyor Carod del mínim ressò que va tenir el seu anunci de fer un referèndum el 2014? ¿No es va sorprendre que ni les goles de l’espanyolisme més recalcitrant bramessin que Espanya es trenca? Si algú va badar boca va ser per fer un somriure malèvol. Ara mateix té més credibilitat el conseller Huguet anunciant un xampú anticaiguda que el govern de la Generalitat insinuant temptacions independentistes. Des de l’òptica espanyola, el dia que ERC va instal·lar al Palau de la Generalitat un president del PSC i fins aleshores ministre del PSOE es va pronosticar que Catalunya ja no seria cap maldecap. Segurament només era un símptoma d’una situació molt més profunda, però va resultar prou clar. Senyor Carod, ERC va prendre una decisió absolutament respectable, però aquell dia a Madrid van concloure que els qui havien de ser l’avançada ferotge i incondicional de l’independentisme, en realitat, ni eren tan ferotges ni tan incondicionals. No esperarà ara que es desfermi un atac de pànic pels carrers de Madrid perquè Montilla diu que els catalans estan cabrejats –un enuig que, per cert, tampoc veuen de moment per enlloc–. Sento comunicar-li, senyor Carod, que a Espanya els catalans ja no despertem gaire temor ni, encara pitjor, respecte. Més aviat sembla que ens prenen pel pito del sereno. (fuente: http://www.avui.cat/opinio/detail.php?id=12137) 0 2007-11-13T19:59:06Z 2007-11-13T19:57:00Z 56512 -el-pito-del-sereno- 2007-11-13T19:59:06Z 1 1 2007-11-13T19:59:06Z 0.0.0.0 3541 3673 <A id=link_0 title=http://www.radiogranada.es/blog/index.php?op=ViewArticle&amp;articleId=142&amp;blogId=9 href="http://www.radiogranada.es/blog/index.php?op=ViewArticle&amp;articleId=142&amp;blogId=9">Tú me desbautizaste</A> 0 2007-11-12T23:33:59Z 2007-11-12T23:33:00Z 56133 tu-me-desbautizaste 2007-11-12T23:33:59Z 1 1 2007-11-12T23:33:59Z